dissabte, 19 de gener de 2019

LA PINTURA MODERNISTA CATALANA

"Plein air", de Ramón Casas
El modernisme català és un moviment espiritualista, segons la definició de Maragall, que va suposar una reacció contra el naturalisme positivista. Com destaca Joan Fuster, el que caracteritza el modernisme és “la primacia o la revaloració de l’instint, de la fe, de la intuïció irracionalista”. En pintura, aquest moviment se centra en el retrat i en el paisatge. Enllà d’aquests lleus trets comuns, els pintors modernistes catalans presenten diferències molt notables entre ells, ja que la idea dominant quant a la creativitat artística era la llibertat d’expressió.
Els pintors modernistes més importants foren Santiago Rusiñol i Ramón Casas, tot i que també cal destacar Isidre Nonell i Eliseu Meifrén.
Perquè aprecieu la diferència entre el naturalisme i el modernisme, us mostre primer un quadre del pintor naturalista Honoré Daumier, on podreu adonar-vos que ens trobem davant d’una pintura fortament compromesa amb les classes baixes.
En canvi, en les pintures modernistes que penge a continuació, el compromís és més artístic que no social: el que busca el pintor és aprofundir en la individualitat dels personatges retratats, tot i que es tracte d’éssers marginals. Per altra banda, quan es tracta de paisatges, el que domina és l’enlluernament davant d’una natura més espiritual que no física.
Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñol
Eliseu Meifrén
Ramón Casas
Isidre Nonell

dilluns, 14 de gener de 2019

EN DEFENSA DEL DIÀLEG


El dogmatisme és el gran enemic de la democràcia, i no sols perquè defensar idees absolutes consagre la intolerància, sinó també perquè comporta un encastellament que fa impossible el diàleg, i sense diàleg no hi ha possibilitat de mantindre els acords socials bàsics que fonamenten el constitucionalisme.
Per tant, considere que en un moment tan greu com el que estem vivint en l'actualitat, resulta essencial que els partits polítics òbriguen vies d'enteniment, que pressuposen l'adopció d'un tarrannà flexible, capaç de fer cessions per tal d'arribar a un punt d'equilibri que integre el màxim de voluntats possible.
La política ha de servir per a solucionar els problemes de la gent, i no són de fiar aquells que creen o inventen problemes que no existeixen per tal d'amagar els reals. Com tampoc són gens recomanables aquells que se centren a desfer els consensos existents i deixen per a després la construcció dels nous.
Si la Constitució és millorable, canviem-la, però sabent cap a on anem i promovent un debat obert que possibilite l'aparició de punts d'encontre. Sense una majoria social molt ampla no es poden canviar les regles de joc, si volem que el canvi siga durador.
Avui més que mai és necessari que la ciutadania prenga consciència que d'ella depén fixar límits a la deriva irracional de naturalesa tant dispar que estem patint. Si seguim la tendència actual, arribarà més prompte que tard el dia en què serem molt febles, a causa de la divisió i la desconnexió de la realitat, i la història ens ensenya que eixes són les condicions idònies perquè els enemics de la democràcia es facen forts, en defensa dels seus privilegis.
Villacañas ho diu d'una manera molt llúcida: 
La consecuencia de no entregarse a posiciones absolutas es la neutralización del fanatismo. El efecto de esta mejora es la producción de puntos de vista comunes. Sólo se puede pactar sobre elementos valiosos que no asumen una interpretación absoluta. De este tipo son casi todos los problemas reales y sociales y, justo porque son de naturaleza compensable, algunos actores tienen necesidad de presentarlos como absolutos para seguir gozando ilegítimamente de su estatus. El privilegio se defiende así. Esta estrategia es especialmente intensa cuando la situación política entra en esa zona en la que la democracia por sí misma no implica estabilidad.

