dijous, 15 d’octubre de 2020

INFÀNCIA


Tinc un passat
indefugible,
gran o petit,
però intangible.
No el puc remoure,
perquè és com és,
i així m’enllaça
al seu bagatge;
car sóc qui sóc,
no qui vull ser,
i no em puc veure
noble i magnànim,
sinó abocat
al despropòsit,
covard i exànime.

I passa el temps,
sense guarir-me
de la recança
que –esperonada
per tants records–
creix i revifa
neguits d’infant;
com quan els vells,
vora la llar,
enraonaven
del meu futur,
i jo callava,
res no entenia,
tan sols mirava.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Les regles de joc

Una de les característiques més destacades de les actuals societats postmodernes és que potencien de manera desaforada les emocions dels individus, en detriment d'altres facetes de la personalitat humana com la racionalitat. D'aquesta manera, els individus no s'agravien per idees, ni tan sols per interessos, sinó per sentiments i emocions, que és una manera molt poc consistent d'agraviar-se, perquè els éssers humans som una passió impossible: sempre en volem més, mai ens donem per satisfets.

El principal efecte que es deriva de tanta emotivitat és la feblesa social, perquè un individu que no té les idees clares, ni és capaç de mirar més enllà del que ell sent o li abelleix a cada moment, no pot integrar-se en grups socials sòlids. Abans al contrari, el que es produeix és una important fractura social que recorda al famós "divideix i venceràs", perquè els col·lectius en què s'integren els individus no responen a reivindicacions o compromisos essencials, sinó més aviat al capritx o a una part molt xicoteta de la realitat. Per tant, quan les emocions canvien, els grups es divideixen més i més, perquè tots els seus components són centres de la creació.

Ens trobem, per tant, davant d´un liberalisme de nou encuny, que no persegueix el desenvolupament integral de les potencialitats de cada individu, sinó més aviat dissoldre'l en col·lectius incapaços d'inquietar als que posseeixen el poder polític i econòmic. Fet i fet, es retalla la part racional de l'individu i es potencia la part emocional, i aquesta descompensació origina una ablació de l'esperit crític i de la sociabilitat ben entesa, és a dir, la que es preocupa pel bé comú.

El que predomina és el capritx de cadascun, i la manera de generar pau social s'assembla al també famós "pa i circ" dels romans: es fa creure als nostres ciutadans que el que ells desitgen és el més important, que no és mai el que convé a tothom. D'aquesta manera, es pot arribar fàcilment a la conclusió, en una època de pandèmia, canvi climàtic, crisi política i econòmica, que l'única cosa que importa és el que a mi em passa, per xicotet que això siga. Per tant, allò que realment importa queda relegat a un segon plànol en bé dels capritxos més diversos, que no responen a cap visió de conjunt ni de futur.

Els populismes exploten molt bé aquesta desestructuració social, perquè saben com atraure els seus votants mitjançant l'enfrontament entre grups dividits. El greuge comparatiu és per a ells un autèntic filó. I com més s'incrementa aquest enfrontament, més es produeix, paral·lelament, un reagrupament en blocs cada vegada més reduïts i enfrontats, com ocorria amb els "capuletos" i els "montescos", que no se sabia molt bé per quina raó s'odiaven tant: era senzillament la seua manera d'estar en el món.

Estem, per tant, en el camp de l'absurd, del que no té ni peus ni cap. Bona prova d'això és que, un populista, el primer que fa és renegar de les regles de joc i de les institucions, que han d'estar al servei del que "sent" el poble, o millor, del que el populista interpreta que el poble sent. I tota la resta és canviable, en funció del que convinga en cada moment.

La gran paradoxa que es produeix és que convergeixen en un mateix punt els populismes rampants, que busquen canviar les regles de joc substituint-les per un sistema en el qual no hi ha regles, i els partits tradicionals, que subordinen les regles, la permanència de les quals diuen defendre, als seus interessos electorals curterministes.

