dijous, 28 de novembre de 2019

LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS

En un estat de dret, la funció dels jutges no és fer Justícia, en termes absoluts, sinó fer el que siga just en cada cas concret. En una societat democràtica, poden conviure moltes idees de Justícia, però això és ideologia, i els jutges han de prescindir d'idees prestablertes a l'hora de dictar les seues sentències, és a dir: la ideologia no pot entorpir la seua tasca de buscar una solució justa als conflictes i actuacions sobre els quals s'han de pronunciar.
I com podem saber quina és eixa solució justa? Per a mi, la resposta és més senzilla de dir que no d'acomplir: és justa la sentència que prescindeix de tota consideració aliena a la realitat que es jutja. Per tant, resulta fonamental ajustar-se a la veritat fàctica. No pot el jutge anar enllà dels fets provats, ni deduir-ne conseqüències que no s'han produït o no són un efecte d'aquells. En definitiva, mantindre la neutralitat ideològica, i per bé que en alguns casos la conducta siga reprovable moral i socialment, abstindre's de penalitzar el que legalment no mereix un càstig o, si el mereix, no tan greu.
Crec que els jutges espanyols, en general, intenten fer les coses bé, però resulta indubtable que formen part d'un sistema obsolet, i això es nota quan han de decidir sobre conflictes que tenen un fort component ideològic. És com si, en eixos casos, els faltara la calma necessària per a limitar-se a fer el que siga just, i els arrossegara la passió de fer Justícia, tot i que siga anant enllà de la realitat.
I no és eixa la manera d'actuar pròpia dels tribunals europeus. Estic convençut que, a la llarga, és més eficaç dictar una sentència moderada, tot i que es quede curta, en relació amb la transcendència de les qüestions que planteja, que no excedir-se en la imposició d'una pena per uns fets que, al remat, no la mereixen.
Com que en este blog he parlat del procés críticament, crec que resulta oportú dedicar una entrada a comentar el que opine sobre la sentència del Tribunal Suprem condemnant els seus protagonistes. En síntesi, el que fa l'esmentada resolució judicial és absoldre els acusats del delicte de rebel·lió per, entre altres raons, l'absència de la violència necessària -instrumental i funcional- per a cometre'l. En canvi, el Tribunal Suprem considera que 9 dels acusats sí que van cometre un delicte consumat de sedició de l'article 544 del Codi Penal, açò és, que són responsables d'un alçament públic i tumultuari per a impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seues funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judiciales.
Ja vaig dir fa temps que desitjava una sentència justa, en el sentit d'adaptada a la realitat dels fets que es van produir. Lamentablement, no puc dir que estiga satisfet. Em sembla que la sentència s'ha deixat portar per consideracions que no formen part estrictament dels fets que havien de ser jutjats. I això no és el que jo esperava.
Pense que la sentència encerta quan considera que, en el procés, no va haver-hi una estratègia seriosa de ruptura. I també quan diu que els convocants del referèndum eren conscients que, per culpa de la seua actuació inconstitucional, podien produir-se fets violents, ja que els responsables policials del Mossos els van advertir expressament d'eixe perill. Però, de l'acceptació de la possibilitat de desordres violents, no s'hi pot concloure la consumació d'un delicte de sedició, ja que això haguera exigit la presència el dia de la votació d'una violència que anara més enllà dels aldarulls que a vegades acompanyen l'exercici dels drets de reunió i manifestació. I eixe límit no s'hi va sobrepassar.
Dit d'una altra manera: perquè existira delicte consumat de sedició en la celebració del referèndum il·legal, era necessari que, a la fase preparatòria (convocatòria), s'hi poguera sumar una fase d'execució (votació) acompanyada de violència, però sols ha existit la primera fase, no la segona.
A parer meu, no és democràtic convocar un referèndum en contra de la Constitució, però sí que ho és que els ciutadans puguen manifestar-se a favor de la votació. Això fa que la gravetat del delicte dels convocants siga menor, perquè si ha tingut tanta transcendència la seua actuació no ha estat pel sol fet de la convocatòria, sinó perquè centenars de milers de ciutadans l'han recolzada en exercici del dret de manifestació.
Hi ha, per tant, un problema jurídic, que és el que haurien de resoldre els jutges amb la proporcionalitat escaient, però també un problema polític que sols es resoldrà intentant arribar a acords dins de la legalitat.
Per tant, el gran error de la sentència, que ha tingut lloc perquè els jutges han donat més importància a les idees que no als fets, és condemnar per un delicte de sedició consumada una actuació que no va passar de la fase preparatòria i que, per tant, mereixia una pena molt inferior.
Com a ciutadà preocupat per la situació política d'este país, lamente profundament que el Tribunal Suprem no haja sabut, en un cas de tanta transcendència, estar a l'altura de les circumstàncies. Era necessari que la judicatura donara un exemple de moderació, tot i que siga per a compensar el radicalisme i la irresponsabilitat que prosperen pertot arreu. M'haguera agradat una sentència que, per estar ajustada als fets provats, fóra un exemple a seguir per tots els qui defensem una democràcia avançada.

