divendres, 20 d’octubre de 2017

UN POEMA DE MANUEL MORENO DÍAZ

Quan vaig presentar el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago", al febrer de 2016, vaig destacar que un dels poemes que més m'agraden d'un llibre tan reeixit és "Tejados de Tomelloso", perquè és una composició d'una gran bellesa plàstica de la qual "m’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància".

El pas del temps és una de les matèries poètiques per excel·lència. Tots els poetes ens sentim subjugats pel sentiment de pèrdua que va associat al seu decurs. Tot poema barreja sentiments, sensacions i pensaments en proporcions diverses, a fi d'expressar una emoció que d'altra manera seria inefable. Jo veig en aquest poema tot això: la frescor a la cara de qui puja a la teulada per desafiar l'estret horitzó que l'envolta, la decepció que tothom experimenta quan pren consciència que ha passat el temps en què tot era possible, la convicció que és inútil intentar fugir d'un mateix, perquè sempre tornem al nostre passat.

Com que m'agrada aquest poema i aprecie molt Manuel, vaig aprofitar que el dia 12 d'octubre em trobava prop de Tomelloso per desplaçar-me al poble del meu amic poeta i fotografiar les seues teulades. Així, em trobe en condicions d'oferir als seguidors del meu bloc un poema tan bell acompanyat d'unes fotografies de les teulades de Tomelloso, tal com es veuen en l'actualitat des del quart pis d'un edifici del poble.

TEJADOS DE TOMELLOSO

Estos han sido siempre tus dominios,
el inmóvil oleaje de las tejas,
la caída sin fe de las antenas,
el consuelo a dos aguas de la lluvia.
Ellos, tan bien peinados por el aire,
tan bien arados de intemperie,
ellos, enjalbegados de luna,
parroquianos del alba y los crepúsculos,
pisados por el sol o sucios de relente,
han sido siempre tu única montaña.

Abrigado de altura,
como un dios indolente,
aprendiste tus ojos en sus lomas
y a comulgar la luna cada noche.
Los vientos escolares siempre hallaban
lapiceros con que escribir
la lentitud del humo,
se probaban la ropa
tendida en las terrazas,
repartían tu ausencia por el mundo.

Con su abrazo de escamas verdecidas
y sus alas de arcilla,
los tejados la casa cobijaban,
incubaban la luz de cada cuarto,
le daban su tibieza justa,
la del salón, modosa y ventanera,
la especiera y candeal de la cocina,
aquella que le daba a las alcobas
el color de los trajes heredados,
la que regaba cada tarde el patio
de eucarísticos vencejos,
la luz con la camisa de domingo,
que tan bien le sentaba a tu pereza.

Ahora, a pie de herida,
de la vencida fe de los tabiques,
contemplas los difuntos lamparones
de barro tapia abajo,
la larvada humedad de los cimientos,
los muñones de la escayola enferma,
techos que solo eran capaces
de sostener el cielo, no la nieve,
ni la escondida cicatriz del hielo;
pero entre los escombros tu mirada
todavía descifra
el manso silabeo de la lluvia,
la efímera sintaxis de las nubes,
la prédica tenaz de las estrellas,
aquello que aprendiste,
como un dios indolente,
subido en los tejados de la infancia.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

CARTA OBERTA DES DE "FRANCOLAND" A QUI CORRESPONGA



“Quan el misteri és massa gran, resulta impossible desobeir” (Saint-Exupéry). En efecte, passa sovint que la realitat ens sembla tan aspra que necessitem el misteri per defugir-la. El misteri té força poètica i és una via d’eixida que ens permet fer-nos escàpols quan els dessabors ens aclaparen. Hi ha misteris exògens, que naixen fora de nosaltres, i plens d’encant ens fan pensar “que tot està per fer i tot és possible” (Martí i Pol), però també n’hi ha d’altres endògens, que són creats per nosaltres mateixos o pels grups socials en què ens integrem, a fi d’ajudar-nos a sobrevolar la crua veritat que ens envolta.

