divendres, 31 de gener de 2014

LA CATEDRAL DE LEÓN

Recorde que fa quasi trenta anys, amb la meua dona i uns amics, vaig fer un viatge inoblidable a Galícia, i pel camí ens paràvem arreu a admirar totes les catedrals que es posaven a tret: Toledo, Àvila, Segòvia, Salamanca, Ourense, Lugo, etc., però de totes elles la que més em va impressionar va ser la de León, també anomenada la "Pulcra Leonina", perquè és esbelta i senzilla, dotada d'una verticalitat accentuada per l'efecte lluminós i polícrom de les seues esplendoroses vidrieres. En entrar a la catedral, em vaig sentir com transportat cap a les altures, en un vol imaginari ple de l'emoció, tal com la que poden sentir les aus quan fan la seua revolada inaugural. A diferència d'altres catedrals, que tenen una major fastuositat o grandària, aquesta catedral destaca per la seua puresa de línies i la falta de pretenciositat.
La característica fonamental del gòtic, front al romànic, és la verticalitat. A banda de l'evolució de l'arquitectura, que en un moment donat assoleix el perfeccionament tècnic necessari per acometre catedrals com la de León, que plantegen reptes constructius nous, al rerefons d'aquesta diferència en la disposició dels volums hi ha una distinta manera de viure l'espiritualitat. Durant el gòtic, el monument religiós s'erigeix com un cant a Déu des de l'esperança, mentre que en el romànic l'austeritat i la prostració es consideren les millors ofrenes.

dimecres, 29 de gener de 2014

ELS MEUS 10 MILLORS INTÈRPRETS DEL ROCK

En els anys 70 del segle passat, jo era un adolescent, i un dels descobriments que més em va enlluerar en aquella època va ser la música rock. Al llarg de la meua vida, he sigut fidel a aquesta passió, tot i que he de reconéixer que l'he ampliada a la música clàssica i al jazz, amb el pas del temps, però encara hi ha un bon grapat de rockers que m'emocionen. Dedique aquesta entrada als deu que més m'agraden, i us propose que escolteu la meua cançó preferida de cadascun.
El primer de la llista és Bob Dylan, i encara que és molt difícil destacar una sola cançó de tan prolífic intèrpret, seleccione una bona versió en directe de la magnífica "Knockin´ On Heaven's Door":
I què dir de Jimi Hendrix interpretant "Voodoo Child":

En tercer lloc, em referiré a Lou Reed, que va ser líder de Velvet Undregound, un dels millors grups de la història del rock. La cançó que he seleccionat és "Coney Island Baby":
El quart intèrpret que, amb el seu LP "Harvest", em va acompanyar hores i hores a la meua cambra, és Neil Young. La seua cançó "Thrasher" és realment extraordinària:
Un altre cantant fora de sèrie és Tom Waits i la seua cançó "On the Nickel":
Ara us propose que escolteu "Nancy", de Leonard Cohen, una d'eixes cançons que mai no s'obliden si l'has escoltada als 16 anys:
Seguim la llista amb Bruce Springsteen i la seua meravellosa "Thunder Road", una de les millors de la història del rock:
Tot seguit vull lloar la figura de Van Morrison i la seua cançó "Astral Weeks", de l'àlbum homònim, que és el seu millor LP:
D'Eric Clapton, "I am yours", una cançó que sempre em toca el cor:
Finalment, us convide a gaudir d'una interpretació de l'explosiva Janis Joplin, que canta "Piece of my Heart":

divendres, 24 de gener de 2014

EL MEU AMIC VICENT DOMÉNECH

Hui vull presentar-vos al meu amic Vicent Doménech, una de les millors persones que conec i coneixeré. Encara que la seua especialitat són les ciències, és un artista de primera i en aquest àmbit destaca com a fotògraf. Els seguidors del meu bloc ja heu admirat algunes de les seues fotografies, que generosament em cedeix perquè les publique acompanyant els meus textos. Tot seguit us en deixe una de meravellosa, perquè es feu una idea del seu art excels. Gràcies, Vicent.

