divendres, 20 de desembre del 2013

SOLITUD

De la finestra estant, aguaite
el moviment perpetu de la gent
que va i ve, com si presagiara
el greu perill d’estar-se quieta.
Em reconec als seus ulls,
i quan creuen el seu esguard
amb el meu sent compassió
de la nostra mirada eixorca.
Res no queda d’aquella creença
que un dia llunyà ens unia.
Ara callem, i en la distància
sols la solitud ens convoca.

dijous, 19 de desembre del 2013

ENCARA

No sé què amaga la nit, però pressent
mussols badant a les fosques, amb tota
la tristesa possible pegada als seus ulls
de lluna; aus hieràtiques que esperen,
sense saber què, amb la sola esperança
de seguir esperant
                                  encara
                                                un poc més.

dimecres, 18 de desembre del 2013

VIURE I MORIR

Morim -és evident-
d’una determinada manera,
cadascú a la seua,
segons pròpia idiosincràcia
o gust particular, personalíssim;
perquè morir pot esdevenir
demostració inútil d’estil,
però també prova definitiva
de la identitat d’un ser
únic, irrepetible;
aleshores vivim perquè la mort
ens dóna la possibilitat
de tenir un nom propi,
i necessitem un temps mínim
per assolir-lo.

dilluns, 16 de desembre del 2013

L'ORDINADOR GELÓS

“I ara d’amors cativat me veig molt fora raó”
Joan Timoneda

1
Aquell ordinador no era gens corrent. Anna el va comprar en una tenda dedicada a la venda d’equips informàtics de segona mà, i des del primer dia es va adonar que no tenia un bon capteniment. En engegar-lo, sentia una sensació estranya, tal com si l’observaren des d’un lloc indeterminat de l’habitació. Sense voler, li venien al cap les paraules del venedor: “Aquest ordinador pertanyia a un jove de la teua edat; el pobre s’ha tornat boig per culpa d’un desengany amorós”. Mal per mal, els primers mesos va poder utilitzar-lo amb una certa normalitat; tret dels dies que li plantava cara i s’entestava a fer-li canviar paraules ben escrites, excedint-se de l’estricta funció correctora que calia esperar del programa de processament de textos. De primer antuvi, ella acceptava resignadament aquestes deficiències, sabedora que això era el preu addicional que havia de pagar per no poder comprar-se un ordinador nou.
L’alarma es va disparar un dissabte, a altes hores de la nit, després que Anna acabara d’escriure una nota adreçada a Joan, el jove que eixia amb ella.
El que va escriure, era el següent:
“Joan: no podré veure’t fins a dilluns. Els meus pares s’han entossudit que els acompanye al poble dels avis, a passar el diumenge. No et queixes, que jo m’avorriré més que tu. Un petó. Anna”.
El que va eixir per la impressora, fou aquest text:
“No et refies d’ell, que no t’estima ni la meitat que jo. A més, has de saber que t’enganya amb una altra. De moment, no puc dir-te qui sóc, potser tu ho endevinaries si fores capaç de sentir la meua mirada estremida damunt de tu”.
Quan Anna, tota esbalaïda, va comprovar que l’ordinador havia trabucat la seua nota per una altra de ben distinta, la primera reacció que va tenir fou parar-se a buscar una explicació lògica al que havia passat. El cap li bullia: “Anna, tranquil·la, que tu no creus en bruixeries. Ací ha passat quelcom difícil de capir, però totes les coses tenen un perquè, i a poc que sigues perspicaç l’esbrinaràs. Primer de res, fixa’t que la nota no diu a qui va dirigida; per tant és possible que no sigues tu la seua destinatària. En segon lloc, cal advertir que l’escrit amaga més que no ensenya: és cert que parla d’un engany amorós, però no anomena qui enganya a qui ni amb qui. A més, no hi ha cap referència al seu autor ni a la data. És, per tant, un document sospitós, indigne de ser tingut en compte, per bé que el seu misteriós final excite la imaginació”.
Però aquests raonaments no la van deixar del tot convençuda; unes preguntes seguien rondejant-li el cap: “¿Qui haurà estat el redactor de la nota? ¿Com és possible que jo escriga una cosa i la impressora en transcriga una altra?”. Per sortir d’aquests dubtes, va intentar recuperar el seu missatge original, però havia desaparegut de l’ordinador sense deixar petja. Tampoc no figurava la nota anònima en cap arxiu informàtic. Tot era volàtil, fugisser: paraules que s’esfumaven després de ser escrites, lletres impreses que no tenien un origen clar. Pot ser que la lògica no fóra suficient per a explicar-ho tot. Era més humà que no lògic tot aquell despropòsit.
Anna va provar de nou a escriure la nota, però no hi havia manera de fer anar per la drecera aquell ordinador: novament, la impressora va transcriure el text equivocat, i tot es va reperir de la mateixa manera d’abans.
El neguit es va apoderar de la ment jove d’Anna, i va començar a rosegar el seu cervell: “Que no serà veritat el que diu aquesta nota? L’altre dia vaig veure Joan comarejant amb Cristina. Aleshores, no en vaig fer cabal, però ara comence a dubtar”.
De tota manera, a Anna li importava ben poc el que fera Joan: si preferia anar-se’n amb una altra, pitjor per a ell; ja trobaria algú que ocupara el seu lloc. El que realment la turmentava era la possibilitat que aquella nota tinguera un propòsit: “Si fóra de veres el que diu aquesta nota, em trobaria davant una prova inatacable de l’existència del més enllà”. Anna, en pensar això, es va esgarrifar.
Aquella nit no va poder dormir. No es podia traure del cap el que acabava de passar-li: “La primera cosa que faré dilluns serà assabentar-me si és certa la història de Joan amb Cristina”.

