dilluns, 11 de desembre de 2017

TRES MADONES DE LA GALERIA DELS UFFIZI

A la Galeria dels Uffizi de Florència, en una mateixa sala, que és la nº 2, el visitant pot admirar tres madones pintades entre les acaballes del segle XIII i el començament del segle XIV, on s'aprecia l'evolució que va haver-hi en l'art pictòric durant eixa època, en la qual es van crear les condicions perquè s'iniciara la Renaixença.
Es tracta de tres taules capitals de Duccio di Boninsegna, de l’escola sienesa; de Cimabue, de l’escola florentina; i de Giotto, deixeble de l’anterior. Els títols de les obres i l’any en què foren pintades són, respectivament: Madonna Ruccelai (1285), Maestà di Santa Trinitá (1286), Maestà di Ognissanti (1303).
La taula de Duccio es caracteritza perquè en ella busca el gran pintor reflectir un ideal de bellesa, cosa que era prou revolucionària en aquella època, ja que encara ens trobem a l’Edat Mitjana.
La taula de Cimabue conserva encara moltes de les característiques formals de la pintura bizantina (hieratisme, fons daurat, el color de la roba, etc.), tot i que s’hi aprecia una renovació de l’art pictòric (efecte de profunditat, expressivitat dels rostres), ja que la taula té una força plàstica desconeguda fins aleshores.
Si comparem la taula de Giotto amb les altres dues, fàcilment apreciarem una radical renovació de la pintura. Destaca el rostre de la Verge, per la seua tendresa i humanitat, així com la representació coherent i realista del decorat (perspectiva formal del tron, detalls arquitectònics, plans de col·locació dels personatges).
Duccio
Cimabue
Giotto

diumenge, 3 de desembre de 2017

LA SÍNDROME DE STENDHAL

Tothom ha sentit parlar de la síndrome de Stendhal, però és menys conegut el llibre de viatges on el gran escriptor francés descriu, d’una manera bellíssima i profundament emotiva per a tots els amants de l’art, els trastorns característics de l’esmentada síndrome, a mesura que els experimenta en la seua pròpia persona quan visita Florència. A continuació us transcric el text concret, i el prenc directament del llibre traduït del francés al castellà, que és al meu abast ara mateix:
Església de la Santa Croce
Florencia, 22 de enero de 1817.- Anteayer, bajando el Apenino para llegar a Florencia, mi corazón latía con fuerza. ¡Qué disparate! Por fin. En una vuelta de la carretera, mi vista abarcó la llanura y divisé a lo lejos, como una masa sombría, Santa María del Fiore y su famosa cúpula, obra maestra de Brunelleschi. “¡Allí es donde vivió Dante, Miguel Ángel, Leonardo de Vinci! –me decía–; ¡ahí está la noble ciudad, la reina de la Edad Media! Entre esas murallas comenzó de nuevo la civilización; allí Lorenzo de Médicis hizo tan bien el papel de rey, y mantuvo una corte en la que, por primera vez desde Augusto, no primaba el mérito militar.” Al final, los recuerdos se me agolpaban en el corazón, me sentía incapaz de razonar, y me abandonaba a mi locura como lo haría justo a la mujer amada. Al acercarme a la puerta San Gallo y a su lamentable arco de triunfo, con gusto habría abrazado al primer habitante de Florencia que me encontré.
Aun a riesgo de perder todos esos pequeños efectos que uno tiene a su alrededor cuando viaja, abandoné el coche inmediatamente después de la ceremonia del pasaporte. He contemplado tantas veces vistas de Florencia, que la conocía de antemano; pude caminar por sus calles sin guía. Torcí a la derecha, pasé por delante de un librero que me vendió dos descripciones de la ciudad (guide). Sólo dos veces pregunté por mi camino a transeúntes que me respondieron con una cortesía francesa y un acento singular; por fin, llegué a Santa Croce.
Tomba de Miquel Àngel
Allí, a la derecha de la puerta está la tumba de Miguel Ángel; más lejos, tenemos la tumba de Alfieri, por Canova: mi reconocimiento para esta gran figura de Italia. Diviso a continuación la tumba de Maquiavelo; y, enfrente de Miguel Ángel, reposa Galileo. ¡Qué hombres! Y la Toscana podría añadirles al Dante, Bocaccio y Petrarca. ¡Qué asombrosa reunión! Mi emoción es tan profunda, que casi roza la piedad. La religiosa oscuridad de esta iglesia, la sencilla carpintería de su techumbre, su fachada sin terminar, todo ello habla intensamente a mi alma. ¡Ay, si pudiera olvidar…! Se me acercó un monje; en vez de la repugnancia lindante con el horror físico, descubrí en mí una especie de amistad hacia él. ¡Fra Bartolomeo de San Marco fue monje también! Este gran pintor inventó el claroscuro, se lo enseñó a Rafael, y fue el precusor de Correggio. Hablé con aquel monje, en quien hallé la cortesía más perfecta. Se puso muy contento de ver a un francés. Le rogué que me abriera la capilla del ángulo noroeste (Capilla Niccolini), donde están los frescos del Volterrano. Me conduce hasta allí y me deja solo. Allí, sentado en un reclinatorio, la cabeza echada hacia atrás y apoyada en el respaldo para poder mirar al techo, las sibilas del Volterrano me proporcionaron seguramente el placer más intenso que me haya dado nunca la pintura. Estaba ya en una especie de éxtasis por la idea de estar en Florencia y por la proximidad de los grandes hombres cuyas tumbas acababa de ver. Absorto en la contemplación de la belleza sublime, la veía de cerca, la tocaba por decirlo así. Había llegado a ese punto de emoción en el que convergen las sensaciones celestes provocadas por las bellas artes y los sentimientos apasionados. Al salir de la Santa Croce, el corazón me palpitaba con fuerza, eso que llaman nervios en Berlín; la vida se había agotado en mí, caminaba con miedo a derrumbarme.

