divendres, 25 de maig de 2018

UN MÓN AL REVÉS (JUAN JOSÉ MILLÁS)

Fa quatre anys vaig inserir al blog aquesta entrada, i crec que perviu plenament la seua vigència, tot i que ho lamente.
És tan evident que les coses van malament, i és tal la impotència i incapacitat dels qui haurien de resoldre els nostres problemes, que la societat no sap cap a on va. El desconcert és creixent perquè s'han retallat els drets d'una majoria dels ciutadans per defensar els interessos d'una minoria, i un sacrifici tan injust s'ha exigit a canvi de res: la recuperació econòmica no arriba, i el que s'entrelluca no pot entusiasmar ningú. El model que ens volen vendre és molt dolent: que la minoria privilegiada estiga contenta i, així, començarà a crear-se ocupació, tot i que aquesta siga precària, mal pagada i abusiva, gràcies a una reforma laboral nefasta. La Constitució espanyola ha esdevingut obsoleta perquè la ciutadania no la sent ja com una defensa front a la desigualdat i la injustícia. El sistema fiscal, en compte de corregir desigualdats, les accentua i els governs no paren de pujar uns impostos que sempre paguen els mateixos. Les rendes del treball estan penalitzades fiscalment d'una manera intolerablement arbitrària. Les institucions han deixat de complir el seu paper, i ningú no és capaç de posar fre a una política feta d'esquenes a la gent. Això fa que la desconfiança vers aquelles siga cada vegana major, i tot apunta que estem entrant en una dinàmica de descomposició d'un règim, el de la transició, que sembla esgotat.
Davant d'aquest panorama tan aclaparador, el que els ciutadans esperem és escoltar noves veus, noves propostes, que busquen solucions raonables i ens retornen a la via del progrés, perquè entre la política que està fent-se actualment i la que complauria a una majoria de la població hi ha un gran tret que recórrer, sense populismes ni falses promeses, sinó amb rigor i sentit de la responsabilitat, la qual cosa comporta com a punt de partida una redistribució dels sacrificis a exigir, per tal que la minoria econòmicament més poderosa, que s'ha mantés fins ara al marge, s'implique aportant el que li corresponga.
Juan José Millás, amb la seua intel·ligència habitual, fa uns dies va dedicar una columna a aquestes qüestions. Així, ens deia el següent: "Imaginemos un hospital en el que los enfermos viven pendientes de la salud de sus médicos; un parvulario donde los críos han de poner orden y enseñar canciones infantiles a sus profesores; un hogar en el que los hijos pequeños salieran a trabajar todos los días mientras los padres se van al instituto... Un mundo al revés, en fin, que hasta ahora venía siendo materia para la ficción y que de súbito ha saltado a la realidad. Ahí nos vemos usted y yo, ciudadanos de a pie, como se dice, agobiados por los problemas internos de la Monarquía, del PSOE, del PP y de las instituciones en general. Quienes tendrían que estar las 24 horas del día dándole vueltas a cómo resolver nuestros problemas, que son muchos, andan de acá para allá completamente atribulados por conflictos internos, ajenos del todo a lo que ocurre al otro lado de sus despachos, donde millones de contribuyentes hacen cola a las puertas de las oficinas del INEM, o malviven con salarios de Liliput, o han de salir al caer la noche, como ratas, a buscar en los contenedores de basura algo que llevarse a la boca."

diumenge, 20 de maig de 2018

"L'INFINIT" DE LEOPARDI


Sempre em fou benvolgut aquest solitari tossal
i aquesta tanca, que una gran part
de l'últim horitzó no em deixa veure.
Quan, assegut, contemple inabastables
espais al lluny i sobrehumans
silencis de fondíssima quietud,
el pensament em subjuga tant que per molt poc
el cor no se m’espanta. I, com que el vent
murmureja enllà de la bardissa,
l’infinit silenci a aquesta veu
vaig comparant, fins que em sobrevé l'etern,
les estacions mortes, i també la present,
amb el seu so encara viu. Així, aquesta
immensitat inunda el meu pensament
i naufragar m'és dolç en aquesta mar.
(Traducció de Robert Cortell)