El misteri ens dóna tant a canvi de tan poc que no podem renunciar a ell. Per això el misteri té prestigi, com també el té l’esperança o la utopia. Ara bé, en una societat oberta hi ha misteris molt diversos i contradictoris entre si, i si cada individu o col·lectiu té dret a perseguir els seus propis misteris, en exercici de la seua llibertat, caldrà que ho faça de manera respectuosa amb els drets dels altres individus i col·lectius que obeeixen a uns altres misteris ben diferents.

El Dret és avorrit perquè s’ha de fonamentar en la racionalitat, no en el misteri. No obstant això, el Dret és imprescindible, ja que la societat s’ha de regir per regles que valguen per a tots i això és incompatible amb la subjectivitat del misteri, que cadascú s’inventa en funció de les seues aspiracions. Si volem que la convivència pacífica siga possible, ha d’haver-hi, per tant, una jerarquia entre la norma jurídica, que en una democràcia és fruit de la voluntat popular majoritària, i el misteri, que és objecte d’obediència tan sols pels qui creuen en ell.

L’obediència als misteris de cada individu i de cada grup social s’ha de subordinar a les normes que la majoria s’ha donat, perquè si no fóra així podria més el caprici de cadascú que el respecte als drets i llibertats dels altres. Si no tenim clara aquesta subordinació, la convivència esdevindrà impossible. Bona prova del que dic és que qualsevol grup social que il·legalment realitze el seu misteri, el primer que farà serà aprovar una norma jurídica per preservar-lo, ja que a partir d’eixe moment considerarà que cap altre misteri s’ha d’obeir si va en contra del seu misteri inaugural. Per això la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, que va aprovar el Parlament català el passat dia 7 de setembre, estableix la indivisibilitat de l’Estat català.

Jo crec que els independentistes catalans són conscients d’aquesta subordinació del misteri que tant adoren i pretenen al Dret, i per aquesta raó titllen de “Francoland” la democràcia espanyola. La seua estratègia és vendre a nivell internacional la idea que Espanya és un país no democràtic, on no es respecten els drets humans. Com que el Dret, en majúscula, ha de respectar eixos drets, si demostren que tal respecte no existeix, deixa de ser el sistema jurídic espanyol, amb la seua Constitució i els seus estatuts d’autonomia, una ordenació digna d’obediència.

Una part important de la societat catalana pensa que Espanya no és una democràcia perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació, i han decidit fer justícia pel seu compte, però jo crec que s’equivoquen, perquè el règim parlamentari espanyol, amb totes les seues imperfeccions, és homologable al règim vigent en altres països europeus que són considerats pertot arreu com democràtics.

Fet i fet, opine que la unilateralitat és un error, i si no fóra perquè hi ha tanta gent que està convençuda del contrari, m’inclinaria a pensar que ens trobem davant de la representació col·lectiva d’una comèdia, en la qual el guionista fa dir als diferents protagonistes que la independència no comporta eixir de la Unió Europea, ni suposa la pèrdua de la nacionalitat espanyola, ni tan sols que el Barça deixe de jugar la Lliga espanyola. I del deute públic ja en parlarem, i de la Seguretat Social, i dels impostos, etc., com si foren uns detalls sense importància. Es comporten com si foren xiquets experts a aplicar la llei de l’embut, d’una manera tan poc subtil que faria riure si no es tractara d’un joc tan preocupant.

divendres, 13 d’octubre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (5)