dissabte, 25 de novembre de 2017

EL NON-NON DEL ROSSINYOL



Si s’adorm el rossinyol,                               (mires si ha tancat els ulls per seguir)
la lluna li farà festes                                    (en dir “festes”, li acarones una galta)
i el mar, tot ple de bondat,
convocarà les sirenes
a amanir-li un bressol
d’ones calmes i discretes,                            (li passes els dits pel front com si caminaren)
que vénen i van, callades,                            (els dits, “caminant”, li pugen al cap)
van i vénen, sense presses,                          (els dits, “caminant”, baixen fins a arribar al seu nas)
al compàs d’un vent que canta
silencioses promeses.                                  (bufes)

Si no dorm el rossinyol,
dos papallones vermelles
estendran sobre els seus ulls
fines ales com parpelles,                             (li acarones les parpelles)
i les merles, refilant,
li fregaran les orelles.                                 (fas “piu-piu” i li fregues les orelles suaument)
Que és l’hora de somiar
un cel d’estrelles enceses,
on la llum pren el color
que tu, cada nit, t’inventes.                        (en dir “que tu”, emfatitzes, i en acabar li fas un bes)

divendres, 24 de novembre de 2017

TEMPS DE CONFUSIÓ

Vivim, sens dubte, temps de confusió. La crisi actual, no sols és econòmica i política, sinó també cultural i moral. Qualsevulla cosa que comentes amb el veí o amb un amic o conegut dóna lloc a un llarg debat perquè no som capaços de posar-nos d'acord ni en les qüestions que, de primer, ens poden semblar més clares. Això genera una inseguretat que també és predicable de les institucions, que no actuen prou sovint d'una manera coherent, sinó sorprenent. Tot plegat, esta inseguretat generalitzada genera desconfiança i desconcert en la ciutadania perquè resulta difícil assolir eixe lloc confortable, desitjat pel comú dels mortals, que ens permet saber -amb un elevat percentatge de possibilitats d'encertar- quines poden ser les conseqüencies de les nostres accions i omissions.
I quan la gent no sap què fer, sol passar que s'equivoque en les seus decisions, bé perquè renuncie a reflexionar abans de prendre-les, bé perquè es limite a imitar el que fan els altres. Siga com siga, el que resulta cert i segur és que la confusió actual ens aboca individual i col·lectivament al despropòsit, i sols cal mirar una mica al nostre voltant per adonar-nos-en.
En general, hi ha una gran confusió en tot el que afecta a la línia que separa l'interés públic de l'interés privat. Sabem quins són els nostres drets, i això està molt bé, però oblidem amb massa freqüència les nostres obligacions amb la societat, i esta amnèsia origina desequilibris importants, ja que no tenim un referent social clar que ens il·lumine sobre quins són els límits raonables que hem de fixar a les nostres demandes, a fi que eixes demandes no posen en perill els drets d'altres persones més necessitades.
La crisi cultural és, per tant, també una crisi de la democràcia, perquè reflecteix l'existència d'un teixit social feble, que vagareja sense rumb, a falta d'unes normes i unes institucions que siguen capaces d'ordenar i fer complir un sistema que siga just per a tothom. I quan parle de justícia no estic referint-me a cap utopia, sinó a una qüestió més elemental: es tracta de què la Constitució i els seus valors siguen efectius. Això és fonamental, perquè si una norma constitucional, que és la norma fonamental d'una democràcia, no s'interioritza pels ciutadans i per les institucions, estarem abocats al fracàs com a poble.
