diumenge, 21 d’abril del 2024

L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.
Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:
a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.
b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que consisteix a mentir als altres per a mentir-se a si mateix. Es tracta d'aquelles situacions en les quals la persona transmet històries, situacions i percepcions que estan distorsionades. En un principi sí que s'és conscient d'esta xicoteta distorsió de la realitat, però a poc a poc la persona acaba sent absorbida pel seu relat i el personatge. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres.
Per a Arendt, l'autoengany és el perill per excel·lència dels polítics. Perquè els mentiders autoenganyats perden tot contacte amb un món real que finalment sempre els acaba atrapant.
Prou sovint, els polítics es comporten com a mentiders autoenganyats que tenen una fe infinita en el poder de la comunicació política per a conquistar la ment del públic. Es donen en ells les dues versions de l'autoengany, ja que, per una part necessiten creure's el que es convé per a resultar convincents quan neguen la realitat, i per una altra part necessiten que els ciutadans creguen les seues divagacions perquè sense els seus vots no poden arribar enlloc. A tal fi, fan servir la propaganda.

dimecres, 10 d’abril del 2024

LITERATURA NECESSÀRIA

Walter Benjamin va dir que la meitat de l'art de narrar rau a referir una història lliure d'explicacions, cosa que no sol fer el món de la informació. En efecte, quan llegim una notícia al diari, és molt normal que el periodista barrege un determinat esdeveniment amb tota mena d'explicacions. En canvi, un bon narrador ha d'estalviar-se les valoracions i ser capaç de contar-nos una història amb tanta gràcia que ens divertisca i prenga vida davant dels nostres ulls, és a dir, que s'explique per ella mateixa.
El millor lector és aquell que s'acosta a la literatura d'una manera absolutament contrària a com ho fa el qui compra un periòdic al quiosc: no per a informar-se, ni per a assabentar-se del que passa al món real, sinó -com deia Isaac B. Singer- per plaer, igual que fan els xiquets quan obrin un llibre de contes en cerca d'històries estranyes i meravelloses. Per això una novel·la o un conte, encara que el llegim moltes vegades, sempre ens sembla distint, perquè les històries poden ser interpretades segons les circumstàncies i la pròpia experiència vital del lector. Tanmateix, poca gent hi ha que gaudisca de llegir moltes vegades una mateixa notícia del diari, perquè les explicacions, una vegada ja es coneixen, no demanen una nova lectura, ja que esdevenen velles, gastades.
Per què no ens cansem mai de llegir les mateixes històries? Martín Garzo destaca com la ficció no cerca desautoritzar el món real, sinó ampliar el camp d'allò que és possible. El que mou a un narrador de històries és el desig de donar un significat a l'existència. I això no vol dir que un bon escriptor haja de ser capaç d'inventar-se històries difícils o molt originals. El que de debò resulta fonamental en la literatura és que les històries contades ens ajuden a viure, mostrant-nos la injustícia i alhora la possibilitat de la justícia. Com deia Pavese, la literatura serveix per a rescabalar-nos dels afronts de la vida. Jo experimente eixe sentiment sempre que m'emocione llegint, perquè em sent molt ben acompanyat.

dissabte, 23 de març del 2024

QUADERNS RETROBATS

Estos últims dies he estat regirant papers a la casa dels meus pares i, de manera sorprenent, han aparegut uns quaderns que romanien oblidats en un calaix des de feia quasi cinquanta anys.

Quan tenia quinze o setze anys, feia servir uns quaderns de tapes de cartró de diversos colors per a passar a net els meus poemes. I així ha sigut com, quan menys ho esperava, he recuperat els versos que escrivia quan era un adolescent.

He de reconéixer que l’experiència ha sigut molt emocionant, ja que en llegir el que escrivia quan era un monyicot m’he adonat que en aquell moment inaugural de la meua vida m’interessaven uns temes que, després, sempre m’han preocupat. Una vegada més, doncs, s’ha confirmat que la infància és la pàtria dels éssers humans, i que allò que aleshores no racionalitzava del tot, ara, després de tants anys, quan he madurat, amb més experiència i més força en el pensament, seguix semblant-me pròxim, és a dir, em reconec en aquell xiquet que un dia vaig ser i en els versos que aleshores escrivia. Ara podria, potser, explicar-me millor, però no per això seria més sincer en la manera d’expressar el que bullia al meu interior.