Qui nega l’evidència, enmig d’una conversa, és perquè no troba arguments per defensar la seua opinió i, malgrat això, no vol reconèixer que està equivocat. És una persona, doncs, que no és pas de fiar.
***
Tenim la sensació que, a mesura que ens fem majors, el temps passa cada dia més a pressa. Però els dies tenen les mateixes 24 hores que abans. Per tant, els qui hem canviat som nosaltres, no el temps.
***
Li agradava tant el silenci que, després de parlar, sempre demanava perdó.
***
Només volia que el deixaren en pau, però va cometre l’error de dir-ho.
***
Era tan intel·ligent que quan mirava al seu voltant les idees se li espantaven.
***
Era tan indecís, que no prenia una decisió quan ho tenia clar, sinó quan es cansava de dubtar d’allò que tenia clar.
***
Els millors amics són aquells que no es creuen en l’obligació de donar-nos consells.
***
Sempre deia el que li convenia, fins i tot quan no li convenia dir-ho.
***
Hi ha dues classes de persones: les que sols saben que no saben res i les que no saben ni això.
***
Qui se sent feliç de ser un imbècil i quan es mira a l’espill no s’ofén, no hauria d’ofendre’s perquè els altres li ho recorden.
***
Era tan just que, per unes o altres raons, tothom acabava queixant-se-li.
***
De vegades es passa de l’amistat més entranyable a l’odi més extrem, en un temps mínim: el que necessita una persona per dir-li a una altra la veritat més elemental.
***
Ser sincer no és dir tot el que un pensa, sinó el que calga per traure a un altre de l’error.

divendres, 6 d’octubre de 2017

L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.
Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:
a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.
b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que no es limita a evitar situacions desfavorables, sinó que pretén aconseguir una finalitat determinada. Així, hi ha vegades en què la veritat ens destorba per arribar a la meta que ens hem marcat i, per això, prescindim d'aquella conscientment. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres. És un autoengany que respon a una estratègia predeterminada, és a dir, que es carrega de raons abans d'actuar, sense importar-li la seua notòria falsedat.
Tant l'autoengany defensiu com l'ofensiu poden obeir a interessos personals. La diferència, però, rau en que l'autoengany defensiu és menys agressiu i calculador: qui s'autoenganya per raons defensives s'acontenta amb eixir del pas davant d'una situació conflictiva. En l'autoengany ofensiu, en canvi, hi ha una aposta més meditada a favor de la mentida, que no es para davant de res per tal d'aconseguir els seus interessos. I és que, en la vida, tot és qüestió de matissos: no és el mateix creure's que defraudar a l'Hisenda pública no és indigne d'un bon ciutadà, que declarar-se objector fiscal per raons ideològiques i demanar a tothom que seguisca el seu exemple. En el primer cas, tenim l'actitud més aviat defensiva d'aquell qui no vol pagar a Hisenda i busca una justificació a la seua conducta, sense pretendre fer prosèlits. En el segon cas, hi ha el comportament desafiant d'aquell qui no sols està convençut de tenir raó, sinó que eleva el seu convenciment a la categoria de doctrina, la qual cosa l'espenta a l'aventura un tant mesiànica de propagar el seu exemple, tot i que siga convocant manifestacions, demanant el vot en unes eleccions o fundant una associació d'aduladors.
Jo crec que vivim en una societat en la qual abunden aquesta classe de mesies que adopten l'autoengany com estratègia per enganyar els altres i portar-los a la desesperació, perquè de vegades l'esperança necessita d'una mica d'autoengany, a fi que la veritat no se'ns faça del tot insuportable, però la mentida deixa de ser pietosa quan no calma el dolor sinó l'aguditza portant-nos a un camí sense eixida.
Fet i debatut, l'autoengany que resulta socilament perillós, i que és molt actual, és aquell que no es limita a l'individu que el concebeix sinó que aquest intenta propagar les seues conviccions desconectades de la realitat en cerca de les ments d'aquelles persones incautes que, desproveïdes de claredat d'idees, cauen con beneits al parany del seu discurs de predicador orat.
Entre els qui detenten algun tipus de poder abunden molt aquesta mena de predicadors que tenen la gosadia de demanar-nos la confiança, i no són capaços d'il·luminar-nos amb cap idea engrescadora. Uns volen canviar-ho tot i els altres no res, però ambdós s'abstenen sistemàticament d'articular un discurs convincent i coherent.
Recorde que després de la "pantanada" de Tous em van contar que, quan construïen l'autopista, les persones majors d'Algemesí s'acostaven encuriosides als operaris i tècnics de la concessionària a informar-los que calia fer-hi un pont en un punt determinat, ja que quan hi havia una riuada l'aigua sempre buscava eixe camí. No el van fer i, efectivament, quan va venir la "pantanada" una part important del terme es va inundar per culpa de la falta de previsió. Els qui projectaren l'autopista s'autoenganyaren pensant que això no passaria mai, però la gent del poble, ama d'una memòria col·lectiva, sabia que eixes coses passaven de tant en tant, inevitablement. Estaria bé que els predicadors de tota mena escoltaren més a la gent modesta que tant ha aprés contemplant la natura, perquè eixes veritats senzilles podrien evitar moltes catàstrofes, en estar lliures de sofisticats autoenganys.

