divendres, 28 de juny de 2013

EL ZERO

Es preguntava JOAN FUSTER: “¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!”
A mi, la idea del zero també m’intriga per la seua ambivalència, i un dia –ja fa d’això uns quants anys– li vaig dedicar al meu amic i gran poeta carcaixentí, DOMÈNEC CANET, un poema que porta per títol el dit número. Fa així:

     EL ZERO
A Domènec Canet
Quin número més subtil, el zero!
Sempre prest a emprendre el vol,
sense saber on pararà, així és:
ambivalent, inexpressiu per si mateix,
necessitat -per tant- d’aclariment,
o potser de seny, perquè el no-res
és un zero, com tot allò que no val,
però també s’escriu amb un zero
el que no es compra ni té preu.

divendres, 14 de juny de 2013

"SINFONÍA", DE "OTRAS VOCES"

No hables de mí a los descreídos
de todo, mejor será que me ignoren,
pues no soy como ellos y podrían dañarme
con su indiferencia hacia lo que existe
en nosotros y merece ser preservado.

Sabes muy bien cuánto admiro
el esfuerzo tenaz de los que designan
la maldad con nombres y apellidos
muy concretos, y así nos permiten
señalar con el dedo su guarida.

Recuerda siempre cómo me conmueven
las palabras certeras que expresan
lo más necesario para poner en su sitio
a cada uno, y así rescatan esa verdad
que ampara a cuantos carecen de otra fuerza.

Y no pierdas de vista que temo morir
y canto a la vida que tengo, aunque pronto
me quede sin aliento y cada sonido
sea un jirón de mi cuerpo, pues no conozco
sinfonía más bella que este vivir sobreponiéndome.