2
No li va costar gaire informar-se sobre les infidelitats de Joan. El mateix diumenge últim, que Anna no havia pogut eixir amb ell, se n’havia anat amb Cristina a la discoteca. A poc que va indagar, va quedar clar i ras que tots dos es veien d’amagat.
L’ordinador tenia raó! Tota inquieta, Anna es va dirigir a sa casa. Necessitava demostrar-se que havia estat una casualitat. Ràpidament va engegar l’ordinador, per veure si tenia algun missatge nou. En efecte, de manera automàtica, va aparéixer a la pantalla el text següent:
“Anna: jo no t’enganyaré mai. Et necessite perquè estic malalt. Sols el teu amor podrà recompondre les enrunes d’allò que un dia vaig ser”.
Potser era una ombra que volia comunicar-se amb ella, o un silenci de segles que ara es despertava. ¿Per què havia de ser ella, i no una altra persona més inclinada a creure en la màgia, l’escollida per a mantenir un contacte amb el món d’ultratomba?
Després del que havia vist, no li estranyava pas que l’anterior propietari de l’ordinador s’haguera tornat boig. Ella també estava en camí de perdre el seny. Però també era possible una altra explicació més racional: “Potser l’ordinador no fa més que executar un programa dissenyat per un foll d’amor”.
Per un moment, li va paréixer que l’ordinador s’apagava sol, però era una falsa impressió. Sobtadament, va començar a fer pampallugues multicolors, com si volguera atraure-la cap a si. Ella tenia por, hauria volgut fugir i oblidar-se, per sempre, d’aquell malson. Tanmateix, no gosava de moure’s de la cadira, ni tan sols d’apartar la vista de la pantalla, abstreta com estava en el que allí passava: era com si l’ordinador estiguera imitant, a la seua manera, el ritual que segueixen algunes bestioles per aparellar-se.

dimecres, 11 de desembre del 2013

BODEGONS

Dedique aquesta entrada al bodegó, que és una especialitat pictòrica que ha estat tractada per alguns dels més grans pintors de la història, amb resultats notables.
Pieter Claesz
Van der Hamen
Sánchez Cotán
Zurbarán
Meléndez
Goya
Dalí

dilluns, 9 de desembre del 2013

PASSIÓ I SENY

Si la passió passara per l’enteniment,
abans de saltar a l’aire i expandir-se,
seria factible escriure amb lletra clara
l’exacta justificació dels nostres actes,
com si la vida fóra pura geometria.

Però el seny no arriba mai per ventura
on l’amor es dessagna, i encara ens passa
que, de tant en tant, per voluntat pròpia
o fúria irressistible, ens llancem a l’abisme
per comprovar que tot no s’ha perdut.

divendres, 29 de novembre del 2013

"RESENTIMIENTO", DE "OTRAS VOCES"

Hoy sin nostalgia puedo decir que un día
creí en mi inocencia, al convertirse
el mundo entero en un lugar desapacible.
Suele ocurrir que tanta adversidad
no se sufra en vano, pues es fácil atribuir
el hecho de sentirse solo y hastiado
a una injusticia deliberadamente infligida
por algo o alguien que no nos quiere,
y así nuestra pureza se eleva hacia lo alto,
hasta llegar a ese punto donde uno se siente
con más derecho que nadie a lamentarse.

Hoy sin nostalgia puedo decir que un día
fui niño y me sentí terriblemente perdido,
y no es suficiente el tiempo transcurrido
para cerrar la herida que todavía sangra,
porque estoy vivo y hay mucha vida
en ese espacio inaugural donde sin aviso
tomé conciencia del dolor y el atropello,
que a partir de una primera convulsión
se esparcieron por todas partes y ya nunca
dejaron de atormentarme con el látigo
de la iniquidad y el yugo de la muerte.

Hoy sin nostalgia puedo decir que un día
sufrí antes de tiempo y eso nunca
lo podré olvidar porque me duele,
como si aquel resentimiento primero,
que se apoderó de mí muy temprano,
valiera más que cualquier otro y ya nada
pudiera ser tan grave como la afrenta
padecida cuando sólo había preguntas,
como si mis ojos sólo pudieran mirar
con los ojos de aquel niño que creció
descubriendo poco a poco las respuestas.

dimecres, 20 de novembre del 2013

HOMENATGE A PASQUAL ADRIÀ

Hui he assistit a l’homenatge que ha retut la tertúlia de lectura de la Biblioteca Municipal de Carcaixent al meu amic Pasqual Adrià. Ha estat un acte emotiu, en el qual ha participat molta gent, cosa que era d’esperar perquè Pasqual era una persona molt volguda. Com que he hagut de resumir la meua intervenció, he pensat que seria una bona idea inserir en el bloc tot el text que havia preparat, per si algun familiar o amic té interés de llegir-lo.
He gaudit del privilegi de compartir amb Pasqual algunes tertúlies durant estos últims anys, i sempre que eixia de sa casa ho feia impressionat per la seua personalitat tan positiva, que el portava a interessar-se per tot malgrat la seua malaltia crítica. Una de les coses que més li entusiasmava era el que en cada moment estava escrivint, bé una obra de teatre infantil, bé un poema o una novel·la. Tot ho planificava i componia amb entusiasme i un alt sentit de l’exigència. Ell ens conta en el llibre com la literatura “me permitía tener una actividad mental en las largas horas de soledad, cuando los efectos de la quimioterapia me obligaban a estar en cama durante el día o me desvelaban durante la noche.” Pero jo crec que la literatura era per a ell molt més que això: era un do que la vida havia posat al seua abast perquè poguera transformar la seua sensibilitat excepcional en una obra d’art. I una prova incontestable d’això que acabe de dir és “Ojalá volvamos a vernos”, on no sols hi ha una crònica de la seua malaltia, sinó també un text d’un alt valor literari, perquè ens ho conta tot d’una manera viva, donant una gran importància al que es mou a l’interior del malalt, perquè com fan tots els bons escriptors no es limita a contar-nos el que ha passat aparentment, sinó que vol aprofundir per mostrar-nos la veritat amagada, la part més íntima.
Com el propi Pasqual ens diu a l’introducció del llibre, “la intención de este proyecto es la de mostrar el camino personal que he recorrido para superar la enfermedad, cómo aprendí a convivir con sus secuelas. No pretendo dar consejos, tan solo compartir lo vivido y las acciones que han sido de gran utilidad para mi recuperación, y mostrar que otra vida es posible después de sufrir una fatalidad de estas características”. És una manera molt clara de dir-nos que, primer de res, Pasqual se sent un escriptor que vol contar-nos una història, que no és una història inventada, sinó la seua pròpia vida, però no ho fa per donar-nos lliçons, perquè a cap escriptor no li interessa donar-ne: la literatura el que vol és ampliar al lector el seu camp de visió, que puga estendre la seua mirada cap a móns desconeguts o que ignora. I això és el que ens permet este llibre magnífic, entrar en la ment, en els sentiments, en les sensacions del seu protagonista, interrogar-nos sobre la condició humana, sobre l’amor i l’amistat, sobre el dolor i l’esperança, intentar saber per què un ésser humà és tan dèbil i tan fort alhora, perquè l’amor, l’amistat, l’esperança són capaços d’obrar miracles que els metges no s’expliquen. En definitiva, per què la vida pot ser tan bella i tan trista, sense solució de continuïtat.
Per destacar aquells aspectes del llibre que em semblen més reeixits, estructuraré el meu comentari del llibre en tres apartats dedicats a tres tipus de poders que, a parer meu, són claus per a explicar-nos el miracle de resistència i creença en la vida que Pasqual ens conta en “Ojalá volvamos a vernos”.

