dimarts, 25 d’abril de 2017

FORA DE MI

Deixa’m creuar la travessera que ens separa,
no temes pas la força que m’empenta cap a tu.
El meu amor no t'escomet amb fúria destructiva,
sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella
que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.
I quan dormes plàcidament, lliure de temença,
no et demanaré cap renúncia, només pregaré
que mai no formes part de la meua tristesa.
No em propose compartir amb tu cap confiança,
ni experimentar el vertigen d’un vol alterós.
El meu desdeny no és una subtil manera d’odiar,
sinó de dir-te que adore la pau que t’envolta.
Per això no intentaré pronunciar dolces paraules
que et traguen de l’indret on m’aprens a oblidar.
I seré feliç quan et sàpia fora de mi, inabastable,
en un món on les meues ànsies no podran ferir-te.

dimarts, 18 d’abril de 2017

DIES LLUNYANS


Ho lamente, però ens vam retrobar
i feia anys que havia oblidat
el teu somriure trist. Potser vas aparéixer
per demostrar-me que els vells fantasmes
acaben tornant al seu lloc d’origen,
i ara som ací, enmig de la nit, a soles tu i jo,
sense saber què fer amb els records.
Quan es consuma una història, l'escrivim
i així n'inventem una altra,
perquè no ens resignem a ser fidels al passat.
De vegades cal mentir per aconseguir
un final feliç o una mica més tràgic;
prou sovint la vida, ja ho saps,
no és a l’altura del que esperàvem.
I al capdavall, en donar el relat per conclòs,
ens sentim alliberats d’aquells dies llunyans,
que –si ens van perseguir després de viure’ls–
una volta escrits, restaran definitivament
diluïts en el temps, com si dormiren,
perquè ja no són vida ni són memòria,
creu-me: a penes no són res.

dissabte, 8 d’abril de 2017

LITERATURA NECESSÀRIA

Walter Benjamin va dir que la meitat de l'art de narrar rau a referir una història lliure d'explicacions, cosa que no sol fer el món de la informació. En efecte, quan llegim una notícia al diari, és molt normal que el periodista barrege un determinat esdeveniment amb tota mena d'explicacions. En canvi, el món de la narrativa és el domini dels fets, lliures de tota valoració. Un bon narrador ha de ser capaç de contar-nos una història amb tanta gràcia que ens divertisca i prenga vida davant dels nostres ulls. El millor lector és aquell que s'acosta a la literatura d'una manera absolutament contrària a com ho fa el qui compra un periòdic al quiosc: no per informar-se, ni per assabentar-se del que passa al món real, sinó -com deia Isaac B. Singer- per plaer, igual que fan els xiquets quan obrin un llibre de contes en cerca d'històries estranyes i meravelloses. El que és propi de la narració, doncs, és contar una història, és a dir, uns fets lliures d'explicacions, i el que és propi de la informació és explicar-nos uns fets. Per això una novel·la o un conte, encara que el llegim moltes vegades, sempre ens sembla distint, perquè els fets poden ser interpretats segons les circumstàncies i la pròpia experiència vital del lector. Tanmateix, poca gent hi ha que gaudisca de llegir vàries vegades una mateixa notícia del diari, perquè les explicacions, una vegada ja es coneixen, no demanen una nova lectura, ja que esdevenen velles, gastades.
Per què no ens cansem mai de llegir les mateixes històries? Martín Garzo destaca com la ficció no cerca desautoritzar el món real, sinó ampliar el camp d'allò que és possible. El que mou a un narrador de històries és el desig de donar un significat a l'existència. I això no vol dir que un bon escriptor haja de ser capaç d'inventar-se històries difícils o molt originals. El que de debò resulta fonamental en la literatura és que les històries contades ens ajuden a viure, mostrant-nos la injustícia i alhora la possibilitat de la justícia. Com deia Pavese, la literatura serveix per rescabalar-nos dels afronts de la vida. Jo experimente eixe sentiment sempre que m'emocione llegint, perquè em sent molt ben acompanyat.

