dijous, 22 d’octubre de 2015

TERTÚLIA A CARCAIXENT: L'AMIC ARCADI

Ahir per la vesprada vaig passar una bona estona a la Biblioteca del meu poble, en companyia dels amics d'una tertúlia literària que des de fa més d'onze anys condueixen amb mà mestra i d'una manera entusiasta Arcadi i Lola. Sembla que s'han entestat a què jo siga profeta en la meua terra, i de tant en tant em conviden a què parle dels meus llibres o de l'obra d'alguns amics com Vicent Sanxis (la foto és d'una tertúlia de fa uns quants anys dedicada a l'obra de Vicent) i Josep Lozano. Del que tractàrem ahir fou del meu poemari "Hores ingrates", que m'ha publicat Edicions Bromera aquest mateix any. Crec que la reunió va estar molt animada i em va fer molta il·lusió que alguns dels presents llegiren poemes meus i s'interessaren pel que escric i, en general, per les meues coses.
Una vegada més, vaig defendre que la poesia sempre serà necessària, perquè els poemes són un mitjà idoni perquè les persones practiquem eixe art tan difícil de reconéixer les nostres pròpies emocions i de reconéixer també les dels demés, i això ens empeny a ser més clements i més savis.
Vull aprofitar aquestes línies per retre-li un petit homenatge a Arcadi, que és una persona entranyable, intel·lectualment inquiet i un gran coneixedor de la història. Com que és un home culte, igual parla d'assaig que de literatura o de cultura popular. Impossible avorrir-te si ets al seu costat. Li vaig pregar que llegira un poema meu, i va triar el que obri el poemari. Ell va definir molt bé el sentit últim del meu llibre quan va destacar la dedicatòria que li faig al nostre enyorat amic Pasqual Adrià, de qui dic que "en les seues hores ingrates mai no va perdre l'esperança". En efecte, Arcadi, estem d'acord: ser pesimista no és una manera de sentir sinó de pensar, perquè a partir d'una certa edat el pesimisme és una exigència de la lucidesa, però l'esperança sempre està al nostre abast, per menuda que siga i cal defendre-la, encara que és molt difícil assolir el coratge del nostre benvolgut amic Pasqual. Però gràcies al seu exemple, ho tenim un poc més fàcil. Per això mai no l'oblidarem.  