Donat que les actituts no canvien per generació espontània, és evident la gran importància que té l'educació per afavorir el canvi. Una educació que comença a l'escola, però que també s'ha de projectar a través dels mitjans de comunicacíó i de l'exemple que han de donar els governants actuant rectament. Hi ha països que han aconseguit un model de democràcia molt més avançat que el nostre. Per tant, la millora és possible i jo crec que la reforma constitucional que s'aveïna hauria de ser el punt de partida d'una nova època més justa, més clement i més sàvia.

diumenge, 19 de novembre de 2017

SOBRE LA MANIPULACIÓ

El poder, per definició, manipula a fi d'imposar la seua veritat. En un règim democràtic, aquesta imposició es fa per vies més "amables", però resulta inqüestionable la seua efectivitat. El que diferencia una democràcia d'una dictadura no és, per tant, el fet en si que el poder manipule, sinó l'existència d'una Constitució que permet a la ciutadania elegir el relat que més li agrade. Perquè, això sí, cal aclarir que hi ha una graduació quant a l'honestitat de les intencions.
Com deia Foucault, “existeix un combat «per la veritat», o almenys «al voltant de la veritat» —una vegada més entenga's bé que per veritat no vull dir «el conjunt de coses vertaderes que cal descobrir o fer acceptar», sinó «el conjunt de regles segons les quals es discrimina la veritat de la falsedat i es lliguen a la veritat efectes polítics de poder»; s'entén així mateix que no es tracta d'un combat «en favor» de la veritat sinó entorn de l'estatut de la veritat i al paper econòmic-polític que juga. Cal pensar els problemes polítics dels intel·lectuals no en termes de «ciència/ideologia» sinó en termes de «veritat/poder»”.
La veritat científica i la veritat ideològica pertanyen a un nivell de veritat que és de caire racional, però n'hi ha un altre tipus de veritat que es correspon amb els fets: la "veritat factual". Segons H. Arendt, aquesta veritat és la que "incideix directament en la política al relacionar-se amb l'opinió (o amb allò que la postmodernitat anomena «relats» o «narratives»)".
En la lluita pel poder, la veritat racional resta en un segon pla, i el que passa a tenir un gran protagonisme de cara a la societat és la veritat factual. Aquesta és la que molesta als qui aspiren a mantenir o conquerir el poder i, per tant, és la que pateix tot tipus de tergiversacions a fi de manipular la gent i aconseguir vots.
La societat ha de defendre's d'aquestes manipulacions que cada vegada són menys subtils perquè hem baixat els braços davant d'elles. Com destacava la dita filòsofa, "els fets i les opinions, encara que han de mantenir-se separats, no són antagònics; pertanyen al mateix camp. Els fets donen forma a les opinions, i les opinions, inspirades per passions i interessos diversos, poden divergir àmpliament i encara així ser legítimes mentre respecten la veritat factual. La llibertat d'opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s'accepten els fets mateixos".

