dissabte, 30 de novembre de 2013

"GIROS", DE "OTRAS VOCES"

Al principio la certeza nos estremece:
saber con precisión cómo aquel comienzo
sólo podrá tener ese final, no dudar
de lo que somos cuando conocemos
perfectamente nuestros defectos,
que son causa de profundo enojo.

En eso estamos cuando sin preaviso
la confusión nos cambia de lado,
y por no saber dónde permanecemos
nos resulta fácil creer que nuestro paradero
se ubica en el lugar correcto, y nos volvemos
tan necios que afirmamos ser capaces de todo.

Mas nunca para la rueda, y después de un tiempo
el destino da otro giro y nos sorprende
devolviéndonos al punto de origen. Sin embargo,
ya no es posible recuperar aquella certidumbre,
y lo que antes nos parecía evidente
ahora se nubla, como si fuera un sueño.

A continuación sobreviene otra mudanza
y de nuevo pasamos a la otra parte,
donde nada es ya igual que entonces,
pues han variado las convicciones
y no resulta propicio aquel optimismo
que ahora tildamos de inconsciente.

Y nunca se detienen los trueques,
uno tras otro, hasta que aquí y allá,
en todo tiempo y circunstancia,
creemos hallarnos en el mismo sitio,
desprovistos de fe pero sin estremecimientos,
pagando esa lucidez a un alto precio.

divendres, 29 de novembre de 2013

"RESENTIMIENTO", DE "OTRAS VOCES"

Hoy sin nostalgia puedo decir que un día
creí en mi inocencia, al convertirse
el mundo entero en un lugar desapacible.
Suele ocurrir que tanta adversidad
no se sufra en vano, pues es fácil atribuir
el hecho de sentirse solo y hastiado
a una injusticia deliberadamente infligida
por algo o alguien que no nos quiere,
y así nuestra pureza se eleva hacia lo alto,
hasta llegar a ese punto donde uno se siente
con más derecho que nadie a lamentarse.

Hoy sin nostalgia puedo decir que un día
fui niño y me sentí terriblemente perdido,
y no es suficiente el tiempo transcurrido
para cerrar la herida que todavía sangra,
porque estoy vivo y hay mucha vida
en ese espacio inaugural donde sin aviso
tomé conciencia del dolor y el atropello,
que a partir de una primera convulsión
se esparcieron por todas partes y ya nunca
dejaron de atormentarme con el látigo
de la iniquidad y el yugo de la muerte.

Hoy sin nostalgia puedo decir que un día
sufrí antes de tiempo y eso nunca
lo podré olvidar porque me duele,
como si aquel resentimiento primero,
que se apoderó de mí muy temprano,
valiera más que cualquier otro y ya nada
pudiera ser tan grave como la afrenta
padecida cuando sólo había preguntas,
como si mis ojos sólo pudieran mirar
con los ojos de aquel niño que creció
descubriendo poco a poco las respuestas.

dimarts, 26 de novembre de 2013

LA METAMORFOSI DEL METALL

“Allò que pot semblar una bona acció pot ser només una aparença”