diumenge, 2 d’abril de 2017

MANERES DE CANTAR

Una de les coses que no ha de fer mai un bon cantant per transmetre el dolor és fer com que plora mentre canta. El que s'espera d'ell és que ens emocione amb la seua veu, sense necessitat de gemecar perquè això ho fa qualsevol.
Si fem una ullada a l'ample panorama musical, hi trobem escoles de cant molt diverses. Així, per exemple, els cantants de ranxeres mexicanes solen acompanyar les seues cançons més esgarrades, d'expressions alegres, que li van molt bé a la seua vestimenta cridanera i festiva. Tanmateix, són cançons que et posen un nus a la gola, com ara: "El jinete", "Ella", "Grítenme piedras del campo", "La cama de piedra", "Fallaste corazón", etc. Esta manera de cantar és una prova evident que, per emocionar, no cal fer escarafalls de gust dubtós. Una altra escola és la dels cantants de boleros, com Los Panchos, Antonio Machín, Armando Manzanero, Bola de Nieve, que són l'elegància personificada, però que saben com emocionar-nos amb la seua manera sentida d'esgranar la lletra de les cançons En canvi, amb el "cante jondo", passa tot just al contrari, que els intèrprets quan canten diuen que la boca els fa gust a sang, però mai no els veureu plorar mentre canten, perquè les ganyotes del seu rostre no són més que una prova de l'esforç que han de fer per pouar de dintre l'ànima el sentiment que els embarga.
I si de la música popular, de la qual hem posat tres exemples, ens passem a la música clàssica, també hi trobem de tot. L'escola francesa de cant es caracteritza per la seua manera de cantar com si parlaren i per la perfecta dicció. El cant wagnerià es distingeix per ser un cant heroic, ple d'energia, ja que ha de sobresortir sobre un acompanyament orquestral "à tout va". El belcantisme defuig les profunditats psicològiques i es recrea en la bellesa del timbre i en la virtuositat vocal. En canvi, el verisme trenca amb esta tradició i posa l'accent en l'exageració interpretativa. Ací sí que és fàcil trobar-nos amb grans cantants d'òpera que per ser uns actors dolents acompanyen les seues interpretacions de crits i plors que fan més riure que no plorar.
En fi, que el cantant perfecte ha de tenir una bona veu, però també ha de saber comunicar al públic les emocions pròpies d'allò que canta, sense necessitat de colpejar-se el pit ni d'esgarrar-se la samarreta.
Tot seguit, perquè gaudiu una mica d'una gran cançó interpretada per un músic extraordinari, us deixe "Ella", del gran José Alfredo.

dissabte, 25 de març de 2017

ANADA I TORNADA

“Interior amb una xica al piano”, de V. Hammershøi
Els objectes de la casa romanen indiferents
a la teua interpretació d'una àrdua sonata,
que ressona pel saló com balada trista.
Toques amb energia, sense imprecisions,
a l'encalç d'un misteri que se t'escapa sempre,
quan ja ets a punt d'arribar al final.
Mires la partitura sense llegir-la,
perquè fa temps que aprengueres de memòria
cada nota d'una composició que vol retratar-te.
És la teua vida comprimida en l'emoció
d'uns acords ferits per una malaltia estranya,
que mai no encertes a desxifrar.
Si un dia l'amor no t'haguera passat de llarg,
i la teua desolació no fóra el fruit
d'un somni inabastable sinó del comú desengany,
sabries que hi ha un camí d'anada i tornada,
i com una revelació aquesta música
et faria sentir el dolor exacte que ignores
i abrivadament reclames com si fóra teu.

dilluns, 20 de març de 2017

PENSAMENTS ESPARSOS (7)

Robert amb "Jeroni", un savi de Murla
El mediocre és aquell que d’una manera plenament conscient renuncia a no ser-ho.
***
L’enveja és una passió terrible perquè l’envejat és declarat culpable sense possibilitat de defensa.
***
Qui bé fa, bé troba, perquè no necessita ningú que li ho agraïsca.
***
La felicitat del mediocre és l’absència del dolor quan es mira a l’espill.
***
La felicitat de l’envejós és també ser una mica més imbècil que el més imbècil de tots.
***
Tot amor és fantasia perquè si no inventa, la realitat se’l menja.
***
Hi ha persones tan sensibles que, després d’ofendre greument a algú, s’ofenen si educadament els ho recrimines.
***
Com que diguem i sentim tantes bajanades al cap del dia, prou bé podem concloure que la intel·ligència és el do de dir i sentir tan sols les que siguen estrictament necessàries.
***
La societat ens posa a prova contínuament perquè no es refia d’aquells que sols desitgen que els deixen tranquils.
***
L’odi i l’amor es busquen, perquè és més fàcil passar d’una passió a una altra contraposada que romandre indiferents.
***
El millor amic és aquell que no et pregunta com estàs quan et veu, perquè t’ho llig a la cara.
***
La millor llei no és la més perfecta sinó la que es compleix.
***
En unes eleccions, el vot és un acte de voluntat, per això qui vota mai no s’equivoca.
***
Qui predica la subordinació de les lleis a la seua conveniència, està subordinant els seus drets a la conveniència dels altres.

divendres, 10 de març de 2017

ÈPICA

"Retrat d'Elsa Hall", de Dicksee

Han callat les lleus paraules que sobrevolaven
l'espai que compartíem, i ara som muts,
a l'aguait d'un pretext generós que ens convide
a trair, una per una, les líriques ofrenes.

Era la nostra passió una manera d’assolir
la plenitud més efímera, d'escampar pertot
una solitud que acabaria envoltant-nos,
a despit de la cega confiança en el demà.

Cada nova jornada era una altra renúncia
al dubte que havia de preservar el nostre secret
i portar-nos enllà d’unes carícies tan delicades
que no podien ser més reals que el desengany.

