diumenge, 27 d’octubre de 2019

QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Hui, diumenge de matí, vull compartir amb vosaltres una troballa extraordinària: Marlene Dietrich canta el tema de Pete Seeger "Where have all the flowers gone?":

Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les xiques les han collides totes.
Quan aprendran?
Quan aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Han marxat en busca dels xics, totes.
Quan aprendran?
Quan aprendran?

Què s'ha fet d'aquells xics?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquells xics?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquells xics?
S'han fet soldats, tots.
Quan aprendran?
Quan aprendran?

Què s'ha fet d'aquells soldats?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquells soldats?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquells soldats?
Les tombes els han coberts a tots.
Quan aprendran?
Quan aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles tombes?
A les flors se n’han anat, totes.
Quan aprendran?
Quan aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les xiques les han collides totes.
Quan aprendran?
Quan aprendran?


dissabte, 26 d’octubre de 2019

SOBRE LA MODERACIÓ


Diu TODOROV que “la democràcia suposa la moderació: l'equilibri entre els diversos factors que configuren la convivència. Quan un element s'imposa sobre els altres, apareixen els totalitarismes. Les societats comunistes imposaven el col·lectiu sobre l'individual. L'ultaliberalisme, en portar la defensa de la llibertat, sobretot la llibertat d'empresa, a les seues últimes conseqüències, acaba per sotmetre les llibertats individuals. La democràcia es basa en la limitació entre els diversos valors. Cal acceptar l'existència d'un bé col·lectiu, però aquest no pot liquidar el dret de l'individu. Cal reconéixer la llibertat individual, però aquesta no pot evitar les mesures que generen el benestar dels més”.
Per tant, el pensament d’aquest autor ens porta a la conclusió que “sense limitacions mútues no hi ha democràcia”. O dit en unes altres paraules (ARISTÒTIL): “En el terme mitjà hi ha la virtut”.
Si mirem al nostre voltant, és ben fàcil adonar-se que vivim un temps en què la gent s’ha oblidat de la importància de la moderació. I jo crec que la raó fonamental d’aquesta mancança és que, a causa de la crisi econòmica, les societats s’ha tornat desconfiades i, en la seua reacció primària, de caràcter defensiu, hi ha un component essencial d’irracionalitat que s’imposa al seny i a la reflexió.
La moderació no és possible quan ens deixem guiar pels sentiments i no per la raó. Si les emocions triomfen sobre el pensament, estem abocats a la contradicció i al fracàs, perquè no es pot esperar coherència i rigor, sinó destrellat i caprici, de qui sols escolta les paraules que més li agraden, sense parar esment a analitzar-les ni a contrastar-les amb altres arguments.
Hui en dia els moderats han esdevingut una rara avis que està mal vista, perquè els extremistes de tots els costats els titllen de traïdors a la causa. I conste que no estic parlant dels equidistants, ja que aquests són gent còmoda que s'absté de mullar-se per a evitar-se problemes. Aquesta apatia és impròpia d’un moderat, que no defuig exposar la seua opinió quan és menester i denunciar la mentida.
La moderació naix del dubte, i per a dubtar és necessari pensar i admetre que pots estar equivocat. En això els moderats són radicals: no admeten que ningú els diga que són infalibles, perquè la possibilitat d'estar equivocats els estimula a seguir endavant en busca de la veritat, que no és mai una veritat absoluta, sinó perfectible. En canvi, els qui se situen en els extrems són capaços d'ignorar els fets, si contradiuen els seus desitjos. Per a negar l'evidència, s'autoenganyen i viuen feliços en el seu món, sense preocupar-se de la injustícia que tota mentida comporta quan vol imposar-se als altres. 
Des del punt de vista existencial, podem concloure que els moderats són principalment éssers solitaris. Com hem dit, els moderats són criticats des de tots els costats, i a més són persones que dubten, la qual cosa dificulta la relació amb els altres, ja que la incertesa et lleva les ganes d'alçar una bandera o de cantar un himne, que són actes d'autoafirmació difícilment comprensibles per una persona que dubta de si mateix.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

MATÈRIA OBSCURA

1
Clarividència
Aquesta claredat que ens il·lumina,
si bé ho mires, no ens deixa veure
la nit que al seu darrere s'amaga.
Cecs de tanta llum,
secretament aspirem a la joia
de compartir la matèria obscura.
Enllà de tota evidència,
hi ha la part que no s'origina
de cada cosa, allò que ens fa sentir
la clarividència del seu perquè
i ens empeny a mirar-la de nou,
cada cop com si fóra
un descobriment.
2
Lamentació
Aquell caire obscur del món que tant estime
em fa gaudir la intimitat d'un buit amable,
o el lleu batec d'una ombra que ressurt
un minut tan sols,
quan més necessari era
afrontar la vida com un misteri.
No puc acceptar tanta certesa,
que entre milers de paraules no en reste cap per descobrir.
I no ho accepte, perquè el significat exacte
d'aquest breu encontre en la nit
no podrà mai assemblar-se
a aquells altres ja coneguts.
I em sent feliç de tant en tant,
fent provatura de fútils esperances.
I no negue l'evidència d'aquesta pena que m'escanya,
però sovint aprofite una estona
per eixamplar-me al llarg
d'una gentil veritat quasi minúscula.
Si m'il·luminen imprevistos estels,
o em somet a l'arbitrària intermitència dels instants,
m'allibere de lligams i em sent renàixer,
fill de mil pares que un dia intentaren
fer de mi un bon soldat.
Mes no vaig voler lluitar, i ara ho lamente.