Bertolt Brecht
Salvador Pous i Vallés era un important exportador citrícola de la Ribera del Xúquer, que havia fet molts diners especulant amb els preus de les taronges. Aquests guanys li havien permés d’eixamplar el seu patrimoni amb nombroses finques agrícoles i urbanes.
Per evitar-se sorpreses desagradables amb la inspecció fiscal, s’amagava a casa tots els diners que aconseguia alliberar de la penosa obligació de declarar a la hisenda pública. Així va arribar a amuntonar, a la seua caixa de cabals encastada en una paret del celler, prop de quaranta milions de pessetes.
Per moltes coses que haguera de fer, no s’estava mai d’acudir als matins a la seua missa diària. Sols després de combregar se sentia amb esma d’afrontar les cabòries del nou dia, convençut que cada colp era més creditor a obtenir la gràcia del cel.
El cel era per a ell un immens magatzem on milers d’àngels netejaven, triaven i embalaven de franc les taronges. Quina felicitat més gran era aquella! No haver de pagar jornals, cotitzar a la seguretat social, ni negociar amb els sindicats!
Gràcies a la seua pregona espiritualitat, i no sense grans sacrificis, Salvador Pous havia pogut defendre’s prou bé, al llarg de la seua vida, de les temptacions del món, del dimoni i de la carn. Això no obstant, a mesura que s’aviava cap a l’edat provecta, li rondinava pel cap una idea que no gosava de contar a ningú, per si fóra mal interpretada com un incipient pecat de supèrbia: volia perpetuar d’alguna manera la seua memòria en aquest món, i a aquest efecte desitjava que una important fundació del seu poble, dependent de l’església i dedicada a obres benèfiques, l’anomenada Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats, canviara el seu nom pel de Casa de Caritat del Senyor Salvador Pous i Vallés; al cap i a la fi ell era el seu benefactor més important. Però mai no trobava el moment oportú d’iniciar els contactes escaients; el retreia la por de fer el ridícul, que la seua proposta tan innocent rebera com a resposta un no desagraït o l’exigència d’unes contrapartides econòmiques desaforades.
Potser mai no s’hauria decidit a fer res per assolir el seu propòsit, però de vegades un fet inesperat desencadena un reguitzell de nous fets que acaben canviant-ho tot.
Una nit, en tornar a casa, va trobar la porta del celler oberta i la seua benvolguda caixa de cabals forçada, buida de diners. La primera cosa que va acudir a la seua ment fou queixar-se al ser suprem: “Que mala vida ens dones als rics, Déu meu! Bé està que ens poses difícil l’entrada al cel, encara que jo sempre he pensat que la història del camell te la vas inventar per despistar els pobres, però que ens pertoque a nosaltres patir tots els robatoris no em sembla just”.
Després va pensar que la millor cosa que podia fer era estar-se callat, perquè els diners eren negres com el carbó, i si denunciava el robatori corria el perill de posar la policia en la pista dels seus mancaments fiscals.
Els diners robats, per la seua banda, iniciaren un camí no exempt de dificultats i dissorts. El lladre, en ensopegar amb una parella de policies municipals que aguaitava en una cantonada, va pensar que la millor cosa que podia fer era abocar el cos del delicte en un contenidor del fem, i tornar a per ell quan escampara el perill. Que lluny estava d’endevinar el que tot seguit anava a passar!
En efecte, al contenidor s’aixoplugaven dos captaires molt coneguts al poble. No cal dir quina cara van posar en guaitar el contingut de la bossa que miraculosament els havia vingut com caiguda del cel: quaranta milions de pessetes tirats al fem!
De primeres, restaren immobilitzats pel desconcert, és a dir, mirant-se entre si bocabadats; després es va apoderar d’ells una sensació d’alegria folla, que es va manifestar en forma de rialles histèriques, crits i bots eixordadors dintre el contenidor; tot seguit passaren a una situació transitòria de prudent silenci i malfiança vers un possible enemic exterior; i a la fi va dominar-los un fort sentiment de mútua malvolença i rancúnia, que els empenyia a negar el dret de l’altre sobre el trobament. Tot això va passar en pocs minuts, els suficients perquè s’agarraren l’un a l’altre del coll fins a escanyar-se. Durant la brega, la bossa amb els diners va eixir disparada del contenidor vers el carrer, i va quedar enganxada a la reixa d’una casa, a l’espera d’un nou propietari.
En efecte, la roda fatal va continuar, perquè de continent va passar per allí una dona que vivia amb prou feines, maltractada pel marit, i que desitjava per damunt de tot fer-se fonedissa amb la companyia del seu fillet de tres anys, anomenat Tonet.
Tot just va fer la troballa, es va adonar que era arribat el moment d’executar el pla que tantes voltes havia somiat, i se’n va anar a la pensió on vivia, rabent, a fi d’arreplegar el seu fill i les coses més necessàries abans de fugir del poble, ben lluny, on no els poguera trobar mai el bàrbar del seu marit.
