SOBRE INTERNET

Umberto Eco va proferir paraules molt dures contra Internet: "El drama d'Internet és que ha promogut el ximple del poble al nivell de portador de la veritat". I per reblar el clau hi afegia cruament que "les xarxes socials donen el dret de paraula a una munió d'imbècils que abans parlaven tan sols al bar després d'un got de vi, sense perjudicar a la col·lectivitat". La diferència entre ara i abans rau en què, ara, els imbècils tenen "el mateix dret de paraula que un premi Nobel". Per això, Eco identificava Internet amb la invasió dels imbècils.

Hi ha qui ha vist en estes paraules un cert elitisme. Al capdavall, resulta evident, i Eco no ho negava, que Internet eixampla la llibertat d'expressió, ja que tothom pot opinar i donar a conéixer el que vol dir a través de la xarxa. Este seria, sens dubte, l'efecte positiu d'Internet. Però feia molt bé Eco de prevenir-nos de les conseqüències negatives que pot tenir l'ús i abús acrític d'Internet.

Perquè una cosa és facilitar la llibertat d'expressió i oferir noves possibilitats de comunicació a la gent, i una altra ben distinta que qualsevol despropòsit llançat a la xarxa es convertisca en una notícia a la qual tothom presta interés.

Jo crec que sempre hi ha hagut persones sense trellat que han tingut l'habilitat de fer-se escoltar. Ara, però, gràcies a Internet estes persones poden arribar a un públic més extens. Per tant, el destrellat és premiat per la xarxa, d'entrada, en proporcionar a l'emissor un major número potencial d'acòlits. I no és este l'únic premi, perquè també n'hi ha un altre de tipus qualitatiu: em fa l'efecte que tota informació, pel mer fet de circular per Internet compta amb un prestigi afegit, i això ja resulta més preocupant, perquè hi ha una predisposició a creure's tot el que hi circula.

S'explica que un intel·lectual de la importància d'Eco ens previnguera dels riscos que comporta obrir la ment, sense les reserves necessàries, a Internet. I és que no cal oblidar una qüestió fonamental: el que busca la gent quan navega per la xarxa, majoritàriament, és passar l'estona, no informar-se rigorosament. Milions de persones dediquen hores i hores a jugar o distraure's amb els continguts que li ofereix Internet. Tanmateix, no és un joc innocent, perquè qui entra a la xarxa s'exposa a la manipulació, i els qui manipulen saben que poden accedir fàcilment a la ment de persones crèdules, desinformades, sense ganes de pensar, que són víctimes propícies per aconseguir els seus propòsits (o millor fóra dir, en este cas, despropòsits).

ESCRIURE I REESCRIURE

Una de les condemnes més pesants que hem de suportar els escriptors és la de corregir els propis textos. Quan acabe d’escriure un poema, el deixe reposar unes hores, i quan el torne a llegir surten els dubtes. En eixe moment comences a corregir i ja no pares, ni pararies si no fóra perquè, de tant en tant, tens la sort que algú s’apiada de tu i te’l publica. Però, en eixe instant, s’inaugura una altra tortura, que és la del penediment: lliges el que t’han publicat i la majoria de vegades no t’agrada, o trobes defectes que et fan nosa, i voldries retirar el teu llibre de totes les llibreries i de les prestatgeries on ha anat a parar. I encara hi ha una tercera fase, de caire més somiador: anheles tenir una segona oportunitat i que l’editor et truque per telèfon per oferir-te la possibilitat de reeditar el llibre, amb totes les correccions que siguen escaients. És un somni que rarament es realitza i que, a més a més, no soluciona res, ja que arribat el moment l’única cosa que aconsegueixes és reiniciar el procés: 1) Els dubtes: què cal corregir i què no de la primera edició. 2) El penediment: la segona edició tampoc no és perfecta, hi perduren defectes inacceptables. 3) Somies, doncs, en una tercera edició que, si miraculosament et fora permesa, tampoc no solucionaria res.

