dimarts, 29 de gener de 2013

URBANISME I SENTIT COMÚ


El Tribunal Suprem s’ha posat seriós i ha començat a anul·lar tots aquells plans urbanístics aprovats, durant l’època que bé es podria qualificar com la de l’urbanisme “a la carta” (anys 2000-2007), sense l’informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Ha calgut que fóra el Tribunal Suprem el que donara una passa endavant, ja que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, en el seu dia, va acceptar que es prescindira del dit informe, si se n’aportava un altre fet per l’empresa concessionària d’aigües potables.
És clar que era un desficaci confiar una exigència tan important, com és l’existència i sostenibilitat dels recursos hídrics, a unes empreses subjectes a les pressions dels governs municipals, prou sovint interessats a urbanitzar tot allò que un promotor espavilat els proposara.
En aquella època, molts ajuntaments van aprovar plans urbanístics, sense l’informe de la Confederació i menyspreant els milers d’al·legacions presentades pels veïns.
Va ser una època nefasta per a la democràcia i la racionalitat mediambiental i urbanística, al llarg i ample de tot el territori valencià. De la nit al matí, a través d’un PAI, es decidia urbanitzar a pler allí on el planejament general havia previst un destí agrícola. És clar que unes modificacions tan ràpides i econòmicament rentables eren una ocasió propícia per a la corrupció i l’engany, ja que molts xicotets propietaris venien els seus terrenys, ignorant allò que sí sabien els seus compradors, gràcies a la informació privilegiada de què disposaven: que els terrenys anaven a ser reclassificats i multiplicarien el seu valor extraordinàriament.
Em sorprén que d’aleshores ençà no hagen arribat als tribunals més casos de corrupció relacionats amb l’urbanisme d’aquella època. La raó d’aquesta impunitat serà, potser, la mateixa legislació, que era tramposa, oberta a tot tipus d’arbitrarietats i confusa, la qual cosa facilitava la realització de tot tipus d’abusos de poder.
Bona prova del que acabe de dir és la jurisprudència que he comentat al principi. La legislació no estava gens clara, però el Tribunal Suprem ha donat una lliçó als picaplets que viuen de capgirar el sentit de les lleis, i ha vingut a dir, implícitament, que si la llei no és racionalitat i sentit comú no mereix tal nom, i que cal fer prevaldre aquelles lleis que sí s’ajusten als dits principis elementals, en cas de conflicte entre normes. Tant de bo l’exemple s’estenga, i a partir d’ara puguem comptar amb una jurisprudència menys permissiva amb els desgavells administratius.

diumenge, 27 de gener de 2013

EL MUSEU SANT PIUS V, LES GORGES DEL CABRIOL I UN POEMA

Ahir vaig visitar de nou el Museu Sant Pius V de València, i una vegada més em va impressionar la qualitat de les obres d’art que allí s’exposen. En particular, són extraordinaris els retaules que hi ha a la sala principal de la planta baixa, així com les grans obres dels nostres artistes: Joan de Joanes, Ribera, “Jacomart”, Sorolla, Benlliure i Pinazo, entre altres. És una llàstima que un museu de tanta categoria no siga més conegut i valorat pels valencians.
Perquè en feu un tast, us deixe ací unes quantes fotos. Ah, i la visita és gratuïta.
Retaule gòtic de Gonçal Peris Sarrià (1380-1451)
Una obra d'influència  flamenca de "Jacomart" (1411-1461)
Un "Sant Sebastià" de Ribera (1591-1652)

Una "Madonna" de Joan de Joanes (1525-1579)


                        














Després vaig fer un tomb pel Parc Natural de les Gorges del Cabriol, on em vaig trobar amb una monumental sènia. De tornada, una lluna rodona presidia l'horabaixa.
Potser aquestes experiències intenses m’han inspirat i gràcies a això he pogut escriure un nou poema, que fa així:
EL GRAN SILENCI

Va haver-hi un temps
en què volíem salvar-nos
de caure en el parany,
i fèiem per retardar l’hora
en què seria massa tard
per gaudir de la llum del dia.
Conscients del nostre destí fosc,
ens absteníem d’apropar
el moment en què seríem víctimes
dels enemics de la fascinació.

Ens sabíem nascuts per a estimar
i estimàvem sense miraments,
privant-nos de consentir
que poguera més la indiferència.
Procuràvem que l’amor diguera
noves paraules, i així –quan parlava–
escrivíem els millors versos
que érem capaços d’escriure,
com si cada nou poema
fóra el començament de tot.

Ens vam lliurar, sencers,
a la celebració dels embruixos,
sense cap pressa per albirar crepuscles,
no sempre exempts de bellesa,
fins que el gran silenci ha vingut,
clar que ha vingut, a oferir-nos
les seues hores ingrates,
i a demostrar-li a la vida,
una vegada més, que és el final
i no el principi el que ho desbarata tot.