Potser per això s'ha dit que la polarització populista genera polarització no populista, i tota polarització s'oposa a la tolerància. Tenim, doncs, un problema molt greu.

divendres, 31 de juliol de 2020

SALVATGE



Aquell nou empleat, que l'empresa on jo treballe va contractar a l'estiu passat, tenia un caràcter tan introvertit que cridava l'atenció. No va despertar la simpatia dels altres companys, perquè menyspreava els costums que allí s'observaven de manera inveterada: no feia el descans reglamentari de vint minuts per a l'esmorzar; a més, era poc parlador i trencava el seu silenci en ben comptades ocasions, i sols si ho exigia la faena. No cal dir que una persona així de laboriosa i discreta es va guanyar de seguida el favor del cap de departament, la qual cosa va provocar l'enveja general.
Per la meua part, he de dir que em va intrigar de bon principi aquella personalitat singular. I encara que comprenia l’animadversió que suscitava en la resta del personal, per pura curiositat vaig intentar fer bona lliga amb ell, perquè intuïa que sota aquella aparença impenetrable s’amagava un esperit lliure que seria interessant descobrir.
No sé si per agraïment o per pura necessitat de comunicació, el nouvingut em va atorgar prompte un tracte privilegiat. És cert que tal distinció no em suposava cap benefici especial, però em sentia complagut pel que havia aconseguit, perquè era una manera de desmarcar-me de la mediocritat dels altres, incapaços de relacionar-se amb un individu que actuava segons un patró de conducta propi.
Al cap de poc em va convidar a visitar-lo un diumenge a sa casa. Pel que m’havia contat, feia anys que era vidu i vivia en companyia del seu fill en un carrer situat als afores del poble. La seua intenció era que passàrem la vesprada junts, jugant als escacs, i quan tinguérem gana de sopar amaniria uns entrepans.
Per descomptat, vaig acceptar de bon grat la invitació. Em felicitava pel meu do de gents, en haver-me guanyat tan fàcilment una amistat que no estava a l’abast de qualsevol. Quant al joc proposat, a pesar que des de l’adolescència no l’havia practicat massa, se’m donava bastant bé.
Després de tocar a la porta, va tardar cinc minuts ben comptats a obrir-me. Quan, per fi, ho va fer, es va disculpar dient-me que no hi havia ningú més a l’immoble i la meua arribada l’havia sorprés dutxant-se.
Sense fer-li cap retret per la demora, el vaig saludar educadament, i tot seguit em va conduir fins a un pati poc il·luminat, ja que estava tancat per quatre parets de considerable altura i la seua orientació era cap al nord.
Damunt d’un escambell, havia disposat el tauler amb les peces col·locades minuciosament en les seues caselles. Ens vam asseure en sengles tamborets: ell, que portava la iniciativa, va triar el que estava situat enfront de les blanques, i tot seguit, sense esperar que jo m’acomodara a l’altre seient, va fer el primer moviment. Era un contrincant disciplinat, que no tocava cap peça sense pensar-se bé la jugada. Una vegada prenia la decisió, però, l’executava amb prestesa. He de confessar que em va costar concentrar-me, perquè m’incomodava el comportament seriós i metòdic del meu rival. Amb tot, després d’alguns errors lamentables, vaig encadenar uns quants moviments que equilibraren la partida. En igualar-se les nostres posicions, em va oferir taules, notablement enutjat. No vaig dubtar d’acceptar-les, en consideració a la seua hospitalitat, tot i que estava a punt de desplegar un atac a la descoberta que, de segur, hauria acabat en escac i mat.
Mentre recollíem les peces, es va produir un soroll estrident en la planta superior de la vivenda, que em va colpir. La seua explicació m’era difícil d’entendre:
–No et preocupes. És el meu fill, que es diverteix amb el gat.