MESTRES NORD-AMERICANS DEL RETRAT

Entre les acaballes del segle XIX i els albors del segle XX, amb un estil realista o impressionista, diversos pintors nord-americans feren retrats esplèndids, als quals dedique aquesta entrada.

J. A. Weir

J. W. Alexander

Guy Rose

Whistler

Soyer

T. Eakins

W. Merritt Chase

Homer

Sargent

Paxton

Tarbell

LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan és del seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, amb les armes que siga, però desitjar encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant: així, per exemple, VOX diu que el Govern actual és ilegítim i immoral, tot i que s'haja constituït legalment, i els independentistes s'han cansat de repetir que el seu referèndum és legítim, tot i que no siga constitucionalment possible.
La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments unilaterals. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes.
Els qui opinen que la negociació no és convenient haurien de justificar que no hi ha cap conflicte greu a solucionar. La democràcia és, per definició, un sistema que s'assenta sobre la voluntat de la majoria i el respecte a les minories. La negociació amb aquestes minories és una mostra d'aquest respecte i també una oportunitat d'evitar fractures que debiliten la societat.
Tant de bo el nou Govern encerte a fer de la necessitat virtut i integre la precària majoria parlamentària que l'ha ajudat a pujar en un projecte capaç d'il·lusionar a una majoria encara més ampla.

LA INSPIRACIÓ

La inspiració està molt mal vista. En general, quan a un artista li pregunten si creu en ella, respon negativament o amb aquest lapidari: “Quan arribe la inspiració, que em sorprenga treballant”. Malgrat aquesta descreença generalitzada, que condemna la inspiració a un profund desprestigi, jo sóc dels qui encara la defenen, plenament convençut de la seua importància, perquè se’m fa impossible escriure dues línies mínimament satisfactòries si les muses no em visiten.

Potser els qui tant malparlen de la inspiració ho fan perquè consideren que té més valor atribuir a l’esforç i a la constància el resultat de la seua activitat artística. I és cert que no té molt de mèrit agrair al do d’estar inspirat l’autoria d’una determinada obra, ja que això és tant com fer-ne responsable a l’atzar. Però les coses són com són i, al remat, el que importa és que la creativitat artística funcione i apareguen noves obres d’art.

Mozart deia que, quan componia, era com si algú li dictara. Aquesta és una de les sensacions que més ens criden l’atenció als qui creiem en la inspiració: quan acabem el nostre treball ens costa d’acceptar que l’hem fet nosaltres. És com si durant la seua composició actuàrem com uns mers intermediaris i, per tant, ens costa reconéixer-nos com a responsables de l’obra ja enllestida.

No es tracta pas de buscar cap explicació esotèrica a un fet que, a parer meu, és molt natural: en la creació artística es despleguen unes forces que són fora del nostre control i, a més, es presenten d’una manera molt barrejada. Hi ha un poc de pensament, un pessic de sensacions, un grapat de sentiments, etc. A la fi, aquestes forces són tan inaprehensibles que el producte final resta fora de la nostra voluntat i de la nostra capacitat de raciocini o, si més no, hi juga un paper molt important un component que no és la voluntat ni la raó.

Això que queda fora de la voluntat i la raó, i resulta determinant en la creació artística, jo ho anomene inspiració, que és molt capritxosa. Sempre resta enllà del nostre abast i, per tant, quan té la bondat de visitar-nos, no podem negar-li l'esforç necessari per a estar a l'altura de les seues exigències.

HAMMERSHOI

Hui vull presentar-vos un pintor danés força interessant: Vilhelm Hammershoi (1864-1916), que els amants del cine fàcilment associareu amb el gran director Carl Theodor Dreyer, perquè comparteixen no sols nacionalitat sinó un mateix clima emocional, caracteritzat per l’austeritat absoluta.

Hammershoi pinta espais buits, paisatges desolats, o fa retrats d’esquena, fixant-se sobretot en el clatell de la seua dona, que apareix en molts dels seus quadres. Quan pinta de cara alguna persona, ho fa sense a penes colors, com si la vida fóra tota en blanc i negre o en gris, igual que es presenta en les pel·lícules de Dreyer.