El passat dijous, dia 19 d'octubre, vaig presentar a la biblioteca de Carcaixent el meu últim llibre de poesia titulat "Memòria de la llum", que m'ha premiat i publicat Edicions del Sud.
Em va presentar el mateix editor Manel Arcos, que és una persona entusiasta de la poesia, de la història i de la cultura, en general, especialista en bandolerisme valencià del segle XIX, però també poeta i animador cultural, que coneix com el palmell de la mà tota la geografia valenciana.
Em vaig trobar molt a gust en l'acte de presentació, en companyia de persones que aprecie i de veïns que amb la seua assistència em fan pensar que la poesia encara està viva i interessa a la gent.
També va intervindre en la presentació el meu fill Robert Cortell Picot, cantautor, que va obrir i tancar l'acte amb dues de les seues cançons: "Estimar-te no és senzill" i "Deixa que em pregunte". I és que la música i la poesia es complementen molt bé, perquè la música és el llenguatge més universal i els millors poemes tenen una música pròpia.
Manel Arcos, a més de dedicar-me unes paraules molt amables i de llegir un dels meus poemes, va donar a conéixer les raons que el jurat va fer constar en acta per a premiar la meua obra. I crec que hi es diuen coses molt encertades, com ara: "L'autor hi construix un univers poètic on conviuen sense estridències la tristor i l'alegria, el desesper i la confiança, el desassossec i la calma, ço és, qualsevol sentiment humà i el seu contrari. Aquesta coexistència es fonamenta en un estat d'harmònica complementarietat. Així, en el poema 'Cavalls nevats', la nit passa entre el silenci i el crit, però tot d'una l'alba porta la frescor del nou matí. I en 'Màgica o real', el poeta vol saber per què la tristesa obri la porta a noves il·lusions, després de tantes pèrdues. Hi ha, doncs, una succesió d'emocions que representen pols oposats. La vida és, en definitiva, un aiguabarreig de bo i roí, i és cert que l'un sense l'altre no signifiquen absolutament res. I és que, sense haver patit primer la pena, ningú no pot apreciar el just valor de la joia que ve després. Per tant, l'únic criteri infal·lible en aquesta matèria és la comparació entre sentiments".
Per la meua part, vaig fer unes reflexions sobre el que significa la poesia per a mi i sobre la meua manera d'entendre-la.
Vaig començar a escriure poesia als 10 anys, però els sis llibres que he publicat els he escrit a partir dels quaranta anys. Soc un poeta existencial i escric poemes perquè sempre m'he fet preguntes sobres els grans temes de l'existència humana: vida, mort i amor, com diria el poeta oriolà Miguel Hernàndez.
La meua poesia naix del desassossec que em provoquen eixes preguntes. Escric per a ordenar les qüestions que més m'inquieten. Per això, escriure poesia és un acte essencialment íntim.
Per a mi la poesia busca l'emoció, i això ho fa descobrint la part oculta de la realitat aparent, a través d'unes paraules que diuen més del que signifiquen i es fan servir per a construir imatges i metàfores.
Les paraules per si mateixes tenen un poder creador. Quan em pose a escriure un poema sé com comença però mai sé com acabarà. A partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així succesivament, fins que arribe a l'explosió final, que és una mena d'enlluernament d'especial intensitat que em fa pensar que el poema ja s'ha acabat.
És com si les paraules tingueren la capacitat de pouar en el meu subconscient els versos que escric. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat el poema, pense que no l'he escrit jo, que me l'han dictat.
Després d'aquesta introducció, vaig llegir deu poemes del llibre presentat, que en té alguns inspirats en meravelloses obres pictòriques que em van ajudar a trobar la inspiració, tan necessària per al poeta.
Per a concloure esta entrada, transcric tot seguit el poema que porta el mateix títol que el llibre, perquè són uns pocs versos que sintetitzen molt bé l'esperit de tota l'obra, que parla de la llum interior que ens empeny a crear il·lusions efímeres o ardents i, amb el pas del temps, clarividents, mitjançant uns poemes que naveguen com formes capricioses que, a partir de la reflexió, es deixen portar per la lògica de les emocions.
MEMÒRIA DE LA LLUM
no ho sap ningú;
només està escrit