AMOR IMPOSSIBLE
“L’odi i l’amor ens busquen”
Pessoa
1
Mira que és inútil este home, no sap fer res bé! Des que vam pintar una
ratlla al mig del menjador, i ens partírem la casa en dos meitats, no es priva
de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Hui, en posar-se a parlar per
telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un crit,
a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.
Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim
separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt canalla se les
enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a
les labors domèstiques; així que em deixava a mi tota la feina de casa.
Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la
meua, perquè de la seua no se’n preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una
persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la
casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula
plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les
parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se
tot enfurit un entrepà de formatge, bé perquè socarra l’arròs o el bullit, bé
perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat.
En poques paraules, este home viu en un estat d’abandó absolut; els més
dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por d’agarrar alguna
infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens posem a veure la
televisió: les esquenes dels nostres sofàs estan pegades.
Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia
la seua part de la casa feia goig de vore: tota neta, cada cosa en el seu lloc!
Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells
disposats cap arrere, per dissimular la seua calba avançada. Era una amiga molt
jove, “rubia”, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a
les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot
seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es
fotrien.
Xerra que xerra, es passaren més de dos hores menjant, bevent i intercanviant
mirades apassionades. Tenia uns compliments amb aquella “rubia” que mai no
havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella
manera tan profunda. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a la
seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota indignada.
No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era
saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren
esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits
l’aüixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que
aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no va haver-hi
ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig
sentir des de la meua habitació. És un egoista! Quan li convé, sí que sap
comportar-se com un cavaller!
Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós,
una carícia, una manifestació de tendresa, de quan en quan, em farien més feliç
que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no
m’importaria gens gastar-me els pocs diners que tinc per visitar una illa del
Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de veritat, que em
diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar
per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per sentir-me
l’objecte d’un enamorament romàntic, d’aquells que encisen. Però, quan em pose
davant de l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone que
ja m’ha passat el temps de l’esperança.
Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens
estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem
casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li
abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava
estar amb mi, tot i que fóra de cara al televisor. Sense voler, al cap d’un
temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes diaris, quasi
insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una per una totes
les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.
L’única solució era separar-nos. Com que ningú dels dos no es podia
permetre el luxe de llogar un altre pis, acordàrem dividir la casa en dos parts
iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dos habitacions,
de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un
altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut
partir el corredor de l’entrada.
No sabria dir la raó, però ara, mentre mire com es menja tot famolenc
l’entrepà, sent pena per ell. Des que va tindre aquella aventura amb la “rubia”,
no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta, sols diré que estic farta:
d’estar sola, de treballar com una “burra” en una fàbrica de pantalons, de no
fer res més important que això en tot el dia.
Després de sopar, no tinc cap altra il·lusió que deixar-me caure al
sofà, encendre la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es
refrega esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència
pròxima, m’imagine com serien les coses si un dia tornàrem a començar, tot i
saber que això no passarà mai.
2
Caram, esta dona, com és de neta i faenera! Jo, al seu costat, sóc un
perfecte inútil. El que més em fot és vore-la menjar-se els arrossos que
prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la cuina amb el
plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència meua que mai
no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres anys
d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en traure’l
de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles, d’espinacs o d’espàrrecs,
que fa goig mirar-les.
Quan vam pactar viure d’esta manera tan singular, no vaig sospesar el
càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella dinava paella,
vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la línia de
separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que no veu la
cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?
De primer, sols veia els avantatges de la separació: em sentia lliure,
desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan et
lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar gaudir la vida amb tota la
intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els amics
i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem
timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.
Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els
meus escassos mitjans econòmics no em permetien mantindre aquell ritme de vida;
a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comences a perdre
les ganes de tot.
Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i
encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, a voltes, em
sent com si la casa anara a caure’m damunt, però, on he d’anar jo?: un home de
cinquanta anys, aturat, envellit, capficat, que no té una altra preocupació que
guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.
He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua
dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no
vaig tindre èxit. Ella es va mantindre impassible tota la nit, sense dir ni fer
res. La broma em va costar prou cara: cent euros vaig haver de pagar a aquella
“rubia” tan espectacular, que vaig contractar per fer un colp de teatre. Cal
dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar
a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real per mi,
però era una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus
honoraris i se’n va anar d’amagat.
Després d’este fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de
trobar una manera digna de demanar-li perdó a la meua dona, però no em vaig
atrevir. Molt que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té
solució. ¿Què pensaria ella si gosara dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina
cara em faria si li proposara oblidar els disgustos del passat? De segur que ni
m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de les meues paraules. No, no puc
arriscar-me a res d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres
discussions d’abans, en les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la
nostra relació, se me’n van les ganes de provar de nou. És millor viure d’esta
manera, separats per una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys,
hi ha bona harmonia.
De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que coneixia
quan vivíem junts. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç de portar-li la
contrària en les qüestions més senzilles, però hui tot el que fa em sembla bé.
És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai no l’havia trobada
tan encantadora, i això em confirma la necessitat de seguir igual. He de fer un
esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben vestit, ordenar la meua part de
la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan em tombe al sofà, i la senta respirar
darrere meu, pensaré que ella és feliç de sentir-me tan a prop.