Esto es lo que hay detrás del movimiento político de nuestro país. Cuando ninguna fuerza política se ha mostrado capaz de proponer un eje transformador ni en un sentido constituyente, ni en un sentido reformista, ni en un sentido constitucionalista o rupturista, tiene su oportunidad el eje reaccionario que lleva tiempo buscándola. Que Ciudadanos se haya prestado de forma tan inmediata a formar ese nuevo eje, muestra a las claras su carácter completamente insincero. Ciudadanos nunca tuvo una agenda reformista seria. La puso encima de la mesa mientras contenía la opción constituyente o lastraba un reformismo que afectara a intereses vitales de sus promotores. Ahora olvida completamente todas estas veleidades y se entrega a una política regresiva que es saludada con enorme satisfacción por el PP.

Pues en realidad las fuerzas reales que dirigen a Casado son las verdaderas triunfadoras del escenario presente. Ahora vemos con toda evidencia que las invocaciones de defensa de la Constitución que hacía el PP, en el fondo ocultaban una aspiración regresiva en todos los aspectos centrales. Se decía Constitución, pero en el fondo se querían decir «ni un paso adelante». La lógica inevitable de esta actitud, que dificulta resolver cualquier problema, impone una consecuencia: ahora, la mejor manera de no dar un paso adelante es colocar la ficha pasos atrás, en la casilla de salida de 1978. Esa opción por fin ha identificado el psiquismo en que apoyarse. Y eso es VOX. Por supuesto esto supone la pérdida por parte del PSOE de la centralidad que le daba la capacidad de estabilizar la Constitución. Que en Andalucía Ciudadanos gobierne con VOX muestra que no puede ser un candidato a sustituir al PSOE en esa función. La pretensión de Casado –un mandado en esta historia- de ser el centro del sistema es cínica y ridícula, toda vez que VOX es su otra cara.

Así que esto veo desde la distancia de este Finisterre americano. Nunca antes la Constitución del 78 estuvo más huérfana de apoyos políticos, pues sus defensores nominales ya impulsan políticas tan incompatibles con ella como los independentistas catalanes. Que eso coincida con la orfandad de intereses populares, políticos y sociales, de millones de votantes razonables, progresistas, dotados de sentido de lo justo, es la única esperanza. También la distancia forja sus ilusiones.

dijous, 10 de gener de 2019

UNA PETITA HISTÒRIA DEL ROCK: ELS MEUS DISCS INICIÀTICS

Crec que va ser l'any 1971 quan em vaig adonar de la gran qualitat musical dels Beatles. Un amic em va posar al seu tocadiscs la cançó de l'àlbum Abbey Road, "Come Together", i em va fascinar. Després vaig escoltar altres cançons no menys poderoses, com "Here Comes The Sun" i "Something". En fi, què voleu que vos diga: l'experiència va ser inoblidable, de les que marquen per tota la vida, perquè gràcies a ella em vaig iniciar en el món de la música.
L'any 1973 va ser un any molt intens en enlluernaments musicals: vaig descobrir el grup de rock nord-americà Creedence Clearwater Revival, amb el seu cantant John Fogerty, que cantava amb una fúria poques voltes igualada. Era rock en la seua més alta expressió. Escoltar cançons com "Fortunate Son", "I Put A Spell On You", "Sweet Hitch-Hiker", "Have You Ever Seen The Rain", no és cap broma.
També Jimi Hendrix, que havia mort l'any 1970, va anar a parar al meu tocadiscs i, de primer, em va resultar difícil de comprendre. Aquella música i aquella guitarra em semblaven abruptes, poc melòdiques. Però no vaig tardar a assimilar-les, i així se m'obriren els ulls a una veritat incontestable: l'art autèntic no és agradable, sinó que t'arrapa i et fa mal. Escolteu cançons com "Woodoo Child", "Purple Haze", "Little Wing", "All Along The Watchtower", i ja em direu.
L'estiu d'aquell any vaig escoltar incomptables vegades "Harvest", de Neil Young. És un disc que encomana tranquil·litat i també tristesa. Quan recorde la meua adolescència, em vénen al cap discs com aquest, perquè m'identificava plenament amb l'estat d'ànim del seu compositor i intèrpret. Diuen que Neil Young va compondre aquesta música quan es recuperava d'una malaltia.
L'any 1974 va ser pletòric: a la primavera, gràcies a l'import d'un premi literari que vaig guanyar en companyia d'un amic, em vaig comprar dos discs inoblidables: "Benefit", dels Jethro Tull, i "Islands", dels King Crimson. Són dues obres molt diferents, però em van encantar per igual. El disc dels Jethro Tull és de base "folk-rock", però interpretat amb un encant especial. El disc dels King Crimson és música més intel·lectual, amb una base una mica jazzística i, de vegades, clàssica.
Al llarg d'aquest any, em van impressionar grups i músics com els Derek And The Dominoes d'Eric Clapton ("Layla"), Lou Reed ("Transformer"), David Bowie ("Ziggy Stardust"), Leonard Cohen ("Live Songs"), Allman Brothers Band ("At Fillmore East"), Yes ("Close To The Edge"), Pink Floyd ("Ummagumma"), Led Zeppelin ("IV") i The Who ("Who's Next").