EL PODER DE LA PARAULA

En un dels seus poemes, Pasqual destaca el poder vivificador de la paraula, amb estos versos tan sentits:

Busque la mesura
d’una paraula justa
per anomenar tanta mort,
tant de plor atroç.

Un déu que em reconforte
de tanta desolació,
tanta incertesa i por
força acumulada.

Que m’ajude a fer immortal
l’esperança en la vida.
A vèncer el desencant
i creure novament.

Hi ha en este poema una clara associació de la paraula amb l’esperança, és a dir, amb tot allò que ens ajuda a seguir endavant i a creure en la vida. I esta idea, este sentiment, que tan bellament s’expressa en el poema que acabe de llegir, pense que és una de les idees-força que inspiren i estan presents en “Ojalá volvamos a vernos”. Sols posaré dos exemples, que es corresponen amb dos dels pasatges més emotius del llibre. Així, al capítol “La familia”, Pasqual ens conta que “Pura se acercó para besarme y me susurró al oído unas palabras que quedaron grabadas para siempre con su voz dentro de mí: Esto también pasará. Nosotros estamos esperándote”. En un moment crític, quan més necessari li era trobar un motiu per seguir lluitant, Pura va encertar a dir-li les paraules justes capaces de reconfortar-lo i donar-li un clar motiu per a “creure novament”. Després, Pasqual, ens recorda com en els moments més difícils li vénen al cap estes paraules tan plenes d’amor. Un altre exemple del poder que tenen les paraules per a Pasqual és quan el seu amic Francesc, en un altre moment molt delicat, li diu “Pasqual, te has tragado la muerte y ahora te tienes que tragar la vida”. Són paraules que, com el propi Pasqual reconeix, el van ajudar a superar-se i a aconseguir una milloria que semblava impossible. I és que una paraula, un gest, una mirada, donades en el moment oportú per la persona apropiada són capaços de capgirar-ho tot, perquè és la manera més directa que tenim els éssers humans de comunicar els nostres sentiments, de dir-li a un altre que no se’n vaja perquè comptem amb ell, i sobretot de dir-li-ho d’una manera convincent, amb el cor a la mà.

