divendres, 24 d’abril de 2020

UN POC DE MÚSICA SOUL

La música soul combina elements del gospel i del rhythm and blues, sorgint en un moment en el qual líders com Martin Luther King lluitaven pels drets civils i la música adquiria un valor simbòlic dins del context social. Els grans pioners, com Sam Cooke, Ray Charles o James Brown; el mític segell Stax amb Otis Redding, Sam & Dave, Rufus Thomas o Isaac Hayes, o el fenomen Motown amb The Supremes, Gladys Knight & The Pips, The Temptations, Stevie Wonder o Marvin Gaye; passant per la revolució soul d'Aretha Franklin fins a l'escena neo soul més recent amb Amy Winehouse, Erykah Badu o Jill Scott, formen part de la història d'aquesta música i de la seua evolució.

M'agraden especialment Aretha Franklin, Marvin Gaye, Otis Redding, Ray Charles i James Brown.

Us convide a gaudir d'aquests músics extraordinaris:

Ací teniu "Respect", d'Aretha Franklin, que et deixa sense paraules:
I ara la cançó dels Beatles "Yesterday", interpretada per Marvin Gaye, que la transforma en una obra d'art superior a l'original, plena de força i matisos impensables:
Tot seguit podeu gaudir de "Try a little tenderness", d'Otis Redding, d'una intensitat estratosfèrica:
No m'he oblidat de Ray Charles, un dels músics més importants de la història de la música popular:
I acabarem amb James Brown, una fúria indomable que encomana vitalitat:

dissabte, 18 d’abril de 2020

BOB DYLAN EN 1964

No m'interessa en absolut el divisme, sinó la senzillesa del geni que fa coses grans però que no s'està de comportar-se com un humil aprenent. Tots som aprenents de tot i la intel·ligència ens obliga a dubtar d'allò que sabem i a admirar l'esforç d'aquelles persones anònimes que intenten fer la seua faena ben feta. L'art és una obra humana al servei dels altres i, per tant, ningun artista hauria de sentir-se superior al proïsme per la seua capacitat de crear bellesa i suscitar l'admiració general, sinó més aviat donar les gràcies pel do que té i tractar de perfeccionar-lo a fi que no es llance a perdre un tresor tan preuat.
Tanmateix, és ben conegut que molts artistes són donats al divisme, bé siguen cantants, actors, escriptors, etc., fins al punt que de vegades s'allunyen de la realitat i rebaixen el nivell d'exigència que un creador ha de mantenir sempre ben alt. Cauen en la autocomplaença i això és el principi de la seua pèrdua de creativitat.
Bob Dylan, per exemple, és un dels representants més eixerits de la música popular de tots els temps, però hi ha molta diferència entre aquell jove que cantava al Festival de Newport l'any 1964, que vessava vitalitat i qualitat per tots els costats, del cantant actual, que ni tans sols saluda al públic i es limita a mirar-lo des de la seua torre de cristall. L'edat no l'ha fet més savi, sinó més distant.