I així ho va fer. En arribar a la pensió, primer de res va amagar els diners sota el matalaf del llit, per tenir-los en lloc segur mentre preparava el lleuger equipatge, però la mala fortuna no va deixar tranquil·la, tampoc en aquesta ocasió, la pobra dona. Quan ja estava a punt d’eixir de la pensió, amb Tonet agafat de la mà, la va sorprendre el seu espòs, el qual –en olorar-se les intencions de la dona– es va transformar en una màquina de pegar tota classe de colps, punyades i potades. Mentre el xiquet plorava desesperat i els altres hostes de la pensió cridaven la policia, perquè posara fi a aquell escàndol, fou tal la pallissa que el brètol aquell va propinar a la infeliç senyora, que el seu cos no va poder resistir cap colp més, i es va quedar erta enmig un toll de sang. El parricida va fugir, sense preocupar-se per la sort del seu fill.
La policia es va fer càrrec del xiquet, amb la intenció de lliurar-lo a un establiment d’acollida de menors, on romandria fins que l’adoptara alguna família. L’assassí fou detingut als deu dies de fer-se escàpol, i els diners, que la pobra dona va amagar sota el matalaf, van ser descoberts per la mestressa de la pensió.
Que bé li vindrien els quaranta milions a la mestressa! Feia un any que estava apercebuda per l’ajuntament de clausurar-li la pensió per falta de salubritat. Sabia que fent un bon donatiu al partit governant se solucionava el problema, tal com li havia assegurat un cosí seu que era funcionari municipal, però –a falta de diners– encara no havia lliurat cap quantitat. Ara sí que podria actuar!
El cosí va aconsellar la màxima discreció. En assabentar-se de la important quantitat de diners que s’havia trobat la seua parenta, es va oferir, fent-se el desinteressat, a col·locar-li’ls en lloc segur: “Destinarem cinc milions a callar algunes boques i paralitzar alguns expedients, i la resta si vols jo m’encarregaré d’administrar-te-la. No et convé tenir ací tants diners, te’ls podrien robar!”, li advertí el molt bandarra. I així va ser com els quaranta milions passaren a mans del cosí, que va decidir pel seu compte lliurar al partit en el poder tots els quaranta milions de pessetes, a canvi d’un important ascens en l’escala funcionarial que, a la llarga, li proporcionaria encara una major rendibilitat, lliure de tot risc. La cosina, quan es va assabentar de la mala acció del cosí, es va morir d’un infart. Les seues últimes paraules foren: “Que imbècil sóc!”.
El capitost del partit governant, en veure’s els diners a la butxaca, va aprofitar l’avinentesa i els destinà a cobrir algunes necessitats personals. Al cap i a la fi eren ja molts els favors que havia fet al partit, bé estava, doncs, que aquest li’n tornara algun.
No endevineu el que va fer el molt bord? Com que el món és més menut que un mocador, va tenir l’ocurrència de comprar la finca de tarongers que posseïa a Cullera el nostre vell conegut Salvador Pous, que no valia ni cinc milions de pessetes, però el seu propietari l’havia revalorada a força d’escampar per tot arreu que en valia quaranta, donades les seues extraordinàries possibilitats d’acollir una urbanització de luxe.
Per fi el bo de Salvador Pous i Vallés va respirar tranquil. No sols havia recuperat els diners, sinó que els havia blanquejat, en fer-se l’operació de venda dels terrenys dintre la més estricta legalitat, tret que el polític corrupte no va figurar a l’escriptura com a comprador, sinó una persona de confiança que li feia de testaferro.
Salvador Pous va saber de seguida el que calia fer:
“Ara sí que és la meua! Parlaré amb l’arxiprest que presideix la Casa de Caritat, i li diré que estic disposat a fer una donació de quaranta milions de pessetes a la fundació. Estic convençut que, en sentir aquestes paraules, de manera espontània em proposarà d’acceptar que la Casa de Caritat porte el meu nom. Jo faré com que refuse, i després que m’insistisca consentiré, com qui fa un sacrifici”.
Tot va eixir tal com Salvador Pous havia previst, tret que la fundació –per guardar el respecte degut a la Nostra Senyora dels Desemparats– va mantenir la seua denominació inicial, afegint entre parèntesi el nom i cognoms del seu il·lustre benefactor. Així, va passar a anomenar-se: “Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats (i del Senyor Salvador Pous i Vallés)”. Tots els impresos de la fundació es van adaptar a aquest nom.
El dia que Salvador Pous va fer, en acte solemne, el lliurament dels quaranta milions de pessetes a la “seua” fundació, l’emoció no el va deixar quasi parlar; amb prou feines va poder dir que tot el que es fera pels pobres era poc, car els Evangelis obliguen a ajudar el necessitat. El bisbe estava present, així com les primeres autoritats locals. Per tal de donar més autenticitat a l’acte, va ser un dels orfes acollits a la Casa de Caritat el que fou designat per rebre, en nom de la institució, el maletí amb els diners. Curiosament –ja veus, una altra coincidència!–, l’orfe que es va adreçar cap a Salvador Pous a rebre els quaranta milions de pessetes era Tonet, el fill de la senyora que van matar a la pensió.
La crònica s’acaba en el mateix moment que, innocentment, per ell i pels altres orfes, el xiquet avançava cap a Salvador Pous amb el braç estés i el puny clos.