dimecres, 12 de juny de 2013

SOBRE LES ELECCIONS

Fa uns quants anys, vaig escriure dos articles d’opinió sobre qüestions electorals que, a parer meu, encara estan vigents. El seu contingut és el següent:
LES CAMPANYES ELECTORALS
Potser semblarà paradoxal, però molta gent estarà d'acord amb mi: cada vegada que s'acosten les eleccions, que són la gran festa de la democràcia, una bona part de la ciutadania no pot amagar el disgust que li provoquen les actituds i manifestacions d'alguns candidats i partits polítics, que per tal de guanyar vots són capaços de prometre, menysprear i manipular en dosis que van més enllà del que seria raonable.
Quan arriba la campanya electoral, es produeixen diverses situacions. Així, hi ha electors que es mantenen fidels al seu partit, amb independència dels errors que han comés i dels encerts atribuïbles als altres partits. No hi ha campanya electoral que faça canviar el sentit del vot a aquests ciutadans.
Altres electors són més exigents, i no els dol tant canviar de partit d'una elecció a una altra, en funció de l’opinió crítica que els mereix l'actuació de les distintes forces polítiques. En aquest cas la campanya tampoc no sembla ser decisiva, ja que aquests ciutadans han reflexionat un temps abans i quan arriba la campanya ja ho tenen clar.
El tercer grup, que sol ser molt important a l'hora de decidir el guanyador, és el format pels electors que viuen en una situació de dubte permanent i allarguen esta situació fins al mateix moment que s'adrecen cap el col·legi electoral. Aquests ciutadans desperten un temor reverencial en els candidats, ja que són un misteri difícil de preveure, capaç de fer volar per l'aire en un moment donat les estadístiques més assenyades.
Finalment, cal parlar dels partidaris de l'abstencionisme, que formen un grup de quantia considerable i ben difícil de convéncer perquè isquen del seu estat letàrgic.
Donada la seua importància, voldria fer unes reflexions addicionals sobre els grups tercer i quart, ja que les campanyes electorals haurien d'anar adreçades en una important mesura a aquests electors, a fi de guanyar el vot indecís d'última hora i de mobilitzar uns votants que es mostren normalment apàtics.
Tanmateix, em fa l'efecte que tal com es plantegen avui dia les campanyes electorals, el que solen aconseguir és tot just el contrari: que l'abstencionisme augmente o es mantinga en nivells elevats, perquè als abstencionistes de tota la vida se n’afegeixen altres de nous, que no han estat capaços de superar els seus dubtes i claudiquen.
Els partits polítics haurien de convéncer-se que les campanyes d'imatge “a l'americana”, la crida al vot útil i altres mecanismes d'enginyeria electoral no entusiasmen a la gent, i que hi ha un graner de vots entre els abstencionistes i els indecisos. Per despertar a aquests ciutadans, cal explorar altres vies que mai no haurien d'haver-se abandonat: la sinceritat, la intel·ligència, el joc net.
REFLEXIONS POSTELECTORALS
En democràcia, els ciutadans sempre encerten quan voten en unes eleccions, perquè l’acte de votar és fonamentalment una manifestació de voluntat, que ve condicionada pels coneixements, els interessos, les valoracions, els sentiments de cada elector, però en la seua expressió última el vot és voluntat pura.
Per tant, els votants no s’equivoquen, perquè no han d’exterioritzar les raons de la seua elecció, la qual cosa permetria verificar si són fonamentades o no. Ans al contrari, l’acte de votar és un acte desproveït de motivació: el ciutadà vota el partit que vol votar, i això és el que compta, perquè les reflexions i aspiracions de cadascú resten inèdites.
Aquestes consideracions ens porten a dos conclusions:
a) Els electors no voten només en funció que una determinada opció política siga objectivament la més encertada, ni tan sols la millor per a la societat, sinó en funció de la barreja de motivacions i interessos que sempre es troba present en les expressions de voluntat de la naturalesa humana. A més, cada elector dóna més importància a uns aspectes que no a uns altres, a l’hora de decantar-se per una alternativa concreta, és a dir, difícilment hi trobarem, en l’acte de votar, una afirmació de voluntat absoluta que es tanque a totes les propostes dels altres partits.
b) Els resultats electorals han de ser examinats en funció del temps concret en què es produeixen. Allò que l’elector no vol avui, si canvien les circumstàncies, pot ser desitjat en unes pròximes eleccions.
Per les raons apuntades, quan els partits analitzen els esmentats resultats, per trobar-hi una explicació al seu possible fracàs i corregir els defectes, han d’actuar molt prudentment a l’hora de prendre les mesures escaients per connectar millor amb els ciutadans, ja que si es limitaren a seguir la seua conveniència purament electoral estarien renunciant a unes propostes que en un futur podrien ser recolzades pels electors.
Els partits polítics, per tant, no han de veure en els resultats electorals un dictamen capaç per si mateix de donar o llevar raons o de determinar el grau d’excel·lència dels valors que defenen. Unes voltes es guanya i altres es perd, perquè la voluntat de les persones és canviant i molt més complexa, en la seua formació, que la major o menor racionalitat que inspira els programes electorals.
L’ideari dels partits i la voluntat dels electors són realitats distintes, cadascuna amb la seua vida pròpia. Així, un partit intenta, defenent la bondat de les seues propostes, obtenir el favor dels ciutadans. Si, pel contrari, l’únic objectiu d’un partit fóra guanyar les eleccions, i aquest esdevinguera el factor fonamental a tenir en compte per formular el seu ideari, la democràcia perdria qualitat en reduir-se les opcions de l’electorat i convertir-se els partits en màquines de poder. La democràcia seria víctima del populisme i la demagògia.
En definitiva, l’ideari de cada partit és el seu patrimoni més valuós, no sols per als seus militants sinó per a tota la societat, i els canvis necessaris han de ser administrats amb molta cura, després d’arribar a la convicció íntima i sincera que hi ha aspectes que mereixen ser millorats.

dissabte, 8 de juny de 2013

LA XICRANDA DE L'ESTACIÓ

Un altre miracle de la primavera s’ha produït: la xicranda de la Glorieta de l’Estació, que és un arbre que m’alegra els matins, quan arriba el mes de maig i passe pel seu davant, mentre m’apresse a agafar el tren de rodalies, aquest any estava maquilosa i ha retardat la seua floració. Afortunadament, ha reviscolat i ara mateix ha recuperat un poc del seu antic esplendor, tot i que no presenta un aspecte tan esponerós com altres anys. Amb tot, mantinc l’esperança en la seua curació total, perquè un arbre que s’ufaneja tant de ser qui és, de segur que no es deixarà tombar fàcilment.