dijous, 16 de novembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (7)

L’ànima humana es va crear quan va nàixer el primer home, i d’això en fa tan sols 2,5 milions d’anys, mentre que l’univers es va crear fa 13.700 milions d’anys. La creació, per tant, no es va completar fins que van transcórrer 13.697,5 milions d’anys des que va començar, quan els dinosaures ja s’havien extingit.
***
La gent sol dir que un metge és bo quan és simpàtic i atent, la qual cosa sols pot ser certa en la mesura que la simpatia i la bona atenció tinguen facultats curatives.
***
És difícil saber perdre, però encara ho és més saber guanyar.
***
Jo sóc jo, més les meues circumstàncies i les de molts altres.
***
La millor defensa que es pot fer de la democràcia és exigir la veritat.
***
No hi ha el kilòmetre zero perquè ningú no ha vist mai mil metres de no-res.
***
No ens entra al cap que una cosa no tinga límits, per això anomenem no-res al buit infinit on és immers el nostre univers i, possiblement, molts altres universos. És a dir, la única cosa que el nostre enteniment accepta que puga ser il·limitada és la no-cosa.
***
No tinc molt clar si l’infinit existeix perquè matemàticament es demostrable, o si l’infinit és demostrable matemàticament perquè existeix.
***
De vegades els arbres no ens deixen veure el bosc, però n’hi ha d’altres en què és el bosc el que no ens deixa admirar els arbres.
***
Qui no viu com pensa, acaba pensant com viu si abans no es cansa de pensar.
***
Abans de crear-se la matèria, sols hi havia el no-res; per tant, el no-res és tot allò que no és matèria. Donat que la matèria és finita, sols podem trobar l’infinit en el no-res, que d’aquesta manera s’identifiquen.
***
Hi ha qui calla per no ofendre, però de vegades cal parlar perquè el silenci s’interpretaria com una greu ofensa.
***
Diguen el que diguen, la quadratura del cercle sempre ha estat impossible d’aconseguir sense trampes.
***
No tindràs més raó per alçar la veu, però si parles baixet no et sentiran.

divendres, 10 de novembre de 2017

ELS QUEIXONS DE MENA

L'experiència em diu que es queixen més els qui no tenen motiu que els menyspreats de veritat per la deessa Fortuna. En efecte, és tan fàcil donar-li la culpa de tot a un altre, que hi ha una gran predisposició a queixar-se de la pròpia mala sort. Pareu esment en el que vull dir: no estic pensant en aquelles persones que tenen un motiu real de queixa, sinó en tots aquells queixons professionals que, a la mínima, donen una passa endevant i alcen la veu o fan un gemec, mentre diuen: "Sóc el més dissortat del món", quan la veritat és que no hi ha per a tant.
De queixons, n'hi ha de moltes categories, però jo voldria distingir-ne dues classes: 1) Els qui es queixen sense tenir raó. 2) Els qui sense raó es queixen dels qui es queixen tenint-la.
La primera categoria és prou evident, potser la segona demanarà per la meua banda alguna explicació addicional. Quan parle dels queixons que no deixen queixar-se als altres, encara que tinguen motiu, estic posant el dit en la nafra, perquè aquesta mena de queixons és molt prolífica i, per tant, prou perillosa. Es tracta dels qui volen estar més afligits que ningú i els senta mal sentir a un altre que, fins i tot, es queixe amb raó. Li diuen, indignats: "No plores, que no és per a tant! Sense anar més lluny, jo estic pitjor que tu".
Cada vegada en són més els queixons d'aquesta segona categoria i, el que es pitjor, hi ha una tendència clara que s'incremente el seu nombre espectacularment, perquè la banalitat és un fenòmen cada vegada més estés en la nostra societat. Així, a poc a poc, arribarà el dia en què ens trobarem davant d'un queixó tan absolutament fora mida, que dirà: "Com ja no puc estar pitjor del que estic, doneu-m'ho tot a mi, i jo ja repartiré entre els altres, que sempre es queixen sense motiu".