dissabte, 30 de setembre de 2017

AQUELLA ESCOLA DE LA MEUA INFÀNCIA

Encara recorde el meu primer dia de col·legi. Era l'any 1962, al començament de la tardor. Jo tenia quatre anys i plorava desconsolat perquè no entenia l'interés dels meus pares a deixar-me abandonat en un lloc desconegut.
És cert que prèviament la meua mare havia tractat de preparar-me, fent-me preguntes enigmàtiques, com ara: “¿Que no t'agradaria anar a una casa plena de xiquets de la teua edat, on t'asseuries en unes cadires menudes i t'ensenyarien moltes coses?”.
Jo no entenia el significat d'aquelles paraules. Potser aquesta serà la causa que mai no les haja oblidat. Perquè la memòria és així d'eficaç: selecciona els records d'aquelles experiències que en el seu dia més ens van impressionar, bé per la seua importància en la nostra vida bé pel desconcert que ens produïren.
Tot i que vaig plorar molt aquell dia inaugural, a hores d'ara no sabria dir si fou un dia trist. Crec que sí, perquè hi vaig descobrir que havia de complir unes obligacions i pertanyia ja al passat aquella època en què podia dedicar tot el temps a jugar amb el meu germà i els amics del carrer.
No obstant això, a més dels plors, d'una manera vaga em vénen al cap sensacions positives, que van lligades a la satisfacció de trobar-me junt als altres xiquets de la meua edat, amb els quals compartia un destí comú, que era especialment gratificant durant el temps de l'esbargiment, quan ens deixaven lliures al pati i jugàvem a futbol i a “bufa-conill”.
Després del primer dia en van venir d’altres, i a mesura que passaven les setmanes la situació es va normalitzar. El meu col·legi es deia igual que ara: “Navarro Daràs”, i tenia una secció masculina i una altra femenina, que estaven separades pel parc. En aquella escola no volien veure'ns barrejats, els xiquets i les xiquetes, cosa que tenia ocasió de lamentar sempre que la meua cosina m'acompanyava fins a la porta del col·legi i m'hi invitava a entrar sense ella. Aquesta experiència em neguitejava, ja que no entenia pas la raó de l'acomiadament forçós. Potser d'una manera intuïtiva em semblava estrany que a l'escola es creara una barrera artificial entre xiquets i xiquetes, que no existia al carrer on jugàvem tots plegats.
Quan jo era menut, no era gens estrany que ens obligaren a servar uns costums i normes que nosaltres no enteníem. Així, una altra situació que havíem de patir els xiquets en aquella època era la discriminació a l'escola de la llengua que parlàvem a casa i al carrer. Els mestres, per prescripció governativa, sempre se'ns adreçaven en castellà. Per tant, es relegava el valencià a una situació de segona categoria.
L’educació sentimental dels xiquets de la meua generació està molt marcada per una sensació de desemparament davant d’unes institucions que amb una retòrica buida i uns plantejaments irracionals volien privar-nos d’aquelles coses amb les quals ens identificàvem d’una manera natural (la nostra llengua, la veritat que el sentit comú infantil era capaç de reconéixer, la contemplació de la vida com un joc i no com una vall de llàgrimes i tantes altres).
