VISITA A SIMAT: L'ANTIGA MESQUITA DE LA XARA I EL MONESTIR DE LA VALLDIGNA

He visitat l’antiga mesquita de La Xara i el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, que són dos importants monuments situats al terme de Simat.

Quant a la mesquita, tot i que va ser transformada en una ermita anomenada de Santa Anna, encara conserva l’estructura original musulmana, i això permet que es puga admirar el Mihrab orientat cap a Còrdova (és un fornet precedit d’un arc, que assenyala el punt cap al qual han de mirar els orants), el minaret i la seua escala cargolada, i l’antic pou de les ablucions.

Quant al Monestir, cal destacar l’església d’estil xorigueresc, el refectori, el locutori i la sala capitular, amb la seua magnífica volta estrellada de creueria. Aquesta última va ser projectada per Pere Compte (mestre d’obres de la Llotja de València), acomplint l’encàrrec de l’abat Roderic de Borja, futur Papa Alexandre VI.

L’estat lamentable en què encara es troba el Monestir, que des de fa vint anys és objecte de diverses obres de restauració, no es deu tan sols a l’abandó persistent sinó també al maltractament rebut pel seu últim propietari privat, que no va dubtar a dinamitar el refectori i la sala capitular per tal d’habilitar espais en els quals plantar tarongers.

Així mateix, va vendre el claustret de l’abat, que va ser desmuntat i traslladat a Torrelodones. Aquest claustret es va recuperar fa uns quants anys, i actualment s’estan fent obres importants a les dependències de l’abat, a fi que d’ací uns quants anys els visitants puguem fer-nos una idea del seu antic esplendor.

Enmig del camí d'accés a la part interior del Monestir, hi ha una preciosa font del segle XVIII, i fregant la muralla exterior s'hi troba una olivera centenària que fa goig de veure.

PORTA'M AMOR

Porta’m, amor, a l’arrel del dubte

que entela el perquè de cada cosa,

i així podré gaudir de la incertesa

que no em permet desentranyar-te.

Porta’m, amor, a la perduda contrada

on et debats entre la llum i l’ombra,

i així aprendré a estimar els silencis

que t’envolten d’un halo inaccessible.

Porta’m, amor, a la clariana oculta

que il·lumina els límits de tot saber,

i així festejaré, joiós, la ignorància

quan m’incites a conéixer el teu ser.

EL ZERO

Es preguntava JOAN FUSTER: “¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!”

A mi, la idea del zero també m’intriga per la seua ambivalència, i un dia –ja fa d’això uns quants anys– li vaig dedicar al meu amic i gran poeta carcaixentí, DOMÈNEC CANET, un poema que porta per títol el dit número. Fa així:

     EL ZERO

A Domènec Canet

Quin número més subtil, el zero!

Sempre prest a emprendre el vol,

sense saber on pararà, així és:

ambivalent, inexpressiu per si mateix,

necessitat -per tant- d’aclariment,

o potser de seny, perquè el no-res

és un zero, com tot allò que no val,

però també s’escriu amb un zero

el que no es compra ni té preu.

MÓN ABSURD

"Autoretrat amb l'orella embenada", de V. van Gogh

Hi ha una obsessió que s'inicia

quan un busca traspassar la realitat

que l'envolta, no per evitar-la,

sinó per penetrar en la seua llum.

És com una manera de mirar sempre

el que els ulls no poden veure,

a redós d'una convicció

que no necessita ser provada,

com l'amor, com la fe, com la joia

de descobrir que no és cap deliri funest

adreçar la mirada envers una flor

per retornar-li el color que reclama

i un món absurd cruelment li nega.

BELLESA

Foto J. Vicente Doménech

A Fernando Navarro Buenaposada

Quanta bellesa pot haver-hi en un instant,

si hom travessa una fageda nord enllà,

mentre la brisa aleteja suau

entre les fulles humides per la rosada de la nit.