dissabte, 4 de novembre de 2017

XOC D'UNILATERALITATS

El poeta Margarit
El fatal error de Rajoy ha estat voler solucionar un greu problema polític per la via judicial. O dit d'una altra manera: deixar que la política es judicialitze, que és tant com dir que la justícia es polititze, perquè faça el que faça sempre es faran interpretacions políticament interessades de les seues decisions. Com han demostrat els empresonaments cautelars dels membres del govern català, decretats per la magistrada de l'Audiència Nacional aquesta setmana, l'estratègia de delegar en els jutges la solució del problema, des del punt de vista polític, té resultats nefastos, ja que s'ha tirat més llenya al foc d'un conflicte que és bàsicament polític.
Han passat molts anys des que es veia vindre el problema, i és obligació dels governants d'una i d'altra banda prendre les mesures escaients per reconduir les situacions de greu conflicte social. La tasca dels jutges és aplicar les lleis, i no valorar l'oportunitat conjuntural de les seues resolucions, ni tindre en compte els components de discrecionalitat que han de presidir qualsevol actuació política. Els jutges són, diguem-ho clar i amb el degut respecte, políticament ineptes. I així ha de ser en una democràcia, no endebades la Justícia la representen amb els ulls embenats.
Vivim en un país democràtic, però és evident que la nostra democràcia pateix d'imperfeccions. Una d'aquestes imperfeccions és que encara està poc estesa la idea que la democràcia comporta respectar de manera sincera totes les opinions, encara que -com deia Jaume Perich- no pot fer res perquè totes siguen respectables. El que té de taumatúrgic l'esperit democràtic és que obliga els discrepants a asseure's a parlar i, el que és més important, a crear les condicions prèvies necessàries perquè el conflicte no esdevinga un cru enfrontament.
És clar que tot això és molt fàcil de dir i difícil d'aplicar, però si d'entrada ja renunciem a asseure'ns, és clar que serem responsables del fracàs. En aquest sentit, jo crec que entre el govern de Rajoy i el de Puigdemont s'ha produït un dels xocs més greus que es pot produir en democràcia: un xoc d'unilateralitats i, per tant, una ineptitud per a fer política democràtica notables, que ens ha portat a la catàstrofe. Com diu Manuel Castells al seu article d'opinió publicat a La Vanguardia d'avui: "Pero aún más graves son las fracturas que se están produciendo entre las personas, en Catalunya y entre Catalu­nya y España. Todos ­conocemos amistades, familias y relaciones rotas por la divisoria creada entre unos y otros. No se pudo dialogar y no se quiso dialogar. Y al movilizar a la población en ambos sentidos, al hacer de las pertenencias de Estado una cuestión existencial, se perdió la capacidad de convivencia. Ya no se trata de identificar culpables porque lo que importa es el resultado. Ni Catalunya es independiente ni España puede seguir como antes, como si no hubiera pasado nada, ni la economía puede salvarse de una pérdida de inversión y confianza, ni las personas pueden volver a relacionarse más allá de sus diferencias. Nos hemos roto. Y la culpa es de todos porque no nos creemos otra democracia que la que nos conviene".
A parer meu, una vegada remogut del seu càrrec Puigdemont, en aplicació de l'article 155 de la Constitució, el que caldria que fera Rajoy és renunciar al seu càrrec, donada la ineptitud democràtica que ha demostrat en la gestió d'aquesta crisi tan dolenta. Els dos han fracassat i és just que els dos paguen per això anant-se'n a casa. En aquest sentit, em semblen molt encertades les declaracions que ha fet recentment Joan Margarit a la premsa: “Els nostres polítics, sense saber-ho o sabent-ho, el que seria més greu, estan destrossant les nostres vides", lamenta el gran poeta, i alhora que titlla la detenció de mig govern català com "una resposta desmesurada i un abús terrible" reclama als catalans "autocrítica". I és que, en democràcia, perquè ens puguem entendre cal ser "més partidari de la intel·ligència i menys dels sentiments".