divendres, 11 de maig de 2018

EL MES DE MAIG

Quan era un xiquet, recorde que el mes de maig em semblava meravellós. En eixa edat, jo crec que els paisatges, les persones, el mateix oratge, els mirem tal com se'ns presenten davant dels ulls. No tenim encara, a dintre nostre, el pòsit que hi deixen les experències vitals que ens fan mirar les coses acolorint-les amb els nostres records i estats anímics. Per això dic que quan era un infant el mes de maig era el més bell, perquè el dia s’allargava i el bon temps convidava a eixir al carrer, a compartir tota mena de jocs amb els altres infants. I, sobretot, maig era bell perquè jo sabia mirar-lo tal com era.
El que passa, quan ens fem grans, és que anem carregant-nos de preocupacions i penes, que a poc a poc van minvant el nostre entusiasme per tot allò que abans admiràvem. I el mes de maig ja no ens impressiona tant, perquè ja no el podem veure igual que el vèiem d’infants. Però som nosaltres els qui hem canviat; el mes de maig segueix intacte, oferint-nos la seua bellesa radiant.
Hi ha un poema de José Hierro, titulat “El pasaporte”, que ens comunica molt profundament la importància que té el pas del temps en la nostra manera de mirar el món. El poema està concebut com un monòleg dramàtic. És un lament sobre el retard amb què arriben les coses. El poeta sempre havia volgut anar a París i escapar de la repressió que es vivia a Espanya. Tanmateix va arribar a la ciutat amb aproximadament 60 anys, ja que durant el règim franquista se li va negar durant molt de temps l'expedició del passaport. És un dels meus poemes preferits, i tot seguit transcric un fragment i vos adjunte un audio amb la veu del poeta recitant-lo:
El pasaporte era en mi mano
una orden de libertad
que llegó veinte años tarde.
Entonces, en su día, en mi día,
hubiera yo besado las piedras de París,
cantado bajo un cielo irrepetible,
quemado el aire con mi vida...
... Quemado el aire. Ya no es hora. Gracias
de todos modos. Has llegado tarde.
Sé bienvenido con mi fotografía,
datos y cifras personales,
mi profesión, mi edad, mis tantas cosas olvidadas o desterradas.
Ahora ya da lo mismo Londres, París, Madrid.
Igual música llevan el Támesis, el Sena, el Manzanares.
Esta serenidad (o indiferencia: como queráis llamarlo)
dan los días. Incluso puedo mezclar en un poema,
sin temor al ridículo,
estos nombres de ríos navegables y abiertos —Sena, Támesis—,
con los de cauces casi secos —Manzanares:
San Sebastián de flechas gongorinas, lopescas, quevedescas.
Porque no es hora ya de engrandecer,
de idealizar, de mentir bellamente,
sino que es hora de reconocer
y de aceptar, sin canto y sin pasión,
como si ante un notario hiciese testamento
momentos antes de mi muerte.

