diumenge, 2 d’abril de 2017

MANERES DE CANTAR

Una de les coses que no ha de fer mai un bon cantant per transmetre el dolor és fer com que plora mentre canta. El que s'espera d'ell és que ens emocione amb la seua veu, sense necessitat de gemecar perquè això ho fa qualsevol.
Si fem una ullada a l'ample panorama musical, hi trobem escoles de cant molt diverses. Així, per exemple, els cantants de ranxeres mexicanes solen acompanyar les seues cançons més esgarrades, d'expressions alegres, que li van molt bé a la seua vestimenta cridanera i festiva. Tanmateix, són cançons que et posen un nus a la gola, com ara: "El jinete", "Ella", "Grítenme piedras del campo", "La cama de piedra", "Fallaste corazón", etc. Esta manera de cantar és una prova evident que, per emocionar, no cal fer escarafalls de gust dubtós. Una altra escola és la dels cantants de boleros, com Los Panchos, Antonio Machín, Armando Manzanero, Bola de Nieve, que són l'elegància personificada, però que saben com emocionar-nos amb la seua manera sentida d'esgranar la lletra de les cançons En canvi, amb el "cante jondo", passa tot just al contrari, que els intèrprets quan canten diuen que la boca els fa gust a sang, però mai no els veureu plorar mentre canten, perquè les ganyotes del seu rostre no són més que una prova de l'esforç que han de fer per pouar de dintre l'ànima el sentiment que els embarga.
I si de la música popular, de la qual hem posat tres exemples, ens passem a la música clàssica, també hi trobem de tot. L'escola francesa de cant es caracteritza per la seua manera de cantar com si parlaren i per la perfecta dicció. El cant wagnerià es distingeix per ser un cant heroic, ple d'energia, ja que ha de sobresortir sobre un acompanyament orquestral "à tout va". El belcantisme defuig les profunditats psicològiques i es recrea en la bellesa del timbre i en la virtuositat vocal. En canvi, el verisme trenca amb esta tradició i posa l'accent en l'exageració interpretativa. Ací sí que és fàcil trobar-nos amb grans cantants d'òpera que per ser uns actors dolents acompanyen les seues interpretacions de crits i plors que fan més riure que no plorar.
En fi, que el cantant perfecte ha de tenir una bona veu, però també ha de saber comunicar al públic les emocions pròpies d'allò que canta, sense necessitat de colpejar-se el pit ni d'esgarrar-se la samarreta.
Tot seguit, perquè gaudiu una mica d'una gran cançó interpretada per un músic extraordinari, us deixe "Ella", del gran José Alfredo.