diumenge, 29 de setembre de 2019

MÀGICA O REAL

Atentament t'escric aquesta carta sense principi
ni final, per dir-te que una llum d’horabaixa
encara centelleja al fons de la meua aflicció.
Perviu, doncs, de manera sorprenent, una certa
claror que ningú, ni tan sols jo mateix,
fa temps, hauria pogut preveure. És difícil
endevinar per què la tristesa obri la porta
a noves il·lusions, després de tantes pèrdues.
És molt difícil explicar per què ens mantenim
dempeus amb aquesta càrrega a l'esquena.
Potser serà màgica la força que ens encoratja
a sobreviure als capricis del destí,
com un pensament que s'enfila impetuós
al cim del nostre somni més cobejat.
Però la sent tan real com l’olor a terra
mullada que neteja les nostres faltes,
perquè jo m’he vist així, pur de pecat,
amb els braços oberts de bat a bat, a punt
de lliurar tot l’amor que no he donat, prest
a deixar-me abrasar per la flama del cos
que, des d’ un lloc desconegut, viatja cap a mi
seguint el rastre d’aquests versos.

dilluns, 23 de setembre de 2019

PERDUT

Entre el dia i la nit, va haver-hi un moment
en què tingueres la teua oportunitat de reeixir
a l’embat del temps. No sabria precisar
quan va passar això, potser fou en el mateix instant
en què no és possible definir si un va o ve,
o si el pleniluni comença o acaba. Sols puc dir
que la llum del sol expirava i el cel s’emmirallava
de mirades refulgents com estrelles.
No vaig trobar, però, a la celístia
el reflex dels teus ulls, que hi van restar tan inèdits
com un poema tímidament desat al calaix,
després d’haver estat escrit amb tant d’amor
que ningú no podria balafiar semblant bellesa.
Per això, encara no comprenc com es retarda
la teua aparició sobtada d’astre clarivident
que ha defugit un destí sòrdid.
Certament, jo pensava que tu havies nascut
per travessar planures immensurables,
que es despleguen atònites per paisatges siderals,
però cada cop que s’obri de bat a bat la volta celeste,
m’adone que no ets enlloc, i a poc a poc
creix el meu desconcert, perquè em fatiga pensar
que t’has perdut entre la terra i el firmament,
sense deixar cap rastre de pols ni de claror.

dilluns, 16 de setembre de 2019

FORA DE MI

Deixa’m creuar la travessera que ens separa,
no temes pas la força que m’empenta cap a tu.
El meu amor no t'escomet amb fúria destructiva,
sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella
que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.
I quan dormes plàcidament, lliure de temença,
no et demanaré cap renúncia, només pregaré
que mai no formes part de la meua tristesa.
No em propose compartir amb tu cap confiança,
ni experimentar el vertigen d’un vol alterós.
El meu desdeny no és una subtil manera d’odiar,
sinó de dir-te que adore la pau que t’envolta.
Per això no intentaré pronunciar dolces paraules
que et traguen de l’indret on m’aprens a oblidar.
I seré feliç quan et sàpia fora de mi, inabastable,
en un món on les meues ànsies no podran ferir-te.

dimarts, 10 de setembre de 2019

TRES POEMES

TRANSPARÈNCIA
No t’estime per les teues paraules,
sinó quan calles el que tothom diu:
és el teu silenci el que em fa sentir
tota la intensitat d’un cos obrint-se.
Si la teua veu reposa prop meu,
tot l’univers esdevé transparent;
aleshores, de tu, no en vull cap mot,
perquè és diàfana la teua pell.
Calla, amor, i així faràs teu un misteri,
que no et senta dir allò que ja sé,
vull descobrir-ho en tu per oblidar-ho,
penetrar sempre en el mateix secret.
PASSAT I PRESENT
Comença una vida, quelcom acaba,
i així passat i present s’entrellacen,
car en nosaltres perdura –sempre imperfet–
aquell amor que altres crearen.
Si l’estima que et tinc em sobrepassa,
qui sóc jo per donar-li el meu nom?
Em ve de lluny aquest sentiment
que en mi pren força per sobreviure.
I si ara et dic allò que sent, sàpies
que d’ahir enllà altres sentiren
això mateix. No puc oferir-te res més
que aquest bes que va de llavi en llavi.
“HI HA SENTIMENTS DORMITS...”
Hi ha sentiments dormits que rarament desperten,
perquè ens hem acostumat a ells com si foren
una més de les fardes que ens tirem a l’esquena,
i així anem deixant que les estaciones s’escapen
sense adonar-nos
que som nosaltres els qui conformats ens endinsem
en un estat letàrgic del qual difícilment retornarem,
ja que ens hem comportat massa temps com si fórem
la presa d’un insecte dubtós que ens ha inoculat
el seu verí paralitzant,
i ens limitem a esperar immòbils l’hora justa
en què li pertocarà devorar-nos àvidament.
Hi ha sentiments dormits que ens abalteixen,
i en tal estat no ens preocupem de tenir-ne cura,
ni d’experimentar
els excessos que en un moment donat tota passió
comporta, com si renunciàrem a viure intensament
i preferírem servar un horari crònic, que ens evite
el desordre del plany, la puixança de combatre
tota impostura,
el temple de posar sempre per davant la veritat.
Sols el coratge de sentir ens llança a deixondir-nos,
prou bé ho saben els vells amants quan, sols en la nit,
davant d’un presagi inconfusible d’enfonsament,
es confessen
un amor encara viu que durant anys havien amagat
entre els girants de la memòria, després de descobrir
que en el fugaç esclat de dues mirades que es creuen
caben les paraules precises per a robar-li a la mort
l’últim mot.

dimecres, 4 de setembre de 2019

UNA TRISTESA

“Retrat d’una dona”, d’E. Claus
De vegades la tristesa s'escenifica
amb una mà al mentó i la mirada perduda,  
com si s'endinsara en la imaginació,
a l'aguait de noves paraules.
És una tristesa que s'assembla
a la literatura més preclara,
car s'encomana a la ficció per arribar
al fons profund de la seua foscor.
Ser trist, en un món ordinari, pot esdevenir
una experiència sense anècdota,
i ningú no gosaria perdre el temps
atenent una realitat tan comuna.
Parle, doncs, d'una tristesa eminent,
que s'inventa un argument i no es refia
de funestes veritats massa repetides.
Una tristesa que, per a ser representada,
no necessita gavines emplomallades
que devoren deixalles a tort i a dret,
sinó el vol silenciós d'un àngel amagant-se
sota el tel agut del seu misteri lluminós.