dilluns, 25 de novembre de 2019

BABKIN, CHASE I PICASSO

Oleg Babkin és un fotògraf contemporani que fa un tractament pictoricista del retrat. Mireu la composició que acompanya aquesta entrada i fàcilment hi apreciareu la manipulació que fa Babkin perquè una fotografia semble un quadre més aviat renaixentista. I és aquesta manipulació el que em porta a reflexionar sobre la naturalesa de l'emoció artística. Pense que aquesta fotografia no és capaç d'emocionar-nos tant com el quadre d'un pintor, i això passa malgrat donar-se la circumstància que és més "real" aquest retrat que no aquest altre de William Merritt Chase, que tot seguit us inserisc perquè servisca de contrast:
Per què ens emociona més el quadre del pintor que no la fotografia manipulada? Sens dubte perquè l'art autèntic, valga la paradoxa, sols manipula per aprofundir en la realitat. Quan Chase va pintar aquest retrat volia crear una realitat pròpia (ficció) que il·lumine la "real", mentre que Babkin sols pretén crear un efecte, ja que les seues pretensions són més decoratives que no artístiques. Per a ell la realitat no és un punt de partida a partir del qual construir una altra realitat fictícia que penetre en aquella, sinó un material que pot ser modificat al seu antull. Tota obra artística és una aproximació a la realitat per desxifrar-la, tot i que no la reflectisca tal com és, i això és molt distint a manipular-la capriciosament. És a dir, en l'art autèntic la realitat i la ficció sempre estan en plànols distints, per això PESSOA deia que el poeta fingeix el dolor que en veritat sent.
I perquè quede més clar el que vull dir, tot seguit us adjuntaré un retrat de Picasso, que ens dóna una visió absolutament subjectiva de la realitat, sense que això suponga cap pèrdua quant a la capacitat d'emocionar-nos, perquè és art en estat pur: tothom sap que el coll de la dona retratada és físicament impossible, però ens atrau perquè la nostra sensibilitat percep així els trets característics de la personalitat d'eixa dona: elegància, espiritualitat, intel·ligència, és a dir, ens parla de la realitat des de la ficció i així crea bellesa amb un contingut psíquic perquè ens transmet sentiments, sensacions, pensaments barrejats.

dimarts, 19 de novembre de 2019

MARE




No era el silenci, mare.

Era la vida que enfosquia,
amb la seua veritat injusta,
la veu amb què m’ensenyaves
a cantar com tu cantaves
lentes cançons de bressol.

No és el silenci, mare.

Sóc jo que no sé què dir,
ets tu que te n’has anat,
i entre tots dos, l’ombra
que compartíem, atapeint
el buit de la meua soledat.

No serà el silenci, mare.

Serà la fonda respiració de la terra,
l’etern degoteig de la pluja sobre el mar,
i al bell mig, el teu amor, mare,
que com un ventijol cansat
orejarà el rostre d’altres infants.

dimarts, 12 de novembre de 2019

POU DE SAVIESA



Eres un record del que mai va passar,
una remor confonent-se amb el silenci;
aquella presència ignota que planava en la nit
o potser el no-res amatent que reclamava
una pàtina de moderada tristesa.

Eres una promesa ja vençuda,
la primera paraula i també l'última,
allò tan necessari que sols podia ser somiat
o aquella invenció que el temps expandia
per a cobrir de cendra totes les ombres.

Eres la celebració d'un impossible,
la meua emoció primordial i no sé si sincera,
la força que m'arrossegava cap a mi mateix
fins que, amb tu, descobria
el que només perdura amagat.