 
L'any 1975, els discs que vaig escoltar més vegades són "Exile on Main Street", dels Rolling Stones, i "Blood on the Tracks", de Bob Dylan. Són dos discs absolutament meravellosos. El primer és un recull de cançons brutes, trencadores, plenes de vitalitat. Rock en estat pur, sense oblidar-se de la base "blues" pròpia dels Rolling Stones. La cançó "Let It Loose" és per a mi la millor que ha enregistrat mai aquest grup. Quant al disc de Bob Dylan, sols puc dir-vos que és, a parer meu, un dels cinc millors d'aquest músic genial. Cançons com "Idiot Wind", les vaig escoltar tantes vegades que sempre les he portades amb mi, al llarg de la meua vida.
L'any 1976 vaig trobar a un preu quasibé regalat una de les joies de la meua discoteca: el primer disc dels Humblebums, que és un duo escocés format per Gerry Rafferty i Billy Connolly, amb una música de base "folk", molt melòdica, però que en cap moment empalaga, perquè té una gran qualitat i les veus dels cantants estan perfectament conjuntades i li donen a les cançons un to de malenconia que els resulta molt apropiat.

Us convide a escoltar "Come Together", dels Beatles:
"Let It Loose", dels Rolling Stones:
 
"Her father Didn't Like Me Anyway", dels Humblebums:
 
Dels Led Zeppelin, "Stairway To Heaven":
 
"Won't Get Fooled Again", dels Who:
 
 "Tangled Up In Blue", de Bob Dylan:
 
 "Fortunate Son", dels C. C. R.:
 
 "Needle And The Damage Done", de Neil Young:
 

Dels Pink Floyd, "Careful With That Axe Eugene":
Dels Yes, "Close To The Edge":
Escolteu, per acabar, l'extraordinària "With You there To Help Me", dels Jethro Tull:

divendres, 4 de gener de 2019

L'ADORACIÓ DELS MAGS

Ghirlandaio i El Greco foren dos pintors renaixentistes, amb estils molt distints. El primer era un perfeccionista de les formes i de les perspectives, mentre que el segon gaudia d’allargar les figures que retratava i de dotar-les de mobilitat. Ambdós ens han deixat sengles quadres dedicats a l’adoració dels Mags. El de Ghirlandaio es troba a Florència, a l’hospital dels Innocents, mentre que el quadre del Greco és al museu del Prat. Són dos obres senzillament extraordinàries.
El quadre de Ghirlandaio em suggereix tres reflexions al voltant de sengles elements o idees:
TERRA: L'escena és festiva, de participació divina, però molt humana. És palés que ens trobem davant d'un esdeveniment que ha deixat de ser sols celestial i comença a ser també terrenal, amb un paisatge reconeixible al fons. Els àngels es troben a la part superior del llenç, per deixar-nos clar que el seu món és distint a aquell en què ha nascut el nen Jesús.
HORITZONTALITAT: No hi ha confusió de plànols, els humans són a terra i els àngels al cel. Resta clar, doncs, que en acabar la festa els uns i els altres no se n'aniran plegats al mateix lloc. El nen Jesús ha vingut a la Terra per a quedar-se, i els àngels no interferiran en aquest destí.
CLAREDAT: Les línies del dibuix són nítides i la llum clara. El misteri no sembla sobrenatural sinó profundament humà. És fàcil pensar que l'il·lustre pintor hi reflectiria el rostre d'alguns contemporanis seus.
En canvi, El Greco em commou per tres raons oposades a les anteriors:
CEL: No sols els àngels sinó també els humans semblen flotar. El nen Jesús és d'una altra dimensió i tot aquell que el tracta hi es abduït.
VERTICALITAT: És com si hi haguera un imant a la part superior del quadre que amb la seua força magnètica atrau a totes les figures retractades i les allarga deformant-les.
TERBOLESA: L'escena és onírica. No hi ha un ambient diàfan sinó boirós. El misteri és totalment sobrenatural.
Ghilandaio
El Greco

dimarts, 1 de gener de 2019

MORT I PAM

De menut, un dels jocs que més m'agradava era el del tacó. Ja sabeu, el primer jugador llança el tacó tan lluny com pot i els altres van llançant els seus. Si un tacó queda a menys d'un pam (pam), toca (mort) o toca i queda a menys d'un pam (mort i pam) del primer, rep una tapeta de capsa de llumins, que serà la de l'anvers, si ha fet mort i pam; o la del revers, si sols ha fet pam o mort. Evidentment, per a mi, les capses de llumins eren un bé molt apreuat, i no cal dir l'orgullós que em sentia quan engrandia la meua col·lecció de tapetes. Ara solen ser poc variades, però en la meua infància les tapetes de l'anvers solien portar dibuixos molt diversos, que les feien interessants i dignes d'atresorar.
Com que han passat ja massa anys, no m'avergonyisc de confessar que jo solia perdre perquè era arriscat i impacient, i llançava el tacó a matar quan era preferible reservar el atac per a una ocasió més favorable. Hi havia dies en què la desfeta era tan gran, que me'n tornava a casa com baldat i amb les butxaques escurades de tapetes, que nosaltres anomenàvem "bambus". Gràcies a aquestes experiències inaugurals, em vaig adonar que la màxima "el que importa és participar", l'han inventada perquè es consolen els perdedors, ja que és falsa perquè els qui sempre riuen són els guanyadors. Així i tot, crec recordar que jo sabia perdre i admirava secretament els bons jugadors, que eren sempre aquells que tenien prudència i llançaven a matar sols quan era aconsellable.
Aquesta afecció meua al joc del tacó, fa que li tinga una especial estima al llibre d'Estellés que porta per títol "Mort i pam", del qual forma part el poema "Les hores". Com podreu comprovar, el nostre gran poeta no jugava amb un tacó, sinó amb una tella, però el joc era el mateix. El dit poema fa així:

     LES HORES
toques murs de tenebres
que et cremen a les mans.
recordes perseveres
un inútil afany.
creix la nit i tu creixes
amarg com un arrap.
pels murs de les tenebres
cau obscura la sang.
en la nit et fa créixer
amargament l’espant.
escoltaves les telles
fondes del mort i pam.
et recordes et penses
mentre et busquen en va.
tocaves les tenebres
et miraves les mans.
les veies alienes
ignores què ha passat.
amb elles tan trist temptes
els signes esborrats.
si vas a les palpentes
no saps d’on véns on vas.
et couen les parpelles
trèmul evoques anys.
sonen al carrer velles
pedres del mort i pam.
toques murs de tenebres
tens els ulls plens de sang
en les pupil·les cegues
en vidres de l’espant.
voldries àvid veure
tens els ulls estellats.
escoltes breus les pedres
l’atroç joc dels infants.