divendres, 3 de novembre de 2017

PENSAMENTS ESPARSOS (6)

La paciència no és esperar l’arribada del moment propici, sinó saber esperar-lo.
***

Qui ni es preocupa ni s’ocupa, és un incapaç. Qui es preocupa i no s’ocupa és un patidor. Qui s’ocupa d’allò que no li preocupa és un autòmat. Qui es preocupa i s’ocupa és una persona de fiar.
***

La felicitat suprema, de vegades, és escriure versos que ningú no llegirà mai.
***

L’infinitament gran ens atabala; l’infinitament petit ens commou.
***

Prou sovint no dir res és l'expressió màxima de l'eloqüència.
***

Era tan gran el desconcert que l’envoltava, que sols quan va aconseguir no entendre absolutament res es va convéncer que era un savi.
***

De vegades la raó ens diu “no” i el cor “sí”, o viceversa; però els pitjors errors els cometem quan la raó i el cor ens diuen el mateix.
***

La generositat no és sols donar a canvi de res, sinó també acceptar que ningú no t’ho agrairà.
***

Conversar no és sols parlar i escoltar, sinó parlar per escoltar i escoltar per parlar.
***

Una cosa és callar per no ofendre i una altra ben distinta callar per conveniència, però en cap dels dos casos s’hi pot excloure que la covardia siga la vertadera causa del nostre silenci.
***

Hi ha moltes maneres de fer el ridícul, però la més espantosa és quan no ens adonem que estem fent-lo.
***

Ser lliure no és sols fer el que vols fer, sinó també poder fer el contrari del que vols fer.
***

Quan t’oblides d’un problema que encara està per solucionar, comences a tenir un altre problema.

divendres, 27 d’octubre de 2017

MURLA I EL CAVALL VERD

Murla és un dels pobles de la Vall del Pop (Marina Alta). És el poble de la meua família materna, on he estiuejat durant tota la meua infantesa i joventut.
Plaça Major
El fet històric més important que va protagonitzar aquesta vila, va tenir lloc quan el rei Felip III, l’any 1609, va decretar l’expulsió dels moriscos valencians. Murla era l’única població de la contrada que estava habitada per cristians vells, encara que també hi havia un raval morisc. Donat el seu emplaçament, al peu del Cavall Verd, que és una muntanya molt escarpada, els moriscos que es negaren a complir la iniqua ordre d’expulsió, procedents de Murla i de molts altres pobles veïns, en número aproximat de 10.000, se’n pujaren al seu cim i hi romangueren durant una setmana, resistint desesperadament el setge de les tropes reials dels Terços de Nàpols i Sicília, que –comandades pel general Mejía– els aïllaren fins que, vençuts per la fam i la set, començaren a baixar i foren traslladats immediatament al port de Dénia, on els embarcaren rumb al nord d’Àfrica.
El Cavall Verd
Visitar Murla és recórrer els seus carrers, i saber que en el “carrer de dalt” la gent del poble encara practica el joc de la pilota “a llargues”, o que la plaça del "Nel" mereix tal nom perquè hi va nàixer un dels millors jugadors de pilota valenciana de tots els temps. Murla sempre n’ha tingut, de grans jugadors del nostre esport autòcton, com ara Jan, que encara hi juga.
El "Nel" de Murla
Partida "a llargues" al "carrer de dalt"
El meu fill Robert em va fotografiar un dia d'agost de 2017 junt al gran pilotari murler Jan