EL PODER DE LA MENT

La medicina encara no s’ha posat d’acord a l’hora d’explicar el poder de la ment i l’afectivitat en el procés de superació d’una malaltia i les seues seqüeles. Front als escèptics, el cas de Pasqual s’alça com una prova evident que l’ésser humà ha de ser valorat en tota la seua complexitat, tant física com mental i afectiva, per a encertar en el diagnòstic i el tractament. La medicina ha de donar respostes singularitzades per a cada malalt, perquè les malalties poden ser les mateixes, però les reaccions del malalt són, en cada cas, completament distintes, en funció de la seua personalitat i la seua biografia. Pasqual va poder resistir durant tant de temps perquè era una persona positiva, que estava envoltada per gent positiva, i tots plegats van ser capaços d’aguantar embats que altres no hagueren pogut superar. Ell mateix ens ho diu amb paraules molt belles: Mirando con perspectiva mi situación actual, me veo como un bañista en el océano de la vida, cuya misión no es otra que mantenerse a flote el máximo de tiempo possible: a medida que pasan los días, el destino le va colgando al cuello unos saquitos con pequeños guijarros. Al principio, el peso del lastre no le supone demasiadas molestias, pues lo encuentra liviano. Sortea con facilidad las olas que llegan a su encuentro y no teme a las tempestades que señalan por levante. Él sigue nadando aún libre, explorando alguna que otra hermosa isla. De vez en cuando consigue cortar el cordel de alguno de los sacos, pero son otros nuevos los que le van colgando, cada vez con más frecuencia. Llega el día en que siente su primer calambre y comprende que cuando sale a nadar por la mañana, cada vez se aleja menos de la orilla. Pero él está dispuesto a continuar, aunque las islas que desea alcanzar se adivinan tan lejanas que sabe que tendrá que renunciar a ellas. Lucha con fe para que la suma de guijarros no lo arrastre hacia el fondo y recuerda años atrás aquel día en Villalonga que casi tocó el cielo”.

És clar que unes vivències tan difícils com les que Pasqual ens conta en el llibre, i el seu coratge en afrontar-les, sols resulten explicables quan ens trobem davant d’una persona dotada d’una capacitat d’estimar la vida excepcionals. Hi ha un magnífic paràgraf al final del llibre que resumeix molt bé aquestes qualitats: “Pero no quisiera que por mis palabras de nostalgia interpretaras que he perdido la esperanza y la fe en la vida. No se trata de eso. Más bien he bajado el ritmo. El peso de las evidencias me ha hecho asimilar qué limitaciones debo integrar en mis planes, y a partir de ese punto, dibujar nuevos mapas que me lleven al mismo lugar de felicidad donde me encontraba. Como en el tiovivo, tendré altibajos, pero no pararé de girar. Motivos tengo sobrados para no rendirme. Siempre queda la posibilidad de explotar nuevos caminos. La vida es un espacio de posibilidades”.

EL PODER DE L’AMOR I L’AMISTAT

Tot el llibre està amerat de referències a l’amor i l’amistat. El que se’n desprén és que Pasqual no sols estava acompanyat, sinó que aquelles persones que l’acompanyaven formaven part de la seua lluita diària, eren la força que necessitava per no defallir quan tot semblava a punt d’ensorrar-se. Era una persona que estimava la vida perquè estava ple d’amor per la seua dona, les seues filles, els seus amics, que el corresponien plenament. La història, per tant, que ens conta Pasqual en “Ojalà volvamos a vernos”, no és la història d’un malalt, sinó d’un grup de persones que quan parlaven amb ell es referien a tot allò que estaven vivint en primera persona del plural, i així Pura, Francesc i Mercè li deien que “hemos tenido mucha suerte de que nos tocara ella como médico”, perquè tots ells formaven part, voluntàriament, d’eixa experiència tan dolorosa i plena de vida alhora. També ací ens trobem exemples d’insòlita fortalesa: el lector es fa càrrec del difícil que era en certs moments crítics mantenir la serenitat i mostrar-li un somriure que el tranquil·litzara, que l’ajudara a seguir creient.

A la vista de tot açò, un es pregunta si la vida no espera a manifestar-se en tota la seua plenitud sols quan arriben els moments més difícils, quan la desesperació és extrema, quan l’ombra s’estén pertot i la llum es retira, perquè si en eixe moment just apareix una mà que cerca una altra mà i a penes la toca, com un gest d’amor tan espontani i delicat que sembla un miracle, qui es troba enfonsat encara pot ser capaç de dir unes paraules que, per a mi, són el resum d’este llibre: “Todo a mi alrededor había cambiado súbitamente y, continuaría haciéndolo durante un tiempo de duración desconocida, dando lugar al mayor proceso de transformación al que me había visto sometido en mi vida. Adquirí el compromiso íntimo de aceptarlo y cambiar. De no aferrarme  al recuedo de un mundo que se apagaba, sino prepararme para uno nuevo que presagiaba dificultades y sufrimiento, pero con toda seguridad contendría alegrías, esperanza y amor”.

dijous, 3 d’octubre del 2013

VISITA A LA LLOTJA DE VALÈNCIA

El passat dia 20 de setembre vaig fer, a iniciativa del meu fill Robert, una altra visita a la Llotja de València, i vam aprofitar el viatge per tal de fer un tomb per altres llocs entranyables del Cap i Casal.