dimecres, 26 de desembre de 2018

L'ANELL DEL NIBELUNG

L’anell del nibelung és una sèrie de quatre drames musicals èpics basats lliurement en figures i elements de la mitologia germànica i escandinava. Richard Wagner és l'autor tant del llibret com de la música, que va escriure i compondre al llarg de vint-i-sis anys, des de 1848 a 1874.
La trama gira al voltant d'un anell màgic, que concedeix el poder de dominar el món; forjat pel nan nibelung Alberich, amb or robat del Rin. Diversos éssers mítics lluiten per la possessió de l'anell, inclòs Wotan, el cap dels déus. L'heroi Sigfrid guanya l'anell com pretenia Wotan, però acaba sent traït i assassinat. Finalment, la valquíria Brunilda (amant de Sigfrid i filla deslleial de Wotan) retorna l'anell al Rin. Durant el procés, els déus són destruïts.
Un dels temes principals de l'Anell és la lluita per l'Amor, que també està associat amb la Natura i la Llibertat, contra el Poder, que està associat amb la Civilització i la Llei. En la primera escena de l'Anell, el deforme nan Alberich desencadena el drama en renunciar a l'Amor, fent-se palés que aquesta renúncia li permet adquirir el poder de dominar el món a través de la forja d'un anell màgic. En la darrera escena de L'or del Rin l'anell li és robat, però Alberich pronuncia una maledicció contra els seus futurs posseïdors: "Tot aquell que posseïsca l'Anell, per l'Anell serà esclavitzat."
Les quatre òperes del Cicle de l'Anell són: L'or del Rin, La valquíria, Sigfrid i El capvespre del déus.
El 12 d’agost del 1876, Richard Wagner estrenava a Bayreuth la primera representació completa de la tetralogia, drama musical per al qual havia compost la música, escrit el llibret i format l’orquestra, els cantants i els tècnics. A més, havia aconseguit el finançament, sobretot gràcies a les aportacions del seu mecenes Lluís II de Baviera, per bastir el teatre, dissenyat per ell mateix. Ja feia vint-i-cinc anys que havia decidit dur a terme un cicle de quatre òperes que haurien de posar-se en escena en jornades consecutives, tot i que cap coliseu existent no podia albergar un projecte d’aquesta envergadura.
Els amants d'aquesta música, gràcies al disc, podem gaudir del privilegi de comptar amb quatre interpretacions extraordinàries del Cicle de l'Anell: la primera, és la que es va enregistrar al Festival de Bayreuth de l'any 1953, dirigida per Clemens Krauss. La segona, és la de Knappertsbusch, al Festival de Bayreuth de l'any 1956. Són dues versions màgiques d'aquesta monumental obra. Krauss l'enfoca d'una manera més lírica i humana, tot posant a un mateix nivell la feblesa dels déus i la dels simples mortals. La de Knappertsbusch és tan bona com l'anterior, encara que en aquesta versió ens trobem amb una concepció més èpica, en la qual es realcen els aspectes divins per contrast amb els humans. Hi ha, per tant, una barreja de força i dramatisme amb tendresa i amor. Ningú ha dirigit amb tanta profunditat i coneixement de causa aquesta cima del gènere líric. En ambdues versions destaquen els cantants H. Hotter (Wotan), A. Varnay (Brunilda) i W. Windgassen (Sigfrid).