diumenge, 11 d’octubre de 2015

BANDOLERISME NOSTRAT

Tot i que els roders d'Andalusia són els més arrelats en l'imaginari col·lectiu, les terres valencianes també van conéixer un bandolerisme important, que anava sovint lligat al caciquisme i a la política, ja que els bandolers s'encarregaven com a mercenaris de fer-li la feina bruta a alguns dels prohoms valencians. Sortosament, en aquests últims anys, estan proliferant els estudis sobre aquesta matèria tan interessant com poc investigada fins ara. Així, un jove alzireny, Vicent Garés, està fent la seua tesi doctoral sobre el bandolerisme valencià al segle XVII. L'amic Vicent Sanxis ha investigat el que hi ha de veritat darrere d'una llegenda que narra la història de dos bandits, que eren germans i van morir en un barranc del terme de Rafelguaraf, anomenat per descomptat dels Dos Germans, i Manel Arcos ha dedicat molts llibres a estudiar aquest fenòmen durant el segle XIX.
Aquest diumenge he assistit a la presentació del llibre de Manel Arcos titulat "Gaianes-Xàtiva, un viatge senser tornada", molt acuradament editat pel Petit Editor. L'acte ha tingut lloc a la Llar del Jubilat de Rafelguaraf i, a banda de l'autor, han intervingut en la presentació del llibre Vicent Sanxis, escriptor i cronista de Rafelguaraf, i el cantautor Josep Didac, que ens ha interpretat algunes cançons del seu interessant repertori.
M'agrada molt com treballa Manel els seus llibres, perquè no es limita a contar-nos el que va passar d'una manera freda i científica, sinó que es preocupa de dotar la seua prosa de la vivesa que és pròpia de la literatura. Això fa que la seua lectura siga no tan sols profitosa, per documentada i rigorosa, sinó entretinguda, perquè els personatges i els fets que es descriuen a les seues pàgines estan vius i tenen la força que saben donar els bons narradors a les seues composicions. Arribats a  aquest punt, em vénen al cap dues obres de García Márquez, que són dues cròniques, una de ficció ("Crónica de una muerte anunciada") i una altra real ("Crónica de un secuestro"). Com que ambdues tenen un pregon valor literari, resulta de vegades difícil destriar la real de la inventada. Doncs això em passa amb els llibres de Manel, que conjuminen perfectamente els valors literaris amb els periodístics o d'investigació, i això li dóna un valor afegit a les històries que ens conta.
El llibre que hui ha presentat és un dels més interessants que ha escrit Manel Arcos, ja que ens refereix un fet increïble: l'atracament del Banc d'Espanya en abril de 1871, executat per una colla de bandolers que per arribar a la caixa forta de l'entitat van excavar un túnel subterrani de més d'un centenar de metres al mateix centre de València (carrers Pintor Sorolla i Comèdies). També resulta molt interessant, a força d'esgarrifador, l'assassinat perpretat en una taverna de Rafelguaraf, d'un matrimoni i una xiqueta, en octubre de 1873, com a revenja per l'assassinat del bandoler Camil Seguí.
Molt encertadament, al pròleg, l'escriptor Toni Cucarella destaca com la política era "tot sovint client dels serveis que ofereix el roder, per a intimidar els adversaris, fins i tot per a eliminar-los físicament, com se'n fa creus un periòdic de l'època: '...la existencia de una organización poderosa y extensa, que busca y paga asesinos'. Alguns roders s'abanderen en un o altre bàndol, siga monàrquic, republicà, progressista o escissió de qualssevol d'ells. Més trad o prompte, però, queden atrapats en la dinàmica de la delinqüència. S'esfuma la inicial pretensió ideològica, per radical i profunda que fóra, i s'imposa la forma de vida al marge de la llei". En efecte, jo pense que s'ha mitificat molt la figura del bandoler, fent-nos creure que robava als rics per donar-ho als pobres, i eixa mitificació com tantes altres és una simplificació que no respon a la realitat: el bandoler robava de qui tenia, però no s'han documentat actes que acrediten la suposada generositat de què ens parla la llegenda. Els fets protagonitzats pels bandolers eren tan cruels que no hi ha lloc per al romanticisme.
Aquest estiu, quan he visitat Murla, he aprofitat per preguntar-li al meu oncle Jeroni sobre el bandoler Palloc, i m'ha confirmat que una dona que va morir molt major i va ser testimoni dels fets, li va contar que el dit bandoler va ser assassinat pel murler Fullana, prop de la font, i que va ser soterrat sota el segon graó de l'escala d'accés al cementeri. Segons Jeroni, Fullana podia haver actuat amb l'ajuda d'un tal Mixana, de Castells, ja que sembla que ambdós eren companys de malifetes. Pel que conta Manel al seu llibre, Palloc va començar sent un onilenc amb conviccions republicanes, però quan va finar sembla que ningú no va plorar per ell, com li va passar al bandoler de Llach. El meu oncle Jeroni, que és una persona generosa de debò, pensa que el poble no ho va fer bé amb Palloc i que hauria estat preferible que l'hagueren soterrat al cementeri.