No és que els poemes em semblen brillants, però no renunciaria mai a ells, ja que tenen una autenticitat que difícilment ara podria mantindre. L’ardor juvenil em feia prendre carrera i quan em posava a versificar preferia ser rotund a ser delicat.

Els poemes estan escrits entre els anys 1973 i 1975, i jo en aquella època era un alumne de batxillerat que parlava en valencià però escrivia en castellà, com tots els xiquets que ens vam criar durant el temps ignominiós de la dictadura franquista. Per tant, la meua poesia d'aquella època està tota escrita en eixe idioma, que era també el idioma dels grans poetes que jo llegia en aquell moment: Machado, Lorca. Miguel Hernández, Alberti, Neruda, etc.

Ací teniu uns quants poemes, perquè en feu un tast dels meus pecats de joventut:

I

Al son de las sacudidas

de una noche larga y lenta,

escupí sobre el asfalto

de una calle sin fronteras.

Cuántas cosas no he olvidado,

cuántos recuerdos me ciegan

de una historia que se escribe

con sangre, luto y paleta.

Cuántas palabras se repiten

pero después se desechan.

Quiero la muerte tranquila,

quiero la verdad a secas.


IV

Te imagino

y eres irreal,

llena de silencio.

 

Quiero acariciar tu voz,

tu voz dulce,

tu voz de cristal.

.

Quiero tocar el velo transparente,

el velo blanco,

el velo de luna

que cubre tu cuerpo frágil,

misterioso.

 

Te imagino

y eres irreal.

Déjame volar junto a ti;

la eternidad no me asusta

a tu lado.

 

        XIV

Me pierdo entre estrellas y abismos,

olvidado de todo lo que es humano,

de todo lo que durante tantos años

ha limitado mis ansias de infinito.

 

Me pierdo entre oscuridades sin caminos.

He estado demasiado tiempo jugando,

demasiados sueños he soñado

para seguir en tierra y por eso me he perdido.

 

Soy inmortal y formo parte de un infinito.

Me pierdo entre estrellas y abismos,

entre dulces silencios sin relojes,

olvidado de todo lo que es humano y reducido.

 

     XVIII 

Un poco de sol, un poco de aire.


Viento, abre la ventana,

penetra con toda tu fuerza

en la triste habitación sin lluvia,

con su cama, su mesa, su silla

y ese inevitable reloj de pared

que vomita su tic-tac en el oído.


Viento, abre todas las ventanas;

abre todas las paredes y todos los muros,

que no quede nada por abrir

en el mundo.


Tierra, ábrete para que mi cuerpo

vague por tus secretos pasadizos,

entre cavernas y cuevas profundas,

donde duermen los seres olvidados

que un día respiraron el aire y la luz.

 

Ábrete, día, para que mis ojos

puedan consumir la claridad.


Ábrete, infinito, que quiero ser

una estrella invulnerable,

una infinita porción de vacío,

una inacabable molécula de oscuridad.


                            XIX

Más allá del cristal, la noche, y más allá, la nada.

Separaciones, ventanas: aquí el silencio, allá el sonido,

por todas partes despojos de esperanza, el vacío.

 

Déjame existir en tu mirada, que entre los cristales

la muerte es una sombra que se presiente muy cerca.

 

Sentado en una habitación poblada de pájaros

que me devoran poco a poco, a picotazo limpio,

siento cómo el suelo intenta recuperarme.

 

Arrebátame de este encierro, de esta oscuridad,

déjame vivir en tu mirada, prendido de esa luz

que despide el gris infinito de tus ojos.


                      XX

Me gusta avanzar entre las rocas,

por la espesura de un bosque incierto;

no creo en el camino sino en el que anda.

Creo en el hombre que descree

y se detiene a meditar su alternativa.

 

Creo en el hombre que no acepta,

en el que busca y no encuentra, no creo

en la fácil oración de quien lo sabe todo

y solo repite lo que ya se ha dicho.

Creo en el hombre que crea.