dimecres, 20 de novembre de 2013

HOMENATGE A PASQUAL ADRIÀ

Hui he assistit a l’homenatge que ha retut la tertúlia de lectura de la Biblioteca Municipal de Carcaixent al meu amic Pasqual Adrià. Ha estat un acte emotiu, en el qual ha participat molta gent, cosa que era d’esperar perquè Pasqual era una persona molt volguda. Com que he hagut de resumir la meua intervenció, he pensat que seria una bona idea inserir en el bloc tot el text que havia preparat, per si algun familiar o amic té interés de llegir-lo.
He gaudit del privilegi de compartir amb Pasqual algunes tertúlies durant estos últims anys, i sempre que eixia de sa casa ho feia impressionat per la seua personalitat tan positiva, que el portava a interessar-se per tot malgrat la seua malaltia crítica. Una de les coses que més li entusiasmava era el que en cada moment estava escrivint, bé una obra de teatre infantil, bé un poema o una novel·la. Tot ho planificava i componia amb entusiasme i un alt sentit de l’exigència. Ell ens conta en el llibre com la literatura “me permitía tener una actividad mental en las largas horas de soledad, cuando los efectos de la quimioterapia me obligaban a estar en cama durante el día o me desvelaban durante la noche.” Pero jo crec que la literatura era per a ell molt més que això: era un do que la vida havia posat al seua abast perquè poguera transformar la seua sensibilitat excepcional en una obra d’art. I una prova incontestable d’això que acabe de dir és “Ojalá volvamos a vernos”, on no sols hi ha una crònica de la seua malaltia, sinó també un text d’un alt valor literari, perquè ens ho conta tot d’una manera viva, donant una gran importància al que es mou a l’interior del malalt, perquè com fan tots els bons escriptors no es limita a contar-nos el que ha passat aparentment, sinó que vol aprofundir per mostrar-nos la veritat amagada, la part més íntima.
Com el propi Pasqual ens diu a l’introducció del llibre, “la intención de este proyecto es la de mostrar el camino personal que he recorrido para superar la enfermedad, cómo aprendí a convivir con sus secuelas. No pretendo dar consejos, tan solo compartir lo vivido y las acciones que han sido de gran utilidad para mi recuperación, y mostrar que otra vida es posible después de sufrir una fatalidad de estas características”. És una manera molt clara de dir-nos que, primer de res, Pasqual se sent un escriptor que vol contar-nos una història, que no és una història inventada, sinó la seua pròpia vida, però no ho fa per donar-nos lliçons, perquè a cap escriptor no li interessa donar-ne: la literatura el que vol és ampliar al lector el seu camp de visió, que puga estendre la seua mirada cap a móns desconeguts o que ignora. I això és el que ens permet este llibre magnífic, entrar en la ment, en els sentiments, en les sensacions del seu protagonista, interrogar-nos sobre la condició humana, sobre l’amor i l’amistat, sobre el dolor i l’esperança, intentar saber per què un ésser humà és tan dèbil i tan fort alhora, perquè l’amor, l’amistat, l’esperança són capaços d’obrar miracles que els metges no s’expliquen. En definitiva, per què la vida pot ser tan bella i tan trista, sense solució de continuïtat.
Per destacar aquells aspectes del llibre que em semblen més reeixits, estructuraré el meu comentari del llibre en tres apartats dedicats a tres tipus de poders que, a parer meu, són claus per a explicar-nos el miracle de resistència i creença en la vida que Pasqual ens conta en “Ojalá volvamos a vernos”.

EL PODER DE LA PARAULA

En un dels seus poemes, Pasqual destaca el poder vivificador de la paraula, amb estos versos tan sentits:

Busque la mesura
d’una paraula justa
per anomenar tanta mort,
tant de plor atroç.

Un déu que em reconforte
de tanta desolació,
tanta incertesa i por
força acumulada.

Que m’ajude a fer immortal
l’esperança en la vida.
A vèncer el desencant
i creure novament.

Hi ha en este poema una clara associació de la paraula amb l’esperança, és a dir, amb tot allò que ens ajuda a seguir endavant i a creure en la vida. I esta idea, este sentiment, que tan bellament s’expressa en el poema que acabe de llegir, pense que és una de les idees-força que inspiren i estan presents en “Ojalá volvamos a vernos”. Sols posaré dos exemples, que es corresponen amb dos dels pasatges més emotius del llibre. Així, al capítol “La familia”, Pasqual ens conta que “Pura se acercó para besarme y me susurró al oído unas palabras que quedaron grabadas para siempre con su voz dentro de mí: Esto también pasará. Nosotros estamos esperándote”. En un moment crític, quan més necessari li era trobar un motiu per seguir lluitant, Pura va encertar a dir-li les paraules justes capaces de reconfortar-lo i donar-li un clar motiu per a “creure novament”. Després, Pasqual, ens recorda com en els moments més difícils li vénen al cap estes paraules tan plenes d’amor. Un altre exemple del poder que tenen les paraules per a Pasqual és quan el seu amic Francesc, en un altre moment molt delicat, li diu “Pasqual, te has tragado la muerte y ahora te tienes que tragar la vida”. Són paraules que, com el propi Pasqual reconeix, el van ajudar a superar-se i a aconseguir una milloria que semblava impossible. I és que una paraula, un gest, una mirada, donades en el moment oportú per la persona apropiada són capaços de capgirar-ho tot, perquè és la manera més directa que tenim els éssers humans de comunicar els nostres sentiments, de dir-li a un altre que no se’n vaja perquè comptem amb ell, i sobretot de dir-li-ho d’una manera convincent, amb el cor a la mà.

