OBRA INÈDITA

1) Entre 2014 i 2016 he escrit un altre poemari, que en part s'inspira en quadres de pintors de tot el món i de totes les èpoques, que porta per títol "Memòria de la llum". Ací en teniu un poema, acompanyat del seu quadre:


UN COR EXHAUST
 
“La senyora Edith Mahon”, de T. C. Eakins

El temps va deixant a la cara vestigis
de penes i treballs que la vida ens encomana,
i així resta marcada als llavis la ganyota
d'un antic fàstic, d'alguna terrible experiència,
que el pensament, minvat de forces, és incapaç
d'esborrar sense desdibuixar el rostre.

Hi ha mirades perdudes que tot ho diuen
en un moment de distracció, quan els ulls entreoberts
no poden retenir l'abatoll de tristesa que s'escola
pels esvorancs dels llagrimalls polits,
i després resten a l'espera que algú les encerte
a perpetuar en la seua expressió més exacta.

I així el dolor esdevé història, mai no escrita,
sinó representada a colps d'enginy i gràcia,
perquè hi ha una manera d'admirar la bellesa
que no té res a veure amb la innocència,
sinó amb la destresa de penetrar sàviament
a l'interior d'un cor esgotat de donar llum.

2) He escrit i representat algunes obres de teatre infantil, entre elles, "Un país de música", que comença així:

PRIMERA PART

(Al bell mig de l'escenari és Louis Armstrong, amb un mocador blanc a la butxaca superior de la jaqueta. Porta una trompeta. Darrere seu hi ha tres portes amb sengles rètols dedicats a Bach, Mozart i Beethoven, respectivament. Per damunt de les portes, un gran cartell anuncia que ens trobem al País de la Música. Louis neteja la trompeta amb cura amorosa, com si l'acaronara.)

LOUIS
(Amb entusiasme.) Mira que he somiat vegades l'arribada d'aquest moment! Per fi, ja he recuperat la meua trompeta preferida! (Adreçant-se al tècnic de so.) Música d'acompanyament, per favor!

(Després de tocar durant una estona el fragment d'una peça de jazz, resta en silenci al temps que s'apropa a la vora de l'escenari per adreçar-se al públic. Parla amb accent anglés.)

Benvolgut públic: em diuen Louis Armstrong. Espere que us haja agradat la meua interpretació. És música de jazz. Allà pels anys vint del segle passat, jo vaig ser un dels seus inventors, quan vivia a Nova Orleans. D'aleshores ençà el jazz ha evolucionat molt, gràcies a l'entusiasme d'un bon grapat de músics que han fet gran aquesta música. Això està molt bé, però no puc estar-me de lamentar que la gent ja no recorde les coses que vaig fer, ni la meua manera de tocar. No ens enganyem! A tots els artistes ens agrada la popularitat, i a mi també. Què voleu que li faça? M'encanta que la gent reconega la meua fotografia i recorde la música que tocava. Però ara això sols passa de tard en tard. Hui estan de moda altres músics, sobretot, entre els més joves. Em dol dir-ho, però és cert: sóc gairebé un desconegut. (Es posa una mica trist.) En fi, millor serà deixar-ho córrer, que hui és un dia d'alegria. Després de molt de temps, torne a gaudir de la meua trompeta més estimada. Feia dos anys que no la tenia. (Parlant en un to confidencial.) Ara bé, vull demanar-vos un favor molt especial. Si veieu un xiquet que li diuen Tadeu una mica trist, buscant aquesta trompeta, no li digueu res, que al seu moment jo li ho aclariré tot. Us promet que tot s'acabarà bé si em manteniu el secret. (Louis se'n va.)

3) En 1974, el meu amic Salvador Calatayud Giner i jo vam guanyar un premi literari per un poemari que conté deu poemes escrits per cadascun de nosaltres, quan érem uns adolescents.

Un dels poemes escrits per mi fa així:

                   VII

Aunque medio derruida, la cabaña,
la sucia cabaña de piedra y de hierba,
de techo de cañas podridas,
vence al tiempo y aguarda en el camino
la hora en que el viento arranque sus débiles cimientos
y arrojada al azar encuentre su destino.

El cielo de enero está gris,
el campo desierto aúlla la nota imperceptible
del silencio total de palabras, de ruidos y de objetos.
Entre las rocas, ocultos lagartos duermen
su sueño invernal frío y quieto.
En el ambiente flota una extraña mezcla
de respiración jadeante y voz ronca.

Sin embargo, no hay nadie.
Solo el camino de tierra mojada,
solo las rocas inertes quebradas
y el cielo que llora y tiembla,
truena y calla, se agita y gime.

Sin embargo, no hay nadie.
Solo los árboles que inquietos elevan
un leve murmullo de olas que mueren,
de viento que pasa y de espuma
que se derrite en un mar lejano.
Solo la cabaña,
la sucia cabaña de piedra y de hierba,
de techo de cañas podridas,
de muros silenciosos y sueños dormidos.

Sin embargo, no hay nadie.
No, no hay nadie.
Solo un sueño perdido ya hace mucho tiempo,
solo una lágrima de un llanto lejano,
solo una sonrisa que flota en el aire,
que vive y no existe, que es y no es.
La eterna sonrisa que unos labios buscaron,
la eterna esperanza que nadie encontró.

4) Per altra banda, he fet una versió adaptada del Tartuf de Molière, en vers. Ací en teniu un fragment:

DORINA
¿No són Dafne i el seu marit calçaces
els veïns que malparlen de nosaltres?
Aquells qui més haurien de callar
són els qui de tots primer diuen mal.
No es priven mai d’agafar promptament
l’àgil besllum d’un amorós afer,
a fi d’escampar amb molta alegria
la versió que més els aprofita.
Volen fer les seues faltes decents
condemnant les accions de la gent,
i amb el vici del proïsme més lleu
intenten llavar un gros pecat seu.
Així deixen caure pertot el blasme
que ells mereixen de sobre tots els altres.

SENYORA PENELLA
Aquests raonaments no em diuen res.
Àgueda, veïna excelsa i prudent,
que dedica al Cel tots els seus afanys,
també critica els vostres disbarats.

DORINA
L’exemple sembla admirable i sabem
que és una senyora de viure auster,
mes l’edat li ha fet agre el caràcter
i s’ha tornat beata sense ganes.
Mentre els galants li feren homenatge,
li encantava que la cortejaren.
Sols en minvar la vivor dels seus ulls,
del món que la deixa, n’ha fet rebuig,
i amb el vel pompós de la saviesa
hui vol disfressar la seua feblesa.
L’últim recurs de les velles coquetes,
quan veuen fugir les seues conquestes
i es carreguen d’un ombrívol neguit,
és fer-se les estretes per despit.
I amb el rigor de les dones de bé
ho censuren tot, no perdonen res.
Però si critiquen les altres gents
és per enveja, no per benvoler,
perquè els trastorna veure en noves mans
els bells plaers que el temps els ha robat.

Cap comentari:

Publica un comentari