Feia una estona m’havia dit que estava sol a casa, i ara m’informava que també s’hi trobava el seu fill. No vaig poder evitar que una ganyota fugaç delatara la meua perplexitat.
–Perdona que no t’haja dit adés que el meu fill està trafegant per la cambra. Com que no ens parlem, a vegades se me’n va del cap la seua presència. Ens limitem a coexistir sota el mateix sostre. Prompte se n’anirà. Aleshores pujarem a la segona planta i t’ensenyaré el que hi guarda.
Encara ressonaven en les meues oïdes les paraules tan malagradoses que acabava de sentir, quan la porta principal del habitatge es va tancar d’un colp sec, que va retrunyir pertot com si fora un tro. No negaré que la impaciència per descobrir el que s’amagava en el pis superior em provocava un gran torbament.
–Anem-hi. Crec que et deixarà parat el que veuràs.
No podia esperar ni un minut més. Em vaig apressar a ascendir pels graons de l’escala, darrere del meu amfitrió, que demostrava conservar una gran agilitat. Quan érem dins de la cambra, em va sobtar l’aparició, entre la penombra regnant, d’uns ulls felins que refulgien dins d’una gàbia arrimada a un vell llit.
–Millor serà que no encenga el llum, així l’animal estarà més tranquil. És prou nerviós.
–Per què l’ha engabiat el teu fill?
–És un gat salvatge, i l’està ensinistrant.
Aquella bèstia oferia un aspecte ferotge. Movia contínuament la llarga cua de costat a costat, i mai s’aquietava. De tant en tant s’ufanejava de la seua agressivitat alçant una de les grapes i mostrant-nos les urpes llargues i esmolades, alhora que deixava escapar algun marrameu que, en la foscúria d’aquella estança, resultava espaordidor.
La visió de la fera em va despertar un viu sentiment d’indefensió, ja que em trobava en una casa estranya, al costat d’un pare de caràcter fosc que, per raons desconegudes, no s’avenia amb el seu misteriós descendent, el qual dedicava les hores d’esbargiment a desplegar una activitat arriscada i potser il·lícita en un lloc amagat. Tot plegat em va fer prendre consciència de la necessitat d’eixir ràpidament d’aquell cau. I així ho vaig fer, obligant el meu desconcertat invitador a seguir-me escales avall.
En tornar a la planta baixa, em vaig inventar una excusa poc convincent i vaig donar per liquidada la visita, sense demanar cap explicació addicional que m’ajudara a comprendre el que acabava de presenciar.
Encara que han passat uns quants mesos d’aquell cas, recorde com si fora ahir la barreja de terror i odi que es reflectia a la cara del meu company, quan em revelava el secret del fill. Era com si presagiara l’horrible final que tindria la seua vida, a penes unes hores més tard.
Em vaig assabentar dels detalls de la seua mort pel periòdic:
«La passada nit del diumenge, al número 4 del carrer Cabanilles, un gat salvatge sense llicència, que els propietaris tenien reclòs en una gàbia, per causes que a hores d’ara s’ignoren, es va fer escàpol. L’animal potser estava famolenc, perquè es va acarnissar d’una manera horrible amb Ramon Coll i el seu fill Pere. La reconstrucció dels fets fa pensar que el jove va ser atacat en obrir la porta de la cambra, i que el felí va enxampar el pare quan es trobava en el portal de la casa, intentant fugir del perill. Els cadàvers presentaven ferides i mutilacions esgarrifadores. La policia hi va acudir alertada pels veïns, que havien sentit els crits d’auxili de les víctimes. Fins ara no es tenia notícia de cap família que haguera adoptat un gat salvatge. S’ha estés una forta preocupació entre la població del barri. En aquesta ocasió, la sort va acompanyar la intervenció de les forces policials i fou possible abatre la fera quan entrava per la finestra de l’edifici del costat, on viuen un matrimoni i els seus cinc fills. Les investigacions continuen».