Visitar Murla és també conéixer els seus monuments: la font, l’ermita de Sant Sebastià, bastida a la falda del primer penyal, i, sobretot, el castell-església del qual tots els murlers se senten justament envanits. Aquesta fortificació destaca per les seues dues torrasses cilíndriques coronades per merlets i unes troneres que s’obrin amenaçadores en el seu cos principal.
El castell-església
Però visitar Murla és, per damunt de totes les coses, parlar amb les seues gents: elles són el seu millor tresor, perquè els murlers gaudeixen del do de l’hospitalitat i no dubten d’obrir generosament les portes a tots els visitants. A més de l’expulsió dels seus moriscos, l’any 1609, Murla ha hagut de patir l’esquinçament de l’emigració al llarg del segle XX, i sap molt bé la mena de dolor que un sent quan arriba a una terra estranya. No hi ha cap fill de Murla, emigrat a un país estranger, que –en ser preguntat pel seu poble a U.S.A., França, Argentina, Alemanya o qualsevol altre país– no declare emocionat la seua enyorança.
Davant d'un riurau, amb el meu oncle Pepe "Jeroni"
El meu avi, de jove, també va viatjar a Nova York, en cerca d’un treball que li permetera viure més dignament, però no va tenir sort i va tornar al seu poble, després d’uns quants mesos. Ací teniu el seu passaport.
El passaport del meu avi Tadeo Giner Pons, que va ser barber, carnisser, meler, llaurador i tocava el llaüt

divendres, 20 d’octubre de 2017

UN POEMA DE MANUEL MORENO DÍAZ

Quan vaig presentar el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago", al febrer de 2016, vaig destacar que un dels poemes que més m'agraden d'un llibre tan reeixit és "Tejados de Tomelloso", perquè és una composició d'una gran bellesa plàstica de la qual "m’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància".

El pas del temps és una de les matèries poètiques per excel·lència. Tots els poetes ens sentim subjugats pel sentiment de pèrdua que va associat al seu decurs. Tot poema barreja sentiments, sensacions i pensaments en proporcions diverses, a fi d'expressar una emoció que d'altra manera seria inefable. Jo veig en aquest poema tot això: la frescor a la cara de qui puja a la teulada per desafiar l'estret horitzó que l'envolta, la decepció que tothom experimenta quan pren consciència que ha passat el temps en què tot era possible, la convicció que és inútil intentar fugir d'un mateix, perquè sempre tornem al nostre passat.

Com que m'agrada aquest poema i aprecie molt Manuel, vaig aprofitar que el dia 12 d'octubre em trobava prop de Tomelloso per desplaçar-me al poble del meu amic poeta i fotografiar les seues teulades. Així, em trobe en condicions d'oferir als seguidors del meu bloc un poema tan bell acompanyat d'unes fotografies de les teulades de Tomelloso, tal com es veuen en l'actualitat des del quart pis d'un edifici del poble.

TEJADOS DE TOMELLOSO

Estos han sido siempre tus dominios,
el inmóvil oleaje de las tejas,
la caída sin fe de las antenas,
el consuelo a dos aguas de la lluvia.
Ellos, tan bien peinados por el aire,
tan bien arados de intemperie,
ellos, enjalbegados de luna,
parroquianos del alba y los crepúsculos,
pisados por el sol o sucios de relente,
han sido siempre tu única montaña.

Abrigado de altura,
como un dios indolente,
aprendiste tus ojos en sus lomas
y a comulgar la luna cada noche.
Los vientos escolares siempre hallaban
lapiceros con que escribir
la lentitud del humo,
se probaban la ropa
tendida en las terrazas,
repartían tu ausencia por el mundo.

Con su abrazo de escamas verdecidas
y sus alas de arcilla,
los tejados la casa cobijaban,
incubaban la luz de cada cuarto,
le daban su tibieza justa,
la del salón, modosa y ventanera,
la especiera y candeal de la cocina,
aquella que le daba a las alcobas
el color de los trajes heredados,
la que regaba cada tarde el patio
de eucarísticos vencejos,
la luz con la camisa de domingo,
que tan bien le sentaba a tu pereza.

Ahora, a pie de herida,
de la vencida fe de los tabiques,
contemplas los difuntos lamparones
de barro tapia abajo,
la larvada humedad de los cimientos,
los muñones de la escayola enferma,
techos que solo eran capaces
de sostener el cielo, no la nieve,
ni la escondida cicatriz del hielo;
pero entre los escombros tu mirada
todavía descifra
el manso silabeo de la lluvia,
la efímera sintaxis de las nubes,
la prédica tenaz de las estrellas,
aquello que aprendiste,
como un dios indolente,
subido en los tejados de la infancia.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