Us parle d’un ciclista que fa una cursa

contra si mateix i no busca altre bé

que un poc d’esperança, quan de sobte

es troba amb una mena de pluja fresca i matinera.

Prou sap que aquestes gotes minúscules

d’aigua trèmula no tenen res d’extraordinari,

sinó una causa natural ben coneguda,

però no s’està d’imaginar que el bosc li plora.

Perquè hi ha una bellesa necessària:

la que ens enlaira i fa sentir d’una altra manera

el dolor, la solitud i tantes pors,

com si els sobrevolàrem.

"EL ESPÍRITU DE LA COLMENA", DE VÍCTOR ERICE

Extraordinària pel·lícula, plena de poesia, on cada component (guió, fotografia, direcció, interpretacions, música, paisatges...) es conjumina amb els altres per assolir una excel·lència artística poques vegades igualada en la història del cine.

He revisitat esta pel·lícula, després de llegir "La vida de les abelles", de Maurice Maeterlinck. En esta meravellosa obra, que barreja la divulgació científica, amb la poesia i el pensament filosòfic, el gran autor belga, per explicar la conducta de les abelles en un rusc, que gira al voltant de la supervivència de l'espècie, recurreix a la suposada existència d'un esperit que ordena a les abelles les decisions més importants de la seua vida (l'eixamenament, el vol nupcial de la reina, la matança dels abegots per les obreres, la construcció de la bresca, etc.). Així, en el rusc, tot està pautat, i les abelles són esclaves d'un esperit que les obliga a portar una vida gris i sotmesa a un horari inflexible, on no caben els sentiments ni les individualitats. L'individu, i la mateixa reina, no tenen voluntat pròpia, perquè és anul·lada absolutament per les exigències de la col·lectivitat.

En la pel·lícula, que està situada cronològicament a la primera postguerra, no és gens difícil apreciar, en la vida gris d'un petit poble castellà, on la gent viu sense il·lusions ni expectatives de canvi, aclaparada per la monotonia i la resignació, un paregut més que notable amb el comportament mecànic de les abelles, que actuen sense iniciativa pròpia, sense preguntar-se per què fan el que fan, i per tant sense possiblitat de canviar.

És el miracle del cine, que enlluerna la mirada encuriosida d'Anna, quan contempla absorta la pel·lícula "El doctor Frankenstein", de Whale, la qui canvia les coses. Anna és una xiqueta que necessita saber el perquè de les coses. No s'acontenta amb les explicacions convencionals de la seua germana, quan li recorda que en el cine tot és mentida i que, per tant, la mort del monstre per la gent del poble, després que aquell mate una xiqueta, és irreal. Anna no pot comprendre que puga separar-se tan clarament la realitat de la ficció, i el que més li intriga és per què el monstre i la societat maten d'una manera tan irracional. D'alguna manera, pense jo, intueix que hi ha un esperit invisible i maligne que mou els fils de la realitat, i que tant el mostre com la xiqueta mereixen compassió, perquè han sigut víctimes d'aquella voluntat manipuladora. El mal està per damunt d'ells.

Cal, doncs, distingir entre l'esperit amagat que tot ho coneix i és l'origen del mal, i l'esperit del monstre de Frankenstein, que és el que busca Anna, i quan el troba, en identificar-lo amb la persona d'un maqui silent que apareix en un moment de la pel·lícula, no li té por, vol fer-se amiga d'ell, perquè ella sap que, tal com va passar a la pel·lícula, a la fi, aquell serà víctima del malvolent esperit del rusc. Quan, per fi, el maqui mor, Anna entra en l'edat adulta, ja que així descobreix que la realitat és tan cruel com la ficció, i pren consciència de la seua identitat: ella no vol ser una abella més en el rusc, vol afirmar la seua individualitat a través de la imaginació, que la porta a anar enllà de la realitat mediocre. Diu: "Soc Anna", i obri la porta perquè l'esperit del monstre amic la visite. Diguem-ne que Anna arriba a la conclusió, en perdre's al bosc, que és possible sobreviure després de desobeir l'esperit del rusc, i que paga la pena ser distinta si a canvi pots arribar al coneixement de móns prohibits a tots els altres. En la seua afirmació com a persona única i irrepetible hi ha, per tant, un descobriment de la llibertat

