dissabte, 17 d’agost de 2019

DOLOR

He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Compartírem tantes coses,
al llarg de tants anys, que el meu cor
es va amerar per sempre del teu dolor,
i també –per què no?– de la teua esperança.
Jo vaig descobrir la tristesa mirant-te als ulls,
i això no s’oblida. La tristesa que guardaves
per a tu sol, com qui guarda un secret.
El secret més amarg.
Quan es tenen disset anys, els cossos
es mouen per pura set de llum. Aleshores
no és just haver d’aprendre a maleir la solitud.
No és temps encara. Però tu aprengueres
ben prompte que la vida no és justa,
i això no es perdona.
¿Què nega la mort
quan la vida ens humilia?
Potser la vida
és sols un presagi
que la mort confirma.
He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Després de conviure tant de temps
amb la teua absència, un gran dubte
encara em sotraga.
Necessite saber què he de fer
amb el dolor que m’encomanares.

diumenge, 11 d’agost de 2019

DEMÀ

Darrere de les finestres la tardor dibuixa
un paisatge que es nega a ser compartit.
Tot invita a una perdurable solitud.
Si bé ho penses, resulta plàcid
romandre a recer de tanta inútil passió,
oblidar-te del món i que el món t'oblide,
fer de la fugida l'única esperança.

Passen les hores i quan era més fàcil creure
que res no podia canviar, de sobte, t'adones
que el dia comença a enfosquir. Quina claredat,
doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?
I dubtes de les teues percepcions,
i penses o creus d'una manera vaga
que demà seràs capaç de retindre la llum.

dimarts, 6 d’agost de 2019

PLUJA CANVIANT

Avui la pluja, discretament, s’ha presentat
i li hem donat la benvinguda, car feia temps
que no ens acompanyava.
Cada vegada estem més sols, les estrelles
s’amaguen darrere d’una claror falsa,
tot esdevé una cruel representació
on cadascú fa i diu el que pot,
i quasi sempre erra.
Quan pertoque deixar caure el teló,
potser la pluja també vindrà a visitar-nos,
perquè hem sabut estimar la vida
i patir els embats dels dies més aspres,
el decandiment de les hores
que no perdonen la nostra debilitat i se’n fugen
lentament, amb traïdoria, sabedores
que la jugada és feta i seua és la victòria.
Però res no serà igual després de nosaltres,
encara que ningú no ens recorde:
algunes cases restaran buides, fins i tot
es perdran unes quantes paraules i s’apagarà
la llum que irradiaven els nostres ulls quan miraven
el cel encapotat del capvespre abans de la pluja,
d’aquesta pluja que ja no serà la mateixa
quan siguen altres veus les que la canten.

dimarts, 30 de juliol de 2019

UN SILENCI CURT

Un silenci curt pot ser el preludi

d’un dolor que s’expressa a crits,
o el final d’un goig inefable,
quan l’amant, exhaurit, oblida
paraules i promeses recents.

Un silenci curt pot ser també
un bocí de silenci primigeni,
o millor: tot el silenci de l’univers,
concentrat en un punt de l’espai
i del temps, com un amor que calla.

dijous, 25 de juliol de 2019

TRÀFIC

Amb el pas del temps, ens movem
prou bé a les fondàries, car hem après
a traficar en desenganys i condols
per resistir l’escomesa de les hores, i sabem
com pintar llunes enmig de la foscúria,
sense cap altre propòsit que seguir
avançant pel nostre camí.

És ben fàcil, amb el pas del temps,
considerar digne el manteniment
d’una certa impostura, a fi de no cedir
a la temptació de deixar-nos aclaparar
per tots els circumloquis de la pena,
i així aparentem ser àrbitres d’una partida
que jugàrem fa temps i perdérem.

Amb el pas del temps, sobretot es tracta
de preservar una certa estètica en la desfeta,
que els dies passats no ensorren impunement
els dies futurs i siga possible reeixir a la tristesa
que es desplega davant dels nostres ulls,
perquè hem tocat fons, però tenim ungles
per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.

dissabte, 20 de juliol de 2019

SOBRE ELS ANTICS ENTUSIASMES

Potser a tots us haurà passat alguna vegada, que de bones a primeres escoltes una música que t’emociona fins al moll dels ossos i tu mateix et sorprens d’aquest sentiment, perquè ja l’havies escoltada altres voltes i no et tocava el cor d’igual manera. I és que el factor temporal juga un paper un tant arbitrari en el desenvolupament espontani de les nostres emocions.
Quasi sempre, el moment més màgic és quan descobrim una cosa singularment bella o iniciem una nova etapa plena d’expectatives. Després el temps s’encarrega, a poc a poc, d’esgrogueir les il·lusions que hi havíem posat. No obstant això, de vegades, com he assenyalat, passa tot just el contrari, que no és el despertar d’un nou dia el que ens aclapara sinó la seua fotografia visitada molt de temps després. És a dir, pot passar que la nova contemplació d’un paisatge o l’audició repetida d’una cançó exciten més els nostres afectes que no les inaugurals.
Crec que no està gens malament aquesta incertesa, que ens dóna la possibilitat d’esperar que els antics entusiasmes, després d’haver-los perdut, un dia ressuscitaran en la nostra estima, amb força renovada. Per això, no hauríem mai de menysprear allò que un dia vam ser capaços d’estimar tant, ja que mai no morirà del tot.
Per acompanyar aquesta entrada, podeu escoltar aquesta cançó que tant m’emociona, encara:

dijous, 11 de juliol de 2019

SALVATGE


Aquell nou empleat, que va començar a treballar a l’oficina l’estiu passat, tenia un caràcter tan introvertit que cridava l’atenció. D’entrada, no va despertar la simpatia dels altres companys, perquè no seguia els costums que s’hi servaven de manera inveterada. No feia el descans reglamentari de quinze minuts per prendre un café, i en tot moment mantenia un silenci que trencava en ben comptades excepcions, i sols si ho exigia la faena. No cal dir que una persona així de laboriosa i discreta prompte es va guanyar l’admiració del cap de departament, la qual cosa provocà l’enveja general.
De la meua banda, he de dir que des del primer dia em va intrigar aquella personalitat singular. I encara que comprenia l’animadversió que la seua conducta suscitava en els altres companys, per pura curiositat vaig tractar de guanyar-me la seua confiança, perquè intuïa que sota aquella aparença impenetrable s’amagava un misteri que seria interessant de desentranyar.
No sé si per agraïment, o per pura necessitat de comunicació, que el nou company em va concedir al poc de temps un tracte privilegiat. Encara que aquesta consideració no em suposava cap benefici especial, puc dir que em sentia satisfet del que havia aconseguit, perquè això m’allunyava de la mediocritat que envoltava tots els altres.
Un dia em va proposar de visitar-lo a sa casa el diumenge següent. Pel que em va contar, era vidu des de feia deu anys, i vivia en companyia del seu fill, en una casa situada als afores del poble. La seua intenció era que hi passàrem la vesprada junts, jugant als escacs.
No cal dir que vaig acceptar de bon grat la invitació, tot i que feia un grapat d’anys que no practicava el joc dels escacs. Em felicitava pel meu do de gents, que m’havia permés de guanyar-me aquella amistat tan difícil en un curt període de temps.
Després de trucar a la porta, vaig haver d’esperar cinc minuts perquè m’obrira. En aparéixer, es va disculpar dient que era sol a casa, i que la meua arribada l’havia sorprés afaitant-se.
Sense donar-li més importància, vaig passar avant en companyia del meu amfitrió, que em conduí a una terrassa il·luminada per un sol primaveral francament agradívol.
Com que el tauler dels escacs era ja preparat, començàrem tot seguit la partida. La seua manera de jugar era molt disciplinada, i no tocava cap peça sense abans pensar-se bé quin havia de ser el seu moviment. Però, una vegada presa la decisió, l’executava amb rapidesa. He de confessar que, en un principi, m’incomodava aquesta captinença seriosa i reconcentrada, mes després d’un quants errors lamentables vaig lligar uns quants moviments que igualaven la partida. Tan bon punt vaig equilibrar la meua posició, em va oferir les taules, notablement enutjat. No vaig dubtar d’acceptar-les, tot i que fóra per correspondre la seua hospitalitat.
Mentre recollíem els escacs, es va produir un soroll a la planta superior de la casa, que em va colpir. La seua explicació m’era difícil d’entendre:
–No et preocupes. És la mala pècora del meu fill, que es diverteix a la cambra amb el seu gat.
Feia una estona m’havia dit que era sol a casa, i ara em feia esment, per primera vegada, que hi era també el seu fill. No vaig poder evitar que una ganyota de desconcert es presentara a la meua cara.
–Perdona que no t’esmentara abans que també hi era el meu fill, però no tenim cap relació. Ens limitem a coexistir sota el mateix sostre. Dins d’un moment, se n’anirà. Aleshores entrarem a la seua cambra i t’ensenyaré el secret que hi guarda.
Al poc de dir-me aquestes paraules inquietants, vam sentir com la porta principal del habitatge s’obria i es tancava d’un colp sec. No ocultaré que, en aquell moment, la impaciència per descobrir el que s’amagava a l’habitació del fill em provocava un gran torbament.
–Ja podem pujar-hi. De segur que no deus haver vist mai una cosa igual.
No em podia aguantar ni un minut més. Em vaig apressar a pujar els graons de l’escala, darrere de l’amo de casa, que demostrava mantenir una gran agilitat. Quan érem dins de l’habitació, em va sobtar l’aparició, entre la penombra que hi regnava, d’uns ulls felins que refulgien dins d’una gàbia situada al costat del llit.
–Millor serà que no encenga el llum, per no molestar l’animal, que és molt nerviós.
–Quina classe de bèstia és aquesta? –vaig preguntar amb el cor en un puny.
–És un gat salvatge, que el meu fill es dedica a ensinistrar, durant el seu temps lliure, en aquesta cambra.
Aquell felí tenia un aspecte ferotge. Sacsejava contínuament la cua peluda, i en cap moment no aconseguia estar-se quiet dins de la gàbia. De tant en tant, s’ufanejava de la seua agressivitat alçant una de les mans i mostrant-nos les urpes llargues i esmolades, mentre deixava escapar algun marrameu que en la foscúria d’aquella cambra resultava espaordidor.
La visió d’aquell animal, i les circumstàncies en què em trobava (al costat d’una persona encara desconeguda per a mi, en una casa estranya i a l’habitació d’un fill barallat amb son pare per raons que ignorava), em van fer sentir l’espant de qui no sap com defendre’s davant d’un greu perill, i vaig sortir-ne esverat.
En tornar a la planta baixa, em vaig inventar una excusa poc convincent, i més que no anar-me’n vaig fugir d’aquella casa, sense intentar sostraure cap informació addicional que em permetera comprendre el sentit d’allò que acabava de contemplar.
Ara que ja han passat uns quants mesos de tot això, encara recorde, com un malson, la barreja de terror i odi que hi havia a la seua cara, mentre em parlava dins d’aquella cambra. Era com si presagiara l’horrible final que tindria la seua vida, a penes unes hores més tard.
Però, d’açò últim, vaig haver d’assabentar-me’n pel periòdic:
«La passada nit del diumenge, al número 4 del carrer Montalt, un gat salvatge sense llicència, que els propietaris de l’habitatge tenien reclòs en una gàbia, per causes que a hores d’ara es desconeixen, s’hi va fer escàpol. L’animal potser estava famolenc, perquè es va acarnissar d’una manera horrible amb Ramon Coll i el seu fill Pere Coll. La reconstrucció dels fets fa pensar que el fill va ser atacat per la fera, en obrir la porta de la seua cambra, i que el pare degué intentar fugir, però abans d’obrir la porta va ser enxampat pel felí. Els cadàvers presentaven ferides i mutilacions esgarrifadores. La policia hi va acudir alertada pels crits d’auxili de les víctimes. Fins ara no es tenia notícia de l’existència de gats salvatges engabiats. S’ha estés una forta preocupació entre la població del barri. En aquesta ocasió, la sort va acompanyar la intervenció de les forces policials, i fou possible abatre el gat quan intentava entrar a la casa del costat, on viuen un matrimoni i els seus cinc fills. Les investigacions continuen».