El desconcert d’avui és tan sols el que resta
d'aquella forma d'estimar sense consciència
del final que a tota història d’amor li espera
quan s’oblida de temptar el seu abisme silent.

dimarts, 28 de febrer de 2017

AVUI HE TORNAT A EQUIVOCAR-ME


Ho sé; temps vindran en què els homes
senten admiració mútua, en què cadascú
brille com una estrella davant dels ulls
de tots altres.
M. GORKI


Efectivament, avui he tornat a equivocar-me. I no és que vulga fer pregó d’aquest fet, però tard o d’hora acabaria sabent-se si m’ho callara. Per això pense que la millor cosa que puc fer és dir-ho clarament i donar la cara: “M’he equivocat!”.

Ningú no és perfecte, ho sé molt bé, però aquesta circumstància no em lleva de passar-me una estona amarga sempre que fique la pota. Crec que ens fa mal cometre errors, entre altres raons, perquè ens recorden les nostre limitacions. Aquesta és la causa de què tot error el sentim com una petita o –segons casos– una gran desfeta, com una humiliació que ens fa davallar la ullada.

Tanmateix, si bé ho pensem, no n’hi ha res de més natural que equivocar-se, ja que el nostre saber no passa de ser un niu d’hipòtesis. KARL POPPER es pregunta si podem saber quelcom: la seua resposta a aquesta pregunta ens inclina a una certa modèstia. Nogensmenys, la resposta no és pessimista, relativista ni escèptica; mostra que podem aprendre dels nostres errors, perquè “és possible una aproximació a la veritat”. Front al pessimisme de la teoria del coneixement, cal reconéixer que podem assolir una veritat aproximativa, tot i que “un saber segur ens està prohibit”. No ens ha d’estranyar, doncs, que es diga que és d’humans equivocar-se.

Malgrat aquestes opinions tan ponderades, tendim a pensar que nosaltres som l’excepció que confirma la regla, i ens agrada pensar que podem ser infal·libles, oblidant el que deia NIETZSCHE. Ja sabeu, allò de què l’home és un pont entre l’animal i el superhome. I si això és veritat, hem d’acceptar les nostres equivocacions com a pròpies de la nostra naturalesa humana. No ens resta cap altre remei que carregar amb aquest debilitat.

Emprant paraules de THOMAS MANN, podríem dir que –considerant aquestos aspectes i altres semblants– u arriba a pensar que l’únic heroisme possible és el de la debilitat.

En efecte, els errors ens donen la possibilitat de la rectificació, la qual cosa exigeix un esforç, sovint, heroic. És ben difícil acceptar les pròpies equivocacions i encara és d’una dificultat superior mamprendre la tasca sempre escrua de posar tots els mitjans necessaris per no reincidir-hi, adoptant els canvis que estiguen al nostre abast, fins i tot en la nostra manera de pensar, de creure o de captenir-nos.

Els errors són com cicatrius que creuen el nostre pit per recordar-nos el passat i advertir-nos de cara al futur. Si sabem tractar-los amb humilitat i modèstia, aprendrem molt cada vegada que ens equivoquem. Si, ans al contrari, per supèrbia volem veure un encert on hi ha manifesta equivocació, romandrem sempre al mateix lloc, sense poder avançar, encerclats per una muralla espessa i opaca que no ens deixarà veure enllà del propi nas. I restarem tot sols, ja que veurem un enemic en tota persona que tracte de deslliurar-nos del nostre engany o desinformació.

Els errors propis ens conviden a ser tolerants amb els errors del altres. Ja ens va explicar SÉNECA com “tothom n’ha comés, d’errors: uns de greus, altres d’intranscendents, altres amb premeditació, altres portats d’un rampell o arrossegats per la maldat aliena, altres ens mantinguérem en els nostres bons propòsits sense massa fermesa i perdérem la innocència malgrat el nostre pesar i la nostra resistència”. Si ens situem en aquesta perspectiva, ningú no pot estar del tot segur que les seues creences siguen superiors a les del altres.

Resulta lamentable comprovar que encara hi ha individus entestats a discriminar entres els bons i els malbons per tal de situar-se, tot seguit, en la part dels bons i rebutjar, fins i tot públicament, els considerats malbons. És una raça de persones que podríem titllar de fariseus. RAFAEL SÁNCHEZ FERLOSIO ha estudiat, amb la seua habitual profunditat, aquesta figura: “El fariseu és aquell que basteix la seua bondat o santedat amb la maldat o iniquitat alienes. Necessita del malbò i el qualla ontològicament en l’aire amb una sobrehumana maledicció a fi de constituir-se ell, per contraposició, en bo”.

No hi ha autèntica llibertat sense el dret a equivocar-se. En certa manera, la mateixa democràcia es fonamenta en l’estadística de les equivocacions. Ja ho va dir LINCOLN: “Es pot enganyar a tot un poble la meitat del temps o es pot enganyar a la meitat d’un poble durant tot el temps, però no es pot enganyar  tot el temps a tot un poble”.