EL PODER DE LA MENT

La medicina encara no s’ha posat d’acord a l’hora d’explicar el poder de la ment i l’afectivitat en el procés de superació d’una malaltia i les seues seqüeles. Front als escèptics, el cas de Pasqual s’alça com una prova evident que l’ésser humà ha de ser valorat en tota la seua complexitat, tant física com mental i afectiva, per a encertar en el diagnòstic i el tractament. La medicina ha de donar respostes singularitzades per a cada malalt, perquè les malalties poden ser les mateixes, però les reaccions del malalt són, en cada cas, completament distintes, en funció de la seua personalitat i la seua biografia. Pasqual va poder resistir durant tant de temps perquè era una persona positiva, que estava envoltada per gent positiva, i tots plegats van ser capaços d’aguantar embats que altres no hagueren pogut superar. Ell mateix ens ho diu amb paraules molt belles: Mirando con perspectiva mi situación actual, me veo como un bañista en el océano de la vida, cuya misión no es otra que mantenerse a flote el máximo de tiempo possible: a medida que pasan los días, el destino le va colgando al cuello unos saquitos con pequeños guijarros. Al principio, el peso del lastre no le supone demasiadas molestias, pues lo encuentra liviano. Sortea con facilidad las olas que llegan a su encuentro y no teme a las tempestades que señalan por levante. Él sigue nadando aún libre, explorando alguna que otra hermosa isla. De vez en cuando consigue cortar el cordel de alguno de los sacos, pero son otros nuevos los que le van colgando, cada vez con más frecuencia. Llega el día en que siente su primer calambre y comprende que cuando sale a nadar por la mañana, cada vez se aleja menos de la orilla. Pero él está dispuesto a continuar, aunque las islas que desea alcanzar se adivinan tan lejanas que sabe que tendrá que renunciar a ellas. Lucha con fe para que la suma de guijarros no lo arrastre hacia el fondo y recuerda años atrás aquel día en Villalonga que casi tocó el cielo”.

És clar que unes vivències tan difícils com les que Pasqual ens conta en el llibre, i el seu coratge en afrontar-les, sols resulten explicables quan ens trobem davant d’una persona dotada d’una capacitat d’estimar la vida excepcionals. Hi ha un magnífic paràgraf al final del llibre que resumeix molt bé aquestes qualitats: “Pero no quisiera que por mis palabras de nostalgia interpretaras que he perdido la esperanza y la fe en la vida. No se trata de eso. Más bien he bajado el ritmo. El peso de las evidencias me ha hecho asimilar qué limitaciones debo integrar en mis planes, y a partir de ese punto, dibujar nuevos mapas que me lleven al mismo lugar de felicidad donde me encontraba. Como en el tiovivo, tendré altibajos, pero no pararé de girar. Motivos tengo sobrados para no rendirme. Siempre queda la posibilidad de explotar nuevos caminos. La vida es un espacio de posibilidades”.

EL PODER DE L’AMOR I L’AMISTAT

Tot el llibre està amerat de referències a l’amor i l’amistat. El que se’n desprén és que Pasqual no sols estava acompanyat, sinó que aquelles persones que l’acompanyaven formaven part de la seua lluita diària, eren la força que necessitava per no defallir quan tot semblava a punt d’ensorrar-se. Era una persona que estimava la vida perquè estava ple d’amor per la seua dona, les seues filles, els seus amics, que el corresponien plenament. La història, per tant, que ens conta Pasqual en “Ojalà volvamos a vernos”, no és la història d’un malalt, sinó d’un grup de persones que quan parlaven amb ell es referien a tot allò que estaven vivint en primera persona del plural, i així Pura, Francesc i Mercè li deien que “hemos tenido mucha suerte de que nos tocara ella como médico”, perquè tots ells formaven part, voluntàriament, d’eixa experiència tan dolorosa i plena de vida alhora. També ací ens trobem exemples d’insòlita fortalesa: el lector es fa càrrec del difícil que era en certs moments crítics mantenir la serenitat i mostrar-li un somriure que el tranquil·litzara, que l’ajudara a seguir creient.