divendres, 24 de juliol de 2020

NOTES (BREUS) SOBRE EL CONTE

Rafa Gomar, gran contista valencià

La brevetat, en la literatura, té una finalitat important: aconseguir que el lector puga començar i acabar el text sense interrupcions, perquè sols així es produirà plenament el resultat pretés per l’escriptor. A parer de POE, “si una obra literària és massa llarga per a ser llegida d’una tirada, serà millor resignar-se a perdre l’importantíssim efecte que es deriva de la unitat d’impressió”. En prosa, la forma breu per excel·lència és el conte. Per a CORTÁZAR, la força d’un relat depén de la seua intensitat com a esdeveniment pur, és a dir, que tot comentari a l’esdeveniment en si ha de ser radicalment suprimit.
Cal destacar que el laconisme, a més d’afectar el nombre de pàgines del conte, condiciona la seua essència. Per tant, el conte haurà de ser curt no accidentalment, sinó d’una manera substancial, i això obliga el narrador a posar un conjunt de tècniques discursives al servei de la parquedat. El contista és un escriptor gasiu: sols li interessa dir allò que siga estrictament imprescindible, i a tal fi depura molt els seus textos i evita tota classe de descripcions i diàlegs superflus. En definitiva, no busca tant acurtar una narració que inicialment havia sigut pensada per a ser més llarga, com concebre-la de manera que càpia completa en unes poques pàgines, i que així assolisca la màxima potència expressiva. Per tant, la brevetat té dos vessants: un, quantitatiu, que procura la unitat d’efecte; un altre, qualitatiu, que persegueix la intensitat de l’experiència lectora.
Les anteriors consideracions evidencien que el contista s’ha de valdre de diversos recursos narratius, a fi de transformar els seus relats en màquines literàries de crear interés, com diria el gran escriptor argentí adés anomenat. Tot seguit tractaré de resumir-ne alguns:
1a. El plantejament d’un misteri
La idea de misteri va associada congènitament a la narrativa breu, tal com passa també amb la poesia. Segons PIGLIA, “el conte és un relat que porta dins un relat secret. No es tracta d’un significat ocult que depén de la interpretació: el misteri no és cap altra cosa que una història que es conta d’una manera enigmàtica”. És clar que alguns autors no compartiran aquest punt de vista, ja que potser preferiran en bé de la claredat ser més explícits. En tal cas, però, serà ben fàcil trair el mandat de la concisió, perquè no tot el que passa mereix ser contat: la imaginació del lector és sàvia i ha de jugar un paper principal en les formes breus. Saber portar-la per la via dreta és responsabilitat del contista. A vegades, el misteri no gira entorn d’un enigma sinó d’una emoció. Com ara, CARVER és savi creant climes emocionals suggeridors de conflictes, que així es presenten d’una manera encoberta. Per a descobrir el que oculta el relat, el lector haurà de ser capaç de “sentir” en la direcció adequada, ja que aquesta ha sigut l’opció elegida per l’escriptor perquè siga més efectiva la seua narració. En canvi, BORGES, és un mestre emprant la tècnica de l’al·lusió, que permet establir relacions misterioses sense necessitat d’esplaiar-se. I és que l’enigma, l’emoció, l’al·lusió es presenten exemptes d’explicacions i, per tant, permeten estalviar pàgines sobreres. Podríem dir que es perd en extensió el que es guanya en intensitat.
2a. La necessària precisió
En la narrativa breu, les històries han de ser dosificades amb una precisió mil·limètrica. Així, els millors contes són aquells que giren al voltant d’una idea central sense desenvolupar-la, perquè la tensió del relat es conserva millor a força de callar i suggerir. Per tant, donada la concentració buscada pel contista, és més interessant l’anècdota que resumeix la història, que no la història mateixa amb tots els seus detalls i desviacions. El contista ha de ser un mestre escrivint sòbriament narracions complexes. CALDERS posa l’accent en la diferència de plantejament que hi ha darrere de la desigual extensió de la novel·la i el conte: “A mi el conte m’atreu molt perquè és el gènere que em permet més llibertat de tots els gèneres literaris. Una novel·la almenys ve condicionada per l’extensió. Jo he llegit moltes definicions del que és la novel·la; no n’hi ha cap que et doni una fórmula per fixar-la bé. Gairebé diria que és una novel·la quan una història ocupa un nombre de pàgines o de folis determinats; en canvi, el conte no. Quan has explicat el que vols explicar, pot ser que tingui quatre ratlles o que tingui quinze folis, però es nota immediatament si sobrepasses el que vols explicar per farcir-ho, o no hi arribes. En canvi, a la novel·la això queda més deixatat”.
3a. La idea de joc
Destaca TXÉKHOV que “és preferible no descriure l’estat emotiu dels teus personatges: cal intentar fer-lo evident per les seues accions”. Ací ens trobem davant de tota una declaració de principis: l’escriptor no ha de dir-ho tot; és millor que busque la complicitat del lector, el qual a partir de les seues pròpies experiències omplirà de sentit el text escrit, i d’aquesta manera el farà seu. És com si el contista convidara el lector a un joc d’endevinar. MARTÍ I POL, referint-se a la poesia, apunta el paper que li pertoca al lector en la creació poètica, que és perfectament traslladable al lector de contes: “Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li”.
4a. L’exigència d’unitat: la línia vertical
El conte ha d’estar presidit pel principi d’unitat. Tots els elements que el conformen pretenen una finalitat única. En la novel·la, cap la fragmentació perquè l’escriptor pot eixamplar-se el que vulga. La dispersió, per contra, no és possible en la narrativa curta. Assenyala CORTÁZAR que, en tot gran conte, és difícil trobar elements gratuïts o merament decoratius: “El contista sap que no ha de procedir acumulativament, que no té per aliat el temps; el seu únic recurs és treballar en profunditat, verticalment, bé cap amunt bé cap avall de l’espai literari. I això, que dit d’aquesta manera sembla una metàfora, expressa el més essencial del conte”.
5a. La sorpresa limitada
L’exigència d’unitat comporta que, en el conte, el principi i el final han de contindre’s mútuament. Per tant, la possible sorpresa final no ha de sobrepassar aquest límit. El desenllaç ha d’integrar-se en la resta de la narració amb tota naturalitat. Sobre aquest particular, són força eloqüents les paraules de BORGES, quan declara: “He renunciat a les sorpreses d’un estil barroc; també a les que volen oferir un final imprevist. Fet i fet, he preferit la preparació d’una expectativa a la d’una sorpresa acabada.” I és que un final inesperat deslligat de la resta del relat, sembla una solució fàcil i tramposa, és a dir, poc literària, que minva la intensitat desitjada.