dimarts, 6 d’octubre de 2015

EMIGRACIONS

Ahir vaig assistir a la projecció d'un documental a la Casa de Cultura d'Alzira. El tema era l'emigració valenciana, sobretot, a la Marina, de més de 15.000 persones que -entre els anys 1906 i 1920- buscaren millor sort als Estats Units d'Amèrica. Molts d'ells ja no tornaren i els qui ho feren tenien el cor partit, perquè no eren d'ací ni d'allà, després d'haver bregat tant al llarg de la seua vida. M'acompanyava ma mare, Maria, que és de Murla, un dels pobles més afectats per eixe moviment migratori (més de 300 murlers se n'anaren, fugint dels jornals baixos, del caciquisme i de la fil·loxera). Perquè se'n feu una idea, cinc dels germans de la meua àvia emigraren a principis del segle XX per quedar-se a l'Amèrica. Solament un va tornar quan ja era major, deixant-se a New Britain (estat de Connecticut) els seus fills i néts. Quan jo era menut, em semblava tot un privilegi poder dir que tenia "un tío en América", perquè en aquell temps estàvem molt endarrerits i miràvem els americans com si foren d'un altre planeta. A més, eixe "tío" era real perquè tots els anys enviava diners a la família, a fi que el dia de la festa major de Murla (5 d'agost, l'Aurora), ens férem una paella en el seu honor. Després vaig descobrir que les coses no eren tan boniques, i que el meu pobre oncle se les va passar canutes fins que a poc a poc va aconseguir unes condicions de vida dignes. Gràcies als descendents d'eixos americans murlers, a la dècada dels seixanta, jo vaig descobrir grups com els Beatles i els Creedence Clearwater Revival, que ací eren -tot i que semble insòlit- pràcticament desconeguts. Els americanets de la meua edat em feien sentir acomplexat, perquè vestien d'una manera tan moderna i portaven uns cabells tan llargs, que jo em sentia al seu costat ben poca cosa, amb els meus pantalons curts i el meu cap ben pelat. Tanmateix, eren fills de gent treballadora, que quan venien a Murla a passar l'estiu, en bescanviar els dòlars per pessetes es tornaven rics, de colp i volta, i gràcies a això podien exterioritzar a Murla un nivell de vida molt superior al que realment tenien a U.S.A.
Juli Esteve, que és el director del documental, conta que "el primer emigrant cap a l’Amèrica del Nord va ser Vicent Cervera, Planelles, amb una colla de 10 companys; tenia 36 anys, era d’Orba i va tallar arbres al Canadà per fer el ferrocarril. El fenomen es va escampar per la Marina, per la Safor i per les comarques limítrofes". En fi, una gran llabor la que desplega Juli, amb documentals com aquest i mols altres que ha dirigit sobre els moriscos, la "riuà" de València, els valencians de l'Alger, etc., que tenen un gran valor de conservació d'una memòria històrica que els valencianas sempre hem descurat. Mentre mirava el documental, jo traslladava mentalment les vivències dels nostres avantpassats a les dels qui ara emigren cap a Europa perseguits per les guerres i la fam, i pensava que havien canviat els protagonistes però que la història es repetia. Potser, el fet de saber que els nostres avis patiren tant com els emigrants d'ara, procedents d'altres països, ens ajudarà a comprendre millor les raons de l'emigració i el deure de solidaritat que els valencianas i els europeus, en general, tenim amb ells.

dijous, 1 d’octubre de 2015

BANDERES

Deia Ciceró que per poder ser lliures cal ser esclaus de les lleis. Tot i que la frase té força, no trobe encertada la idea de emparellar l'esclavatge amb la llei, ja que és sabut que tota norma admet diverses interpretacions, i no sempre està clar el que resulta d'obligat compliment i el que no. Per tant, les lleis sempre deixen portes d'eixida obertes. Amb tot, compartisc al cent per cent la idea de fons, perquè sense el respecte a la llei i al Dret no hi ha democràcia que valga. Per això, sense entrar en cap altre tipus de consideracions, algunes d'elles molt respectables, no puc compartir el plantejament dels independentistes catalans, que volen portar endavant la seua idea passant per damunt de la Constitució d'un país que forma part de la Unió Europea, que està formada pels països més democràtics del món. A mi tampoc no m'agraden moltes de les lleis que aproven els parlaments, ni el neoliberalisme rampant, ni la política del Govern de Rajoy, però no pot haver-hi convivència si cadascú es pren la justícia per la seua mà o es reserva per a ell la part ampla de l'embut: vull separar-me d'Espanya en contra de la Constitució, però vull que em mantinguen la nacionalitat espanyola en compliment de la Constitució. El plantejament no em sembla seriós ni coherent. Jo pense que en un altre temps eren més romàntiques les aspiracions de la gent, i aquell qui volia separar-se ho creia així fermament, sense parar-se a fer números ni a mirar la manera de guanyar la independència sense perdre res a canvi. Per altra banda, què voleu que hi faça, sóc dels qui pensen que després de tants anys de convivència, i d'haver aconseguit els catalans una autonomia important, l'opinió dels habitants dels altres territoris també ha de ser tinguda en compte, i més si es tracta dels territoris que un dia formaren part de la Corona d'Aragó. És una qüestió de seny, no d'ideologia, perquè a mi em passa com a Mariscal, que sempre que veig moltes banderes i una massa de gent d'acord no m'agrada, siguen les banderes que siguen. La llengua i el país que jo estime no necessiten banderes.