AVÍS ALS MEUS SEGUIDORS PER EMAIL

La companyia propietària de l'aplicació ens comunica als bloquers que, a partir de l'1 de juliol de 2021, els nostres seguidors per email deixaran de rebre els avisos habituals que els assabenten de les noves entrades. Ho sent, cada vegada que canvien alguna cosa em sembla que és per a empitjorar-la o fer-la més complicada.

LA PINTURA CONTEMPORÀNIA

Un dels problemes teòrics més importants que planteja l’art, en general, és la seua relació amb la realitat. Així, quan un diu que determinat artista o escriptor és realista, el que vol destacar és que intenta reflectir la realitat tal com és. Però, si bé ho mireu, això és impossible, no sols –com és obvi– perquè la realitat està feta d’una matèria distinta a la que utilitza l’artista (pintura, escriptura, marbre, etc.), sinó també perquè tot artista juga amb la realitat, tant quan la simplifica, a fi de destacar-ne els aspectes més interessants, com quan adopta una sèrie de decisions sobre la manera de plasmar eixa realitat. Per això, si us fixeu en el retrat que Velázquez li va fer al papa Inocenci X, estareu d’acord amb mi que el pintor va fer una sèrie d’eleccions prèvies que inevitablement suposen certa manipulació de la realitat, a fi de presentar el personatge com un ésser poderós. Per altra banda, és inevitable pensar que el papa li faria alguns suggeriments per tal de potenciar o dissimular alguns trets de la seua personalitat (per exemple, diuen que Inocenci X era molt lleig i al quadre no ho sembla tant).

El papa Inocenci X (Velázquez)

És evident, doncs, que tota obra d’art el que suposa és la creació d’una realitat distinta a la que serveix de model, i a partir d’aquesta constatació resta la porta oberta a què l’artista decidisca lliurement de quina manera vol relacionar-se amb la realitat, tenint en compte que hi ha una realitat aparent i una realitat amagada, i que és tan vàlida una aproximació a la realitat objectiva (el que tothom veu) com subjectiva (el que l’artista veu). 

Per tant, la preocupació de l’artista a l’hora de desplegar la seua creativitat ha de ser purament estètica. És a dir, fer una obra bella, tot i que siga desfigurant la realitat objectiva. No obstant això, fins al començament del segle XX, en la pintura dominava d’una manera absoluta la figuració. És a dir, encara que el pintor volguera recrear una escena fantàstica, sempre havia d’expressar-se a través d’éssers animats i coses.

Però és clar que l’artista necessita innovar, i va arribar un moment en què la submissió a l’objecte ja s'havia esgotat, perquè grans pintors d’etapes anteriors havien portat la imitació de la realitat al límit de la perfecció. A més, a primeries del segle XX, se sent la necessitat de fugir de la realitat aparent, ja que la civilització ha arribat a un punt crític en què pren consciència clara de l’existència d’una realitat oculta que ho explica tot millor que la mostrada (filosofia de la sospita: Nietzsche, Marx, Freud), sense oblidar els avanços de la tècnica; així, l’aparició de la fotografia permet fer retrats i paisatges molt més fidels a la realitat perceptible que qualsevol pintor podria aconseguir.

Per aquestes raons, la fidelitat a l’objecte és atacada des de diferents punts de vista per les avantguardes del segle XX, que es poden sintetitzar en els grans corrents artístics següents:

I. El fauvisme (Matisse) experimenta amb el color, i així s’allunya de la realitat.

El retrat de la ratlla verda (Matisse)

II. El cubisme (Picasso), utilitza la geometria per desfigurar la realitat.

Les senyoretes d'Avinyó (Picasso)

III. L’expressionisme figuratiu (Munch, Kokoschka) distorsiona a pler l’objecte, perquè li interessa la seua percepció subjectiva pel pintor. A l’expressionisme figuratiu es poden adscriure també, entre altres, Chagall i la nova figuració (Bacon). A més a més, hi ha pintors postmoderns, és a dir, posteriors a les avantguardes representatives de la modernitat, que han fet una obra figurativa de caràcter expressionista, com Basquiat.