dimecres, 22 de juliol de 2020

DUES PINTORES EXCELSES

Avui vull donar notícia de dues pintores extraordinàries, potser les més importants de la història de la pintura: la primera és Artemisia Gentileschi, una pintora barroca italiana seguidora de Caravaggio, però amb una forta personalitat i una molt especial sensibilitat.
L’altra és una pintora ben diferent: es tracta de la gran pintora mexicana Frida Kahlo, que reflexa en la seua obra una personalitat turmentada, marcada per la malaltia. És una pintora amb un estil molt propi, que és una barreja d’elements expressionistes, surrealistes i indigenistes.


dissabte, 18 de juliol de 2020

EL QUE IMPORTA ÉS GUANYAR

A Pura Giner i Gonzalo Pérez
Hui he anat amb el pare al poliesportiu. No sap què fer per tal de destacar en algun esport. L’estiu passat es va comprar una bicicleta, i ja la té avorrida perquè sempre se’l deixen arrere els seus companys de pedaleig. Ara diu que no ha nascut per a competir, que sols pretén passar una estona agradable. Prou sé que això no ho diu de veritat, perquè li encanta guanyar i té una manera de perdre d’allò més dolenta.
Així que, de colp i barrada, m’ha dit:
–Joan, vens al poliesportiu? M’agradaria que m’hi acompanyares.
–Què vols de mi, pare?
–He quedat amb l’oncle Carles per a jugar al tenis.
–No sabia que t’havies fet tenista. Creus que seràs capaç de superar-lo? Fa molt de temps que li pega a la raqueta.
–La meua victòria és segura, fill meu, sempre que el gambirot del teu oncle no em faça trampes. Per això et pregue que arbitres el partit.
–No serà millor que tracteu d’apanyar-vos a soles?
–Impossible! Sense un jutge imparcial, acabarem discutint. El germà de ta mare és un embolicador de mena.
I així ha sigut com, sense ganes, m’he vist en el compromís d’oficiar un partit de tenis ben poc amistós. Encara que he objectat reiteradament la meua inexperiència com a àrbitre, el pare m’ha insistit:
–Sé que tu ho faràs bé. A més a més, si tens algun dubte, ens ho dius i repetirem la jugada.
Què hauria fet un altre en el meu lloc? El pare m’ha dit que soc un xicot responsable, que es refia de mi, que em considera el seu millor amic. En fi, tantes i tantes lloances i imprecacions, que no hi ha hagut manera de rebutjar el càrrec, i l’he acceptat.
Malauradament no he tardat a penedir-me d’aquesta decisió, perquè estava escrit que qualsevol esforç per a crear un ambient de companyonia entre tots dos adversaris fracassaria. Anant al poliesportiu, l’oncle Carles ja s’ha encarregat de calfar l’orella a mon pare: que si l’altre dia va jugar tres partits seguits i els va guanyar en una correguda, que si té en el seu despatx més de deu trofeus, que si sempre s’alça a les sis del matí i corre una hora pel parc per a mantindre’s en forma. No cal dir-vos com se li ha assentat el passeig al meu progenitor, que no ha parat de remugar paraules grolleres alhora que es gratava nerviós ara un muscle ara una galta.
No ha calgut que transcorregueren molts minuts de partit perquè es fera palesa la desigualtat existent entre els dos contrincants. L’oncle colpejava les pilotes amb tanta força que les feia brunyir, a més de col·locar-les tan bé que obligava el meu pare a córrer d’una banda a l’altra de la pista, i així i tot no arribava a tornar-les ni a guanyar cap joc.
