Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:
Robert Cortell BLOC-QUEIG
Total de visualitzacions de pàgina:
dissabte, 9 de març del 2024
INDESIDENTER
Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:
divendres, 1 de març del 2024
ELS FETS I LES PARAULES
dissabte, 17 de febrer del 2024
EL TEATRE DE TXÈKHOV
Liubov Andreevna: Oh, estimat, el meu dolç, el meu meravellós jardí!... La meua vida, la meua joventut, la meua felicitat!... Adéu!...
La veu d'Ània: (Amb alegre crida.) Mamà!
Liubov Andreevna: Ja anem! (Ixen. L'escenari queda buit. Se sent tancar amb clau les portes, partir els cotxes. Regna el silenci. De sobte, ressona un so solitari i trist; el del cop de destral descarregant sobre l'arbre. Sonen passos.)
dilluns, 5 de febrer del 2024
"EL ESPÍRITU DE LA COLMENA", DE VÍCTOR ERICE
diumenge, 28 de gener del 2024
MÚSICA I POESIA
dissabte, 20 de gener del 2024
VERITAT I REALITAT
Per a Aristòtil, la veritat no és una propietat de les coses, sinó del
pensament: no són les coses sinó el que pensem de les coses el que pot ser
vertader o fals. Per això, la veritat consisteix a dir d’allò que és, que és, i
d’allò que no és, que no és. Ha d’haver-hi una correspondència entre el
pensament i la realitat perquè la veritat prospere.
La veritat, per tant, no canvia per caprici, sinó en funció de la realitat,
que és canviant i obliga el nostre enteniment, de manera permanent, a fer l’esforç
d’identificar la substància de cada cosa.
Ara bé, que la realitat siga canviant no significa que tota la realitat
canvie de sobte, sinó que els canvis són parcials i progressius. És clar que
qualsevol canvi que es produïsca en la realitat no autoritza a canviar de
manera radical l’opinió que tenim de les coses. La lògica ens diu que mantindre
una cosa i tot seguit la contrària sols resulta creïble si el que era blanc ha
passat a ser negre, i això rarament es veu en la realitat diària.
Com diu Revel, "l'opinió es mou en esferes on no podem reunir més que un conjunt de probabilitats. Tot i això, l'opinió, encara que simplement plausible i desprovista de certesa absoluta, pot ser assolida o no de forma tan rigurosa com siga possible, basant-se en un honrat examen de totes les dades accessibles, La conjectura no equival a l'arbitrari. No exigeix ni menys probitat, ni menys exactitud, ni menys erudició que la ciència".
Per les raons expressades, considere que quan es diu, com fa el president Pedro Sánchez, basant-se en l’estagirita, que “l’única veritat és la realitat”, cal no oblidar que una cosa és la realitat i una altra ben distinta la conveniència. La realitat és la que és i conéixer-la exigeix rigor intel·lectual, mentre que la conveniència sempre és subjectiva i està en funció dels interessos de cadascú.
Pot ser que la conveniència del governant canviant les seues opinions li permeta adoptar decisions que complaguen a molta gent, però que no es disfresse la conveniència de veritat, que això no fa justícia al gran pensador grec. A més a més, cal advertir que el costum de canviar d'opinió per conveniència, quan es tracta d'una persona pública, tendeix a confondre's amb el costum de dir en cada moment allò que més convé. I això ens porta de dret vers el camí de la mentida.
dissabte, 6 de gener del 2024
LA CREACIÓ LITERÀRIA
dissabte, 30 de desembre del 2023
COMUNICACIÓ I INFORMACIÓ
Com que vivim en un temps on la propaganda ens fa dubtar de tot, és ben fàcil negar els fets i, a més, com que hi ha la possibilitat d'escampar la mentida a través de les xarxes socials, qualsevol eixerebrat o malvolent té al seu abast la possibilitat de contribuir, junt amb molts altres de la seua espècie, que la representació falsa de la realitat passe a ocupar el paper de la cosa representada, i així es perd no sols la preeminència de la veritat sobre la mentida, sinó la mateixa veritat ja que els fets són desplaçats pels no-fets.
En una societat democràtica, on tothom es pot informar lliurement, resulta sorprenent que haja avançat tant l'engany i la mentida, a tots els nivells. Com diu Sánchez Pintado, referint-se a la mentida política, "un dels indicadors més sensibles de la qualitat democràtica d'una societat és la quantitat i el tipus de mentides públiques que circulen en ella sense provocar la reacció del cos social". Perquè cal presuposar que, en una societat lliure, la gent no és pas tan ximple, i davant de mentides mancades d'un mínim de versemblança resulta impossible l'engany si no va acompanyat, en molt bona mesura, de l'autoengany. I aquest tipus de plantejaments són més propis de les societats totalitàries que no de les democràtiques.