I és que a l'any 1962 la dictadura del general Franco encara mantenia tot el seu immens poder. Així, mentre que la democràcia necessita convéncer els ciutadans perquè les propostes polítiques isquen endavant, sota el comandament del dictador es defugien les explicacions, ja que l'instint de supervivència empentava aquell règim a no enraonar sobre allò que resultava indefensable. Ans al contrari, utilitzava la irracionalitat per reafirmar el seu poder, com ara, la imposició d'una moralitat hipòcrita que reprimia la gent i la feia sentir-se culpable i temorosa de tot.
És d'aquella època que em ve la meua prevenció instintiva davant tot tipus d'himnes. I és que tant a la primera hora del matí, com al final de la vesprada, ens feien entonar uns cants paramilitars la lletra dels quals no enteníem en absolut. Fer una cosa sense saber per què la fas, això és el que sentíem nosaltres cantant aquells himnes victoriosos. En aquell temps estava covant dintre meu una aversió a totes les exaltacions irracionals d'una grandesa que mai no pot raure en unes estrofes solemnes accentuades per una música emotiva, sinó en l'esforç contínuament renovat per véncer les dificultats diàries, amb els seus petits o grans èxits i fracassos.
Vist amb els ulls d'un xiquet de quatre anys, tanta exaltació patriòtica no era més que un joc fet per als adults, en el qual ens obligaven a participar-hi. Tots els xiquets teníem molt clar que no estàvem obligats a entendre unes lletres que no havien estat escrites per als infants. Per tant, ens limitàvem a fer el que ens manaven i a contemplar amb estranyesa tot el ritual que acompanyava aquell joc.
Un d'aquests himnes feia així:
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharon nuestros padres.
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también.
Uns altres himnes incorporaven a les seues lletres presagis tan dolents com “si te dicen que caí” i “moriremos besando la sagrada bandera”.
Ja veus, quina gana tenien alguns que lluitàrem i morírem com herois. I és que l'obsessió d'aquell règim nefand era presentar-nos el món com un lloc de lluita constant. Així, “¡Viva la muerte!”, era una exclamació que no estava mal vista aleshores. Es cantava a la mort i no a la paraula. Ans al contrari, la paraula i el diàleg estaven mal vists, perquè serveixen per convéncer i aquell règim no volia pas que ningú no el convencera que estava equivocat ni necessitava convéncer a ningú per fer complir les seues ordres.
Arran d'aquesta experiència, en fer-me major, moltes vegades pensava que els xiquets, amb el nostre desconcert, érem els únics que aportàvem un poc de seny a aquell espectacle tan ridícul. Ara mateix, però, ho veig d'una altra manera, i crec que tots érem víctimes d'un règim que ens negava les llibertats més elementals: els adults, que d'una manera conscient o inconscient es veien obligats a participar en el joc, i els xiquets, que a poc a poc ens sentíem més i més aclaparats per la doctrina oficial, que havíem d'obeir cegament.
He dit abans que era l'any 1962 quan vaig començar anar a l'escola, i en aquell temps encara hi havia molts xiquets que no podien prendre's a casa un got de llet. Una de les coses que millor recorde d'aquells primers dies és el fred de l'hivern, que tractava de temperar una estufa de llenya encesa enmig de la classe, de la qual partia una xemeneia que abocava el fum al carrer en travessar un dels finestrals de l’aula. Un gran perol ple de llet bullia damunt de l'estufa. Els destinataris d'aquella llet érem nosaltres, i tots els dies la senyora Leonor ens en donava un got.
