"LA FINESTRA INDISCRETA", DE HITCHCOCK

La finestra indiscreta no és tan sols una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock, que ja és dir-ne molt, sinó també una ocasió única d'admirar en la seua plenitud una de les actrius més belles de la història del cine: Grace Kelly, en el paper de Lisa. D'una manera subtil, com normalment feia Hitchcosk, en una pel·lícula on el misteri sembla ser l'argument, el genial director hi intercala vàries escenes amb una forta càrrega eròtica, que amplifiquen en gran manera les pretensions aparents del film. L'espectador contempla, incrèdul, com James Stewart, en el paper de Jeff, manté una actitud evasiva davant de l'atractiu irresistible de la protagonista. Mirant el comportament del "voyeur", em venen al cap les paraules de John Lennon, quan deia que "la vida és això que passa mentre estem ocupats en una altra cosa". Hi ha, per tant, una doble tensió: la que resulta de les indagacions que fa James Stewart, des de la cadira on està postrat, i la creixent tensió sexual existent entre la parella protagonista, encara més apassionant.
Lisa, que sota una aparent fragilitat, és un dels personatges femenins més intel·ligents de tota la filmografia de Hitchcock, s'arriscarà per a aconseguir una prova, corrent amb això un gran perill. I aquesta seqüència, en la qual Lisa és descoberta pel possible assassí, culmina amb un pla que ha passat ja a la història.
La seqüència de l'aliança, que Lisa es posa a la mà perquè Jeff veja des de l'altre costat que ha aconseguit la prova que busquen, significa dues coses: d'una banda és una al·legoria de fins a on és capaç d'arribar Lisa per aconseguir a Jeff, i l'altra produeix un enorme impacte en l'espectador, perquè l'assassí —un amenaçador Raymond Burr— descobreix a Jeff, pràcticament un alter ego de l'espectador.

JAUME PLENSA

Jaume Plensa és un escultor català reconegut arreu del món, especialitzat a fer escultures destinades a espais públics. Les figures humanes que representa estan dotades d’una espiritualitat innegable, perquè són transparents, etèries, com l’aire, i al propi temps pesades com l’acer i dotades de capacitat d’expressió pròpia, en estar fetes de lletres.

Plensa ha dit:

M'interessa més l'absència de l'objecte que la seva presència.

Una de les meves grans obsessions és el silenci, el silenci com a necessitat fonamental. I en un món molt sorollós, el silenci s'ha de produir, s'ha de "fabricar", perquè no existeix; un silenci interior perquè la gent torni a estar amb ella mateixa.

Em sorprèn que es parli tan poc de la bellesa, un artista té l'obligació de crear bellesa. Després podem discutir en què consisteix aquesta bellesa, però crear és el punt de partida.

És que necessitem educar-nos en la carícia. El primer petó mai és el bo, perquè aprens estimant. L'art és igual, has d'anar acostumant-te.

Sempre convido al somni, a aquest món paral·lel a la realitat que pot explicar la vida millor. 

Les paraules són una eina de comunicació i no són les culpables del conflicte semàntic. Som nosaltres els que les fem servir malament. Una lletra, que sola no és res, en combinació amb una altra pot produir textos. És una metàfora del món cel·lular, però també de la societat: una persona sola pot ser res, però amb altres, forma una societat.

REALITAT I FICCIÓ

Realitat i ficció es complementen: la realitat és el que és i la ficció, el que imaginem.

La realitat alimenta la ficció i aquesta enriqueix la realitat perquè ens ajuda a comprendre-la.

Sense ficció, les nostres vivències serien més pobres, i sense realitat, viuríem en el deliri.

No és més humana la realitat que la ficció: la nostra identitat està feta de realitat i de ficció. Si no tenim cura d'aquesta dualitat ens deshumanitzarem. Un ésser humà que no xafa terra, o que no imagina el que la realitat amaga, autolimita les seues facultats.

La realitat es reconeix en la veritat. Si neguem la veritat, neguem la realitat. En canvi, la ficció es reconeix en la llibertat: el acte creador és un acte essencialment lliure.

Som al mateix temps racionals i irracionals, però sabem ordenar aquesta contradicció. La realitat cal afrontar-la sempre, però podem redescobrir-la a través de la ficció. Per això, la ficció fa que la veritat siga més profunda, i la realitat fa que la ficció siga més bella.