dijous, 3 de maig de 2018

LA DEMOCRÀCIA ÉS DELS CIUTADANS

Fa alguns anys vaig publicar al diari, en la secció de cartes al director, uns quants articles d’opinió on reflexionava sobre les relacions dels governants amb els ciutadans. Crec que aquests últims han de ser els protagonistes principals de la democràcia. Tot seguit us convide a llegir cinc dels esmentats articles.
1. LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA
Va ser una bona pregunta, aquella que li va fer un estudiant a un polític quan es trobava de visita en un edifici oficial: “¿Per què vostés tenen un palau tan sumptuós i el nostre institut té tantes carències?”
Moltes vegades, els polítics –en açò solen estar d'acord majoritàriament– responen a preguntes d'aquesta mena fent esment a la “dignitat” institucional. I no seré jo qui els negue la bondat d'aquest argument. Però si em pose en la pell del destinatari de la pregunta, em faig càrrec de les dificultats que tindria per sortir del pas “dignament”, puix que a un jove de dèsset anys difícilment li pot semblar convincent una resposta tan abstracta a una qüestió tan concreta.
He citat aquesta anècdota per introduir el tema que tractaré en aquesta carta: la relació dels polítics amb la realitat i la importància de la participació ciutadana.
Els polítics són persones que treballen per una causa que consideren justa, i això els fa convéncer-se de la importància de guanyar o mantenir el poder. Aquesta pretensió legítima moltes vegades els obliga a competir tant a nivell intern, dintre del seu partit, com externament amb els altres partits. Podríem dir que aquesta doble competició és tan dura i, de vegades, tan cruel, que després d'un cert temps d'ocupar-se alternativament o simultània dels dos fronts acaben mirant la realitat amb desconfiança, puix que no els resulta fàcil d'acceptar, després de tant esforç, que aquella no els done la raó. Això els fa bastir la seua pròpia realitat, que els trasllada a un món distint –en una certa mesura– al de la majoria dels ciutadans.
Per corregir aquesta tendència, fins a cert punt, humanament comprensible, resulta necessari que els polítics i, sobretot, els governants, coneguen de primera mà com pensa i viu el poble. Cal no oblidar la importància del sentit comú en tots els ordres de la vida, i no convé desaprofitar la possibilitat que els ciutadans, en un moment donat, facen baixar al món “real” aquell polític que té algunes dificultats per arribar a la realitat amb les seues pròpies forces.
Al capdavall, el que vull destacar és la importància d'obrir les portes dels palaus i edificis on es preparen les decisions polítiques més importants a la participació ciutadana. Caldrà pensar la manera d'organitzar aquesta participació perquè siga eficaç, representativa i crítica, no una pura entelèquia, però la generalització a nivell local, autonòmic i estatal d'aquesta via d'entrada d'aire fresc seria en aquest moment una manera de revitalitzar la política.
2. EL PRINCIPI DE DESCONFIANÇA
Montesquieu era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants. Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la llarga una tornada a l'absolutisme.
La divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de concentrar-se en una sola persona o institució. I, per altra, que l'exercici del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de la legalitat i l'interés general.
Si bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada, que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possibilitats d'actuació extraordinàries sobre la seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.
Arribats a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dóna en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de control que operen automàticament, com una mena d'examen continuat de la seua gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars democràtics principals.
La realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que deixen inermes els esmentats controls.
Siga com siga, el resultat és el mateix: el principi de desconfiança deixa de ser efectiu, la qual cosa ha de preocupar-nos especialment quan el govern central, autonòmic o local disposa de majoria absoluta.
3. ZONES D'OMBRA
El nostre ordenament jurídic tracta d'equilibrar el poder públic amb els drets dels ciutadans. En aquest sentit, resulta estimable la capacitat normativa dels parlaments i les administracions públiques. És més, a banda de la quantitat, cal celebrar sovint la qualitat material de les normes, que estan amerades de bones intencions i intenten implantar i difondre pràctiques de bona administració, de transparència, de respecte al principi d'igualtat i a les llibertats públiques, de fomentar la participació ciutadana en les decisions de govern, d'establir institucions que garantisquen un control sobre els abusos de poder.
No obstant això, quan passem de la teoria a la realitat, ens trobem davant d'una experiència molt distinta. Les zones d'ombra, a recer de les quals els nostres governants s'amaguen per prendre determinades resolucions compromeses o, fins i tot, inconfessables, fa l'efecte que són cada vegada més amples, perquè “feta la llei, feta la trampa” i sempre resta un marge de dubte en les normes que omplir mitjançant les interpretacions més estrafolàries o interessades, però que resulten vàlides i definitives, ja que ningú no és capaç de posar-li remei a tanta incongruència. Així, es produeix una subversió dels valors que nominalment defensa la llei, i els ciutadans ens veiem privats dels nostres drets sense a penes adonar-nos-en, ja que si preguntem als governants per la causa de la nostra malaventura de seguida ens mostren expedients, informes, assessors i funcionaris de confiança, i alguna sentència que els empara, tot i que siga a partir d'una segona lectura realitzada fora de context.
Així, es creen empreses públiques en forma de societats mercantils, que –tot i finançar-se amb els diners dels contribuents– permeten els polítics defugir els controls més estrictes de la legalitat administrativa i realitzar, de manera encoberta, determinades actuacions socialment inadmissibles. I què dir de la participació ciutadana, quan tots podem comprovar com es desestimen milers d'al·legacions dels ciutadans sense argumentacions convincents des del punt de vista de l’interés públic. També cal esmentar les pressions sobre els funcionaris perquè s'avinguen amb la voluntat del poder, així com l'adopció pels organismes teòricament independents d'actuacions condicionades per la manipulació política i mediàtica, i el desprestigi subsegüent que sembla no importar gaire. En definitiva, el poder promou l'existència de zones d'ombra que no són cap altra cosa que un refugi per a l'arbitrarietat.