dimecres, 16 d’octubre de 2019

ACCEPTACIÓ

Un nou dia comença i encara no sé
què pretén el mar, amb tota la seua fúria
confinada en uns límits incerts.
Un cel lluminós s’obri als meus ulls,
com un cos que generosament es lliura
a ser part d’un món terrible.
Potser no he sabut descobrir la màgia
d’aquest paisatge desolat,
però quina culpa he de pagar
si no era aquesta la bellesa que esperava,
ni m’avinc amb un silenci brut
que calla el misteri de les ones a la platja:
morint sempre com moren les hores.
El meu desig era un altre,
perquè no em complau el que sóc,
sinó tot allò que vull ser, i m’accepte 
contra totes les forces que em fan possible.

dijous, 10 d’octubre de 2019

MÚSICA I POESIA

Tant la poesia com la música busquen emocionar intensament els seus receptors. Ara bé, ho fan de manera distinta, perquè la poesia està feta de paraules que tenen un significat concret que el lector ha de comprendre, mentre que la música comunica les emocions més directament a l’oient amb notes i acords que estan mancats d’un contingut semàntic precís.
Aquesta diferència entre música i poesia fa que el camí per arribar a l’emoció siga més complicat de recórrer en el cas de la poesia que en el de la música.
Bona prova del que acabe de dir és que, per a gaudir de la música, no resulta necessari conéixer el llenguatge musical, mentre que és impossible assaborir un poema sense dominar l’idioma en què està escrit. Este diferent nivell d’exigència, entre altres factors, determina que el número de persones aficionades a la música supere en gran mesura al de lectors de poesia.
Per acabar-ho d’adobar, l’emoció en la poesia és més difícil d’assolir que en la música no sols perquè la seua matèria siguen les paraules, amb un contingut semàntic que cal desxifrar, sinó també perquè el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i aprofundir més en eixe immens misteri que és la vida. Aixina, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari. I això ho complica tot encara més.
El plaer que proporciona llegir un poema està estretament relacionat amb la seua capacitat de suggerir diverses interpretacions i d’erigir el lector en descobridor d’un determinat significat. Este tret característic ha sigut expressat d’una manera molt eloqüent pel poeta polonés Tadeusz Rózewicz, en el seu poema “Esbós d’un poema eròtic contemporani”, traduït per Josep-Antoni Ysern:
Però és que la blancor
millor descriure-la amb la grisor
un ocell amb una pedra
els gira-sols
en desembre (...)
la més plàstica
descripció del pa
és la descripció de la fam (...)
pura
transparent descripció
de l’aigua
és la descripció de la set
de la cendra
del desert (...)
Mancança fam
absència
del cos
és la descripció de l’amor
és un poema eròtic contemporani
La poesia no ha d’estar escrita de manera necessàriament intricada perquè siga bona, però qualsevol lector de poesia sap que la dificultat en poesia resulta inevitable, perquè el que busca el poeta és emocionar el lector desconcertant-lo, i això no podria aconseguir-ho repetint-li el que ja sap, sinó sorprenent-lo, és a dir, dient-li, si cal, les coses que ja coneix, d’una manera distinta.
Música i poesia, per tant, estan fetes de materials distints, i sempre han sigut bones companyes de viatge, perquè la música comunica una emoció tan directa i immediata que ajuda a comprendre el poema i potencia la seua capacitat d’emocionar. La poesia, per la seua banda, dona un significat precís a tot allò que la música sols por referir-nos d’una manera genèrica.
La música és capaç d’encomanar-nos sentiments d’alegria, amor, melangia, dolor, tristesa, enyorança i molts altres més, però no pot aprofundir en la descripció de les seues causes i dels seus efectes concrets. Podem dir que una música és trista, però no hi ha la possibilitat, a partir de la música, de conéixer l’origen i la naturalesa d’esta tristor. La poesia, en canvi, a través de la paraula, permet al poeta traslladar un contingut semàntic més complet. Fet i fet podríem dir que la música ens fa pensar el que sentim, mentre que la poesia ens fa sentir el que pensem quan llegim el poema. Ambdós ens toquen el cor, però la música ho fa per una via més ràpida.