La literatura té quasi tres mil anys d'història, i l'experiència ens diu que els millors llibres i els millors contes es van escriure fa molts anys. Difícilment ningú podrà superar Homer, Sòfocles, Virgili, Dant, Ausiàs March, Shakespeare, Cervantes, etc.

Qualsevol clàssic ha de ser llegit prescindint de l'anècdota, perquè el que perviu d'aquells grans autors és la categoria: el misteri de l'ésser humà que es despulla davant de nosaltres de la manera més bella possible.

És clar que tothom no està preparat per a llegir els clàssics, perquè sols poden gaudir de la seua lectura els qui viuen en la realitat i busquen en la literatura respostes al gran misteri de la vida.

Fins i tot, hi ha pedagogs que consideren que per raons profilàctiques han de privar els seus deixebles d'eixe tipus d'experiències, perquè no veuen en la ficció llibertat creadora sinó una veritat que no admet segones i terceres lectures, i de rebot pensen que la realitat no és veritat sinó llibertat d'elegir en quin nivell de realitat o d'irrealitat vivim.

Per tant, per a aquesta nova tendència postmoderna, com que la ficció és veritat, no existeix la ficció, i com que la realitat és només llibertat, no existeix la realitat. El que resta és un tòtum revolutum en el qual la realitat i la ficció no saben mai on són.

EL PENSAMENT FEBLE

S’escampa pertot arreu el pensament feble. És la revenja de la postmodernitat contra el dogma. De les ideologies que intentaven donar una resposta a tot, hem passat a un relativisme que valora per igual totes les opinions. Una vegada més, els extrems es toquen, i no som capaços de trobar un punt d’equilibri entre aquestes tendències tan oposades.

No estic parlant, per descomptat, del respecte degut a totes les opinions, que és la idea central en què es fonamenta tota democràcia, sinó de l’exageració que suposa acceptar la validesa de qualsevol opinió pel mer fet de ser això: “una opinió”, amb independència que siga vertadera o falsa.

Si acceptem que les coses no són com són sinó com cadascú les pensa, les vol o les sent, estem portant la tolerància més enllà del seu àmbit natural, que és el del respecte a les opinions alienes i no el de callar davant de la mentida. És molt dolenta la lluita per una veritat que es vol absoluta, però el rebuig del fanatisme no pot portar-nos, com a solució, a la defensa d’una tolerància cega que dona per bo qualsevol resultat.

L’experiència ens diu que la tolerància mai va associada amb la mentida, perquè el mentider sols accepta les seues mentides no les dels altres. A més, si ens ensenyen a callar per no ofendre, quan sentim algú dir disbarats, estarem contribuint a la implantació d’un conformisme individualista, incapaç de crear llaços entre els membres d’una societat, ja que si la mentida prospera no podem confiar en ningú.

Com diu el filòsof GARCIA DEL MURO, “m’interessa molt com una teoria filosòfica (la dels postmoderns) que va nàixer justament per enfortir la democràcia i per oposar-se al totalitarisme s’ha convertit en condició de possibilitat dels nous totalitarismes. Ras i curt: si per acabar amb el dogmatisme de les veritats absolutes es dilueix completament la noció de veritat, el que resulta és una situació en la qual no hi ha punts de referència per al compromís ni per al diàleg. Amb la mort de la veritat mor, també, la possibilitat del pensament crític”.

La veritat havia estat definida tradicionalment com l’adequació del discurs als fets reals. En trencar aquesta relació entre discurs i realitat, els postmoderns han construït altres criteris de veritat alternatius. Per saber si un discurs és o no verdader, ja no hem de mirar a la realitat dels fets, sinó a la seua utilitat pragmàtica, a la seua efectivitat. És veritat allò que em convé que siga veritat. D’aquesta manera, en desvincular-se dels fets, la veritat es vincula, inevitablement, al poder, perquè aquest té al seu abast molts recursos que li permeten difondre tota mena de mentides.

"MOON RIVER" I AUDREY HEPBURN

Una de les escenes més memorables de la història del cine és aquella en què Audrey Hepburn, en el paper de Holly Golightly, canta Moon River de Henry Mancini, en la pel·lícula de Blake Edwars Breakfast at Tiffany’s.