Les altres dues versions són també inoblidables: la de Furtwängler, va ser enregistrada a l'Scala de Milà en 1950, i compta amb la llegendària Brunilda de K. Flagstad, estatutària, mitològica; la de Solti, va ser la primera que es va enregistrar en estudi, entre 1958 i 1965.
Una de les escenes mém memorables de l'Anell és la de la mort de Sigfrid:

dijous, 20 de desembre de 2018

LA CANTATA 140 DE BACH EN TEMPS DE NADAL

La música és tan diversa i, alhora, tan igual en la seua manera d'arribar dretament al cor, que podem passar d'un cantant de música popular a Bach sense patir cap daltabaix. Són estils molt diferents, que exigeixen intèrprets amb carcaterístiques diverses, però -si deixem de banda els prejuís, que sempre destorben- podrem gaudir d'ells per igual, perquè hi ha molta poesia, una gran intensitat, en Brel, Raimon, etc., i en la seua forma de cantar, però és impossible no emocionar-se escoltant el quart moviment de la Cantata BWV 140 de Bach: el tenor (Kurt Equiluz) ens desvela la partitura lentament, perquè hi ha un missatge de pau i amor tan universal que necessita ser lliurat solemnement perquè tothom s'adone de la seua importància. Brel i Raimon canten d'una manera esgarrada; en canvi, el tenor Equiluz, sota la direcció del mestre Harnoncourt, és d'una pulcritud total i així serveix un ideal de bellesa artística força diferent, però quanta veritat hi ha en les seues interpretacions. Bona música, la que us oferisc en aquesta entrada, perquè l'escolteu com si fóra una nadala.

dissabte, 15 de desembre de 2018

REFLEXIONS SOBRE LA POESIA


Tot poema parteix d’una realitat que, en un moment donat, ha commogut al poeta. Poc importa que eixa realitat siga interior o exterior perquè, a la fi, en convertir-se en paraules, és a dir, en poesia, esdevindrà una nova realitat, que és una realitat fictícia, imaginada, potser deformada per la pròpia capacitat d’invenció que aplica el poeta en les seues composicions.
No té el poeta vocació de periodista sinó d’inventor: al poeta sols li interessa la realitat com a matèria que ha de ser sotmesa a un procés de transformació. Si per a Pessoa el poeta és un fingidor, és perquè no es limita a copiar la realitat sinó a recrear-la o a crear-ne una altra distinta. Però esta impostura no va més enllà d’eixa substitució d’un món real per un món inventat, ja que el món inventat que s’imagina el poeta aspira a reflectir una veritat essencial.
Per tant, podem declarar que no hi ha poesia sense veritat: el que busca el poeta és revelar a l’ésser humà allò pel que és humà, amb totes les seues conseqüències. I esta revelació suposa penetrar en un misteri que no té consistència física, sinó psíquica, perquè som humans quan pensem, quan sentim, quan experimentem sensacions que som capaços de racionalitzar, i com que estes experiències es presenten barrejades les unes amb les altres al nostre “jo”, el que intenta el poeta és expressar-les a través dels seus poemes.
La poesia, normalment, provoca estranyesa en el lector, perquè intenta il·luminar les zones d’ombra de la naturalesa humana, i això sols es pot aconseguir d’una manera provisional, a ràfegues, amb més dubtes que certeses. No pot el poeta fer afirmacions ni negacions rotundes, ni tampoc transmetre la confiança que és pròpia dels científics o dels qui ho refien tot al sentit comú.
Per altra banda, quan el poeta s’enfronta amb el misteri de l’ésser humà, s’ha de valdre d’unes paraules que han nascut per a expressar realitats diferenciades més que realitats barrejades i confuses com les que hem vist que són pròpies de la poesia. En la vida real, podem dir que estem cansats i que per això ens volem anar a dormir. Però al poeta no li interessa eixa realitat, sinó una altra més profunda: la que fa que els éssers humans se senten cansats quan no tenen raons objectives per a estar-ho. Davant d’este misteri, el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i de transmetre’ns de la manera més aproximada possible la barreja de sentiments, sensacions i pensaments que experimenta un ésser humà en eixa situació. Així, les paraules s’impregnen de la substància del poema i adapten el seu significat a allò que el poeta vol expressar. Per aconseguir este efecte, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari.
Anem a parar, així, a la gran paradoxa: la poesia busca desentranyar el misteri de l’ésser humà i amb esta finalitat, al poeta, no se li acudeix res millor que escriure poemes que desconcerten el lector amb la seua estranyesa. És, al capdavall, com si el poeta gaudira d’afegir més misteri al que ja és misteriós per si mateix. Però no seria just fer-li este retret al poeta, perquè la dificultat del poema no és gratuïta sinó una manera d’expressar l’inefable, la qual cosa comporta que el contingut del poema no està adreçat tant a la raó com a l’emoció. Si abans he dit que no pot haver-hi poesia sense veritat, ara hi afegisc que també és necessària l’emoció. I així complete el tancament del cercle dient que el poeta busca una veritat essencial per comunicar-la als lectors a través de l’emoció. Ací rau el secret de la poesia, i com bé podeu deduir, per comunicar mitjançant l’emoció és tan necessari treballar el fons com la forma del poema. Els millor llibres de poesia són aquells en què s’aconsegueix un equilibri entre la forma i el fons, perquè en el poema la paraula juga un paper formal o estètic, a més del paper de signe dotat d’un significat amb què s’empra en el llenguatge utilitari.