A la vista de tot açò, un es pregunta si la vida no espera a manifestar-se en tota la seua plenitud sols quan arriben els moments més difícils, quan la desesperació és extrema, quan l’ombra s’estén pertot i la llum es retira, perquè si en eixe moment just apareix una mà que cerca una altra mà i a penes la toca, com un gest d’amor tan espontani i delicat que sembla un miracle, qui es troba enfonsat encara pot ser capaç de dir unes paraules que, per a mi, són el resum d’este llibre: “Todo a mi alrededor había cambiado súbitamente y, continuaría haciéndolo durante un tiempo de duración desconocida, dando lugar al mayor proceso de transformación al que me había visto sometido en mi vida. Adquirí el compromiso íntimo de aceptarlo y cambiar. De no aferrarme  al recuedo de un mundo que se apagaba, sino prepararme para uno nuevo que presagiaba dificultades y sufrimiento, pero con toda seguridad contendría alegrías, esperanza y amor”.

dilluns, 18 de novembre de 2013

"ELECCIÓN", DE "OTRAS VOCES"

Entre lo que una vez creímos y ahora sabemos,
hay tristeza y desencanto. No obstante,
es un espacio minúsculo el que separa
esta realidad de la que un día imaginamos.
No son necesarias palabras crudas
para describir el fracaso, pues a menudo
no duele la renuncia ni produce desdicha
lo que dejamos de lado. Se fracasa
porque hay mil voces que nos llaman
impacientes y no sabemos cuál preferir,
y cuando al fin optamos lo hacemos con desgana,
por darse una pérdida en cada elección.
Se fracasa, por tanto, debido a nuestras decisiones
erróneas o cobardes, y así forjamos
esa realidad impura que no cabía en los sueños.

diumenge, 17 de novembre de 2013

"DESAMPARO", DE "OTRAS VOCES"

Cuando alguien se pierde en la noche,
qué solo se siente si nadie lo busca.
No puede imaginarse mayor desamparo
que esa inaudita precipitación al vacío.

Desde la caverna se escuchan voces
conocidas yendo a sus asuntos diarios.
Todo sigue igual, no cesa esa rutina
que nunca se detiene ante nada.

A pesar de esto, aquel que se ha perdido
piensa que es pronto para abandonar
y no renuncia a reencontrar el camino,
a proseguir el curso de sus propios errores.

Así, cuando por fin ve la luz, intenta
de nuevo compartir con los otros
su lugar en el mundo y sin rencor perdona,
pues necesita todo ese amor que le niegan.