Nit al carrer Karl Johan (Munch)

L'ou vermell (Kokostxka)

Els amants blaus (Chagall)

Estudi a partir del retrat del papa Inocenci X de Velázquez (Bacon)

L'àngel caigut (Basquiat)

IV. El surrealisme figuratiu (Dalí) s’endinsa en el món oníric i, així, deforma les figures perquè s’assemblen a les que apareixen en els somnis. L’art dadà (Duchamp, Picabia), la pintura metafísica (De Chirico) i la nova objectivitat (Dix) estan emparentats amb el surrealisme.

Jugadors d'escacs (Duchamp)

La temptació de Sant Antoni (Dalí)

Dona jove amb ombrel·la (Picabia)

Hèctor i Andròmeda (De Chirico)

La bellesa (Dix)

V. L’art abstracte (Kandinski, Klee) culmina aquest procés de fugida de la realitat, mitjançant l’eliminació definitiva de l’objecte. A aquest gran corrent podem adscriure també, entre altres, el següents moviments artístics: neoplasticisme (Mondrian), constructivisme (Popova), suprematisme (Malèvitx), op-art (Vasarely), minimalisme (Reinhardt), informalisme (Tàpies), el surrealisme abstracte (Miró) i l’expressionisme abstracte nord-americà (Pollock i Rothko).

Composició nº 7 (Kandinski)

Sense títol nº 1 (Paul Klee)

Composició nº 2 (Mondrian)

Dues figures (Popova)

El robot-serp (Màlevitx)

Cheyt M. (Vasarely)

Black moods (Reinhardt)

Mirada i mà (Tàpies)

Carnestoltes d'arlequí (Miró)

Número 5 (Pollock)

Taronja i groc (Rothko)

UN BES I UNA FLOR

Hi ha cançons que les portes dins de manera duradora, perquè es van apoderar de tu quan eres un xiquet i ja és impossible deixar d'estimar-les o d'identificar-te amb elles. Això em va passar a mi, quan tenia entre 11 i 13 anys, amb Nino Bravo, que a primeries de la dècada dels 70 del segle passat va enregistrar tres cançons inoblidables: "Te quiero, te quiero", "Puerta de amor" i, sobretot, "Un beso y una flor".

En totes tres s'amaga el misteri de l'amor: un misteri que jo a penes intuïta en aquell moment, però que m'atreia poderosament. I pense jo que el misteri és poètic per naturalesa. Potser per això m'agrada tant encara esta música, perquè estime la poesia i és molt poètic evocar les experiències que van associades al temps en què començàvem a temptar els grans misteris de la vida, que miràvem amb uns ulls nets i desproveïts de malícia, amb una innocència que mai hauríem volgut perdre.

Solc posar en el cotxe seleccions musicals fetes per mi, amb les meues cançons preferides, i puc assegurar-vos que sempre que li arriba el torn al gran cantant d'Aielo de Malferit, fill de mare carcaixentina, m'emocione profundament, tal com ho feia en la meua infància. No ha perdut força ni sinceritat la meua devoció per la seua manera de cantar, la qual cosa resulta estrany alhora que meritori, ara que m'acoste a l'edat provecta i albire amb tristor com moltes il·lusions han perdut el llustre.