 

Creo en el rebelde que golpea y destruye

todo lo que le contiene, en el que grita;

aprendo del hombre que sabe escuchar,

de aquel que planta cara a quien le entorpece.

Creo en el hombre que se abre paso.

 

        XXIV

Amor, que te quiero triste, amor,

que te quiero cansada, amor,

que te quiero palpitando

una noche larga.

 

Amor, que te necesito verde, amor,

que te necesito blanca, amor,

que te necesito desnuda

junto a mi ventana.

 

Amor, en mis días tristes, amor,

quiero escuchar tus palabras, amor,

en mis noches profundas,

un beso y una lágrima.

 

Amor, palpita a mi lado, amor,

que la vida se me escapa, amor,

que nos persigue la brisa

de la mañana.

 

            XXVIII

 A la luna me llevaron seis estrellas,

una noche lluviosa y extraña,

el miedo convirtió mis manos en garras,

me quisieron arrastrar hacia el abismo.

 

Hundido en una grieta volcánica,

me recogió una fuerza salvaje,

marcó mi regreso un reguero de polvo,

permanecí dormido durante semanas.

 

En el amanecer de un día cualquiera,

desperté aturdido ante un paisaje normal;

pronto me di cuenta de mi situación:

no se puede vencer pero sí luchar.

 

Húndeme en una duna del desierto,

rescátame de la más grande calamidad;

yo estoy aquí siempre alerta,

víctima y verdugo, perseguido y cazador.




SOBRE EL MAL

Quan Hanna Arendt va estudiar el totalitarisme nazi i els seus camps d'extermini, va emprar l'expressió kantiana de "mal radical" per designar aquella terrible experiència. Però Arendt i Kant utilitzen l'expressió pensant en coses distintes. Així, per al filòsof de la Il·lustració, el mal radical és una propensió de la voluntat a desatendre els imperatius morals de la raó. En canvi, per a Arendt, el mal radical es caracteritza per ser "un mal absolutament incastigable i imperdonable que ja no pot ser comprés ni explicat pels motius malignes de l'interés propi, la sordidesa, el ressentiment, l'ànsia de poder i la covardia". És a dir, així com per a Kant, el mal radical és una perversió que podem entendre per referència a motius, el mal radical d'Arendt no és pas racionalitzable, perquè respon a objectius inèdits fins aleshores, que busquen la destrucció de la idea mateixa d'humanitat.
Temps després, quan la gran pensadora contemporània va escriure el llibre "Eichmann a Jerusalem", va adoptar un altre punt de vista per a qualificar aquestes manifestacions extremes de la maldat humana. Així, va encunyar el concepte de banalitat del mal per a caracteritzar una forma de perversitat que no s'ajusta als patrons amb què la nostra tradició cultural ha tractat de representar-se la maldat humana. Deia en el dit llibre la filòsofa alemanya que "ara estic convençuda que el mal mai no pot ser radical, sinó únicament extrem, i que no posseeix profunditat ni tampoc cap dimensió demoníaca. Pot estendre's sobre el món sencer i llançar-lo a perdre precisament perquè és un fong que invadeix les superfícies. I desafia el pensament, tal com vaig dir, perquè el pensament intenta assolir certa profunditat, anar a l'arrel, però quan tracta amb la qüestió del mal eixa intenció es veu frustrada, perquè no hi ha res. Eixa és la seua banalitat. Solament el bé té profunditat i pot ser radical".
Utilitza, per tant, dues expressions distintes per a designar una mateixa realitat: els crims contra la humanitat del nazisme. Segons el seu primer punt de vista, cal parlar de mal radical, perquè va enllà de tot el que la humanitat havia conegut fins a eixe moment. Però després la pensadora reflexiona i considera que l'esmentada realitat ha de ser designada com mal banal, perquè ella s'adona que Eichmann era una persona absolutament superficial, i això li fa pensar que els pitjors crims no requereixen un fonament positiu en l'agent, sinó que poden sorgir d'un dèficit del pensament.
Jo pense que el mal radical i el mal banal interactuen, i que els individus que estan en possessió del mal absolut utilitzen persones superficials per a executar i expandir els seus crims.

