dimecres, 16 d’agost de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (1)

La felicitat seria l’absència del dolor, com creia el filòsof, si quan res no ens fa mal no ens queixàrem.
***
En cas de dubte, dóna-li la raó a qui ha sabut callar a temps.
***
De vegades, no entendre absolutament res és una prova evident de sentit comú.
***
L’interés general no és la suma de tots els interessos particulars.
***
Una societat és justa si cadascú se sent en possessió del dret a esperar que li donen la raó quan la té.
***
Dialogar és parlar perquè algú t’escolte i, sobretot, callar perquè un altre et puga parlar.
***
No tinc gaire clar on es pot traçar la frontera entre els sentiments i els pensaments. Perquè els sentiments es pensen i els pensaments se senten. Potser aquesta difusa frontera entre els uns i els altres tindrà la culpa que mai no actuem d’una manera completament lliure, ni quan pensem ni quan sentim.
***
Sempre pensem que les desgràcies més grans ens passen a nosaltres, perquè quan els passen als altres no ens semblen tan greus.
***
Qui nega l’evidència no opina, es limita a mentir.
***
Si sempre calles per no ofendre, acabaràs renunciant a pensar.
***
Acontentar un egoista és una tasca impossible.
***
Ni pensa com viu, ni viu com pensa; es limita a fer el que pot.
***
Era optimista, perquè ho veia tot tan fosc que sempre pensava que no podíem anar a pitjor. Era pessimista, perquè ho veia tot tan clar, que quan es feia fosc pensava que ell tenia la culpa.
***
La diferència entre el zero i l’infinit és que el primer no sap quan comença i l’altre no sap quan acaba.

dimecres, 9 d’agost de 2017

"HI HA LLOCS..."

Hi ha llocs on la gent es delita
aprenent a fer del desengany
una sofrença més tolerable
i no una decepció incandescent.
Un poc de mentida aprofita
per inventar altres raons,
que posen al nostre abast
noves possibilitats de reeixir.
Un poc de veritat és prudent,
quan ens bevem a glops la joia
d’un moment, i no ens adonem
que li diuen amor perquè acaba.

diumenge, 30 de juliol de 2017

MEMÒRIA DE LA LLUM

No és una llum encesa,
sinó una memòria de la llum,
la que encara retenen els meus ulls.
D'una vegada i per sempre,
van quedar tallats els camins
i ja no tindré l'oportunitat
de renàixer a hora foscant,
car habite en els confins
del que mai més seré.

És tan inhòspit aquest extraviament,
que pressent l'avenir
i no encerte a comprendre la raó
de tanta pèrdua sense nostàlgia.
Si allò que amb afany vaig pretendre,
ha esgotat el seu temps,
on resta l'esperança?
Després del final, ningú creu,
tot i que hi haja un demà.

I així cante, plore i estime quan tot
es tanca sobre si mateix i el món
no promet nous abismes
que es deixen explorar, ni impostats desdenys
àvids de carícies, ni sols recents
a punt de consumir-se, però assedegats
de temps, de treball i de paraules.
Perquè hi ha un buit que he d'abraçar
per omplir-lo de la meua vida.

dissabte, 15 de juliol de 2017

UNA VERITAT IMPURA

"Gilles", de Watteau

En memòria d’Antoni-Lluís Carrió i Artigues

Desitgem un silenci amatent,
que el neguit no ens aclapare quan arribe l’hora
de sentir-nos sols per defugir
la companyia dels fantasmes, grans o petits,
que ens acacen perquè creuen estimar-nos,
oblidant que l’amor ha perdut el seu estat de gràcia
i, del seu fulgor, tan sols en resta un pàl·lid reflex,
que ens fa recordar aquella fascinació,
no com una realitat plena de sentit,
sinó com un preludi només d’aquesta insignificança
en què s’han transformat els dies.

Seria senzill que ens deixaren respirar tranquils,
però no mereixem tanta complaença:
la vida ens depara un grapat d’aspres instants,
que ens sorprenen quan intentem anar enllà
d’unes paraules tan volàtils
que van i vénen sense trobar parador.
I si penses, en un moment donat,
que pots tramuntar la carena, aviat t’adones
de la teua indòmita equivocació,
car has aprés a endevinar-te amb clarividència,
fill com ets d’una antiga saviesa.

Abans avorríem la nit, i durant el dia
ens obríem a una encisadora llum; en canvi,
ara ens movem entre penombra, fred i vapor.
De tot podem parlar-ne, però si diguem
que ens sentim tristos i cansats,
és inútil esperar que l’amor ens rescate,
perquè ja no queda amor;
se l’endugueren sense demanar-nos permís
i ens deixaren amb les ganes d’estimar més,
privats del do de lliurar-nos sencers,
orfes d’una passió que vam somiar com si fóra possible.