Certament la Llotja és un monument impressionant del gòtic civil, amb les seues columnes retorçades i les impressionants voltes de creueria quasi esfèriques. Mentre passejàvem pel gran Saló Columnari, em comentava el meu fill que l’edifici, amb la seua amplària i els seus espais oberts convida a la transparència en les relacions mercantils que allí es realitzaven, fent bona la màxima inscrita en lletres d’or a la part superior de les quatre partes del dit saló: “...Proveu i veureu com de bo és el comerç que no fa frau en la paraula, que jura al proïsme sense perjuri, que no dóna els seus diners en usura...”

Tot seguit un deixe algunes fotos més perquè gaudiu d’aquesta obra mestra de l’arquitectura de tots els temps.

diumenge, 29 de setembre del 2013

PREGUNTES

Als humans, de menuts, ens agrada preguntar,
més per curiositat que no temor a la ignorància.
Així, de bon principi, cada nova realitat
ens incita a descobrir el seu sentit.
Hi ha, per tant, en l'origen de les nostres demandes
una propensió inaugural a tractar la vida com un misteri,
a fer del secret un joc de conquestes,
a escrutar el món quan mirem molt lluny
i no ens sembla evident que una línia
separe el cel de la terra.

Personalment, jo era feliç quan comprovava
que els meus dubtes eren justificats,
i m'acontentava amb unes respostes evasives,
mancades de fonamentació, unes miquetes,
que si no m'ajudaven a saber, si més no,
preparaven la meua entrada en la foscúria del món.

Perquè créixer, al capdavall, no és res més
que esdevenir el teu propi interlocutor,
deixar de preguntar per interrogar-te a tu mateix,
o més senzillament tan sols voler comprendre 
per què tanta mort, per què tanta vida.       

dimarts, 24 de setembre del 2013

"CLARIDAD", DE "OTRAS VOCES"

Las altas verdades habitan tan lejos
que se diluyen antes de alcanzar
el lugar escondido donde reside el falsario,
y así despiertan un sincero afecto
en todo aquel que precisa
hacer pasar la mentira por certeza,
para la conquista de sus dudosos propósitos.

Hay, sin embargo, unas verdades sencillas
que no necesitan esclarecimiento y desnudan
a quien las ofende, pues no admiten
imprecisiones ni desatinos: son tan claras
que lo dicen todo porque todos las entienden,
y transforman en sospecha el mero intento
de adornarlas con banales discursos.

dimarts, 17 de setembre del 2013

CAMINANT



A la gent, en general, no li agrada massa caminar, però ho fa per rebaixar el colesterol o el sucre. La gent jove no camina, corre. I els més majors ens acontentem deixant-los passar sense perdre el nostre ritme (lent i segur). Jo també sóc dels qui gaudeixen fent hora i mitja de passeig tres voltes per setmana, encara que seria incapaç de portar endavant tal proesa sense una bona música que m’acompanye. El problema és que si em pose una fantasia delicada de Schumann o un impromptus de Chopin, el soroll dels cotxes i de la ciutat en moviment no em permeten sentir bé tan excelses obres interpretades per Horowitz o Sokolov. Aleshores, he de pujar el volum i la meua lluita contra el sobrepès (pou infructífera, tot cal dir-ho) m’arrossega cap a un altre precipici igualment perillós: la sordesa. No vull ni pensar-ho què seria de mi si un dia em quedara privat del do d’escoltar la música que tant estime. De segur que esta vall de llàgrimes que és la vida em semblaria un desert, perquè els grans compositors i els seus intèrprets gloriosos m’alegren les hores i em fan pensar que sóc un au que un dia serà capaç de volar per damunt de tots els dessabors.