Aquell nou empleat, que va començar a treballar a
l’oficina l’estiu passat, tenia un caràcter tan introvertit que cridava
l’atenció. D’entrada, no va despertar la simpatia dels altres companys, perquè
no seguia els costums que s’hi servaven de manera inveterada. No feia el
descans reglamentari de quinze minuts per prendre un café, i en tot moment
mantenia un silenci que trencava en ben comptades excepcions, i sols si ho
exigia la faena. No cal dir que una persona així de laboriosa i discreta
prompte es va guanyar l’admiració del cap de departament, la qual cosa provocà
l’enveja general.
De la meua banda, he de dir que des del
primer dia em va intrigar aquella personalitat singular. I encara que comprenia
l’animadversió que la seua conducta suscitava en els altres companys, per pura
curiositat vaig tractar de guanyar-me la seua confiança, perquè intuïa que sota
aquella aparença impenetrable s’amagava un misteri que seria interessant de
desentranyar.
No sé si per agraïment, o per pura
necessitat de comunicació, que el nou company em va concedir al poc de temps un
tracte privilegiat. Encara que aquesta consideració no em suposava cap benefici
especial, puc dir que em sentia satisfet del que havia aconseguit, perquè això
m’allunyava de la mediocritat que envoltava tots els altres.
Un dia em va proposar de visitar-lo a sa
casa el diumenge següent. Pel que em va contar, era vidu des de feia deu anys,
i vivia en companyia del seu fill, en una casa situada als afores del poble. La
seua intenció era que hi passàrem la vesprada junts, jugant als escacs.
No cal dir que vaig acceptar de bon grat
la invitació, tot i que feia un grapat d’anys que no practicava el joc dels
escacs. Em felicitava pel meu do de gents, que m’havia permés de guanyar-me
aquella amistat tan difícil en un curt període de temps.
Després de trucar a la porta, vaig haver
d’esperar cinc minuts perquè m’obrira. En aparéixer, es va disculpar dient que
era sol a casa, i que la meua arribada l’havia sorprés afaitant-se.
Sense donar-li més importància, vaig
passar avant en companyia del meu amfitrió, que em conduí a una terrassa
il·luminada per un sol primaveral francament agradívol.
Com que el tauler dels escacs era ja
preparat, començàrem tot seguit la partida. La seua manera de jugar era molt
disciplinada, i no tocava cap peça sense abans pensar-se bé quin havia de ser
el seu moviment. Però, una vegada presa la decisió, l’executava amb rapidesa.
He de confessar que, en un principi, m’incomodava aquesta captinença seriosa i
reconcentrada, mes després d’un quants errors lamentables vaig lligar uns
quants moviments que igualaven la partida. Tan bon punt vaig equilibrar la meua
posició, em va oferir les taules, notablement enutjat. No vaig dubtar
d’acceptar-les, tot i que fóra per correspondre la seua hospitalitat.
Mentre recollíem els escacs, es va produir
un soroll a la planta superior de la casa, que em va colpir. La seua explicació
m’era difícil d’entendre:
–No et preocupes. És la mala pècora del
meu fill, que es diverteix a la cambra amb el seu gat.
Feia una estona m’havia dit que era sol a
casa, i ara em feia esment, per primera vegada, que hi era també el seu fill.
No vaig poder evitar que una ganyota de desconcert es presentara a la meua
cara.
–Perdona que no t’esmentara abans que
també hi era el meu fill, però no tenim cap relació. Ens limitem a coexistir
sota el mateix sostre. Dins d’un moment, se n’anirà. Aleshores entrarem a la
seua cambra i t’ensenyaré el secret que hi guarda.
Al poc de dir-me aquestes paraules
inquietants, vam sentir com la porta principal del habitatge s’obria i es
tancava d’un colp sec. No ocultaré que, en aquell moment, la impaciència per
descobrir el que s’amagava a l’habitació del fill em provocava un gran
torbament.
–Ja podem pujar-hi. De segur que no deus
haver vist mai una cosa igual.
No em podia aguantar ni un minut més. Em
vaig apressar a pujar els graons de l’escala, darrere de l’amo de casa, que
demostrava mantenir una gran agilitat. Quan érem dins de l’habitació, em va
sobtar l’aparició, entre la penombra que hi regnava, d’uns ulls felins que
refulgien dins d’una gàbia situada al costat del llit.
–Millor serà que no encenga el llum, per
no molestar l’animal, que és molt nerviós.
–Quina classe de bèstia és aquesta? –vaig
preguntar amb el cor en un puny.
–És un gat salvatge, que el meu fill es
dedica a ensinistrar, durant el seu temps lliure, en aquesta cambra.
Aquell felí tenia un aspecte ferotge.
Sacsejava contínuament la cua peluda, i en cap moment no aconseguia estar-se
quiet dins de la gàbia. De tant en tant, s’ufanejava de la seua agressivitat
alçant una de les mans i mostrant-nos les urpes llargues i esmolades, mentre
deixava escapar algun marrameu que en la foscúria d’aquella cambra resultava
espaordidor.
La visió d’aquell animal, i les
circumstàncies en què em trobava (al costat d’una persona encara desconeguda
per a mi, en una casa estranya i a l’habitació d’un fill barallat amb son pare
per raons que ignorava), em van fer sentir l’espant de qui no sap com
defendre’s davant d’un greu perill, i vaig sortir-ne esverat.
En tornar a la planta baixa, em vaig
inventar una excusa poc convincent, i més que no anar-me’n vaig fugir d’aquella
casa, sense intentar sostraure cap informació addicional que em permetera
comprendre el sentit d’allò que acabava de contemplar.
Ara que ja han passat uns quants mesos de
tot això, encara recorde, com un malson, la barreja de terror i odi que hi havia
a la seua cara, mentre em parlava dins d’aquella cambra. Era com si presagiara
l’horrible final que tindria la seua vida, a penes unes hores més tard.
Però, d’açò últim, vaig haver
d’assabentar-me’n pel periòdic:
«La passada nit del diumenge, al número 4
del carrer Montalt, un gat salvatge sense llicència, que els propietaris de
l’habitatge tenien reclòs en una gàbia, per causes que a hores d’ara es
desconeixen, s’hi va fer escàpol. L’animal potser estava famolenc, perquè es va
acarnissar d’una manera horrible amb Ramon Coll i el seu fill Pere Coll. La
reconstrucció dels
fets fa pensar que el fill va ser atacat per la fera, en obrir la porta de la
seua cambra, i que el pare degué intentar fugir, però abans d’obrir la porta va
ser enxampat pel felí. Els cadàvers presentaven ferides i mutilacions
esgarrifadores. La policia hi va acudir alertada pels crits d’auxili de les
víctimes. Fins ara no es tenia notícia de l’existència de gats salvatges
engabiats. S’ha estés una forta preocupació entre la població del barri. En
aquesta ocasió, la sort va acompanyar la intervenció de les forces policials, i
fou possible abatre el gat quan intentava entrar a la casa del costat, on viuen
un matrimoni i els seus cinc fills. Les investigacions continuen».