Hi ha, per tant, un profund desequilibri entre el que diuen les lleis i el que fan els governs i les administracions públiques. Es tracta d'una perversió democràtica que a la llarga podrà tindre conseqüències nefastes. Els protagonistes principals de la democràcia som els ciutadans i això s'està oblidant. Ens volen tenir contents a base de “pa i circ”, mentre les zones d'ombra creixen i el poder esdevé intractable.
4. VERITAT I OPINIÓ
Els savis grecs ja tenien molt clara la diferència entre la veritat i l'opinió. L'opinió és subjectiva i es fonamenta en la convicció. En canvi, la veritat pretén ser objectiva i ha d'adir-se amb els fets. Així, poden haver-hi tantes opinions sobre un mateix tema com persones. La veritat, però, resulta més exigent, puix que tan sols admet aquelles discrepàncies que tinguen cabuda en la realitat.
Com que hi ha prou gent cabuda o sense trellat, són molts els exemples que podríem posar d'opinions absolutament equivocades. Potser ens resultarà penós o digne de compassió, però cal respectar en principi totes les opinions, encara que no s'avinguen amb les nostres, ja que tan sols expressen les conviccions íntimes de les persones.
Faltar a la veritat dels fets és una altra cosa ben distinta. Certament, qui nega la realitat o la manipula pel seu propi interés, té també en principi dret a expressar-se. La democràcia empara també aquest dret, que és una manifestació de la llibertat individual. Ara bé, malament funcionarà una democràcia i una societat, si davant la mentida no instrumenta mecanismes de protecció que posen a cadascú en el seu lloc.
Qui expressa una opinió estrafolària viu al marge de la realitat, però no fa més que exterioritzar una convicció personalíssima. Qui diu una mentida va més enllà, puix que vol fer-nos creure que la realitat és distinta a com en veritat és, que uns fets no s'han esdevingut mai o que les coses passen d'acord amb una veritat preestablerta de caràcter immutable, tot i que l'experiència s'entesta a recordar-nos que tot canvia.
Seria saludable que abans de dormir férem un inventari de totes les mentides que hem escoltat o ens han dit al llarg del dia. Hi ha mentides de tota mena, però les pitjors són aquelles que pretenen limitar la nostra llibertat. Perquè darrere d'una mentida hi ha sovint l'interés d'alguna persona o grup social per condicionar les nostres decisions de manera que es pleguen als seus interessos.
Si la democràcia es fonamenta en el sufragi universal, malament exercirem el nostre dret de vot si acudim a les urnes completament enganyats. Molta gent pensarà que això és impossible, ja que tenim al nostre abast moltes possibilitats d'estar ben informats. Tanmateix, és freqüent que davant d'una mateixa notícia ens apareguen versions contradictòries, segons el mitjà que les propaga. Per altra banda, la força del costum fa que molta gent considere que la mentida forma part de la nostra quotidianitat, i que no cal donar-li més importància. Aquesta claudicació suposa, sense més, la renúncia a buscar la veritat, és a dir, l'acceptació de l'engany com una forma de vida perfectament normalitzada.
Tenim, doncs, motius seriosos de preocupació. Tot apunta que –de seguir la tendència– les regles del joc democràtic canviaran profundament, que ja estan canviant. Sembla que la veritat és un valor cada vegada més desprestigiat, i que la mentida ha perdut en gran mesura la seua capacitat d'ofendre.
5. LA DOBLE VARA DE MESURAR
Una de les pràctiques més esteses en el món de la política, és que els dirigents i càrrecs representatius dels partits que són a l'oposició es posen les mans al cap i demanen responsabilitats de tot tipus, fins i tot les penals, per qüestions que més endavant, quan arriben al poder després d'una victòria electoral, tracten d'una manera molt distinta. I no em referisc ara a aquells casos que des de l'oposició es fan crítiques i peticions sobre bases falses, sense més propòsit que desqualificar el govern i minvar el seu recolzament electoral. Ben al contrari, del que vull parlar ací és de quan l'oposició té la raó i diu coses que, de portar-se endavant, serien bones per a la democràcia. Així, per exemple, l'exigència d'una major transparència i d'un control més efectiu que acompanye a l'exercici del poder.
Fet l'anterior aclariment, resulta interessant que ens preguntem sobre la raó per la qual l'accés al poder fa perdre la memòria als polítics, i s'obliden d'aquelles propostes que quan no governaven, tant ells com una majoria de ciutadans, consideràvem necessàries. A parer meu, una de les possibles explicacions és que allò que els convenia quan eren a l'oposició, ja no els convé quan es troben en possessió del poder. Aquesta consideració, em fa arribar a dos conclusions preocupants: a) La primera és que el polític opositor, quan actua de la manera descrita, es comporta de manera hipòcrita, perquè exigeix l'adopció de decisions i comportaments que ell no seria capaç de prendre i mantenir si governara. b) La segona conclusió és que aquesta pràctica es manté al llarg del temps perquè el polític governant, en perdre el poder, actua igual que ho feia el seu antecessor en l'oposició, i passa de dir blanc a dir negre sense cap problema.
El resultat de tot això és que allò que seria de profit per a l'interés general resta inèdit, i va estenent-se entre la ciutadania el convenciment que entre uns i altres hi ha una connivència a fi que els problemes que dificulten la plena realització de la democràcia no se solucionen.
Seria bo que desapareguera aquesta pràctica de la vida política, puix que se'n derivarien molts avantatges. Així, els polítics que són a l'oposició incorporarien al seu discurs un to realista i més constructiu. A més, l'electorat restaria meravellat en comprovar que hi ha un comportament coherent en la vida política, és a dir, que tot no val per tal d'aconseguir i mantenir el poder. Des del punt de vista del govern, la conseqüència més notòria seria que els seus responsables no podrien recórrer tan sovint a la demagògia i haurien de contestar a les crítiques de l'oposició de manera fonamentada.
En definitiva, milloraria molt les coses que els polítics deixaren d'utilitzar la doble vara de mesurar. Si algunes de les propostes que es fan des de l'oposició esdevingueren reals en guanyar el poder, la democràcia seria molt més profunda i transparent.