Malgrat totes aquestes frustracions, jo vaig tenir la sort de trobar-me amb dos mestres plens de bonhomia i paciència, que em feien anar a gust a aquella escola i sentir-me volgut. I és que davant de situacions adverses, l’esperança també es troba en aquelles persones que ens tracten amb una certa amabilitat.
Els dos primers anys, dels tres que vaig ser alumne del col·legi “Navarro Daràs”, la meua mestra va ser doña Emilia, que era l'esposa d'un altre mestre que li deien don José Chillida. Sempre la recordaré com una mestra afectuosa, que tractava els xiquets amb respecte. Es preocupava per tots els seus alumnes, i quan agafàvem una malaltia llarga ens visitava a fi d’interessar-se per la nostra salut.
El tercer i últim any d'estança en aquell col·legi el meu mestre va ser don Julián, que era també una bona persona i si ens castigava ho feia amb molta indulgència. Si parle dels seus càstigs és perquè després els recordava amb enyorança, en passar a altres col·legis on els ensenyants s'hi aplicaven d'una manera més desconsiderada i no per això més efectiva.
A don Julián li dec una experiència molt grata, que la meua memòria associa a una altra una mica dolorosa. Era per la vesprada, durant el temps de l'esbargiment, quan a través dels balustres d’una de les baranes del col·legi vaig albirar mon pare, que en adonar-se de la meua presència es va acostar al lloc on em trobava per saludar-me. A penes vaig poder dir-li cap cosa, perquè tot seguit va sonar el timbre i vaig haver de tornar a classe. Mai no oblidaré la immensa pena que vaig sentir en aquell moment: el meu pare era a l’altre costat de la barana i no havia pogut estar amb ell ni un sol minut. Les llàgrimes em regalimaven per les galtes, quan don Julián em va cridar perquè llegira. Normalment, ens agafava d'un en un i ens feia llegir al seu costat, mentre amb el dit índex anava seguint la frase perquè no ens perdérem. Doncs bé, aquell dia va ser el primer que vaig prendre consciència que ja sabia llegir correctament, és a dir, amb una certa fluïdesa. “Vuelve a tu sitio y no llores más, que ya sabes leer muy bien”, em va dir don Julián, satisfet de comprovar que el miracle de la lectura s'havia realitzat novament.
Sempre recordaré aquests dos mestres, que van ser els primers d'una llarga llista, com els més afables que mai no he tingut. Si per mi fóra, no me n'hauria anat d'aquell col·legi. Possiblement aquells van ser els tres anys més feliços de la meua infància, malgrat totes les anormalitats que en aquella època havíem de patir.
Han passat molts anys i la societat ha avançat, la qual cosa ha permés corregir moltes d'aquelles situacions extravagants. Cal no oblidar, però, que la humanitat sempre avança quan enderroca barreres artificials que limiten el desenvolupament de les persones. L'educació ha de servir per donar als ciutadans la preparació necessària perquè no ens enganyen, tot i que siga a través de formes molt depurades i subtils, imposant-nos d'amagat noves barreres.