CARTA OBERTA DES DE "FRANCOLAND" A QUI CORRESPONGA



“Quan el misteri és massa gran, resulta impossible desobeir” (Saint-Exupéry). En efecte, passa sovint que la realitat ens sembla tan aspra que necessitem el misteri per defugir-la. El misteri té força poètica i és una via d’eixida que ens permet fer-nos escàpols quan els dessabors ens aclaparen. Hi ha misteris exògens, que naixen fora de nosaltres, i plens d’encant ens fan pensar “que tot està per fer i tot és possible” (Martí i Pol), però també n’hi ha d’altres endògens, que són creats per nosaltres mateixos o pels grups socials en què ens integrem, a fi d’ajudar-nos a sobrevolar la crua veritat que ens envolta.

El misteri ens dóna tant a canvi de tan poc que no podem renunciar a ell. Per això el misteri té prestigi, com també el té l’esperança o la utopia. Ara bé, en una societat oberta hi ha misteris molt diversos i contradictoris entre si, i si cada individu o col·lectiu té dret a perseguir els seus propis misteris, en exercici de la seua llibertat, caldrà que ho faça de manera respectuosa amb els drets dels altres individus i col·lectius que obeeixen a uns altres misteris ben diferents.

El Dret és avorrit perquè s’ha de fonamentar en la racionalitat, no en el misteri. No obstant això, el Dret és imprescindible, ja que la societat s’ha de regir per regles que valguen per a tots i això és incompatible amb la subjectivitat del misteri, que cadascú s’inventa en funció de les seues aspiracions. Si volem que la convivència pacífica siga possible, ha d’haver-hi, per tant, una jerarquia entre la norma jurídica, que en una democràcia és fruit de la voluntat popular majoritària, i el misteri, que és objecte d’obediència tan sols pels qui creuen en ell.

L’obediència als misteris de cada individu i de cada grup social s’ha de subordinar a les normes que la majoria s’ha donat, perquè si no fóra així podria més el caprici de cadascú que el respecte als drets i llibertats dels altres. Si no tenim clara aquesta subordinació, la convivència esdevindrà impossible. Bona prova del que dic és que qualsevol grup social que il·legalment realitze el seu misteri, el primer que farà serà aprovar una norma jurídica per preservar-lo, ja que a partir d’eixe moment considerarà que cap altre misteri s’ha d’obeir si va en contra del seu misteri inaugural. Per això la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, que va aprovar el Parlament català el passat dia 7 de setembre, estableix la indivisibilitat de l’Estat català.

Jo crec que els independentistes catalans són conscients d’aquesta subordinació del misteri que tant adoren i pretenen al Dret, i per aquesta raó titllen de “Francoland” la democràcia espanyola. La seua estratègia és vendre a nivell internacional la idea que Espanya és un país no democràtic, on no es respecten els drets humans. Com que el Dret, en majúscula, ha de respectar eixos drets, si demostren que tal respecte no existeix, deixa de ser el sistema jurídic espanyol, amb la seua Constitució i els seus estatuts d’autonomia, una ordenació digna d’obediència.

Una part important de la societat catalana pensa que Espanya no és una democràcia perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació, i han decidit fer justícia pel seu compte, però jo crec que s’equivoquen, perquè el règim parlamentari espanyol, amb totes les seues imperfeccions, és homologable al règim vigent en altres països europeus que són considerats pertot arreu com democràtics.

Fet i fet, opine que la unilateralitat és un error, i si no fóra perquè hi ha tanta gent que està convençuda del contrari, m’inclinaria a pensar que ens trobem davant de la representació col·lectiva d’una comèdia, en la qual el guionista fa dir als diferents protagonistes que la independència no comporta eixir de la Unió Europea, ni suposa la pèrdua de la nacionalitat espanyola, ni tan sols que el Barça deixe de jugar la Lliga espanyola. I del deute públic ja en parlarem, i de la Seguretat Social, i dels impostos, etc., com si foren uns detalls sense importància. Es comporten com si foren xiquets experts a aplicar la llei de l’embut, d’una manera tan poc subtil que faria riure si no es tractara d’un joc tan preocupant.