dilluns, 3 de juny de 2013

JUSTÍCIA I REALITAT

La Justícia, amb majúscules, és representada amb els ulls embenats, per destacar un dels seus trets essencials, que és la imparcialitat. Però la Justícia no pot ignorar mai les circumstàncies de cada cas concret, la ponderació de les quals resulta fonamental per a ser just. Millor fóra dir, per tant, que a la Justícia li tapen els ulls perquè puga veure més enllà del que ho faria si tan sols es refiara de l'aparença de les coses i no fóra capaç d'esbrinar allò que ha de ser més important: fer la justícia, amb minúscules, en cada cas concret.
Hi ha, doncs, una “Justícia”, que es mou en el terreny dels grans principis; i una “justícia”, que –en ser conscient de les debilitats i les necessitats humanes– sap adaptar-se a la realitat, és a dir, a la vida. I això, és clar, exigeix d'un gran esforç per part dels encarregats d'administrar-la, tant pel que fa a la seua formació teòrica, com a l'experiència i sensibilitat. Tots aquest factors juguen a favor, en un moment donat, de trobar la solució més encertada i que millor resolga els conflictes que es plantegen tant entre les persones, com entre els interessos privats i els públics.
Val a dir que no és la meua intenció descarregar la responsabilitat de la justícia tan sols en els jutges i magistrats, ja que són molts els qui estan implicats en aquesta tasca: funcionaris, governants, parlamentaris, periodistes, professionals diversos. Al capdavall, tots aquells que amb la seua actuació condicionen els drets dels altres o esdevenen depositaris de la seua confiança perquè els ajuden a resoldre els seus problemes vitals.
Últimament s’estan produint algunes resolucions judicials que suposen un canvi de criteri respecte a actuacions anteriors, que eren més comprensives amb els poderosos. Així, hi ha procediments que s’havien arxivat i ara s’han reobert. Fa l’efecte que el que abans es permetia, ja no s’accepta, però els comportaments són tan nefastos i rebutjables ara com abans, i és evident que si s’haguera atacat el mal més aviat, s’haurien evitat molts dels escàndols que avui ens aclaparen.

diumenge, 2 de juny de 2013

"OTELLO", DE VERDI

Dissabte, 1 de juny, he assistit a la representació de l’òpera verdiana Otello, que ha tingut lloc al Palau de les Arts de València. Aquesta òpera no és sols una de les millors composicions de Verdi, sinó una obra mestra de la música de tots els temps. Començant pel llibret de Boito, que fa una molt bona adaptació del drama shakespearià, passant per la partitura, tan fosca i amenaçant com el protagonista, i acabant per l’esforç sobrehumà que el compositor demana a les veus dels cantants, ens trobem davant d’una peça rodona, que et lleva l’alè i et clava al seient acte rere acte, fins a arribar al memorable final.

En aquest cas, l’orquestra, meravellosament dirigida pel mestre Mehta, els cantants, el cor i la direcció artística, s’han conjuminat per oferir-nos una representació a l’alçada de la qualitat de l’obra representada. Els cantants han estat excel·lents, sobretot, Carlos Àlvarez i Gregory Kunde, en els seus papers de Iago i Otello, respectivament. Tot ha contribuït a què haja eixit del Palau profundament commogut.

He arribat a pensar que Otello és un drama que no sols passa a l’escenari, sinó que també es desenvolupa en la nostra ment. Perquè els seus personatges condensen, d’una manera molt essencial, la vida tal com l’entenem, amb el mal sempre present i pertorbador; les passions que fan tastanejar, fins i tot, els herois més valerosos; i com no la innocència que sempre és la víctima d’unes forces que ella no desencadena, però acaba patint-ne l’embat. Tens la sensació que et trobes enmig d’un malson, del qual no et pots escapar, perquè la història s’ha apoderat de tu, i estàs vivint-la com a pròpia, de tan familiar com et resulta.