Hi és concentra l’emoció d’una música poderosament nostàlgica, amb la tendresa i vulnerabilitat de Holly, que mentre canta esdevé un ésser profundament desvalgut i solitari. Quan Paul Varjack (George Peppard) s’aboca a la finestra, ella segueix cantant, perquè està tan abstreta que no s’adona de la presència del veí. En eixe moment sents tota la força de l’amor en la mirada de Paul, però també el seu desconcert davant del misteri que amaga una dona que, si li havia semblat extravertida, ara se li apareix plena de melangia.

El guió de la pel·lícula és una adaptació lliure de la novel·la homònima de Truman Capote. Aquest autor ens va deixar unes quantes novel·les extraordinàries, a més de l’esmentada: Altres veus, altres àmbits, L’arpa d’herba i A sang freda. És un autor nascut al sud d’Estats Units, com Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty, etc. Tots aquests escriptors presenten uns trets comuns: una visió decadent del món, la presència de la maldat, l’enlluernament davant d’una realitat tèrbola i sòrdida.

TEMPS DE SORPRESES

Hi ha pluges, hi ha silencis,

com hi ha remors d’un temps extint,

o potser records d’aquella casa

que era dels meus quan encara

no ens moríem d’un en un.

No hi ha solitud sense misteri,

ni desconcert més gran

que comptar cap endarrere

fins a descobrir que la unitat

ets tu sense ningú al costat.

Hi ha instants de plenitud,

passions immortals que es mesuren

amb peus, passos i pams,

i ens deixen clar quan acaben

que eren amor tan sols.

"ODA A UN ROSSINYOL", DE KEATS

Avui vull fer als meus seguidors un regal molt especial: es tracta del poema de Keats titulat “Oda a un rossinyol”. En aquesta bellíssima composició del gran poeta romàntic anglés, es dibuixa el conflicte entre les contrarietats de la vida humana i les ganes d’escapar de la realitat, en cerca d’una felicitat que se’ns nega als humans i sols existeix en la fantasia. Quan Keats va escriure aquest poema era jove, però ja tenia l’experiència suficient per comprendre que al món s'escolten els “gemecs dels homes”, mentre que el rossinyol, quan canta, viu en una altra realitat plena de gràcia i bellesa. L'esperit del poeta vol anar ben lluny, on rau eixa màgica realitat, però acaba comprenent que no és possible abdicar de la seua condició humana i, per tant, mortal, mentre que sempre hi haurà un rossinyol que seguirà cantant eternament lluny dels éssers humans.

I

Em fa mal el cor i una punyent letargia

atabala els meus sentits, com si després

d’haver begut cicuta o apurat un fort

narcòtic m’haguera enfonsat al Leteu:

no perquè tinga enveja de la teua felicitat,

sinó pel goig que em fa la teua gràcia

quan, alada de llum, nimfa dels arbres,

            en algun lloc melodiós

de verdes fagedes i ombres infinites

lliures a l’estiu la plenitud del teu cant.

II

¡Ah, si un glop de vi refredat un llarg temps

a la terra pregona, em fera gust

a Flora i campanya, a balls

i cançons provençals, i a solellada festa!

¡Ah, si el càlid sud omplira el meu got

d’un  magnífic i enardidor hipocràs,

amb bombolles enllaçant-se a la vora

i la meua boca tenyida de porpra,

i que en beure abandonara el món d’amagat

per perdre’m amb tu a la foscor del bosc!

III

Perdre’m lluny, fondre’m i oblidar

tot allò que, entre les fulles, tu mai no has conegut:

el cansament, la febre i el neguit que se senten

ací on s’escolten els gemecs dels homes

i la tremolor sacseja els seus darrers cabells blancs,

on la joventut esdevé un espectre

i el pensament s’amara de dolor

quan mor l’esperança,

on la bellesa no pot conservar la seua brillantor

ni preservar un nou amor per al demà.

IV

Lluny! Molt lluny! Perquè he de volar cap a tu,

no conduït per Bacus y els seus lleopards,

sinó en les invisibles ales de la poesia,

tot i que la ment dubte, negada i confusa.

Ja sóc amb tu! Suau és la nit

i potser la Lluna regnarà al seu tron,

amb les seues màgiques estrelles al voltant,

però ací no hi ha llum,

només la que davalla del cel quan bufa la brisa

per rieres serpejants de molsa obscura.