I no intentem pas fer llàstima;
cadascú afronta com pot el seu destí maldestre.
Ens subjuga la foscúria, però som conscients
del nostre dret a reivindicar la claror,
i durant un cert temps, vacil·lem
entre defensar les nostres raons o acceptar l’evidència.
I com que tota matinada convida a la innocència,
solem arriscar-nos a desafiar fronteres,
encara que prompte abandonem,
no per convenciment, sinó forçats
per una veritat tan impura com la mentida.

Pau per als solitaris, que una excelsa quietud
s’escampe pel nostre territori. Admirem
sense reserves cada aurora, cada crepuscle,
i així, entre el bé i el mal, divaguem
com si estiguérem guillats, i de tant en tant
encertem dient: sí, no, prou;
fins que a la fi allò que resta és el remordiment
per tot el que hem callat o deixat de fer,
car sols això ens tenalla
quan, sense paraules, mirem a l'horitzó
en cerca dels versos que ja no escriurem.

divendres, 7 de juliol de 2017

PETITA HISTÒRIA

Taula d'Antonio Machado a Baeza
Al professor Alberto Roca
Necessitàvem un perquè
i ens donares el pensament.
I si ara sóc ací, bregant amb les paraules,
a tu ho dec, car res no tindria sentit
de no descansar sobre un ferm propòsit.
El temps passa, i anem escrivint
la nostra petita història. Potser
hom dirà que és una de tantes:
la lluita contra el present pel demà,
i el pòsit amarg de cada desfeta.
Però conservem el record del teu entusiasme,
i això també és l’esperança:
creure en aquells que ens estimen,
aprendre dels que transmeten
la seua humana experiència.
No hi ha molt més que dir: callar a temps
és una bona manera de concloure.
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l’adéu, sinó l’oblit.

divendres, 30 de juny de 2017

LLUM REMOTA

No sóc cap malaguanyat:
és la vida la que m’ha ensenyat a perdre.
I si ara sóc ací, impacient,
amb la mirada oberta cap al demà,
no és perquè em refie de les meues forces,
sinó perquè m’he cansat tantes voltes de mi mateix
que ara em trobe capaç de deixar enrere
els fantasmes que el temps m’ha inventat.

He perdut, però puc creure:
és com si de sobte m'arribara l’oportunitat
de mirar per última vegada
l’àngel que sempre he cobejat.
I quan li obric la porta és per dir-li:
“Benvingut sigues, encara,
mai no he renunciat
a la llum que per fi m’encens”.

Una llum que mai s’apagarà
i és part de la meua memòria,
perquè jo sempre t’he imaginat
com en aquest moment et veig:
avançant cap a mi amb les ànsies intactes,
fugint de l’ombra que et fustiga
per procurar que la meua ombra es retire
i s’òbriga pas l’última esperança.

dissabte, 24 de juny de 2017

LA PARAULA

"Retrat d'una dama jove", D'Antonio Pollaiuolo
Si no tingueres un nom, series
presència pura, i amb delit
ens inventaríem una paraula
per definir-te. Com ara, Llum,
perquè il·lumines les distàncies
i mai no mostres els camins,
quan ens congreguen
els teus esclats enlluernadors.

Però també Quietud, perquè omplis
de misteri tots els móns que habites,
i amb tu és ben fàcil callar
per no ofendre el meravellós silenci
que precedeix l’amor que promets
i mai no dónes. Beneïda sigues,
amant gasiva que ens fas el do
de postergar l’irrepetible.

I per què no Solitud, si amb tu
ens sentim tan sols que no gosem
mirar al voltant per ignorar
que ningú no ens espera.
Solitud, però, definitiva,
perquè ens lliurem a tu,
no en cerca d'una esperança,
sinó d'un naufragi clement.

dissabte, 17 de juny de 2017

RECORDANT ARCADI ESPAÑA

Tota persona amaga un paisatge propi, que sols podrem conéixer si, anant enllà de la pura aparença, aconseguim penetrar a l’indret profund on s’originen els seus pensaments i les seues emocions. Perquè tots els éssers humans guardem eixe lloc secret que fonamenta la nostra identitat i ens fa distints dels altres.

No em sembla cap excés barrejar la idea de persona amb la de paisatge. És clar que un home o una dona no són un riu, ni una muntanya, ni un bosc, però sí que hi ha en ells el mateix contrast de colors, de llums i de perspectives que apreciem en albirar una vall a la tardor o a la primavera, una mar perdent-se cap a l’horitzó a l’hora de l’alba o al capvespre, una marjal en temps de sega o en temps de sembra.

Paral·lelament al que passa amb els paisatges físics, que canvien segons les hores del dia o les estacions; els paisatges interiors d’homes i dones estan regits per les seues idees i els seus sentiments, és a dir, per la seua intel·ligència i la seua afectivitat, que es complementen l’una a l’altra, perquè pensem el que sentim i sentim allò que pensem, i aquesta interacció marca la nostra evolució vital. En ocasions, és el sentiment el que doblega la força del pensament, però en altres és la raó la que modela els nostres afectes. El resultant final és la personalitat de cadascú, que és un gran misteri perquè sempre és capaç, en un  moment impensat, de sorprendre’ns.