dissabte, 9 de març del 2024

INDESIDENTER


Un dels misteris actuals més grans és per què hi ha tanta gent subjugada per la mentida.
La primera consideració que se m'acudeix és que la mentida actua com una teràpia quan la veritat ens fa mal o ens causa maldecaps. En aquests casos, no es pot parlar d'engany sinó d'autoengamy, ja que no hi ha cap víctima de la mentida, sinó connivència amb l'engany. Ara bé, en el plànol moral, jo crec que s'ha de mantindre una certa jerarquia quant al rebuig que mereixen els actes dels qui propal·len mentides interessadament i els actes dels pobres desgraciats que se les creuen perquè necessiten una mica d'esperança, i a falta d'un remei més eficaç, s'acontenten amb qualsevol cosa.
La mentida, per tant, té prestigi, però se l'ha guanyat de forma molt dolenta. Qui es creu a gratcient una mentida, que moltes vegades és tan basta que no hauria de ser capaç per si mateixa d'enganyar a ningú, és perquè està desesperat, i aquesta desesperació el col·loca en una situació d'inferioritat respecte a aquell qui, conscient de la feblesa del proïsme, fa servir les arts més vils, inclús els diners públics, per a guanyar poder, prestigi i riquesa.
L'anterior constatació em porta a fer una altra consideració: quan la mentida és acceptada voluntàriament pel seu destinatari, i esdevé autoengany, no pot dir-se que hi haja una víctima de l'engany, però sí que hi ha un perdedor, perquè l'autoenganyat es degrada com a persona, i no sols es degrada sinó que reconeix al mentider una superioritat.
El vot és una manifestació de voluntat, no de coneixement. El que es demana al votant és que diga qui vol que el represente, per les raons o les desraons que siguen. Això fa que, en democràcia, siga molt difícil penalitzar la mentida si els ciutadans la consenten. Ara bé, si una democràcia es basa en la mentida és perquè ha arribat un moment en què una majoria de la societat s'ha degradat i ha acceptat ser de pitjor condició que aquells qui els agombolen amb cants de cigne.
Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:


Nosaltres sabíem 
d'un únic senyor 
i vèiem com 
esdevenia 
gos. 
Envilit pel ventre, 
per l'afalac al ventre, 
per la por, 
s'ajup sota el fuet 
amb foll oblit 
de la raó 
que té. 
Arnat, menjat 
de plagues, 
sense parar llepava 
l'aspra mà 
que l'ha fermat 
des de tant temps 
al fang. 
Li hauria estat 
senzill de fer 
del seu silenci mur 
impenetrable, altíssim: 
va triar 
la gran vergonya mansa 
dels lladrucs. 
Mai no hem pogut, 
però, desesperar 
del vell vençut 
i elevem en la nit 
un cant a crits, 
car les paraules vessen 
de sentit. 
L'aigua, la terra, 
l'aire, el foc 
són seus, 
si s'arrisca d'un cop 
a ser qui és. 
Caldrà que digui 
de seguida prou, 
que vulgui ara 
caminar de nou, 
alçat, sense repòs, 
per sempre més 
home salvat en poble, 
contra el vent. 
Salvat en poble, 
ja l'amo de tot, 
no gos mesell, 
sinó l'únic senyor. 

divendres, 1 de març del 2024

ELS FETS I LES PARAULES

No hi ha fets en estat pur. Tot allò que passa va seguit de paraules que ho interpreten. I, amb el pas del temps, a mesura que la memòria esdevé més i més fràgil, el que resta d'una manera dominant és un relat que s'apropa més a la ficció que no a la realitat. Si bé ho mirem, aquesta substitució dels fets per la interpretació és molt semblant a l'actitud que manté un escriptor quan s'inventa una història. La ficció també parteix de la realitat; no hi ha mai ficció pura, però tampoc no pot haver-hi en la literatura realitat pura, perquè la creativitat de l'autor és incontrolable i el porta enllà dels fets objectius.
Hi ha, per tant, en la vida dos processos paral·lels: la realitat que esdevé ficció per la desmemòria, i la ficció que defuig la realitat deliberadament. Per una i per altra via, la qui perd és la realitat i les qui triomfen són les paraules.
Potser per això, en un poema meu, que vaig escriure fa un bon grapat d'anys, hi ha un vers que afirma rotundament: "però no tenim res més que paraules". Ací teniu el poema, és curt:

                                                       COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,
però no tenim res més que paraules.
Quan una veu calla, no és el silenci
allò que resta del cant, sinó el ressò
d’una altra veu que ocuparà el seu lloc
al gran cor on totes les veus en són una.

dissabte, 17 de febrer del 2024

EL TEATRE DE TXÈKHOV

He llegit les cinc peces teatrals majors de Txèkhov: IvànovLa gavinaL'oncle Vània, Les tres germanes El jardí dels cirerers. Quina meravella! 
Igual que passa en la vida real, els personatges de Txèkhov són contradictoris i se senten atrapats enmig d'un món limitat que no els deixa obrir les ales per a volar. Aquesta infelicitat, però, no és deguda normalment a cap desgràcia grossa, sinó que és la mateixa vida, amb el pas del temps, la que s'encarrega de llevar-los la bena dels ulls perquè puguen albirar l'abisme que s'obri davant dels seus peus. Per això se senten vells, encara que siguen joves.
La desesperança de l'ésser humà, en el teatre txekhovià, es dibuixa d'una manera subtil, a través d'escenes quotidianes que no exigeixen de frases rotundes ni d'aclariments sobrers. Com deia el propi autor, "l'art té d'especial i de bo que en ell no es pot mentir ... Es pot mentir en l'amor, en la política, en medicina, pot un enganyar la gent i fins al mateix Déu, hi ha hagut casos ... Però en l'art no es pot enganyar ... Ja veu, sovint em retrauen, fins i tot Tolstoi, m'ho ha dit, que escric sobre bajanades, que no tinc herois positius, revolucionaris, Alexandre de Macedònia o si més no, com en les obres de Leskov, un guàrdia honest ... Però on trobar-los? ¡M'encantaria! Però on són? La nostra vida provinciana, les ciutats sense pavimentar, els pobles, sumits en la pobresa, la gent feta miquetes... Tots quan som joves piulem feliços com teuladins en els fems, però quan tenim quaranta anys ja som vells i comencem a pensar en la mort... ¿Nosaltres, uns herois?... Vostè diu que ha plorat en les meues obres... No és per això que les he escrites. Ho he fet per dir a la gent només una cosa: 'Mireu-vos bé i fixeu-vos en la vida inútil i trista que porteu'. El més important és que la gent s'adone d'això. I quan ho entenguen, segur que construiran una altra vida, una vida millor... Jo no ho veuré, però ho sé, serà una vida completament nova... I els que ja ho han entés? Bé, aquests ja trobaran el camí sense mi... Bé, anem-nos a dormir, s'acosta una tempesta (...)".
En les obres de Txèkhov sempre està present l’aspiració d’alguns personatges a viure en un país lliure, més just i laboriós. I és que Txékhov, nét d’un esclau (la servitud va ser abolida a Rússia l’any 1861), defensava els efectes benèfics de la ciència i el progrés.
Si destaque aquest aspecte de l’ideari del nostre autor, és per subratllar el rigor realista de la seua obra, que no declina davant de les aspiracions més nobles dels seus personatges. En efecte, Txèkhov defensava la causa del progrés, però no permetia que tal aspiració servira per a ennoblir els personatges que defensaven aquest ideal i denigrar els contraris. La grandesa del seu teatre rau en el seu radical compromís amb la vida: el que resulta essencial no és el que pensen els personatges, sinó com viuen i es comporten, amb independència de les seues idees.
Així, per exemple, en El jardí dels cirerers està present d’una manera aclaparadora el pas del temps i el seu poder destructiu, que està a punt de provocar un canvi d'època. Crida l’atenció que una obra així puga ser titllada de comèdia pel propi autor, però així ho va fer. I és cert que hi ha escenes carregades d’un patetisme còmic (humor negre). En aquesta peça teatral, els protagonistes que perden amb el canvi històric que s'aveïna no són ni pitjors ni millors que aquells que hi guanyen. Els perdedors són tractats, aparentment, d’una manera amable, però hi ha molta crudesa en el retrat que se’n fa d’una classe ociosa, incapaç d’evitar el seu final. Els guanyadors són dibuixats, també en aparença, com a avariciosos o dogmàtics, però són els únics aptes per a portar endavant els canvis que la societat reclama.
Al final de l’obra, hi ha un diàleg que posa de manifest com Txèkhov és capaç d’apiadar-se dels seus personatges, sense enganyar a ningú: els dos germans són responsables de la seua desgràcia, però tots podem comprendre el dolor que una persona sent en un moment així, quan t’acomiades d’una casa i un jardí pairals que han sigut l'escenari de la teua infància:
Gaev: (Amb accent desesperat.) Germana meua! Germana meua!...
Liubov Andreevna: Oh, estimat, el meu dolç, el meu meravellós jardí!... La meua vida, la meua joventut, la meua felicitat!... Adéu!...
La veu d'Ània: (Amb alegre crida.) Mamà!
La veu de Trofimov: (Animada i joiosa.) Uuu!...
Liubov Andreevna: Ja anem! (Ixen. L'escenari queda buit. Se sent tancar amb clau les portes, partir els cotxes. Regna el silenci. De sobte, ressona un so solitari i trist; el del cop de destral descarregant sobre l'arbre. Sonen passos.)