V

No puc veure les flors que hi ha sota els meus peus,

ni el blanc encens que penja de les branques,

i, en la perfumada foscúria, imagine

els encants propis de l’estació presents

a l’herba, a les garrigues i als fruiters silvestres,

als rosers de pastor i als blancs espins,

a les violetes que es marceixen sota la fullaraca

            i a la filla primogènita de mitjan maig:

rosa d’almesc que germina arrosada de vi,

amb brunzit de mosques en les vesprades d’estiu.

VI

Escolte en la foscúria, i si prou sovint

vaig estimar la mort com un remei,

cridant-la amb tendresa en versos absorts

que escampaven per l’aire el meu alè assossegat,

ara més que mai em sembla bell morir,

extingir-me sense dolor al cim de la nit,

alhora que tu vesses l’ànima a fora

            en un èxtasi de cants

que seguiran encara que em convertisca en terra

i ja no puga admirar el teu rèquiem profund.

VII

Tu no has nascut per a la mort, ocell immortal,

ni generacions feréstegues et faran rodar per terra.

La veu que escolte en la nit ja la sentiren

en un altre temps emperadors i bufons;

potser aquest mateix cant va il·luminar un camí

en el trist cor de Ruth, quan amb nostàlgia

plorava envoltada de camps de blat estrangers,

i també va encisar altres vegades

els màgics finestrals oberts a l’escuma

de perillosos mars en indrets de prodigi ja oblidats.

VIII

Oblidats! Paraula que repica com una campana,

mentre m’allunye de tu anant cap a la meua soledat.

Adéu! La fantasia no sap enganyar tan bé,

follet mentider, com la seua fama faria pensar.

Adéu! Adéu! El teu himne llastimós s’esvaeix

al passar prop dels prats, sobre el rierol quiet,

allà al vessant, i després s’enfonsa profundament

a les clarianes de la propera vall.

Ha estat una visió o he somniat amb els ulls oberts?

La música ja s’ha acabat. Dorm o estic despert?

EL BARROC

Crucifixió de Poussin

El barroc va ser, des del punt de vista de la pintura, una de les èpoques més brillants de la història. Cronològicament se situa al segle XVII, en un temps de profunda crisi religiosa i social, com a conseqüència del triomf i expansió del protestantisme i de les tremendes desigualtats que es donaven en aquella societat, on una ampla majoria vivia en condicions miserables. Tot això provoca en els poders establerts, tant religiosos com polítics i econòmics, una reacció tendent a incrementar el control social. Per això el barroc, com tan bé ha dit Maravall, és una cultura conservadora, perquè posa la seua genialitat al servei de l’absolutisme per tal de frenar el descontent social. Es tracta, en definitiva, de fer una pintura que exagere el dramatisme de les escenes, per excés (efectes forçats i violents) o per defecte (austeritat i quietud extrema), i es dóna molta importància al contrast entre la llum i l’ombra. D’aquesta manera, s’intenta motivar l’espiritualitat de les gents senzilles del poble, així com l’acatament de l’ordre establert, que el barroc exalta.

En aquesta entrada podeu admirar unes quantes pintures dels millors pintors barrocs (Velázquez, Ribera, Caravaggio, Poussin i Rembrandt), perquè se n’adoneu dels trets que acabe de referir i admireu el valor d’un art insuperable.

Majestuositat del poder polític:

Felip III de Velázquez

Austeritat i quietud que conviden al recolliment espiritual:

El Crist de Velázquez

Efectes forçats i violents:

Martiri de Sant Pere de Caravaggio

Fort contrast entre llum i ombra:

La ceguesa de Samsó de Rembrant

I no ens hem oblidat del gran pintor barroc valencià, Josep de Ribera:

Martiri de Sant Felip de Ribera

Els trets característics de la pintura barroca es poden traslladar a les altres disciplines artístiques, com l’arquitectura, la poesia, el teatre, etc. Precisament, en relació amb el teatre barroc francés, vull referir-vos una experiència personal, a propòsit de la meua versió del Tartuf de Molière. Doncs bé, quan vaig traduir aquesta genial obra, em vaig adonar que el final no estava a l’alçada de la resta de l’obra. El defecte era més imputable a l’època en què estava escrita que no al genial comediògraf, ja que no va poder estar-se d’acabar l’obra amb un llarg parlament que lloa les virtuts del Rei Sol i el seu elevat sentit de la justícia, després d’haver fet una crítica mordaç de la societat de la seua època i de la hipocresia imperant. Vaig optar per canviar l’últim acte i, particularment, l’escena final, ja que tractant-se d’una versió personal considerava que em podia prendre certes llicències a fi d’actualitzar la dita peça teatral.