Vivim un temps en què la banalitat està molt present allà on mirem, i per desgràcia aquesta circumstància no sols ens empobreix com a persones, sinó que limita la nostra capacitat de valorar com cal, amb la calma i l’atenció necessàries, el paisatge humà que ens envolta, que és tant com dir cadascun dels paisatges vius de què són portadores, amb la seua singularitat, les persones que tractem a diari.

En el cas d’Arcadi, el seu paisatge era tan ric i tenia unes arrels tan fondes, que era molt difícil no fixar-se en ell, amb interés i esperança. Perquè tots ens fem preguntes, tard o d´hora, i sentim la necessitat de trobar respostes que donen sentit a les coses que fem. I les persones com Arcadi, sense saber per què, com per art d’encantament, pertanyen a eixa classe especial de persones que il·lumina camins, que obri portes, que convida a la reflexió. Uns li dirien saviesa a aquest do, però jo en el cas d’Arcadi preferisc parlar de poesia.

Per a mi, el tret més característic d’Arcadi és que era un poeta, i no dic açò perquè ell escriguera versos, cosa que no em sorprendria, ni perquè fóra una de les poques persones que he vist al tren llegint un poemari (crec que era de Pedro Salinas), sinó perquè malgrat ser una persona intel·lectualment inquieta, brillant, oberta a una gran diversitat de matèries, pense que el tret més característic de la seua personalitat era estar en possessió d’una força que l’empenyia a cercar l’essència de les coses, la raó última dels comportaments humans, que és el que busca el poeta quan intenta expressar amb paraules l’inefable.

No cal dir que desentranyar un misteri tan profund sols està a l’abast d’unes poques persones. Però jo estic convençut que Arcadi va completar amb èxit el seu camí, perquè si parlaves amb ell de qualsevol qüestió, sempre et convencies que sabia del que parlava, no sols perquè ho havia estudiat, sinó també perquè ho havia sentit. I això era una prova  evident de què Arcadi havia ataüllat algunes veritats essencials, com ara, i molt destacadament, que no pot hi haure progrés real si es fomenta la divisió i no la unió de les persones, la convivència. Com deia l’humanista valencià Lluís Vives, “amb la concòrdia, tots els béns fructifiquen. Amb la discòrdia pereixen”. En aquest aspecte, Arcadi era un superdotat. Coneixedor profund de la història més recent, la seua causa més preclara bé podria resumir-se en les paraules que va pronunciar Azaña a Barcelona en el seu cèlebre discurs del 18 de juliol de 1938: “Pero es obligación moral, sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe como nosotros queremos que se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, si alguna vez les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído magníficamente por una ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón”.

Passant a un plànol més personal, voldria acabar fent una referència a la tertúlia literària que Arcadi va dirigir amb constància, durant més de deu anys. Gràcies a la seua generositat, vaig tenir la satisfacció que dedicara la del dia 21 d’octubre de 2015 al meu poemari “Hores ingrates”. L’endemà, al meu bloc, vaig dedicar una entrada a l’acte, i la vaig titular TERTÚLIA A CARCAIXENT: L'AMIC ARCADI.

En aquesta entrada, deia, en extracte, el següent:

Ahir de vesprada vaig passar una bona estona a la Biblioteca del meu poble, en companyia dels amics d'una tertúlia literària que des de fa més d'onze anys condueixen amb mà mestra i d'una manera entusiasta Arcadi i Lola. (...) Crec que la reunió va estar molt animada i em va fer molta il·lusió que alguns dels presents llegiren poemes meus i s'interessaren pel que escric i, en general, per les meues coses.

Una vegada més, vaig defendre que la poesia sempre serà necessària, perquè els poemes són un mitjà idoni que ens permet practicar l’art difícil de reconéixer les nostres pròpies emocions i de reconéixer també les dels altres, i això ens empeny a ser més clements i més savis.

Vull aprofitar aquestes línies per retre-li un petit homenatge a Arcadi, que és una persona entranyable, intel·lectualment inquieta i un gran coneixedor de la història. Com que és un home culte, igual parla d'assaig que de literatura o de cultura popular. Impossible avorrir-te si ets al seu costat. Li vaig pregar que llegira un poema meu, i va triar el que obri el poemari. Ell va definir molt bé el sentit últim del meu llibre quan va destacar la dedicatòria que li faig al nostre enyorat amic Pasqual Adrià, de qui dic que "en les seues hores ingrates mai no va perdre l'esperança". (...) Per això mai no l'oblidarem.

En efecte, mai no oblidarem Pasqual, com tampoc no podrem oblidar-te, Arcadi, perquè necessitem esperança i tu ens la donares a mans plenes.