dissabte, 31 de març de 2018

MAI MÉS TORNARÀS



El terme de Carcaixent té llocs molt bonics que, per desgràcia, prou sovint desconeixem i no valorem els propis carcaixentins. Ahir per la vesprada me’n vaig anar amb el meu fill a visitar alguns racons entranyables i, com que la música mai pot faltar, Robert fill va amenitzar l’excursió amb una cançó que acaba de compondre. La penge en aquest bloc perquè els meus seguidors la gaudisquen. Salut a tothom.



Mai més tornaràs

(Dedicada als meus iaios)

Des que te n'has anat
tot és trist i obscur.
Encara t'espere,
m'has deixat desvalgut.

No puc comprendre
aquest colp cru,
no m'imaginava
tanta solitud.

I em costa d'entendre,
mai més tornaràs.
I em costa d'escriure,
mai em parlaràs.

Com joc d'infantesa,
vull endevinar
on els meus versos
et poden trobar.

No hi ha paraula,
no hi ha cap cançó
que em valga
per calmar el dolor.

I em costa d'entendre,
mai més tornaràs.
I em costa d'escriure,
mai em parlaràs.

divendres, 23 de març de 2018

DOS POEMES RECITATS

No m'agrada massa recitar els meus versos, però com que en aquest blog ha d'haver-hi de tot, he pensat que potser seria una bona idea que fera de rapsode per una estona. Així que tot seguit vos convide a escoltar dos poemes dits per mi: Pluja canviant i Esperant, que és l'últim poema que he escrit. L'autor de la gravació ha estat el meu fill Robert, a qui done les gràcies per la seua paciència.


dissabte, 17 de març de 2018

ELS FETS I LES PARAULES

No hi ha fets en estat pur. Tot allò que passa va seguit de paraules que ho interpreten. I, amb el pas del temps, a mesura que la memòria esdevé més i més fràgil, el que resta d'una manera dominant és un relat que s'apropa més a la ficció que no a la realitat. Si bé ho mirem, aquesta substitució dels fets per la interpretació és molt semblant a l'actitud que manté un escriptor quan s'inventa una història. La ficció també parteix de la realitat; no hi ha mai ficció pura, però tampoc no pot haver-hi en la literatura realitat pura, perquè la creativitat de l'autor és incontrolable i el porta enllà dels fets objectius.
Hi ha, per tant, en la vida dos processos paral·lels: la realitat que esdevé ficció per la desmemòria, i la ficció que defuig la realitat deliberadament. Per una i per altra via, la qui perd és la realitat i les qui triomfen són les paraules.
Potser per això, en un poema meu, que vaig escriure fa un bon grapat d'anys, hi ha un vers que afirma rotundament: "però no tenim res més que paraules". Ací teniu el poema, és curt:

                                                       COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,
però no tenim res més que paraules.
Quan una veu calla, no és el silenci
allò que resta del cant, sinó el ressò
d’una altra veu que ocuparà el seu lloc
al gran cor on totes les veus en són una.

diumenge, 11 de març de 2018

EL LLIURE VOL DE LES IDEES

Una de les coses més meravelloses que ens passen als humans és tenir idees pròpies, que volen lliures de branca en branca relacionant-se amb unes altres idees, fins que arriba el moment en què es transformen en noves idees, que són diferents o tan sols una mica més matissades que les anteriors. El lliure vol de les idees és una manifestació de la creativitat humana i de la seua llibertat per a defugir l'immobilisme. Tot i que no som conscients de com anem canviant al llarg del temps, la nostra manera de pensar va configurant-se a poc a poc, i anem acumulant un pòsit de saviesa que és el resultat de moltes contradiccions. Això no vol dir que estem condemnats a renunciar als nostres ideals de joventut, sinó que gaudim de la facultat d'inserir-los en una realitat cada vegada més complexa i això comporta inevitablement pagar algun tribut a la puresa. El desenvolupament d'una persona és també el desenvolupament dels seus ideals, perquè això vol dir que hem aprés coses noves i que aspirem a superar les nostres limitacions i errors. Altra cosa és l'oportunisme de qui tan sols aspira a avenir-se amb allò que més li convé. Aquesta conveniència no té res a veure amb les idees, que per definició són el fruit d'unes conviccions seriores, i no del caprici. Hi ha, per tant, idees, que quan ens són molt volgudes cristal·litzen en ideals, que tenen un pes en la nostra vida, i hi ha les ocurrències de qui evita tot compromís amb ell mateix i amb la societat.
Però al costat de tot això, hi ha una altra realitat que també cal destacar, que és la possibilitat de què la nostra capacitat de pensar reste atrapada en una ideologia. Si això passa, les idees deixen de volar i passen a formar part d'un cercle que les reclou i els tanca la possibilitat de relacionar-se amb altres idees. El que és propi de la ideologia és que ha de formar un sistema perfecte, la qual cosa provoca que siga expulsada tota nova idea que no sintonitze amb eixa perfecció. En la ideologia poden haver-hi ideals, però com que no hi ha llibertat per a renovar-los, acaben esdevenint ideals imposats o autoimposats. I això és molt greu, en tenir com a conseqüència immediata el fanatisme i la intolerància, perquè d'una manera o una altra acaba mirant-se com un enemic potencial aquell qui amb la seua diferent manera de pensar posa en perill un edifici que es vol inamovible.
Hi ha ideologies que responen a tota una filosofia, però també n'hi ha, d'altres, que són més senzilles, i que la gent comença adoptant per comoditat o per interés, però que acaben convertint-se en una barrera inexpugnable que limita i condiciona greument la seua relació amb els altres. I jo crec que vivim en un món molt ideologitzat, en el qual cada vegada és més evident que la gent sols vol escoltar les raons dels qui opinen com ells. No hi ha autèntic debat, ni ganes d'aprendre, sinó un tancament agre i defensiu a tota novetat.

dilluns, 5 de març de 2018

UNA FINESTRA

A Pepe “Jeroni” i Maria, de Murla
Tenia dotze anys, i una malaltia incurable la condemnava a romandre, nit i dia, ajaguda al llit. Els pares no sabien què fer per omplir de sentit les llargues hores que havia de passar-se en aquella cambra, on la vida la confinava amb una crueltat indicible. Havien provat tota mena de jocs i distraccions, però cap no li durava gaire. I és que els seus progenitors no podien donar-li el que de veritat necessitava: altres xiquets amb els quals poder jugar, perquè aviat s’ensopien i ja no volien tornar-hi.
La preocupació d’aquelles persones per la seua filla era ja tan anguniosa, que cada matí els resultava més difícil poder aixecar-se. Així que es deixondien, els colpia el vertigen de qui s’endinsa per un abisme inescrutable, i no els abandonava aquesta sensació en tot el dia, fins que a la nit havien d’acarar el tràngol escrú de ficar-se al llit, i esperar inermes l’arribada d’un son que cada vegada es resistia més a administrar la seua poció alliberadora, fustigat per tota classe de pensaments foscos i pors insubornables.
Uns viuen de recordar l’esplendor d’un passat irrecuperable. Altres tot ho refien al futur, perquè hi esperen la realització d’un somni que justificarà la seua malaventura actual. I si hom no té passat ni futur on agafar-se, encara pot creure en el present, com si cada dia que passa poguera reportar-li una experiència valuosa i digna de ser viscuda. En tots aquests hi ha l’esperança, perquè qui ha tingut un passat gloriós, quan el recorda, el reviu, i se sent segur de poder recrear-lo. Així mateix, qui abraça el demà com si fóra un tresor és ben capaç de superar tots els entrebancs i totes les vileses que formen part de la realitat que l’envolta. I qui s’acontenta amb el present, en veure la primera claror del dia, renova el seu compromís amb el temps que li ha pertocat, i esmerça el seu esforç a descobrir una nova sensació, un pensament distint, un mínim detall que l’admire d’estar viu. Però, què passa amb aquells que se senten vençuts per un dolor quotidià, i no poden mirar avant ni arrere, perquè el seu ara i ací no els deixa cap altra eixida que romandre de cara a la paret? És una pregunta que hauria de tenir una resposta digna, plausible, i que sovint no troba cap altra resposta que el silenci.
La xiqueta tenia molt bona mà per al dibuix, i un dia els pares la sorprengueren retratant un gat siamés preciós. I –el que era més important– trobaren la seua filla il·lusionada en el que estava fent, feliç i xerraire. Fins i tot els va expressar el seu desig de seguir dibuixant d’ara endavant.
Quan va concloure la seua tasca, demanà que emmarcaren la làmina que acabava d’enllestir, i que la penjaren a l’envà d’enfront, per poder admirar així la seua obra.
Aquella nit, per primera vegada en molt de temps, els pares tenien un bon motiu de conversa, i ajornaren el moment de gitar-se per gaudir de la sensació tan plaent que havien experimentat durant el dia. En això estaven, quan se’ls va plantejar un dubte que cap dels dos no sabia explicar: com era possible que la seua filla retratara tan bé un gat siamés, després de tant de temps sense veure’n cap de veritat?
Trobaren un cert misteri en això, però no volgueren donar-li més importància. Al capdavall la menuda havia pogut veure recentment una fotografia d’aquella raça felina, en algun dels llibres que solia fullejar.
En tot cas, allò que més importava era que, l’endemà, la seua filla estava igual d’il·lusionada que el dia anterior, i aviat va començar un nou dibuix. Quan va acabar la seua tasca, els pares es van estranyar que la xiqueta retratara el mateix siamés del dia anterior, tot i que aquesta vegada hi apareguera sobre un fons de teulades, xemeneies i antenes de televisió.
Quina felicitat la dels pares, en veure aquesta nova obra, i saber que així es confirmava l’interés de la seua filla per una activitat que la tindria entretinguda durant bona part del dia. Sols pregaven perquè continuara així durant molt de temps. Havien trobat un motiu d’esperança.
Després de sopar, intercanviaren opinions entusiastes sobre els avanços que apreciaven en l’art de la filla. Ara ja no es conformava amb el gat, sinó que afegia un fons paisatgístic ben escaient: el cel estrellat, la teulada i els seus elements característics. Però, en fer aquesta constatació, novament trobaren un motiu d’inquietud: l’antena de televisió que apareixia al dibuix i la xemeneia eren iguals que les de la casa del costat, que no podia ser vista per la filla des del seu llit. Pensaren que la xiqueta tenia una memòria extraordinària, ja que feia més de dos anys que romania en estat de prostració.
D’ençà que aquesta possibilitat d’aventura es va presentar a les seues vides, els pares esperaven impacients el dibuix de cada dia, tot i que després de dues setmanes gosaren de fer-li lleugers suggeriments sobre la utilitat de tractar altres temes, ja que sentien un neguit inconfessat davant de la fixació de la filla per aquell gat siamés.
En cada nou dibuix, descobrien un altre avanç de la pubilla en la coneixença del món circumdant: un dia va pintar de fons una lluna plena envermellida, que coincidia amb la que havia lluït al cel la nit anterior, en què el ponent bufava rabiüt. En una altra ocasió, va ser un cometa que era visible aquelles nits tan clares.
Tot indicava que la seua filla tenia una imaginació sorprenent, i que era capaç de fer que semblaren reals coses que sols coneixia perquè li havien estat referides pels pares, en mirar per la finestra quan entraven a la seua cambra a donar-li la bona nit.
I, què s’havia de dir de la perfecció que havia assolit en retratar el gat siamés? Fins i tot tenia un posat distint en cada dibuix, que es corresponia amb un determinat estat anímic. Així, la petita artista titulava els seus dibuixos amb un sol mot: «Amistat», «Tristesa», «Amor», que eren representatius dels sentiments que l’animal li inspirava en cada moment.
Després d’un curt temps de felicitat, els pares contemplaren aterrits com la seua benvolguda filla perdia les ganes de seguir dibuixant i de fer qualsevol altra cosa. Va arribar un moment en què el seu cos immòbil, indiferent als estímuls externs, sols conservava una minúscula expressió de vida als ulls, que encara eren capaços d’intentar mirades furtives cap a la finestra, com petites espurnes llançades a l’oceà. Tot feia presagiar l’arribada del moment final.
En uns quants dies, la greu malaltia que a poc a poc consumia aquella minvada corpenta, va arrodonir la seua tasca perseverant. Quan la destaparen per arranjar el cadàver, aparegué sota la flassada, fet un manyoc, l’últim dibuix que va enllestir la petita artista. Els pares no s’explicaven quan ni com l’havia fet. El desplegaren amb cura i comprovaren que portava com a títol «Finestra sense gat». Per primera vegada, el siamés no hi apareixia. Però era una finestra tan desolada, que sols podia haver-la dibuixada algú que, al seu través, haguera vist desaparéixer l’última esperança.

dimecres, 28 de febrer de 2018

LA CIUTAT DELS SOLITARIS

He descobert la bellesa d’una ciutat
que ningú no canta, perquè és sorollosa
i els vianants, en creuar-se al carrer,
hi defugen tot contacte i coneixença.
És una ciutat ingrata, on fàcilment fracassa
la paraula franca i prospera la desraó,
mentre la impaciència triomfa sobre la mirada calma,
com una renúncia a escrutar façanes i teulades
per desvelar enigmes i amagatalls.
Moltes cròniques s’han escrit, però quantes més
restaran inèdites, car ningú no les compondrà
per falta de temps o de propòsit, i no ens farem
ressò de tantes històries minúscules, amerades
de la creença en un futur tan noble com desproveït
d’aquest desengany que ara mateix ens sotraga.
Per això dic que he descobert la bellesa
d’aquesta ciutat, on hi ha gent que encara
escriu noves cançons i se les calla.
I un dia voletejaran les melodies silenciades,
quan arribe el moment propici, l’hora exacta
en què esdevindrà inajornable el crit dels solitaris,
el gemec brutal dels qui, necessitant amor,
sortiran al carrer per exigir el seu dret
a estimar i ser estimats, sense el temor
que en un cantó recòndit o en una cruïlla fosca
algú els recorde que la ciutat no és per a ells,
que no són dignes les seues veus de cantar-la.  

dijous, 22 de febrer de 2018

DOS GRANS MÚSICS

FURTWÄNGLER I BEETHOVEN
A parer meu, el millor intèrpret de les simfonies de Beethoven, del qual hi ha constància discogràfica, és W. Furtwängler, un director alemany de la primera meitat del segle XX, que va portar la música beethoviana a uns extrems d’emoció difícilment superables. Als partidaris de la interpretació objectiva de la partitura, potser els farà una mica de nosa la llibertat que aquest gran director es pren quant al ritme, la intensitat i el tempo escollits. Tanmateix, jo pense que un compositor és igual que un poeta: una vegada escrits els versos, és el lector el que els fa seus i els interpreta lliurement. Beethoven no és una estàtua, ni la seua música una peça arqueològica que cal mantenir immutable al llarg del temps. La creativitat d’un intèrpret, unida a la bellesa de la partitura que ens ha deixat el compositor, es conjuminen per formar un moment d’emoció irrepetible. Per això pense que Beethoven necessitava Furtwängler, i que també Furtwängler freturava de Beethoven. Ambdós han sigut capaços de deixar per a la posteritat una música incendiària, que exacerba els sentiments i els transporta a móns que, sense aquesta col·laboració tan profunda, resultarien inabastables.
Hi ha una frase de Furtwängler que resumeix molt bé la seua filosofia interpretativa: “Jo no estic contra la tècnica, però em preocupa la gran divergència que hi ha entre el nostre saber tècnic i el que tenim sobre la part anímica de l’art. Si allí creiem ser titans i herois, ací som avui tan sols xiquets”.
ELMORE JAMES I LA SLIDE GUITAR
Un dels millors bluesmen de la història és el guitarrista i cantant Elmore James (27 de gener de 1918 – 24 de maig de 1963). És considerat el pare de la slide guitar, que és una tècnica de guitarra en la qual es toca una nota, i després es fa lliscar per les cordes un tub metàl·lic anellat al dit. Així es produeixen sons planyívols o xisclants, que li anaven molt bé a la seua manera de cantar directa i apassionada. Les seues interpretacions trameten una força i dramatisme difícils d’igualar. Escolteu “Dust My Broom”, “I Believe” o “The Sky Is Crying”, i rebreu una autèntica descàrrega d’energia que us ajudarà a acarar els problemes diaris amb més valor. És com si un ventada t’arrossegara cap a endavant, sense deixar-te parar. Això sols pot fer-ho l’art vertader. És una música bruta, no pas elegant, pertorbadora, no pas agradable, elemental, no pas sofisticada. Pura música popular, que va de dret cap al cor i es queda allí. Pura música.

dissabte, 17 de febrer de 2018

SOBRE LA FELICITAT

Molts filòsofs, des d'Epicur, han associat la felicitat amb l'absència del dolor. Hi ha qui pensa que una definició així no li fa justícia a la felicitat, ja que no en destaca cap valor positiu, sinó que es limita a dir-nos el que no ha de tenir una persona per a sentir-se feliç. Tanmateix, donat que Grècia és el bressol de la filosofia, caldrà reflexionar una mica sobre aquest concepte, perquè alguna cosa de trellat ens voldiren dir tan grans pensadors quan fixaven tot el secret de la felicitat en una mera negació del dolor.
La primera cosa que m'acudeix a la ment és que la felicitat té significats diferents segons persones i circumstàncies vitals. I tinc molt clar que l'edat té una gran influència a l'hora de definir-la d'una manera o d'una altra distinta. Quan som joves volem menjar-nos el món, i no ens acontentem amb qualsevulla cosa. Per això, un jove difícilment s'avindrà a acceptar que la felicitat ja en té prou amb l'absència del dolor, i en demanarà més per assolir una definició que el complaga. Però si li preguntem quina cosa és aquella que considera essencial per a sentir-se feliç, segurament li costarà prou de temps arribar a una conclusió clara, perquè intueix que -diga el que diga- acabarà penedint-se de no haver dit una altra cosa.
A partir d'una certa edat, la percepció que tenim de la felicitat canvia, i de bones a primeres ens sorprenem pensant que ja en tindríem prou si ens deixaren viure tranquils, sense les agres preocupacions, els horaris crònics i i els dessabors diaris. L'experiència de la vida ens ensenya que tot allò que anem aconseguint és important, però ni calma el nostre desig ni la felicitat que va associada a cada nova conquesta dura gaire, perquè a l'endemà apareixen problemes d'una altra mena. La maduresa comporta l'adopció d'un punt de vista més realista, i si el jove només pensa en el camí d'anada, quan ens acostem a l'edat provecta som conscients de què hi ha també una tornada, i això ens fa mirar les coses amb un cert distanciament, i pensem que seria bonic que ens passara una cosa determinada, però si no l'aconseguim tampoc no va a acabar-se el món. Al capdavall, lluitem perquè ens passen coses bones, però quasibé sempre acaba pesant més l'ànsia de poder respirar en pau al nostre racó, lluny del soroll mundà.
Aquestes consideracions, em porten a una última reflexió: deia Lennon que "la vida és això que ens passa mentre estem ocupats en altres coses". En efecte, mentre ens trobem bé de salut i lliures d'una desgràcia grossa, no valorem el que tenim, perquè allò que ens preocupa és el que estem fent en cada moment. Tanmateix, això no vol dir que l'absència de problemas (o del dolor) no siguen importants per a la nostra felicitat, sinó que ho donem per fet, perquè allò que u té i no li costa d'aconseguir no ho valora. Tan aviat perdem la salut o ens sobrevé la desgràcia, ens adonem que l'absència del dolor és el més important de la nostra vida, i que no hi ha cap felicitat superior a eixa, tot i que fins a eixe fatídic moment no ens n'havíem adonat.

dimarts, 13 de febrer de 2018

LA FAMíLIA GRACIA BAMALA CREUA LA FRONTERA

Avui us penge una foto que sempre m’ha impressionat: ens mostra la família Gracia Bamala, naturals de Monzó (Osca), quan al gener de 1939 creuen la frontera francesa, fugint de l’avanç de les tropes franquistes. En un primer pla, s’hi troba Mariano Gracia, que va enviudar catorze mesos abans, com a conseqüència d’un bombardeig, que també va mutilar la seua filla, Alicia, que hi apareix agafada de la mà de son pare, amb una crossa, i darrere van els altres dos fills: el més menut, Amadeo, que també hi va restar mutilat i es recolza en una crossa més menuda, i el més major, Antonio.
En una carta, publicada al diari “El País” el dia 12 de gener de 2003, Amadeo Gracia diu, entre altres coses, el següent: Soy el niño que, apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía (bastante conocida, por cierto) que les adjunto. El único de todos los que en ella aparecen que queda con vida. Es mi familia. En primer término, mi padre, Mariano Gracia, visiblemente agotado y hundido, llevando de la mano a mi hermana Alicia con su muleta. Detrás, yo, el más pequeño, junto a mi hermano Antonio, único que resultó ileso del bombardeo efectuado por los fascistas sobre Monzón (Huesca) el 20-11-1937, a consecuencia del cual murió asimismo mi madre. Yo entonces no tenía todavía tres años (nací el 29-12-1934), y mi hermana seis. En la fotografía aparecemos, dos años después del bombardeo, entrando en Francia tras atravesar, supongo que en “carroza real”, los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea.
En morir son pare, els tres xiquets foren reclamats pels seus avis, i els orfes van ser repatriats, i arribaren a Monzó en tren, després d’un llarg viatge en vagons de fusta plens de paràsits, que sempre recordarien com espantós. Antonio va començar a treballar amb els seus avis. I a Alicia i Amadeo els internaren en un hospici de l’Auxili Social d’Osca, d’on no van eixir fins que transcorregueren dotze anys terribles, l’any 1952.

dijous, 8 de febrer de 2018

SOBRE EL SENTIT COMÚ

La filosofia anomenada del sentit comú (l'escocés Moore, entre altres) entén aquesta facultat, no com una manera de pensar general a totes les persones, sinó com la possibilitat individual de conéixer les veritats primitives, teòriques i pràctiques, distingint el que és vertader del que és fals, el que és bo del que és dolent. És una filosofia que pren com a punt de partida els postulats de la Il·lustració i, així, entén que la raó és una llum plenament nostra.
Hi ha en aquesta concepció del sentit comú un factor que resulta essencial per comprendre el que passa avui dia, en què el sentit comú és el menys comú dels sentits: el que pensa la generalitat de la gent pot no identificar-se amb el sentit comú, perquè aquesta facultat es fonamenta en la raó com a facultat de discernir entre el que és vertader i el que és fals. I no tothom vol fer ús d'aquesta facultat, ja que hi ha interessos i passions que ens empenten a veure les coses d'una manera contrària al que ens dicta la recta raó, i de vegades és més senzill i còmode deixar-se manipular que no acarar les conseqüències de defendre el trellat.
Eixa és la paraula màgica, tan valenciana: trellat. Malgrat els avanços científics i en el món de la informació, sembla que cada vegada hi ha menys trellat, que cadascú diu el primer que li ve al cap o posa tot el seu empeny a enganyar i autoenganyar-se. Tot això està cristal·litzant en una situació de postració mental i moral molt preocupants. No som conscients dels problemes que ens envolten, ens limitem a anar a la nostra, i si defensem alguna causa és la pròpia o la del propi grup o capelleta en els quals ens movem, no la del bé común, que és l'únic lloc on rau el futur dels nostres descendents.
El sentit comú ens diu que si estires molt la corda acabarà trencant-se, però això no ens desanima i seguim estirant i estirant, sense avenir-nos a mirar al nostre voltant a comprovar quin és l'estat general de la qüestió. Sembla, fins i tot, que l'esperit de supervivència ja no funcione, i que portats pel nostre orgull ens atrevim a desafiar les lleis de la natura.
Per això, cal preguntar-se, com fa Javier Marías, "por qué grandes porciones del mundo han dejado de entender lo que era fácilmente comprensible hasta hace cuatro días. Por qué ha habido un retroceso generalizado del entendimiento y del sentido común. Por qué no hay mayor placer que el de quejarse y protestar por todo, más cuanto más inexistente es el motivo".

diumenge, 4 de febrer de 2018

DOS DISCURSOS MEMORABLES

Va ser el president dels Estats Units, Abraham Lincoln, el qui va abolir l’esclavitud mitjançant la Proclamació d’Emancipació en 1863 i la promoció de la Tretzena Esmena a la Constitució en 1865.
Diuen que el millor discurs de la història és el que va fer Lincoln en l’acte de consagració del Cementeri Nacional dels Soldats de Gettysburg, el 19 de novembre de 1863, on feia quatre mesos i mig havia tingut lloc una batalla feroç, en plena Guerra Civil Nord-americana.
En aquest discurs es concentra, en poques paraules, tot l’ideari d’aquest gran polític, que va veure molt clar que una nació no té futur sense llibertat i igualtat.
El seu contingut és el següent:
Fa huit dècades i set anys, els nostres pares van fer nàixer en aquest continent una nova nació, concebuda en la llibertat i consagrada al principi de què totes les persones són creades iguals.
Ara estem absorts en una gran guerra civil, que posa a prova si aquesta nació, o qualsevol altra nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar durant molt de temps. Ens hem reunit en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut a consagrar una part d’aquest camp com un lloc destinat a l’últim repòs d’aquells que donaren ací les seues vides, perquè aquesta nació poguera viure. És absolutament correcte i pertinent que fem tal cosa.
Però en un sentit més ample, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem sacrificar aquest terreny. Els valents homes, vius i morts, que lluitaren ací l’han consagrat, molt per damunt del nostre pobre poder d’afegir o restar cap cosa. El món no advertirà a penes ni recordarà molt de temps el que diguem ací, però mai no podrà oblidar el que ells ací van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui hem de consagrar-nos ací a la tasca inacabada que aquells qui ací lluitaren van fer avançar tant i tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui hem de consagrar-nos ací a la gran tasca que encara ens resta per fer: que d’aquests morts als qui honorem prenguem una devoció incrementada a la causa per la qual ells van donar fins a l’última mesura acaramullada de la devoció, que resolguem ací firmament que aquests morts no hauran mort en va; que aquesta nació, Déu mediant, tindrà un nou naixement de la llibertat; y que el govern del poble, pel poble, per al poble, no desapareixerà de la Terra.
Cent anys després, Martin Luther King Jr., el 28 d’agost de 1963, a les escales del Memorial a Lincoln (Washington), al final de la Marxa pel treball i la llibertat, va pronunciar un discurs inoblidable, que ha passat a la historia amb el títol de “Tinc un somni”.
Tot seguit, transcric la seua part més cèlebre:
A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.
Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: "Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals."
Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços d’asseure’s plegats a la taula de la germanor.
Tinc el somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, recremat per l’escalfor de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.
Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.
Tinc un somni avui.
Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans.
Tinc un somni avui.
Tinc el somni que un dia cada vall serà enlairada, cada turó i cada muntanya seran aplanats, els llocs escarpats seran allisats, i els llocs tortuosos seran adreçats, i es manifestarà la glòria del Senyor, i tota carn ho podrà veure.
I és que, encara que havien passat cent anys entre ambdós discursos, la població negra era encara greument discriminada.
Sense anar més lluny, el 4 de setembre de 1957, Elizabeth Eckford i altres vuit estudiants afroamericans van intentar entrar al Little Rock Central High School, reservat per a alumnes blancs, raó per la qual van ser detinguts per la Guàrdia Nacional d’Arkansas. La fotografia d’Elizabeth Eckford intentant entrar al dit centre, mentre una gentada enfurida la insulta, ha passat a formar part de la història universal de la infàmia, però també és un exemple enlluernador d’afirmació de la pròpia identitat i un cant bellíssim a la dignitat humana.
Tommie Smith i John Carlos, dos atletes nord-americans, van continuar entonant el mateix cant, als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, en la cerimònia de lliurament de medalles de la prova de 200 metres llisos, quan ambdós van acotar el cap i alçar el puny en alt amb un guant negre mentre sonava l’himne del seu país com símbol del moviment del Black Power i en protesta per les tensions racials que es vivien als Estats Units.