dimarts, 26 de setembre de 2017

LA CREACIÓ LITERÀRIA

Una de les satisfaccions més grans que proporciona la bona literatura, és que ens permet accedir a una altra realitat. Perquè tota obra literària suposa la creació d’una realitat distinta a la que ens envolta, que obliga el lector a substituir la realitat “real” per la realitat “fictícia” que es desplega a les seues pàgines. Però aquesta substitució no comporta fugir de la vida, sinó endinsar-se en ella per una altra via.
Resulta subjugant poder canviar de realitat, en el sentit de passar a un nivell de realitat distint, amb la sola condició de dedicar un temps a la lectura. Una lectura que no sols ha de ser atenta, sinó també crítica, a fi de no perdre mai de vista les relacions existents entre la història que ens conta l’escriptor i la que nosaltres vivim. Així, no serà difícil que la ficció il·lumine alguns racons de la nostra quotidianitat que fins aleshores havien restat foscos.
I és que la realitat es presenta sovint d’una manera ambigua o amagada sota una gran varietat de disfresses, i no es deixa atrapar fàcilment. En canvi, la millor ficció, en ser fruit de l’enginy i de la sensibilitat de l’escriptor, té la virtualitat de desvelar-nos allò que els nostres ulls no solen veure, i també les raons que tenim per dubtar del que se’ns vol vendre en la vida real com una veritat incontestable. En definitiva, la literatura juga un paper essencial en el procés de maduració de l’individu i, per tant, de la societat.
En un estat totalitari o autoritari, el poder estableix la censura i altres mesures de caire sancionador per frenar la llibertat creadora. En un estat que es declara democràtic, les actuacions són més subtils, i s’utilitzen unes vies molt delicades per controlar la creació literària i redirigir l’interés del públic cap a determinades obres menys compromeses.
A hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen.
La bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per verificar la certesa del que acabe de referir.
A propòsit de la creació literària i la seua estreta relació amb la vida, hi ha un poema meu que fa així:
                                                    POEMA CAPGIRAT
Aquest poema s’inicia amb un rerefons
de foscor que presagia tempesta, i és fàcil
que, com tants altres d’origen semblant,
acabe malament.
Les circumstàncies obscures el decanten
cap a un negre final, i contra aquest destí
poc hi puc fer, per bé que no descarte
del tot la sorpresa,
perquè en tota composició poètica domina
l’imponent primer vers, però, de vegades,
la brusca aparició d’un pensament extraviat
obra el miracle,
i els versos següents il·luminen el poema
fins a treure’l del seu entorn ancestral,
i així la inclinació fatal del principi
resta alterada.
És un misteri entendre si aquesta gran força
que assenyala el devenir del poema sols actua
sobre el paper o és capaç d’agarrar la vida
i capgirar-la,
com ens intrigaria saber per què fem versos,
si no sentírem de tard en tard com d’intensa
és aquesta experiència d’escriure sobre la vida
per provocar-la.

dijous, 21 de setembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (4)


La música són notes i el silenci és la falta de notes. Però, sense silenci, la música no és possible, com no és possible escriure amb un llapis sense un paper en blanc. De la mateixa manera el no-res forma part del tot, perquè aquest no podria existir sense aquell, que li serveix d’àmbit.
***
Contar clarament allò que sabem o pensem, requereix d’una certa valentia, ja que és ben fàcil que el narrador siga penalitzat per la seua sinceritat. Per això els poderoses diuen tantes mentides, perquè sempre volen guanyar.
***
La realitat virtual és l’enginy humà posat al servei que el no-res siga.
***
Saludar és un ús social, pagar els deutes és una obligació jurídica, fer caritat és un deure moral. Qui no compleix cap d’aquestes tres normes, en principi, hauria de ser reprovat amb més contundència que el qui en compleix una o dos. Amb tot, és just reconéixer que el qui no saluda, ni paga el que deu, ni s’apiada de ningú, és menys cínic que aquell qui saluda i dóna una almoina a una persona a la qual ha portat a la ruïna per no pagar-li un deute o no donar-li el que li pertoca.
***
La democràcia és estimar el govern del poble, pel poble i per al poble, per damunt de totes les coses, i respectar a qui no pensa igual que nosaltres com si fórem nosaltres mateixos.
***
Qui no s’estima a si mateix, no pot estimar els altres. Qui s’estima a si mateix amb desmesura, tampoc.
***
Els qui es dediquen a fer trampes per saltar-se les lleis, diuen que són “enginyers”. Per això es parla d’enginyeria comptable, financera, legal, etc. Però, realment, les seues trampes ofenen tant el sentit comú, que si els responsables de redactar les lleis i fer-les complir no miraren cap a un altre costat, fàcilment podrien assenyalar-los amb el dit.
***
La majoria de les coses importants ens passen sense adonar-nos-en: un dia ens alcem del llit i en mirar-nos a l’espill descobrim la cara d’un imbècil, que potser unes quantes hores abans encara ens semblava un poc intel·ligent.
***
Hi ha corders i hi ha llops. Per als corders això no seria tan greu, si no fóra perquè han de viure entre llops.
***
El que té més mèrit no es trobar, sinó buscar sense trobar i no cansar-se.
***
La mentida, quan es diu des del poder, no sols pretén enganyar els altres, sinó també evitar que siguen conscients dels seus drets. La mentida institucional busca, per tant, anul·lar el proïsme com a ciutadà.
***
De vegades plorar és tan sà i necessari com riure.