Quan estaven acabant el primer set, s’ha produït la jugada dissortada que ha posat el punt final al partit: el pare ha restat una pilota complicada, però ho ha fet molt fluix, a causa del seu esgotament, és a dir, que la pilota ha arribat al contrari en perfectes condicions de ser tornada amb un colp de gran potència.
–Agarra-la si pots! –el meu oncle ornava els seus revessos més contundents, amb expressions així de sornegueres.
La pilota ha eixit disparada a més de cent quilòmetres per hora, i en qüestió de mil·lèsimes de segon ha impactat brutalment contra el nas del meu atorrollat pare, que no ha tingut temps de reaccionar per a evitar el colp i ha caigut a terra mig inconscient, mentre li rajava del nas un doll de sang i s’escapaven de la seua boca incongruències d’aquest tipus:
–L’he tornada! He guanyat el partit! La copa és meua!
Per un moment, he pensat que s’havia tornat boig. A pesar de la forta contusió que acabava de rebre, encara li sobraven les forces per a posar-se dret i fer uns quants bots d’alegria celebrant la seua victòria imaginària. De sobte, en fixar-se que tenia la samarreta bruta de sang, ha tornat a la realitat demanant-nos ajuda.
En assabentar-se la mare del desgavell, s’ha enfadat amb el germà:
–Mira que t’he dit voltes que no competisques amb ell, que el deixes estar en pau!
–Ho sent, Anna. Ha sigut un cas de mala sort.
–De mala sort res, que t’has emprat a fons. De miracle no s’ha engolit la pilota, de tan forta com devia anar.
El ferit s’ha deixat caure en el sofà una estona, sense parlar, aplicant-se gel en el nas unflat. Feia llàstima de veure’l, més per la humiliació infligida que no pel dolor físic causat per la pilotada.
Cal dir que, en tot moment, el gat domèstic ha estat atent al desgavell de les nostres anades i tornades per la casa, sobretot les de mon pare, que prompte ha recuperat el seu tarannà optimista:
–Carles, el partit no ha fet més que començar. Demà mateix el continuarem i millor serà que et prepares bé.
La mare s’ha posat les mans al cap, en sentir aquestes paraules, i ha protestat:
–Que no has acabat hui prou coent? Digues que no, que per a quedar-te satisfet necessites ració doble!
–Ha sigut un accident desgraciat, que m’ha sobrevingut just quan millor estava jugant. Veritat, Joan?
En dir això, m’ha picat l’ullet demanant la meua complicitat.
–Potser al pare li vindrà bé rescabalar-se de les penes de hui. Al cap i a la fi, és difícil que li peguen una altra pilotada al mateix lloc.
He declarat, satisfet d’haver-me inventat un argument tan redó en qüestió de segons.
La mare ha deixat caure els braços en senyal d’impotència, i s’ha fet fonedissa.
Ara són les deu de la nit, i mon pare ronca plàcidament. Aquesta nit no tenia ganes de sopar i s’ha ficat al llit prompte. Sé que demà pensa vendre cara la seua derrota. Com m’agradaria que les seues fantasies es feren realitat. El conec bé i sé que és capaç de fer qualsevol disbarat si perd. Recorde el que m’ha dit, abans d’anar-se’n a dormir:
–Joan, m’agradaria que arbitrares demà també. I no patisques per mi, que la victòria serà meua. Ell tan sols sap fer servir la força bruta; la meua tècnica és superior.
El gat, que era a la meua habitació en aquell moment, no ha pogut evitar un «mèuuu!» campanut, i el pare, en sentir-lo, se n’ha anat tot ofés.