Molière

L’escena final, en la meua versió, fa així:

ESCENA 6

Tartuf, Orgon

Tartuf

M’han dit que ha pres una decisió.

Orgon

(Parlant amb molta seguretat.)

No m’ha deixat molta elecció.

Després de tot el que he fet per vosté,

m’amenaça sense cap mirament.

Tartuf

Sols demane allò que em sembla just.

Orgon

Ho mire com ho mire, és un furt.

Sóc alcalde perquè m’ho he guanyat,

i no vol deixar-me continuar.

Tartuf

¿Què em diu d’allò que li he proposat?

Orgon

Tot el que li diré serà forçat,

perquè no m’ha deixat cap altra eixida.

Serà el nou candidat a l’alcaldia,

mes jo sé que sols vol aprofitar-se

del càrrec, tal com ha fet amb nosaltres.

Tartuf

Celebre que arribem a tan bon pacte;

sempre he somiat ser un bon alcalde.

És una solució pertinent.

Orgon

Ho seria, si no fóra estrident.

Sap molt bé com enganyar tothom,

i això no em sembla que siga tan bo.

Tartuf

És un càrrec al qual també tinc dret.

Orgon

Doncs no conec els seus mereixements.

Tartuf

Si es creu superior, està enganyat.

Sé com és i del que ha sigut capaç.

Orgon

He treballat molt dur pel bé del poble...

Tartuf

... i pel seu propi bé, que en tinc, de proves.

Orgon

Els terrenys li’ls he cedit a vosté.

Tartuf

¡Mes no era això el que calia fer!

La carta diu que els destinara als pobres

i mai no ha fet públiques les proves.

Orgon

(Ha perdut ja la seguretat en si mateix.)

Ha sigut un error que estic pagant.

Tartuf

Gràcies a mi, li eixirà barat,

perquè li evitaré la vergonya

que el poble conega la seua ronya.

I així podrà, com jo, representar

el seu paper en un món de farsants.

Vosté diu de mi que sóc mentider

i, del seu engany, no en vol saber res.

Orgon

Jo sóc molt diferent; em penedisc

del que he fet i el pecat em fa patir.

Tartuf

¿I per què s’avé a fer amb mi un tracte,

a fi de tapar els seus dolents actes?

Si tan pur és, done la cara i pague

pel que ha fet i no em deixe ser alcalde.

Orgon

Tot ho faig per defensar la família,

que no penen per la meua desídia.

Tartuf

La seua família sap molt bé

que utilitza arguments poc convincents,

i no pregunten ni miren on cal

per tal de defugir la veritat.

Orgon

La veritat, a voltes, pesa molt.

Tartuf

Llavors ¿per què he de ser jo l’impostor?

Vosté i els seus parents també mantenen

les aparences que més els convenen.

Orgon

Nosaltres ens guiem per uns principis...

Tartuf

... i els adapten quan no els semblen propicis.

Orgon

Jo seria incapaç de seduir

l’esposa de qui tan bé m’ha acollit.

Tartuf

Done-li la culpa al seu abandó:

una dona així necessita amor.

Si el món fóra un poc just, meua seria,

i el sòl que xafara jo besaria.

Orgon

És desvergonyit i desagraït;

quan parla, sempre m’intenta ferir.

Tartuf

(Aguaitant per la finestra

i amb un to amenaçant.)

La nit és fosca, el fred de l’hivern

empeny la gent a posar-se a cobert.

Així, ja ningú no resta al carrer.

Tothom vol dormir. Jo no dormiré

fins que la meua hora siga arribada

i la llarga espera recompensada.

(Girant-se de sobte cap a Orgon.)

Ni jo sóc un sant, ni tampoc vosté,

però, quan pequem, ho fem en secret,

perquè prou bé sabem els dos que el mal          

no existeix quan es manté amagat.

(Mira Orgon desafiant.)

¡Vull que em diga si tinc o no raó!

Orgon

(S’agenolla davant de Tartuf

i li besa la mà.)

La voluntat del Cel es faça en tot.

FI