diumenge, 12 d’abril de 2020

EL PODER DE LA FICCIÓ


Charles Dickens, al començament de la seua novel·la Història de dues ciutats, diu així: "És un fet sorprenent i digne de reflexió que tot ésser humà estiga constituït de tal forma que sempre haja de ser un profund secret i un misteri per als altres. Quantes vegades entre de nit en una gran ciutat, pense molt seriosament que totes i cadascuna d'aquelles cases apilades en l'ombra tanquen el seu propi secret; que cada habitació de cadascuna d'elles tanca el seu propi secret; que cada cor singular que batega en els centenars de milers de pits que les habiten és, en alguns dels seus somnis i pensaments, un secret impenetrable per al cor més pròxim".
En 1927, quasi 70 anys després, un altre novel·lista anglés, E.M. Forster, va tornar sobre el tema per a posar en relleu la diferència fonamental que existeix entre la gent de la vida quotidiana i la dels llibres.
En la vida diària, va escriure Forster en Aspectes de la novel·la, mai ens entenem, no existeix ni la completa clarividència ni la sinceritat total. Ens coneixem per aproximació, per signes externs i aquests funcionen bastant bé com a base de la societat, i fins i tot per a la intimitat. Però la gent d'una novel·la, si el novel·lista ho desitja, pot ser compresa del tot pel lector. La seua vida interna pot revelar-se tant com la seua vida externa.
El que estos dos grans novel·listes ens van ensenyar, doncs, és que la realitat i la ficció es complementen, és a dir, com que el nostre coneixement de la realitat és limitat, el que fa l'escriptor, per mitjà de la ficció, és convidar el lector a passejar per la part oculta de la vida, no fent-li vore el que en realitat és, ja que això no es pot saber, sinó el que podria ser.
L’eina que fa servir el novel·lista per a descobrir el que està amagat és la imaginació, que és tant com dir la invenció. Per tant, la literatura és artifici, ja que inventa una nova realitat, però no és una invenció gratuïta, sinó que busca aprofundir en el coneixement de l'ésser humà més enllà del que ens ho permet la certesa.
Si el novel·lista es limitara a copiar la realitat, el seu ofici no seria necessari, ja que ens repetiria el que ja sabem. Copiar la realitat no porta enlloc, perquè restaria inèdita la part més sucosa: el que roman ocult a la nostra percepció. Ací és on entra la ficció, que és una màquina transformadora de la realitat, ja que no sols la imita sinó que la completa, i, en completar-la, la transcendeix substituint-la per la seua veritat essencial.
Si bé ho mirem, la realitat i la ficció són dos factors també fonamentals en la vida quotidiana, ja que tothom fa servir la imaginació per a defugir la vulgaritat. La invenció d'una realitat més amable ens ajuda a sobreposar-nos als colps de la vida.
La gran diferència entre la ficció quotidiana i la literària, és que la primera pot portar-nos a la frustració o la bogeria si ens l'acabem creient, mentre que la segona sempre intenta ser gratificant, ja que l'escriptor no enganya ningú: la seua funció no és afirmar ni negar, sinó presentar una realitat confessadament imaginada, i així obrir-nos la porta a tot el que és possible.
El Quixot és un personatge fictici que es comporta com una persona real: li apassiona tant el món de la cavalleria errant, que acaba creent-se que ell mateix és un digne representant d'eixa ordre, i se'n va de casa en cerca d'aventures. No sols es comporta com un boig, sinó que evidentment ha perdut el trellat. Si Cervantes haguera acabat ací el seu relat, s'hauria limitat a copiar la realitat d'una persona víctima de les seues ensomiacions. Molts ens voríem retratats en este personatge, tot i que pocs portem les nostres invencions a tal extrem. Però Cervantes va anar molt més enllà de l'anècdota inicial, i va ser capaç de recrear tot un món ple de saviesa popular, humanitat, sentiments contradictoris, etc. Ens va mostrar com pot ser la vida si som capaços de mirar enllà del que tenim davant, va crear el prototip del somiador, i va concatenar una sèrie d'històries que posen de manifest com d'apassionant pot resultar la vida si tenim el coratge de  defendre els nostres ideals.
El llibre del Quixot transcendeix, doncs, la realitat i la substitueix per una representació viva d'una idea que ens fa vore el món d'una altra manera, almenys, mentre dura el temps de la plaentera lectura de la immortal novel·la.
Per això s'ha dit que el Quixot és un boig que es converteix en un model dels valors humans més alts: de la fe, de l’ideal, de la llibertat, de la justícia i fins i tot de la mateixa raó, ja que ningú no posa en dubte la discreció dels seus raonaments quan no es tracta de la seua mania, ni dubta que el món seria millor si fora com ell el concep en la seua bogeria, net de maldat i d’interés. Amo i criat es compenetren fins a semblar cada un la meitat de l’ésser humà, i iŀŀustren el descobriment de la complexitat de l’home i de la contradicció immanent en la vida a què arriba l’humanisme renaixentista.

dissabte, 11 d’abril de 2020

CANÇÓ SENSE PENA

A Josep-Antoni Fluixà


Si és lluna creixent
i la primavera comença,
aviat arribaran
les clares nits
que la tarongina convoca
per tu, per mi i per tots
els qui encara creiem
en el seu perfum clement.
Si el cel s’ennuvola
i la Lluna es retrau,
defugirem la tristor
regraciant la pluja
que ens desperta els cors
atuïts pel fred
de l’hivern més llarg
que en guardem memòria.
Si les oronelles retornen
i la pena perdura,
les deixarem fer niu
sota el ràfec ennegrit
de la nostra teulada,
i festejarem aquell somni
que vagareja perdut
pels volts de les estacions.

divendres, 3 d’abril de 2020

"LA PASSIÓ SEGONS SANT JOAN", DE J. S. BACH

Hi ha, a les composicions de Joan Sebastià Bach, un sentit de la religiositat tan sublim, que no cal ser creient per captar en tota la seua profunditat el que significa aquest sentiment per a algunes persones que estan convençudes de l'existència d'un ésser superior. El déu de Bach és un déu bondadós, que ens convida a gaudir d'una pau que ell ens ofereix d'una manera indulgent, perquè és conscient de les nostres debilitats humanes.
Recorde com vivíem els xiquets de la meua generació la Setmana Santa pels volts dels anys 60, i recorde perfectament l'omnipresència de l'església a totes hores del dia, a través de la televisió, de les processons, de la visita als monuments, dels actes religiosos, etc. Res d'això no era tan natural com la música de Bach, que emociona perquè no ens imposa un déu inflexible, sinó un altre que vol ser amic nostre.
Setmana Santa d'Alzira
Uns dels moments més intensos de la música de Bach per a Setmana Santa es troba en les seues passions, de les quals la més famosa és la de Sant Mateu, però l'apertura coral de la Passió Segons Sant Joan és un dels monuments més extraordinaris que ha concebut una ment humana en homenatge al seu creador. Cadascú que l'enfile per on millor li vinga, però ací hi ha molt d'amor, moltíssim d'amor.