dilluns, 5 de febrer del 2024

"EL ESPÍRITU DE LA COLMENA", DE VÍCTOR ERICE

Extraordinària pel·lícula, plena de poesia, on cada component (guió, fotografia, direcció, interpretacions, música, paisatges...) es conjumina amb els altres per assolir una excel·lència artística poques vegades igualada en la història del cine.
He revisitat esta pel·lícula, després de llegir "La vida de les abelles", de Maurice Maeterlinck. En esta meravellosa obra, que barreja la divulgació científica, amb la poesia i el pensament filosòfic, el gran autor belga, per explicar la conducta de les abelles en un rusc, que gira al voltant de la supervivència de l'espècie, recurreix a la suposada existència d'un esperit que ordena a les abelles les decisions més importants de la seua vida (l'eixamenament, el vol nupcial de la reina, la matança dels abegots per les obreres, la construcció de la bresca, etc.). Així, en el rusc, tot està pautat, i les abelles són esclaves d'un esperit que les obliga a portar una vida gris i sotmesa a un horari inflexible, on no caben els sentiments ni les individualitats. L'individu, i la mateixa reina, no tenen voluntat pròpia, perquè és anul·lada absolutament per les exigències de la col·lectivitat.
En la pel·lícula, que està situada cronològicament a la primera postguerra, no és gens difícil apreciar, en la vida gris d'un petit poble castellà, on la gent viu sense il·lusions ni expectatives de canvi, aclaparada per la monotonia i la resignació, un paregut més que notable amb el comportament mecànic de les abelles, que actuen sense iniciativa pròpia, sense preguntar-se per què fan el que fan, i per tant sense possiblitat de canviar.
És el miracle del cine, que enlluerna la mirada encuriosida d'Anna, quan contempla absorta la pel·lícula "El doctor Frankenstein", de Whale, la qui canvia les coses. Anna és una xiqueta que necessita saber el perquè de les coses. No s'acontenta amb les explicacions convencionals de la seua germana, quan li recorda que en el cine tot és mentida i que, per tant, la mort del monstre per la gent del poble, després que aquell mate una xiqueta, és irreal. Anna no pot comprendre que puga separar-se tan clarament la realitat de la ficció, i el que més li intriga és per què el monstre i la societat maten d'una manera tan irracional. D'alguna manera, pense jo, intueix que hi ha un esperit invisible i maligne que mou els fils de la realitat, i que tant el mostre com la xiqueta mereixen compassió, perquè han sigut víctimes d'aquella voluntat manipuladora. El mal està per damunt d'ells.
Cal, doncs, distingir entre l'esperit amagat que tot ho coneix i és l'origen del mal, i l'esperit del monstre de Frankenstein, que és el que busca Anna, i quan el troba, en identificar-lo amb la persona d'un maqui silent que apareix en un moment de la pel·lícula, no li té por, vol fer-se amiga d'ell, perquè ella sap que, tal com va passar a la pel·lícula, a la fi, aquell serà víctima del malvolent esperit del rusc. Quan, per fi, el maqui mor, Anna entra en l'edat adulta, ja que així descobreix que la realitat és tan cruel com la ficció, i pren consciència de la seua identitat: ella no vol ser una abella més en el rusc, vol afirmar la seua individualitat a través de la imaginació, que la porta a anar enllà de la realitat mediocre. Diu: "Soc Anna", i obri la porta perquè l'esperit del monstre amic la visite. Diguem-ne que Anna arriba a la conclusió, en perdre's al bosc, que és possible sobreviure després de desobeir l'esperit del rusc, i que paga la pena ser distinta si a canvi pots arribar al coneixement de móns prohibits a tots els altres. En la seua afirmació com a persona única i irrepetible hi ha, per tant, un descobriment de la llibertat.