dimarts, 11 de desembre de 2018

FRANZ BECKENBAUER

En aquesta entrada vull presentar-vos el futbolista alemany Franz Beckenbauer, que és per a mi el millor futbolista de la història. El vaig descobrir quan tenia 11 anys, en la semifinal del Mundial de Mèxic, que es va disputar a l'estadi Azteca el 17 de juny de 1970. Alemanya, després de la pròrroga, va perdre contra Itàlia 3 a 4, en un partit memorable, que encara és recordat com el "Partit del Segle". Per la diferència horària, el meu germà i jo ens gitàvem tard per poder veure els partits d'aquest mundial, en què destacava Pelé i la seua selecció de Brasil. Sens dubte que aquestos eren els millors, amb diferència. De fet, no he vist mai jugar al futbol millor que ho feren els brasilers en eixe campionat, però la figura de Beckenbauer va restar enregistrada en el meu record, per la seua tècnica i elegància insuperables, i també perquè va haver de jugar durant la pròrroga amb el braç en cabestrell, a causa d'una lesió. Això va resultar francament impressionant. Després, la meua admiració es va engrandir, tot veient-lo jugar amb el Bayern de Munich i amb la selecció alemanya, que va guanyar el Mundial de 1974.
Durant els partits del Mundial de 1970, encara jugava al centre del camp, però després va passar a la reraguarda, com defensa lliure. Així, "El Kàiser", com era conegut pels seus admiradors, des d'una posició més endarrerida dirigia tot el joc de l'equip d'una manera majestuosa.

dimecres, 5 de desembre de 2018

DIES LLUNYANS


Ho lamente, però ens vam retrobar
i feia anys que havia oblidat
el teu somriure trist. Potser vas aparéixer
per demostrar-me que els vells fantasmes
acaben tornant al seu lloc d’origen,
i ara som ací, enmig de la nit, a soles tu i jo,
sense saber què fer amb els records.
Quan es consuma una història, l'escrivim
i així n'inventem una altra,
perquè no ens resignem a ser fidels al passat.
De vegades cal mentir per aconseguir
un final feliç o una mica més tràgic;
prou sovint la vida, ja ho saps,
no és a l’altura del que esperàvem.
I al capdavall, en donar el relat per conclòs,
ens sentim alliberats d’aquells dies llunyans,
que –si ens van perseguir després de viure’ls–
una volta escrits, restaran definitivament
diluïts en el temps, com si dormiren,
perquè ja no són vida ni són memòria,
creu-me: a penes no són res.