divendres, 27 d’abril de 2018

EL POETA ÉS UN FINGIDOR

Deia Pessoa que el poeta és un fingidor, fins a l’extrem de fingir que és dolor el dolor que en veritat sent. Sàvies paraules aquestes: la poesia no pot aspirar a reflectir la realitat tal qual és, perquè és ficció, però s’alimenta del món viscut. El poeta pren de la realitat sensacions, pensaments, idees... i les transforma en matèria poètica. Així, quan Estellés vol parlar de la fam no diu que té gana de menjar; es limita a dedicar-li una oda al “pimentó” torrat. Però jo crec que és molt difícil escriure un poema tan perfecte com aquest sense saber què és la fam.

Hi ha poetes que no consideren necessària l’experiència per enllestir un bon poema, perquè entenen que la imaginació i la tècnica poden suplir molt bé tal mancança. Jo no ho crec així: la poesia és ficció, però si el poeta no sap del que parla difícilment sabrà traslladar als seus lectors un contingut psíquic que s’avinga amb la substància del poema. Si el poeta no viu el poema que escriu en carn pròpia, no serà un fingidor a la manera de Pessoa, perquè aquest gran poeta no confonia el fingiment amb l’engany, sinó amb el distanciament. El poeta parteix de la seua pròpia experiència, però s’expressa mitjançant metàfores, símbols, perquè no s’acontenta amb contar la realitat sinó que vol crear bellesa i emoció, i a tal fi s’acosta a la vida d’una manera indirecta, no per defugir-la ni aparentar-la, sinó per aprofundir en ella. Per això és un fingidor i no un mentider.