diumenge, 28 de gener del 2024

MÚSICA I POESIA

Tant la poesia com la música busquen emocionar intensament els seus receptors. Ara bé, ho fan de manera distinta, perquè la poesia està feta de paraules que tenen un significat concret que el lector ha de comprendre, mentre que la música comunica les emocions més directament a l’oient amb notes i acords que estan mancats d’un contingut semàntic precís.
Aquesta diferència entre música i poesia fa que el camí d'arribada a l’emoció siga més complicat de recórrer en el cas de la poesia que en el de la música.
Bona prova del que acabe de dir és que, per a gaudir de la música, no resulta necessari conéixer el llenguatge musical, mentre que és impossible assaborir un poema sense dominar l’idioma en què està escrit. Este diferent nivell d’exigència, entre altres factors, determina que el número de persones aficionades a la música supere en gran mesura al de lectors de poesia.
Per a acabar-ho d’adobar, l’emoció en la poesia és més difícil d’assolir que en la música, no sols perquè la seua matèria siga la paraula, amb un contingut semàntic que cal desxifrar, sinó també perquè el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i aprofundir més en eixe immens misteri que és la vida. Així, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari. I això ho complica tot encara més.
El plaer que proporciona llegir un poema està estretament relacionat amb la seua capacitat de transmetre, d'una tirada, allò que el poeta pensa, sent i experimenta, la qual cosa l'obliga a fer ús d'un llenguatge que força les paraules a dir més del que diuen. Per això, la poesia, prou sovint, és difícil de capir, perquè el missatge que vol transmetre el poema és ambigu per si mateix i susceptible, per tant, de generar en els lectors diverses interpretacions. A diferència de la música, per tant, hi ha en la poesia un tret d'ambigüitat molt característic, que ha sigut expressat d’una manera molt eloqüent pel poeta polonés Tadeusz Rózewicz, en el seu poema “Esbós d’un poema eròtic contemporani”, traduït per Josep-Antoni Ysern:

Però és que la blancor
millor descriure-la amb la grisor
un ocell amb una pedra
els gira-sols
en desembre (...)
la més plàstica
descripció del pa
és la descripció de la fam (...)
pura
transparent descripció
de l’aigua
és la descripció de la set
de la cendra
del desert (...)
Mancança fam
absència
del cos
és la descripció de l’amor
és un poema eròtic contemporani

Encara que música i poesia, com hem vist, estan fetes de materials distints, cal destacar que sempre han sigut bones companyes de viatge, perquè la música comunica una emoció tan directa i immediata que ajuda a comprendre el poema i potencia la seua capacitat d’emocionar. La poesia, per la seua banda, dona un significat precís a tot allò que la música sols por referir-nos d’una manera genèrica.
La música és capaç d’encomanar-nos sentiments d’alegria, amor, melangia, dolor, tristesa, enyorança i molts altres més, però no pot aprofundir en la descripció de les seues causes i dels seus efectes concrets. Podem dir que una música és trista, però no hi ha la possibilitat, a partir de la música, de conéixer l’origen i la naturalesa d’esta tristor. La poesia, en canvi, a través de la paraula, permet al poeta traslladar un contingut semàntic més complet. Fet i fet, podríem dir que la música ens fa pensar el que sentim, mentre que la poesia ens fa sentir el que pensem quan llegim el poema. Ambdós ens toquen el cor, però la música ho fa per una via més ràpida.