UN
COR EXHAUST
“La
senyora Edith Mahon”, de T. C. Eakins
El temps va deixant
a la cara vestigis
de penes i treballs
que la vida ens encomana,
i així resta
marcada als llavis la ganyota
d'un antic fàstic,
d'alguna terrible experiència,
que el pensament,
minvat de forces, és incapaç
d'esborrar sense
desdibuixar el rostre.
Hi ha mirades
perdudes que tot ho diuen
en un moment de
distracció, quan els ulls entreoberts
no poden retenir
l'abatoll de tristesa que s'escola
pels esvorancs dels
llagrimalls polits,
i després resten a
l'espera que algú les encerte
a perpetuar en la
seua expressió més exacta.
I així el dolor
esdevé història, mai no escrita,
sinó representada a
colps d'enginy i gràcia,
perquè hi ha una
manera d'admirar la bellesa
que no té res a
veure amb la innocència,
sinó amb la
destresa de penetrar sàviament
a l'interior d'un
cor esgotat de donar llum.
2) He escrit i representat algunes obres de teatre infantil, entre elles, "Un país de música", que comença així:
PRIMERA PART
(Al bell mig de
l'escenari és Louis Armstrong, amb un mocador blanc a la butxaca superior de la
jaqueta. Porta una trompeta. Darrere seu hi ha tres portes amb sengles rètols
dedicats a Bach, Mozart i Beethoven, respectivament. Per damunt de les portes,
un gran cartell anuncia que ens trobem al País de la Música. Louis neteja la
trompeta amb cura amorosa, com si l'acaronara.)
LOUIS
(Amb entusiasme.) Mira que he somiat
vegades l'arribada d'aquest moment! Per fi, ja he recuperat la meua trompeta
preferida! (Adreçant-se al tècnic de so.) Música d'acompanyament, per
favor!
(Després de tocar
durant una estona el fragment d'una peça de jazz, resta en silenci al temps que
s'apropa a la vora de l'escenari per adreçar-se al públic. Parla amb accent
anglés.)
Benvolgut públic: em
diuen Louis Armstrong. Espere que us haja agradat la meua interpretació. És
música de jazz. Allà pels anys vint del segle passat, jo vaig ser un dels seus
inventors, quan vivia a Nova Orleans. D'aleshores ençà el jazz ha evolucionat
molt, gràcies a l'entusiasme d'un bon grapat de músics que han fet gran aquesta
música. Això està molt bé, però no puc estar-me de lamentar que la gent ja no
recorde les coses que vaig fer, ni la meua manera de tocar. No ens enganyem! A
tots els artistes ens agrada la popularitat, i a mi també. Què voleu que li
faça? M'encanta que la gent reconega la meua fotografia i recorde la música que
tocava. Però ara això sols passa de tard en tard. Hui estan de moda altres
músics, sobretot, entre els més joves. Em dol dir-ho, però és cert: sóc gairebé
un desconegut. (Es posa una mica trist.) En fi, millor serà deixar-ho córrer,
que hui és un dia d'alegria. Després de molt de temps, torne a gaudir de la
meua trompeta més estimada. Feia dos anys que no la tenia. (Parlant en un to
confidencial.) Ara bé, vull demanar-vos un favor molt especial. Si veieu un
xiquet que li diuen Tadeu una mica trist, buscant aquesta trompeta, no li
digueu res, que al seu moment jo li ho aclariré tot. Us promet que tot
s'acabarà bé si em manteniu el secret. (Louis se'n va.)
3) En 1974, el meu amic Salvador
Calatayud Giner i jo vam guanyar un premi literari per un poemari que conté deu
poemes escrits per cadascun de nosaltres, quan érem uns adolescents.
Un dels poemes escrits per mi fa així:
VII
Aunque medio
derruida, la cabaña,
la sucia cabaña de
piedra y de hierba,
de techo de cañas
podridas,
vence al tiempo y
aguarda en el camino
la hora en que el
viento arranque sus débiles cimientos
y arrojada al azar
encuentre su destino.
El cielo de enero
está gris,
el campo desierto
aúlla la nota imperceptible
del silencio total de
palabras, de ruidos y de objetos.
Entre las rocas,
ocultos lagartos duermen
su sueño invernal
frío y quieto.
En el ambiente flota
una extraña mezcla
de respiración
jadeante y voz ronca.
Sin embargo, no hay
nadie.
Solo el camino de
tierra mojada,
solo las rocas
inertes quebradas
y el cielo que llora
y tiembla,
truena y calla, se
agita y gime.
Sin embargo, no hay
nadie.
Solo los árboles que
inquietos elevan
un leve murmullo de
olas que mueren,
de viento que pasa y
de espuma
que se derrite en un
mar lejano.
Solo la cabaña,
la sucia cabaña de
piedra y de hierba,
de techo de cañas
podridas,
de muros silenciosos
y sueños dormidos.
Sin embargo, no hay
nadie.
No, no hay nadie.
Solo un sueño perdido
ya hace mucho tiempo,
solo una lágrima de
un llanto lejano,
solo una sonrisa que
flota en el aire,
que vive y no existe,
que es y no es.
La eterna sonrisa que
unos labios buscaron,
la eterna esperanza
que nadie encontró.
4) Per altra banda, he fet una versió
adaptada del Tartuf de Molière, en vers. Ací en teniu un fragment:
DORINA
¿No són Dafne i el
seu marit calçaces
els veïns que malparlen de nosaltres?
Aquells qui més haurien de callar
són els qui de tots primer diuen mal.
No es priven mai
d’agafar promptament
l’àgil besllum d’un
amorós afer,
a fi d’escampar amb
molta alegria
la versió que més els aprofita.
Volen fer les seues faltes decents
condemnant les accions de la gent,
i amb el vici del
proïsme més lleu
intenten llavar un
gros pecat seu.
Així deixen caure
pertot el blasme
que ells mereixen de
sobre tots els altres.
SENYORA PENELLA
Aquests raonaments no
em diuen res.
Àgueda, veïna excelsa
i prudent,
que dedica al Cel
tots els seus afanys,
també critica els
vostres disbarats.
DORINA
L’exemple sembla
admirable i sabem
que és una senyora de
viure auster,
mes l’edat li ha fet
agre el caràcter
i s’ha tornat beata sense ganes.
Mentre els galants li feren homenatge,
li encantava que la
cortejaren.
Sols en minvar la
vivor dels seus ulls,
del món que la deixa,
n’ha fet rebuig,
i amb el vel pompós
de la saviesa
hui vol disfressar la seua feblesa.
L’últim recurs de les velles coquetes,
quan veuen fugir les seues conquestes
i es carreguen d’un
ombrívol neguit,
és fer-se les estretes per despit.
I amb el rigor de les
dones de bé
ho censuren tot, no
perdonen res.
Però si critiquen les altres gents
és per enveja, no per benvoler,
perquè els trastorna veure en noves mans
els bells plaers que el temps els ha robat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada