LES NIMFES

Sobreviure a la cobejança d’un déu malvolent

no ha de ser cosa fàcil, ni saber

que ja no ets el príncep que la passió encimbellava,

sinó aquell que amb cara de desconcert

es mira a l’espill i no s’ufaneja de res,

tret de la seua carn fatigada.

Ara dius que el temps t’ha vençut,

i sols et resta la glòria de donar testimoni

dels somnis que un dia t’endreçaren.

Has aprés a guardar-te de vinents desenganys,

a desdir-te a temps de tota promesa alada,

però encara creus en les coses que estimaves.

Mai no t’estaràs d’adorar les nimfes esquives

que s’amaguen a la teua espluga balmada,

perquè tot et serà pres menys la vergonya

de no saber-te explicar davant de l’ombrívola mirada.

Quan vinga li diràs que res no ha estat inútil,

tot i que hauria pogut ser d’una altra manera.

"DUBLINESOS", DE JOHN HUSTON

Una de les pel·lícules més poètiques de la història del cine és Dublinesos, de John Huston, basada en el recull de contes homònim de James Joyce, principalment en l'últim relat que porta per títol Els morts. Aquest film està ple de detalls i moments memorables, que tenen lloc, primer, a la casa de les ties ancianes del protagonista, l'acadèmic Gabriel Conroy, que celebren amb un sopar el dia de Reis amb la companyia de familiars i amics, i després a la cambra de l’hotel on s’allotgen Conroy i la seua esposa. Al llarg de la velada, es posa de manifest que l'acadèmic és una persona insatisfeta, que està més pendent de si mateix que dels altres. Estima la seua dona, però mai ha dedicat un temps a conéixer-la bé, i això fa que ignore els sentiments més profunds de Gretta. Quan aquesta, en sentir una cançó, recorda una trista història que va marcar la seua vida, es posa de manifest la riquesa de la seua vida interior, i Conroy resta abatut en descobrir que es troba molt lluny del seu món. 

Una de les escenes més emocionants de la pel·lícula és aquella en què un dels convidats recita un poema irlandés molt antic. Fa així (el transcric en castellà, perquè és en aquest idioma com l’he pogut aconseguir):

Promesas rotas

Es tarde. Anoche, el perro hablaba de ti.

El pájaro hablaba de ti en el profundo pantano.

Decía que tú eres el ave solitaria a través del bosque,

y que probablemente sigas sin pareja hasta que me encuentres.

Que me diste tu palabra y me mentiste,

y que estarías junto a mí cuando se reunieran los rebaños.

Te llamé con un silbido y trescientos gritos,

pero allí no había más que un corderillo balando.

Me prometiste algo difícil de conseguir: un barco de oro bajo un mástil de plata,

doce ciudades, cada una de ellas con un mercado y un bello patio blanco al lado del mar.

Me prometiste algo que no es posible: que me regalarías unos guantes de piel de pescado,
que me regalarías unos zapatos de piel de pájaro y un vestido de la mejor seda de Irlanda.

Mi madre me dijo que no hablara contigo, ni hoy, ni mañana, ni el domingo.

Pero eligió un mal momento para decírmelo:

fue como cerrar la puerta cuando ya habían robado la casa.

Tú me has dejado sin este.

Tú me has dejado sin oeste.

Me has dejado sin lo que había ante mí y sin lo que había detrás de mí.

Tú me has quitado la luna, tú me has quitado el sol también.

Y, (mi terror es inmenso): tú, incluso, me has arrebatado a Dios.

LITERATURA NECESSÀRIA

Walter Benjamin va dir que la meitat de l'art de narrar rau a referir una història lliure d'explicacions, cosa que no sol fer el món de la informació. En efecte, quan llegim una notícia al diari, és molt normal que el periodista barrege un determinat esdeveniment amb tota mena d'explicacions. En canvi, el món de la narrativa és el domini dels fets, lliures de tota valoració. Un bon narrador ha de ser capaç de contar-nos una història amb tanta gràcia que ens divertisca i prenga vida davant dels nostres ulls. El millor lector és aquell que s'acosta a la literatura d'una manera absolutament contrària a com ho fa el qui compra un periòdic al quiosc: no per informar-se, ni per assabentar-se del que passa al món real, sinó -com deia Isaac B. Singer- per plaer, igual que fan els xiquets quan obrin un llibre de contes en cerca d'històries estranyes i meravelloses. El que és propi de la narració, doncs, és contar una història, és a dir, uns fets lliures d'explicacions, i el que és propi de la informació és explicar-nos uns fets. Per això una novel·la o un conte, encara que el llegim moltes vegades, sempre ens sembla distint, perquè els fets poden ser interpretats segons les circumstàncies i la pròpia experiència vital del lector. Tanmateix, poca gent hi ha que gaudisca de llegir vàries vegades una mateixa notícia del diari, perquè les explicacions, una vegada ja es coneixen, no demanen una nova lectura, ja que esdevenen velles, gastades.

Per què no ens cansem mai de llegir les mateixes històries? Martín Garzo destaca com la ficció no cerca desautoritzar el món real, sinó ampliar el camp d'allò que és possible. El que mou a un narrador de històries és el desig de donar un significat a l'existència. I això no vol dir que un bon escriptor haja de ser capaç d'inventar-se històries difícils o molt originals. El que de debò resulta fonamental en la literatura és que les històries contades ens ajuden a viure, mostrant-nos la injustícia i alhora la possibilitat de la justícia. Com deia Pavese, la literatura serveix per rescabalar-nos dels afronts de la vida. Jo experimente eixe sentiment sempre que m'emocione llegint, perquè em sent molt ben acompanyat.

"VIDA SIN CULTURA", DE RAFAEL ARGULLOL

A propòsit de la creació literària, deia jo en una de les meues entrades que "a hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen". Hi afegia que "la bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per verificar la certesa del que acabe de referir".

En una altra entrada, dedicada a la curiositat per saber, estenia aquestes reflexions a l'àmbit educatiu, i m'hi plantejava "per què en l'actualitat es valora tan poc la singularitat de cada xiquet a l'hora d'educar-lo, per què no s'estimula el seu interés per descobrir la veritat, per què el sistema educatiu tot ho refia al mètode i no s´obri més a una manera d'aprendre pegada a les inquietuts dels alumnes: despertar en ells les ànsies de saber i després ajudar-los a descobrir la resposta a les preguntes que es fan. En definitiva, situar el procés de l'aprenentatge al si de la mateixa vida, com una necessitat d'obtenir respostes a les preguntes que necessitem fer-nos cada dia".

Perdoneu-me l'autocita, però si la porte ací és sols per contextualitzar un interessant article de Rafael Argullol, on fa una meditació molt pertinent sobre la degradació tant de l'acte de llegir, com de l'acte de mirar, i com aquesta degradació comporta una greu pèrduda del sentit crític, és a dir, de la cultura de la interrogació. Parem esment en les seues paraules, que són  penetrants i lúcides: "El pseudolector, que ha aceptado que a su alrededor se desvanezcan las palabras, marcha al unísono con el pseudoespectador, que naufraga, satisfecho, en el océano de las imágenes. La casi desaparición del acto de leer y, pese a la abundante materia prima visual, el empobrecimiento del acto de mirar llevan consigo una creciente dificultad para la interrogación. En nuestro escenario actual el espectáculo tiene una apariencia impactante pero las voces que escuchamos son escasamente interrogativas. Y con bastante justificación puede identificarse el oscurecimiento actual de la cultura humanista e ilustrada con nuestra triple incapacidad para leer, mirar e interrogar". Tot això el porta a concloure que "la expulsión de la cultura —o de una determinada cultura: la de la palabra, la de la mirada, la de la interrogación— es un proceso colectivo que afecta a todos los ámbitos, desde los medios de comunicación hasta, paradójicamente, las mismas universidades. No obstante, en ninguno de ellos es tan determinante como en el de los propios ciudadanos, que han dejado de relacionar su libertad con aquella búsqueda de la verdad, el bien y la belleza que caracterizaba la libertad humanista e ilustrada. La utilidad, la apariencia y la posesión parecen, hoy, valores más sólidos en la supuesta conquista de la felicidad".
Un dels meus poemes se centra en la importància de l'acte de mirar, en concret, un quadre de "Rafael". Us el transcric tot seguit com a colofó:

Vine amb mi i plorarem un poc,

sense donar-li més importància.

No et prepares per a res d’especial:

és la mateixa història de sempre,

la que avui vull compartir amb tu,

com si fóra distinta.

Vine amb mi i descobrirem junts

el que han fet altres bojos,

quan s’han sentit com nosaltres.

No tingues pressa; encara hi ha temps.

Mira aquest quadre. És tan bell!

La madona i la cadernera: tan felices

que sols els falten les llàgrimes.

I què dir d’un poema poderós com la vida,

quan no s’oblida de la mort

i es fa ressò del crit vergonyós

que sempre hem amagat.

Però no descures escoltar la cançó

de qui va temptar el límit de l’amor

fins a restar sense veu.

Vine amb mi i plorarem un poc,

que és la manera més natural

de mantenir una conversa sense paraules

sobre el que ara pensem;

sobre el que sentirem demà,

quan ens trobem l’un sense l’altre;

sobre el que perdrem

quan se’ns acabe el temps,

i tota aquesta bellesa

perdure sense recordar-nos.

LA CURIOSITAT PER SABER

Estic llegint "Les confessions" de Rousseau, i un dels trets de la seua singular personalitat que més em crida l'atenció és que es declara incapaç d'aprendre d'un mestre, per bo que siga: tot el seu aprenentatge el va fer, este important filòsof i escriptor de la Il·lustració, de manera autodidacta. No recorda com va aprendre a llegir i escriure, però ja de ben menut va esdevenir un gran lector, i al llarg de la seua vida es va interessar per les disciplines més diverses (música, botànica, literatura, política, etc.), però sempre va ser ell el qui va estudiar pel seu compte cadascuna d'estes matèries.

La clau d'este autoaprenentatge es troba, sens dubte, en la difícil personalitat de Rousseau, que era una persona tan inquieta que no tenia la paciència necessària de sotmetre's a una disciplina horària i de mètode, ans al contrari, eren les seues ganes de saber les úniques que eren capaces, en un moment donat, de centrar-lo en una determinada matèria, a la qual dedicava moltes hores seguint l'espenta de la seua pròpia vocació, que per a ell era una força major que qualsevol altra disciplina marcada des de fora.

Discrepe d'esta manera de fer les coses, car sóc dels qui pensen que un bon mestre no té preu, i que la transmissió del coneixement entre les persones necessita d'una planificació i d'una experiència, a fi d'anar assimilant els coneixements a poc a poc i d'una manera convincent. Per tant, crec que Rousseau, que per si mateix va assolir un nivell de coneixements enlluernador, hauria arribat encara més lluny si haguera aprofitat les oportunitats que durant la seua infància i joventut va tenir de formar-se amb uns quants bons mestres que la vida li va oferir i ell va rebutjar, tot i que en les seues memòries manifesta el seu penediment d'esta manera d'actuar.

Ara bé, la qüestió fonamental que jo em plantetge és per què en l'actualitat es valora tan poc la singularitat de cada xiquet a l'hora d'educar-lo, per què no s'estimula el seu interés per descobrir la veritat, per què el sistema educatiu tot ho refia al mètode i no s´obri més a una manera d'aprendre pegada a les inquietuts dels alumnes: despertar en ells les ànsies de saber i després ajudar-los a descobrir la resposta a les preguntes que es fan. En definitiva, situar el procés de l'aprenentatge al si de la mateixa vida, com una necessitat d'obtenir respostes a les preguntes que necessitem fer-nos cada dia.

Esta reflexió em fa parar esment en una notícia que vaig llegir l'altre dia al periòdic, en relació amb el sistema educatiu anglés. En este país, una de les carreres universitàries més sol·licitades és la d'economia, però al pla d'estudis també s'estudia i s'aprofundeix en el coneixement de la filosofía i de la política. És una visió integral de l'educació que, sens dubte, tracta de donar una resposta més completa a les grans preguntes de la vida, que no la que es pot donar a partir de plans d'estudis com els espanyols, que estan tan especialitzats que es despreocupen de situar les decisions econòmiques en el seu context humà, ja que tota decisió d'eixe tipus té una relevànica ètica i social, que ha de ser valorada degudament.
En altres països, com Finlàndia, que han assolit un nivell de qualitat educativa excel·lent, tenen molt clar que l'educació ha de ser integral, basada en la inquietud per saber, l'autoconeixement, l'autonomia, la responsabilitat i el tarannà positivament crític davant de la vida i del món.

En fi, que crec que en el tema educatiu els arbres no ens deixen veure el bosc, i que bé faríem si no ens oblidàrem de Rousseau, el gran autodidacte, que estava equivocat, i ell ho sabia, rebutjant els mestres, però estava plenament encertat quan situava en un primer nivell d'importància la curiositat per saber. Com deia Einstein, "el que importa és no deixar de fer-se preguntes", i el sistema educatiu ha d'estimular això.

MÉS MEMÒRIA HISTÒRICA

José María Morante, mestre carcaixentí assassinat per la dictadura franquista

La societat espanyola ha canviat molt en els últims quaranta anys. Hi ha hagut un procés de modernització a tots els nivells. Qui negue que la societat actual és plural i tolerant, nega l'evidència. Vivim en un Estat de Dret en el qual els ciutadans gaudim d'una raonable seguretat jurídica. Per tant, quan es parla de pervivència del franquisme en la societat actual, no es pot entendre que encara persisteix un règim polític contrari a les llibertats a Espanya.

Ara bé, això no vol dir que la democràcia espanyola siga perfecta, ja que pateix de mancances importants. La transició no va ser capaç de crear una cultura política "republicana" que, davant del conflicte entre les llibertats dels ciutadans i els poders públics, fera prevaldre d'una manera més decidida aquelles, en un marc d'efectiva igualtat d'oportunitats (llibertat, igualtat i fraternitat).

Hi persisteixen certes pràctiques que són obertament antidemocràtiques: ineficiència administrativa, control polític dels mitjans de comunicació, entrebancs a la independència judicial, corrupció institucionalitzada, tolerància vers els abusos del poder econòmic, concessió de privilegis a l'església catòlica en una societat cada vegada més laica, falta de solidaritat interterritorial, etc.

És sabut que la transició va optar per la via de la reforma política i no de la ruptura, i això ha determinat que des de la restauració del constitucionalisme una part de la societat s'haja sentit menystinguda, perquè no es van tancar en aquell moment ferides que estaven obertes.

Per altra banda, el triomf d'una política de canvi continuista, que mirava cap endavant i no cap enrere, va permetre que seguiren allotjades en el poder persones i pràctiques que no haurien d'haver conservat la seua capàcitat d'influència en la nova societat que s'estava construint.

Per aquestes raons, jo pense que resulta molt oportú el plantejament que ha fet el nou govern de l'Estat d'obrir noves vies legals afavoridores de la recuperació de la memòria històrica. Cal mirar sense complexos ni pors cap al passat, a fi que les noves generacions prenguen consciència que viuen en un país que posa la justícia i la igualtat per damunt de qualsevol conveniència conjuntural.

 

CINC SONETS

La forma poètica clàssica que més m’agrada és el sonet. N’he escrit uns quants i tot seguit us deixe una mostra:

SOBRE LA VERITAT Nº 1

No puc cantar aquella veritat

que retruny solemne en ser enaltida,

car porte un cant tan menut com la vida,

a penes elemental claredat.

Res no importa més que la llibertat

per defugir misteris sense eixida

i desvelar l’engany i la mentida

on els déus criden i fan feredat.

Acomplirem només aquelles normes

escrites amb lletra fàcil d’entendre,

i intentarem no deixar-nos sorprendre

per l’escurçó que pica d’amagat:

pica i mata, no coneix pietat,

malgrat les seues depurades formes.

DIMONI

No recordem el teu discurs antic,

ni quan reies com un ogre guillat;

ara ens emprenya el teu silenci ingrat,

que te n’estigues de fer cap xerric.

Si consirós t’ajups com un gepic

i mou a llàstima el teu trist posat,

qui podrà imputar-te una malvestat?,

com acusar-te de cap embolic?

Ja no adores pas el vil metall,

t’has oblidat d’obrar com un brivall;

tot ho encomanes a les nostres mans.

I ja no ens empaites sense descans,

ni vols amb nosaltres cap compromís;

ens deixes sols davant del nostre abís.

OMBRES

Pertot hi ha presències obagoses,

ombres que s’arrombollen al voltant

de la meua estança a l’hora foscant:

les pressent actives, les sent vagoses.

Les preferesc prop de mi que no foses,

perquè m’alleugeren de tot espant,

i amb tant de temps que les estic tractant

desconec si són fredes o ardoroses.

A totes elles un nom he posat,

i quan les cride em responen de grat

per oferir-me la seua companya.

Silencioses són i sense manya,

però gràcies al seu dolç conhort

em seran suaus solitud i mort.

QUI

Qui es mou inquiet entre tot i no res,

qui no sap què vol i sempre demana,

qui desitja allò que no li fa el pes,

qui tant espera d’una gran desgana.

Qui no es refia ara del que era adés,

qui confon el drac amb la sargantana,

qui odia tant com estima, obsés,

qui creu en un déu de mesura humana.

Qui busca pertot el que no existeix,

qui mira l’univers i veu el buit,

qui es calla discret el que tothom diu.

Qui tot ho desconeix de si mateix,

qui va i ve, absort, del dolor al delit,

qui pressent la mort quan se sent més viu.

A CHARLIE PARKER

Si la vida fóra fàcil i bella,

aquesta música no existiria,

ni la seua feréstega harmonia,

filla d’un dolor que a la mort s’anella.

Quan el temps tota il·lusió clivella,

un pot buscar l’última melodia

en una passió sense més via

d’eixida que l’abisme on s’estavella.

Perquè un sol instant pot valdre una vida,

i no hi ha ahir, ni demà, sols avui,

el saxo alt no s’atura en cap nota.

Així, mamprén una absurda fugida

de si mateix, però no hi ha camí,

només un dubte que tot ho esvalota.

EL COSTAT OCULT

Allí on la cansera balbuceja frases fetes,

de vegades floreix una paraula amable

que pocs s'atreveixen a pronunciar.

Solament uns quants escollits encerten

a dir el que pensen, sense perdre

les bones formes ni torçar el gest.

En el paradís de la contradicció,

es pot acariciar l'horror

i no per això deixar de somiar

un matí pegat a l'horitzó.

Allí on la cansera balbuceja frases fetes,

hi ha tanta veritat escampada que sembla

com si s'haguera empassat el mar la platja

i les ones la retornaren a trossos,

barrejant la sorra amb l'escuma

fins a compondre un paisatge dispers

en el seu afany d'abastar-ho tot.

Aquesta és l'única veritat possible:

no tocar cap límit, intentar-ho,

i, si cal, desfer el que hem caminat.

Allí on la cansera balbuceja frases fetes,

és possible ascendir pel vessant

d'aquella muntanya que s'alça en somnis

i no culmina en el seu cim.

No aconseguir el final de res, no arribar

a l'extrem d’un temps que es delecta

fastiguejant amb el seu impertinent antull,

podria no acabar en drama, si miràrem

el que existeix més enllà de la nostra certesa,

decididament estúpida, sense matisos.

Allí on la cansera balbuceja frases fetes,

es fan classes amenes d'urbanitat,

perquè no es pot residir tan prop del dolor,

ni saludar amb alegria una nova jornada,

sense haver crescut en la disciplina

de conviure diàriament amb el nostre enemic

i guardar les forces justes per apurar,

al seu moment, el beuratge que ens enalteix

fins a extingir-nos, perquè així es consumeixen

els qui tant han estimat la vida.

ELS MEUS MESTRES

Hui he recordat els dos professors que van tindre una major influència en la meua formació. He parlat d'ells mentre dinava amb dos companys de treball. I ho he fet joiosament, perquè m'agrada molt parar esment en les persones que admire.

L'un va ser Alberto Roca, que va ser el meu professor de sociologia, economia i geografia humana en COU (curs 1974-1975). Jo era un adolescent de 16 anys que havia estudiat tot el batxillerat en un col·legi religiós, i al passar a l'Institut em vaig trobar amb un Mestre que, per primera vegada, m'ensenyava a pensar. Mai oblidaré aquella classe en què ens va explicar el significat de la sublimació en el procés de creació artística. En aquell temps jo escrivia versos, i em sentia angoixat pels dubtes i inseguretats propis d'aquella edat. Necessitava explicar-me a mi mateix, ordenar la meua vida. I va ser meravellós descobrir com la força del pensament era capaç d'ajudar-me a reeixir i seguir endavant. Una força que era per a mi nova, i que el professor Roca em va encomanar amb el seu entusiasme.

L'altre ensenyant que va marcar la meua vida va ser José María Boquera Oliver, catedràtic de dret administratiu, a més de carcaixentí com jo, que em va transmetre una idea molt clara: l'ordenament jurídic s'ha d'estructurar d'una manera coherent i racional. Al llarg de la meua vida laboral, al servei de diverses administracions i institucions públiques, he intentat sempre actuar en defensa d'eixa racionalitat que resulta imprescindible perquè l'interés públic es realitze. Encara que semble poca cosa, per a mi ha sigut sempre molt important tindre clara eixa idea: que no valen totes les interpretacions, ni resulta admissible argumentar en funció de la conveniència de cada moment. El dret està per damunt de tot això, i obliga a molt a qui desitja servir-lo amb modèstia i sinceritat. Poden haver-hi moltes opinions, però no totes són vertaderes. Cal defugir la mentida, la falsedat i l'aparença, i cercar la veritat allà on es trobe, tot i que siga incòmoda.

És curiós observar que cadascun d'estos dos mestres ha tingut una importància decisiva en les dos activitats que jo he desplegat amb més passió: la literatura i el dret. El professor Roca va fomentar la meua creativitat, i el professor Boquera va donar sentit a la meua carrera jurídica. Sempre dic que estime per igual estes dos facetes aparentment tan contraposades, però que tenen un punt en comú: la veritat.

CONTES DE TOKYO

La millor pel·lícula que he vist en ma vida és “Contes de Tokyo”, del japonés Yasujiro Ozu, que va ser estrenada l’any 1953. És una pel·lícula que semblarà lenta als qui estan acostumats als ritmes trepidants dels films nord-americans actuals, que monopolitzen les pantalles. I és cert també que els protagonistes hi tenen poques ganes de parlar, perquè el silenci juga un paper fonamental en aquesta obra d’art (com en tantes altres). Per tant, l’espectador s’ha d’interessar pels moviments fatigats d’una parella d’ancians, que es desplaça a Tokyo per visitar els seus fills casats. Aviat s’adonen que el desitjat viatge sols serveix perquè experimenten en carn pròpia la humiliació de sentir-se una molèstia per als seus descendents, que els envien a un balneari per llevar-se’ls de damunt. Sols la seua nora, vídua de guerra, paper encarnat per la immensa actriu Setsuko Hara, és capaç de tractar-los amb afecte.

Aquesta és, en essència, tota la història, i tanmateix difícilment el cinema abastarà mai unes cotes de poesia i sensibilitat paregudes a les que Ozu desplega a mans plenes en aquesta obra mestra. Perquè en “Contes de Tokyo” els personatges es comporten amb una naturalitat difícil de superar. Els amants del cine ens hem acostumat a eixa manera de fer tan nord-americana, que es caracteritza per la presència d’un toc romàntic. El propi Coppola, director de la trilogia “El Padrí”, que és un monument cinematogràfic, va reconéixer que la primera part li va eixir massa romàntica, i ho va tractar d’esmenar en la segona part. Però sempre hi ha en les pel·lícules nord-americanes una certa exacerbació dels sentiments, una manipulació dels caràcters, que ajuda a l’espectador a prendre partit per un protagonista o per una idea, perquè aquells són repolits de tal manera, que es potencien clarament els seus aspectes més admirables, i s’amaguen els trets més vulgars o dolents.

En canvi, “Contes de Tokyo” és ben distinta, ja que es tracta d’una pel·lícula realista per excel·lència, on tot sembla quotidià, poc brillant, moralment neutral, perquè el director no pren partit per cap dels protagonistes: es limita a contar una història, tal com qualsevol de nosaltres la podríem viure, com a pares o com a fills. I, així, deixa que la sensibilitat de cadascú siga la que mane i diga per on vol anar en la vida, perquè no hi ha que absoldre ni perdonar a ningú, només es tracta de sentir el que senten els personatges, i Ozu és un mestre en mostrar-nos-ho d’una manera ben natural, sense crits, llàgrimes ni aldarulls.

No hi ha millor definició de l’art que la d’Ozu en “Contes de Tokyo”, i podria resumir-se així: la vida és també això que passa a la pantalla, tot i que tu, espectador, encara no te n’havies adonat.