dijous, 4 de juliol de 2019

L'ORIGINALITAT DE GAUDÍ

Tot artista busca tenir una veu pròpia a través de la qual poder canalitzar la seua creativitat. Perquè pot existir l’impuls creatiu, la possessió d’idees engrescadores, el perfeccionament tècnic, però res d’això no serà suficient per aconseguir l’excel·lència artística si un no és capaç d’expressar-se d’una manera característica, que la diferencie dels altres.
Per tant, tot artista ha d’aconseguir una certa originalitat, però ho ha de fer d’una manera equilibrada, natural, com una conseqüència lògica de la seua personalitat i no com una exacerbació del seu jo. Sobre l’originalitat, Gaudí va fer algunes reflexions molt interessants, com ara: “l'originalitat no s'ha de buscar", ja que considerava que llavors corria el perill d'esdevenir extravagància. No és difícil, doncs, endevinar que -en la seua concepció de l'art- calia defugir la sofisticació i retornar a l'origen, que és tant com reivindicar “la simplicitat de les primeres solucions”.
Certament, el gran arquitecte modernista va ser plenament coherent amb aquestes idees. Per això, el que més sorprén de la seua obra és l’aparent senzillesa, malgrat el seu barroquisme. En efecte, les seues obres modernitzen una tradició mil·lenària, però no ho fan mitjançant solucions rebuscades, sinó adreçant la mirada vers la natura. Així, Gaudí considerava que “el gran llibre, sempre obert i que hem de fer un esforç per llegir, és el de la Naturalesa, i els altres llibres es prenen a partir d'ell, i en ells es troben els errors i males interpretacions dels homes”.

divendres, 28 de juny de 2019

TEMPS

"Home amb una pipa", de P. Cézanne
Entre el que hem viscut i el que ens espera,
és possible escindir un bocí de temps,
a penes el breu centelleig d'una idea
que ens fa conscients de la baixada;
de la desraó en què ens movem.

Allò que vam tenir l'atreviment de pensar
que era nostre, ara ho contemplem
lliure d'afegits, perquè és real i no admet
ornaments ni apocades disculpes.
És el que resta després de tants anys.

I és horrible aquest penúltim sopar
que ens correspon celebrar sense profit,
acaronant amb les mans les despulles
dels antics somnis. És horrible i bell
saber que un dia vam ser capaços de somiar tant.