Arrossegat per la meua devoció per Nino Bravo, vaig visitar l'altre dia el Museu que li dediquen en el seu poble natal, i em va encantar la visita. Hi es pot reseguir molt bé la seua trajectòria vital i artística. Era molt menut quan la seua família es va traslladar, per raons de treball del pare, a València, i encara que va tindre altres ocupacions, mai va deixar d'esforçar-se per obrir-se pas en el món de la música, fins que ho va aconseguir gràcies a la força de la seua veu i a les grans cançons que van fer per a ell els més grans compositors de l'època, entre els quals destaca José Luis Armenteros, que va ser músic de Los Relámpagos i és l'autor d'"Un beso y una flor" i altres tresors de la seua discografia.

Una de les joies del Museu és l'audiovisual sobre la seua carrera artística, en el qual parlen les persones que millor el van conéixer. Resulta entranyable comprovar la falta absoluta de divisme que caracteritzava la relació que mantenia amb la gent del seu voltant. Era un xicot de la Vall d'Albaida, emparentat amb la Ribera, que xafava terra i sabia d'on venia.

Quina manera més bella de partir, amb un bes i una flor. Quanta innocència! Quant d'amor! Quanta bellesa! Ací teniu la cançó:

VISITA A L'ERMITA DE SANT ROC

L’ermita de Sant Roc de Carcaixent (així coneguda, tot i que realment no és una ermita sinó l’antiga església del lloc de Ternils, ja desaparegut), és un bell monument del primer gòtic, que es va construir al segle XIII sobre la base d’una mesquita musulmana. Gràcies a la rehabilitació que es va fer als anys 80 del segle passat, actualment es troba en condicions idònies per a ser admirada.

Hi ha una porta principal, mirant cap a l'est, però hi ha dues portes més encastades als murs laterals. La que està situada al mur del nord, és la porta original d’accés, que donava a la plaça del poble.

En canvi, la porta del mur del sud és l’antiga entrada a la mesquita musulmana, com es pot comprovar fàcilment, donat que presenta un arc acabat en punta.

També cal destacar-ne la cornisa, que és d’estil mudèjar, i l’espadanya barroca.

"DESAMPARO", DE "OTRAS VOCES"

Cuando alguien se pierde en la noche,

qué solo se siente si nadie lo busca.

No puede imaginarse mayor desamparo

que esa inaudita precipitación al vacío.

Desde la caverna se escuchan voces

conocidas yendo a sus asuntos diarios.

Todo sigue igual, no cesa esa rutina

que nunca se detiene ante nada.

A pesar de esto, aquel que se ha perdido

piensa que es pronto para abandonar

y no renuncia a reencontrar el camino,

a proseguir el curso de sus propios errores.

Así, cuando por fin ve la luz, intenta

de nuevo compartir con los otros

su lugar en el mundo y sin rencor perdona,

pues necesita todo ese amor que le niegan.

"TIERRA", DE "OTRAS VOCES"

A Amparo Jurado

Acaricio la tierra y me gusta respirarla,

cuando la lluvia se filtra entre las ramas

de esta vieja encina que nunca desfallece

y sobrevuela el tiempo y sus derrotas.

Adoro esta tierra mojada y todo aquello

que ha ingeniado el hombre para llevar agua

a sus campos, como esta abandonada noria

y la acequia que discurre bajo el suelo.

Cerca del río, entre los juncos, unas garzas

gruñen mientras buscan su alimento, y yo,

pegado a tierra, vislumbro nuevos vuelos

que nadie me niega pues estoy solo.

Es tan íntima esta tierra que la escondo

en un rincón oculto de mi anatomía,

y así la amo, con la mirada hacia dentro,

para que nadie pueda robarme su secreto.

"NOCHE", DE "OTRAS VOCES"

Noche invernal de múltiples presagios,

bien sabes cómo he aprendido a estimar

ese abrigo que generosamente me ofreces,

cuando penetro en tu fecunda oscuridad.

La noche en que habito me habita

y así suelo decir que todo es noche.

Una noche que alimenta mis silencios

y los llena de palabras que se yerguen.

Acaso no sea mucho, pero a veces basta

con saber que siempre hay un nuevo poema

aguardándome y que en la noche postrera

nadie podrá negarme la última palabra.