Eres la vida i la mort tot d’una,
la desesperació davant del dolor
i un riure infantil com el matí.
Eres, i sempre seràs, el pou de saviesa
on cada dia aprenia a oblidar-te.

dissabte, 9 de novembre de 2019

REFLEXIONS PREELECTORALS

Diumenge proper tornem a votar, sense esperança que la situació política millore. Després del fracàs de l'anterior legislatura, no s'albira en l'horitzó cap canvi que ens permeta creure en una nova etapa capaç de solucionar els problemes actuals.
I els problemes actuals són molts i de gran magnitud: canvi climàtic, esgotament dels recursos energètics fòssils, guerra comercial, desigualtats creixents, revolució tecnològica, terrorisme global, crisi de l'Estat del benestar, etc. Tot i que no podem evitar un estremiment quan enunciem aquests problemes, resulta increïble comprovar com els nostres polítics semblen viure en un altre món desconnectat de la realitat que la societat ha d'acarar cada dia.
Després de les eleccions d'abril, em va fer l'efecte que la ciutadania havia votat amb molt de trellat elegint la via de la moderació com a la més idònia per a posar un poc d'ordre en la difícil situació en què ens trobem. Una moderació que és enemiga del fanatisme i de la propaganda populista; una moderació que busca el consens i no l'enfrontament, que confia en les institucions i en la divisió de poders, que defuig tot excés vinga d'on vinga.
Malgrat la claretat del mandat popular, els polítics que l'havien de dur a bon port han fracassat, i ara ens demanen que tornem a votar, en un context on s'han radicalitzat els partits que representen la irracionalitat i la manipulació.
Per tant, perduren els mateixos problemes, i les possibilitats de solucionar-los són menors que les de fa uns mesos. I el que resulta encara més xocant: s'ha incrementat l'enquadrament dels partits en blocs enfrontats els uns amb els altres.
La meua sensació és que hi ha hagut una evolució molt negativa, donat que està marcada pel signe de la decadència, en virtut de la qual els partits estan substituint la política per la propaganda, a fi d'aconseguir que la gent deixe de pensar per si mateix i s'oblide de la realitat.
Com que no hi ha res a dir ni a oferir perquè s'han secat les idees, o no hi ha capacitat de pensar-ne de noves, s'ha volgut controlar el descontent social incentivant el culte a les identitats col·lectives, traslladant la gent a un món fictici on els respectius acòlits poden arribar a sentir-se feliços mentre els escuren la butxaca i el seu futur.
El que necessitem és més democràcia, més justícia i més llibertat, i això sols es pot aconseguir des del consens, perquè ha d'haver-hi un equilibri entre societat/individu, centre/perifèria, drets/deures. Tanmateix, el que està fent-se és tot just el contrari: fomentar l'enfrontament entre blocs i banderes, que distrauen a la gent i no solucionen res. Em fa l'efecte que la moderació està declinant a favor de la radicalització de la vida política, i això a la llarga ho pagarem molt car.

diumenge, 3 de novembre de 2019

TRES CLÀSSICS DE LA "CHANSON" FRANCESA

La "chanson" francesa va conéixer una època de gran esplendor durant la segona meitat del segle XX, amb cantautors tan importants com Edith Piaf, Charles Aznavour, Jacques Brel, Barbara, Léo Ferré, Georges Brassens, Juliette Gréco, Françoise Hardy, etc.
Ningú com ells ha cantat amb tanta força, amb tanta fúria, amb tanta ràbia, el desamor, el desconcert davant de l'existència... El lirisme de les seues composicions i interpretacions resulta evident: la densitat dels tres o quatre minuts que dura cada cancó és tal que no podem defugir l'emoció, l'estremiment, davant de tanta veritat. És com mirar-nos a l'espill i descobrir que darrere del nostre rostre impenetrable, el que gastem per a eixir al carrer i sobreviure a l'embat del món, s'amaga una persona capaç d'obrir-se als altres, de compartir amb ells un destí comú, tan tràgic com obert a l'esperança.
He seleccionat tres cançons imprescindibles, una de Brel, l'altra de Barbara i la tercera de Ferré:

"Ne me quitte pas", de Jacques Brel

"Dis, quand reviendras-tu", de Barbara

"Avec le temps", de Léo Ferré