divendres, 15 de novembre de 2013

EL DONATIU

Sempre havia estat un idealista. Per això, quan em proposaren presentar-me a les eleccions municipals, vaig acceptar de seguida, perquè així podria portar a la pràctica les meues teories sobre la justícia i el progrés socials. A més, feia poc que m’havia llicenciat en Dret i encara no havia aconseguit cap ocupació estable.
Dissortadament, les coses no són mai com te les penses, i després de ser elegit em vaig adonar que les meues possibilitats reals d’actuació eren més aviat limitades, perquè l’equip de govern era format per una barreja de partits de totes les tendències, la qual cosa dificultava molt la presa d’acords. Així que qualsevol proposta meua havia de ser prèviament acceptada per tots els grups, i això m’obligava a canviar-la tant que, sovint, acabava retirant-la ben despagat.
En concret, em va ser assignada l’àrea d’urbanisme, que en un municipi costaner com el meu comporta una responsabilitat greu, atesa la complexitat dels problemes que hi cal resoldre.
Perquè m’ajudara en una tasca tan feixuga, nomenaren un assessor. He de reconéixer que era una persona ben competent, tot i que aviat me’n vaig malfiar, en adonar-me que li agradava actuar per iniciativa pròpia i sense consultar-me les coses quan era menester. A més, de vegades em feia sentir inútil, perquè tenia la gràcia d’anticipar-se als problemes, així com la rapidesa i l’eficàcia necessàries per a donar-los una eixida escaient.
Per totes aquestes circumstàncies, després del primer any de govern, no em sentia satisfet de la gestió duta a terme, perquè encara no havia tingut l’oportunitat de demostrar a la ciutadania l’encert d’elegir-me regidor.
En això estava, quan es va presentar a l’ajuntament un programa urbanístic de gran importància, que suposava atraure cap al poble importants inversions destinades a construir hotels i centres d’oci. Aquesta iniciativa, però, tot i que era important per a l’economia local, comportava la urbanització d’uns terrenys que tenien un gran interés ecològic, pels seus valor natural i paisatgístic.
És clar que era un repte delicat el que havia d’acarar, i que de la meua habilitat per a conjuminar tots els interessos en conflicte dependria l’opinió que, en el futur, l’electorat assoliria de mi. A més, si actuava encertadament, podria fer-me creditor a la glòria de l’alcaldia en unes properes eleccions.
Vaig estudiar a consciència els informes encarregats per l’assessor, on quedava clara la transcendència del programa i se n’aconsellava fermament l’aprovació, encara que s’hi feien algunes recomanacions de cara a la galeria, per acontentar els sectors més crítics de la població.
Com que sempre havia defensat un urbanisme racional, compatible amb la natura, no em van complaure aquests informes, i vaig considerar la possibilitat de mantenir una reunió amb les associacions del poble defensores del medi ambient.
L’assessor em va recomanar que parlara primer amb el representant de l’empresa promotora del programa, per aclarir algunes qüestions ambigües, i així poder disposar de tota la informació necessària quan em reunira amb els ecologistes. Com que em semblava raonable aquesta idea, la setmana següent vaig acceptar la invitació del promotor i vaig sopar a sa casa. Era un home d’una cinquantena d’anys, que tenia una gran seguretat en si mateix. De primer, feia la impressió de ser una persona freda i calculadora, però amable.
Em va fer seure a taula, i amb destresa va començar a servir el sopar, procurant que no faltara de res.
–Espere que li agrade el menjar que he preparat. M’encanta guisar. De primer plat, hi ha unes albergínies farcides al forn que són la meua debilitat. Per acompanyar-les, li propose aquest vi blanc, ben fresc, que resulta molt apropiat.
El meu amfitrió va servir unes racions molt complides. Però, quan era a punt d’asseure’s, sentírem que un animal gratava la porta del menjador.
–Perdone! És el meu gat. Com que visc sol, el tinc malacostumat, i sempre m’acompanya en els menjars. Li importa que el deixe passar?
Sí que m’importava. I tant! Perquè no estava avesat a tractar amb animals. Però hauria estat de mala educació obstar perquè l’amo de casa hi fera el que considerara oportú.
–No em molesta, en absolut. A més, si l’animal es queda fora és ben capaç de destrossar-li la casa –vaig advertir per verba.
En obrir la porta, va entrar al menjador un bellíssim felí de color gris, que feia l’efecte d’estar molt ben alimentat, ja que tenia una gruixuda corpenta. Es va quedar quiet a la vora de la taula, com si aguaitara. Nosaltres, per fi, començàrem a sopar, tot i que m’incomodava la presència d’aquell animal, que no ens perdia pas d’ull.
En aparença, cap dels dos no tenia pressa d’entrar en matèria, i ens vam entretenir parlant de qüestions secundàries.
–Diuen que la millor cuina és la francesa, però a mi no m’agraden les coses sofisticades. Aquestes albergínies no tenen res que envejar a cap especialitat culinària –vaig notar, mentre apurava el plat.
–Estic d’acord amb vosté. És millor la senzillesa d’aquestes albergínies, que no els plats molt elaborats que acaben enrunant-te la salut.
En això estàvem, quan el gat es va atansar maulant al seu amo, per reclamar-li menjar. Aquest li va tirar un tros d’albergínia, que l’animal devorà famolenc. Em va sobtar aquest fet, i en adonar-se de la meua reacció va assenyalar:
–És un gat ben llest. Sap molt bé el que vol i com aconseguir-ho.
Tot seguit, en fer una ullada al seu plat, em va intrigar que el promotor no haguera menjat encara pràcticament res, mentre que jo havia esgotat ja la meua ració. A més, em resultava desagradable el que estava passant en aquell menjador, amb el gat mirant-nos atentament, però les regles de la cortesia m’obligaven a callar el que pensava. Per desentabuixar-me una mica, d’una glopada rabiüda, em vaig beure el vi que restava al meu got, i l’amfitrió es va apressar a omplir-me’l de nou.
Una altra vegada, el gat es va posar a maular, però en aquesta ocasió era a mi a qui apressava perquè li tirara menjar. Com que no me’n quedava, vaig implorar clemència amb la mirada, i l’amo em va alliberar de l’agressiu moix, llançant-li les albergínies restants. De continent va servir el segon plat, que era una formidable mariscada.
La impaciència que demostrava aquell gat davant del menjar m’inspirava un cert neguit, ja que podia ser un símptoma de ferotgia, i temia la seua reacció si em negava a seguir-li el corrent.
La nostra conversa es va centrar en les distintes classes de vins, tot i que jo havia perdut les ganes de parlar. Em disgustava força la condescendència de l’amo de casa, que tirava el seu marisc al gat, cada vegada que l’animal insistia amb els miols.
De la meua banda, la mateixa preocupació feia que menjara i beguera de bona gana. Després de deixar el plat més net que una patena, i d’empassar-me una botella de vi, vaig notar que el moix era davall de la taula ensumant-me. Açò em va produir una sensació de desemparament: no sabia què donar-li ni com defensar-me d’aquell horrible animal, i l’amo no semblava preocupar-se gaire de la meua sort. En sentir que estava llepant-me les sabates, em vaig espantar, i  pressentiments els més foscos començaren a llevar-me l’esma.
Quan em trobava en tan delicada situació, l’il·lustre promotor va reconduir la conversa, hàbilment, cap a l’assumpte que li interessava:
–Per cert, quant al programa que he presentat a l’ajuntament, he de dir-li que estic molt dolgut, ja que m’han dit que vosté no és partidari d’aprovar-lo.
Aquest comentari, que en unes altres circumstàncies m’hauria semblat lògic, em va posar a la defensiva, com si preludiara un perill imminent. I tot acoquinat vaig intentar desfer el malentés:
–No sé qui li deu haver facilitat aquesta informació, però és inexacta. Estem estudiant el seu programa amb molt d’interés. Tots els grups polítics representats a la comissió de govern ens alegrem de propostes com la seua, però hi ha uns altres interessos que cal valorar, perquè la natura és per a nosaltres molt important.
El gat seguia emprenyant-me amb els seus mèus, i de tant en tant es plantava, recolzant les seues potes davanteres sobre els meus genolls. Aprofitant-se del meu desconcert, el distingit promotor em va escudellar aquest advertiment:
–Li aconselle que done de menjar al gat alguna cosa, que es posa nerviós. Agafe si vol un poc de la meua mariscada.
No cal dir que vaig fer cabal, i àgilment el felí va agafar al vol les dues gambes llançades per mi.
–Aquest animal sempre té fam! Que no es cansa mai de menjar?
–Sols quan ja en té prou –va contestar el meu interlocutor, fent un somriure enigmàtic que incrementava el meu torbament.
Tot seguit va deixar en terra el seu plat amb el marisc sobrant, perquè el felí l’escurara en un tres i no res.
En aquell moment, vaig prendre consciència que s’havia esgotat tot el menjar. Per tant, si el gat continuava famolenc, i me’n demanava més, podia veure’m en un compromís.
L’amfitrió va tornar al que li importava:
–He de dir-li que sóc també un enamorat de la natura, i que estic disposat a fer una aportació de cent mil euros, perquè vosté i el seu partit facen el que estimen oportú en defensa del medi ambient, o del que siga menester.
En dir açò últim, es va adreçar a la vitrina per traure d’un calaix un sobre, que de sobte va deixar caure sobre la taula, davant meu.
–Ací té el meu donatiu.
Potser m’hauria sentit ofés, si haguera dominat la situació en què em trobava en aquell moment, però el gat no em deixava tranquil, amb els seus miols desesperats. Dubtava si era fam o que havia embogit, tenint en compte que no semblava normal aquella obsessió amb el menjar. També dubtava del seu amo, que m’havia convidat tot sol a sopar, i em tenia tancat al menjador de sa casa amb aquell gat llefiscós. Però dubtava, sobretot, de mi mateix, perquè ja no sabia què pensava ni qui era, davant d’una realitat tan tangible com aquell sobre, que tremolós em vaig guardar a la butxaca.
–Celebre haver arribat a un acord amb vosté. Si li plau, m’enduré el gat, perquè no ens moleste mentre prenem una copa i en concretem alguns detalls.
No em vaig reconéixer, en pronunciar aquestes paraules:
–No, per favor. Que ens acompanye. Crec que ell i jo ens podrem fer bons amics.

dimecres, 13 de novembre de 2013

PORTA'M AMOR

Porta’m, amor, a l’arrel del dubte
que entela el perquè de cada cosa,
i així podré gaudir de la incertesa
que no em permet desentranyar-te.

Porta’m, amor, a la perduda contrada
on et debats entre la llum i l’ombra,
i així aprendré a estimar els silencis
que t’envolten d’un halo inaccessible.

Porta’m, amor, a la clariana oculta
que il·lumina els límits de tot saber,
i així festejaré, joiós, la ignorància
quan m’incites a conéixer el teu ser.