Com diu Koyré, "segons l'antropologia totalitària, el pensament, és a dir, la raó, la capacitat d'esbrinar el que és vertader i el que és fals, és una cosa molt escasa i molt poc estesa arreu del món; pertany a les elits i no a la massa, que està guiada, o millor dit, moguda per l'instint, per la passió, pels sentiments i pel ressentiment. No sap pensar. Ni sap el que vol. Tan sols obeir i creure".
Jo no dic que les societats democràtiques, tal com nosaltres les coneixem, hagen arribat a aquest extrem, però resulta palés que hi ha una tendència clara a produir mentides de manera massiva, i que proliferen les formes de desinformació i de control de l'opinió pública. Front a aquesta hipertròfia de la mentida, l'única reacció democràtica possible és, per descomptat, la força del pensament, però això sols serà possible si els ciutadans estem a l'aguait i no caiguem en el conformisme.
Cal no oblidar que hui en dia la informació, en gran nombre de casos, és també desinformació. Segons el pensador racionalista francés Revel, s'ha abandonat el coneixement objectiu dels fets i la seua corresponent anàlisi racional, per a substituir-los per una exposició arbitrària, impregnada de judicis de valor subjectius. I això passa perquè l'informador no actua de bona fe, sinó que es limita a extraure unes conclusions prefabricades, fruit d'una deformació o selecció prèvia de les dades. Fet i fet, el que domina és la comunicació i no la informació.
divendres, 22 de desembre del 2023
SOBRE LA FELICITAT
divendres, 15 de desembre del 2023
EL PODER DE LA FICCIÓ
divendres, 8 de desembre del 2023
SOBRE LA MODERACIÓ
Diu TODOROV que “la democràcia suposa la moderació: l'equilibri entre els diversos factors que configuren la convivència. Quan un element s'imposa sobre els altres, apareixen els totalitarismes. Les societats comunistes imposaven el col·lectiu sobre l'individual. L'ultaliberalisme, en portar la defensa de la llibertat, sobretot la llibertat d'empresa, a les seues últimes conseqüències, acaba per sotmetre les llibertats individuals. La democràcia es basa en la limitació entre els diversos valors. Cal acceptar l'existència d'un bé col·lectiu, però aquest no pot liquidar el dret de l'individu. Cal reconéixer la llibertat individual, però aquesta no pot evitar les mesures que generen el benestar dels més”.
Per tant, el pensament d’aquest autor ens porta a la conclusió que “sense limitacions mútues no hi ha democràcia”. O dit en unes altres paraules (ARISTÒTIL): “Optar pel terme mitjà és ser virtuós”.
Si mirem al nostre voltant, és ben fàcil adonar-se que vivim un temps en què la gent ha oblidat la importància de la moderació. I jo crec que la raó fonamental d’aquesta mancança és que, a causa dels grans perills que amenacen el futur del món tal com el coneixem actualment, les societats s’han tornat desconfiades i, en la seua reacció primària, de caràcter defensiu, hi ha un component essencial d’irracionalitat que s’imposa al seny i a la reflexió.
La moderació no és possible quan ens deixem guiar pels sentiments i no per la raó. Si les emocions triomfen sobre el pensament, estem abocats a la contradicció i al fracàs, perquè no es pot esperar coherència i rigor, sinó destrellat i caprici, de qui sols escolta les paraules que més li agraden, sense parar esment a analitzar-les ni a contrastar-les amb altres arguments.
Hui en dia els moderats han esdevingut una rara avis que està mal vista, perquè els extremistes de tots els costats els titllen de traïdors a la causa. I conste que no estic parlant dels equidistants, ja que aquests són gent còmoda que s'absté de mullar-se per a evitar-se problemes. Aquesta apatia és impròpia d’un moderat, que no defuig exposar la seua opinió quan és menester i denunciar la mentida.
La moderació naix del dubte, i per a dubtar és necessari pensar i admetre que pots estar equivocat. En això els moderats són radicals: no admeten que ningú els diga que són infalibles, perquè la possibilitat d'estar equivocats els estimula a seguir endavant en busca de la veritat, que no és mai una veritat absoluta, sinó perfectible. En canvi, els qui se situen en els extrems són capaços d'ignorar els fets, si contradiuen els seus desitjos. Per a negar l'evidència, s'autoenganyen i viuen feliços en el seu món, sense preocupar-se de la injustícia que tota mentida comporta quan vol imposar-se als altres.
Fet i fet, considere que ser moderat és la manera més progressista que hi ha de ser demòcrata, ja que la moderació està lligada a una concepció deliberativa i no agregativa de la democràcia. La deliberación i l'agregació són dues maneres molt distintes d'entendre la democràcia, que han estat estudiades per la filòsofa ADELA CORTINA. Per a aquesta pensadora, els partidaris de la democràcia deliberativa entenen “que la democràcia és el govern del poble i que s’expressa a través de la regla de la majoria, però també que la manera d’arribar a la dita majoria resulta essencial. I en aquest punt s’enfronten sobretot els partidaris de la democràcia agregativa, els qui consideren que l'individualisme és insuperable, que els individus no construeixen els seus interessos socialment, sinó que ja els tenen i no poden modificar-los a través del diàleg i la deliberació per a intentar forjar una voluntat comuna. Per tant, l'únic mode d'aconseguir una majoria consistiria, segons ells, a sumar, a agregar els interessos individuals a través de votacions, sense molestar-se a intentar entaular diàlegs que permeteren generar acords. Aquesta és la proposta d'un neoliberalisme passat de moda, convençut que és impossible anar més enllà del que Rousseau entenia com a ‘voluntat de tots’, que és a la que s'arriba quan cadascú persegueix el seu propi interés, mentre que la voluntat general, clau per a la democràcia, és aquella en què els ciutadans prenen les seues opcions buscant el bé comú i no sols el seu propi bé. Des d'aquesta perspectiva, no intentar el diàleg seria regressiu; la votació seria el fracàs de la deliberació”.
En una època tan convulsa com la que ens ha tocat viure, apostar per la moderació és un compromís ètic, ja que la via agregativa difícilment serà capaç de solucionar els grans problemes actuals. Per tant, el que ens estem jugant és el nostre futur. Com diu IRENE VALLEJO, "en moments de dilemes i conflictes, no hi ha exercici més difícil –i potser, més essencialment humà– que preguntar-se per les raons i emocions de l’adversari. Reconéixer que la línea divisòria entre barbàrie i civilització no és una frontera territorial, sinó un traç ètic oscil·lant dins de cada país, de cada grup, de cada individu. Rebatre el miratge de l’aparent unanimitat. Enganyats per aquesta fal·làcia, contemplem els desconeguts, enemics o estrangers com a grups monolítics amb posicions hostils nítides. Encaixem els altres en un motlle únic que justifique la nostra enemistat, quan ni tan sols nosaltres mateixos aconseguim posar d’acord les nostres pròpies contradiccions i polifonies interiors".
dijous, 7 de desembre del 2023
SOBRE EL DUBTE
diumenge, 3 de desembre del 2023
SÍ, PERÒ...
dimarts, 28 de novembre del 2023
REALITAT I FICCIÓ
dilluns, 20 de novembre del 2023
VERITAT I MENTIDA
En "Veritat i mentida en la política", Hannah Arendt ens adverteix que, quan la política es desvincula de la veritat, corromp la democràcia des de dins i converteix el poder en una màquina de destrucció. No es refereix a la veritat metafísica, sinó a la veritat factual, la que es basa en el respecte pels fets i permet una deliberació pública ajustada a la realitat.
Arendt ja va advertir sobre els perills que comporta utilitzar la capacitat persuasiva de la propaganda per a tractar que la realitat s'adapte a la teoria, de les conseqüències de supeditar la interpretació dels fets a les pròpies creences i de desentendre's del que és possible per a substituir-ho pel que és imaginat. Quan els polítics intenten confondre i pretenen que la seua interpretació interessada i distorsionada dels fets siga creguda com una veritat, estan corrompent la democràcia. I si quan diuen defensar una causa il·lusòria ho fan a més per a defensar determinades posicions de poder, estan incorrent en un engany deliberat.
Si bé és cert que la mentida forma part estructural de la política, fins a molt recentment, el paper en la conformació de l'opinió pública d'altres elements com la diversitat d'actors polítics, la defensa efectiva del dret a la informació i el paper dels mitjans de comunicació, permetia mantindre un equilibri imprescindible per al desenvolupament de la democràcia. L'impacte de la tecnologia, i la seua transformació de les lògiques comunicatives, trenca en gran manera aquests equilibris, posant en qüestió una sèrie de pilars democràtics. Les estratègies de desinformació incideixen no solament en la capacitat de distribució, sinó també en el temps d'aquesta, la sentimentalització de les decisions polítiques, la fragmentació de l'opinió pública, la creació d'esferes públiques paral·leles, i la seua consegüent polarització, l'absència de referències informatives vàlides i la creació d'un clima de sospita general que posa en qüestió el paper de la veritat i posa en perill la democràcia.
Un acord sobre l'existència de la veritat i la possibilitat d'aconseguir-la torna a ser el fonament indispensable d'una vertadera democràcia. Com assenyalava Claudio Magris: «Moltes coses dependran de com resolga la nostra civilització aquest dilema: si combat el nihilisme o el porta a les seues últimes conseqüències.» Hui més que mai la veritat, com a component essencial per a la formació de l'opinió pública, més que una obligació moral és una necessitat política, un requisit indispensable de la democràcia.
Com deia Arendt, "els fets i les opinions, encara que han de mantindre's separats, no són antagònics; pertanyen al mateix camp. Els fets donen forma a les opinions, i les opinions, inspirades per passions i interessos diversos, poden divergir àmpliament i encara així ser legítimes mentre respecten la veritat factual. La llibertat d'opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s'accepten els fets mateixos".