A Vicent i la seua dona Cinta, entranyable amiga, que és la generositat personificada, els vaig dedicar un conte. Fa així:
INFANTESA
A Cinta i Vicent
Era jo una xiqueta d’onze anys, quan vaig aprendre que una mateixa història podia ser trista i bella al mateix temps.
Recorde molt bé el dia en què es traslladaren a viure a la casa deshabitada, que hi havia enfront de la meua, un home i una dona d’uns quaranta anys, que tenien un fill de la meua edat. Segons va comentar ma mare, no era gent gaire recomanable, i em va pregar que defugira tot contacte amb ells, fent especial esment del fill, que per ser de la meua edat era més fàcil –segons ella– que intentara guanyar-se la meua amistat.
Però, pel que respecta al xiquet, prompte em vaig adonar que tals temors eren injustificats, ja que pel seu caràcter esquerp era ben difícil que poguera fer amistat amb ningú.
Quan els xiquets eixíem al carrer, no buscava mai compartir els nostres jocs. A tot estirar, es limitava a mirar-nos sense moure’s de davant de sa casa, i amb la sola companyia d’una gateta rossa, que mai no permetia que s’acostara a nosaltres. Un capvespre en què se li va escapar, engegà a córrer al seu darrere tot enfurit i escridassant, per fer-nos veure que no podíem gosar ni tan sols tocar-la.
Aquesta manera de ser tan sorruda, ens va portar a tots els xiquets del carrer a conjuminar-nos en contra seua, i férem promesa formal de no adreçar-li cap paraula. Amb la nostra simplicitat, pensàvem que la seua solitud era tan lliurement acceptada com de culpable havia de ser la seua antipatia.
Un dia, però, ens va cridar l’atenció que es posara a llegir un llibre a la cantonada del carrer, assegut en terra, just al costat d’on érem nosaltres jugant a l’acuit. En una de les nostres corregudes, un amic meu li va xafar fortuïtament la cama i li causà una petita nafra.
Malgrat que m’arriscava al menyspreu dels amics, em vaig apressar a preguntar-li si es trobava bé, i en veure que sagnava una mica li vaig proposar que m’acompanyara a casa per desinfectar-li la ferida.
Em va resultar força estrany que acceptara el meu oferiment, i he de confessar que m’inspiraven un cert temor els retrets que em faria la mare en adonar-se que em relacionava amb aquell xiquet. Però no va haver ocasió de comprovar-ho, perquè abans d’arribar a casa va aparéixer son pare, que de males maneres el va obligar a seguir-lo, mentre li recordava fora de si la prohibició d’eixir al carrer sense el seu permís.
He de reconéixer que aquesta escena em va colpir. I encara que no en férem esment els amics, sabia que tots ens sentíem igual de trasbalsats. Això no obstant, prompte l’oblidàrem, convençuts com estàvem que aquell xiquet no volia ser amic nostre, i que potser el pare tindria raó en enfadar-se així, perquè havia de ser molt difícil de conviure amb un fill tan orgullós.
No vaig poder parlar-li cap altra vegada, perquè a partir d’aquell dia sols es deixava veure si anava acompanyat dels pares. No hi havia mai alegria als seus ulls, i si el miraves a la cara davallava el cap de continent. Aleshores jo pensava, ignorant de mi, que això era supèrbia. Com si la timidesa no es manifestara d’una manera semblant. I el desemparament.
Al poc de temps, aquella família se’n va anar com havia vingut, sense que ningú no arribara a saber què feien, ni quina seria la seua propera destinació. El dia de la partida, no se m’oblidarà mai la tristesa del fill, que portava la seua gateta als braços, i de tant en tant feia una ullada inquieta a la façana de ma casa, com si hi esperara una aparició salvadora. Tot això jo ho aguaitava per un petit badall que hi havia a la finestra de la meua cambra, ja que em resultava violent acomiadar-lo, per ignorar quina podria ser la seua reacció.
Per fi, quan son pare li va ordenar que pujara al vehicle, es va decidir a entrar en acció, i molt teatralment va alçar la gateta assenyalant amb el dit índex el coll de l’animal, mentre mirava cap a la finestra on jo hi era amagada. Tot seguit la va deixar al terra, amb molta cura, i després de fer-li una tendra carícia muntà al cotxe, que va desaparéixer ràpidament de la meua vista.
La gateta va restar abandonada, arrecerada al portal de la que havia estat la seua llar. Semblava tan indefensa que feia llàstima, i vaig sortir al carrer per fer-me’n càrrec. M’adelerava per escorcollar-li el coll, en busca d’allò desconegut que havia indicat el xiquet. Emocionada, hi vaig descobrir un collar de metall que semblava fet a mà, i servia per a identificar l’animal. Aleshores vaig comprovar que aquell xiquet havia posat a la gateta el meu nom.

VISITA A PENYÍSCOLA

Fa unes quantes setmanes vaig visitar de nou Penyíscola. No cal dir que un pot menjar-hi uns arrossos excel·lents, a banda de recórrer els carrers costeruts i estrets i de visitar el castell de l’antipapa Benet XIII, més conegut amb el nom de Papa Lluna: eixe aragonés tan cabut que no va renunciar mai a la seua legitimitat papal, tot i que a poc a poc li donaren l’esquena els poderosos que el recolzaven, quan va deixar de ser-los útil.

Del Papa Lluna, només en queda el crani, que va ser declarat Bé d’Interés Cultural per les autoritats aragoneses, en recuperar-lo després d’un robatori. La resta del seu esquelet va ser llançada a un barranc per les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francés. Pobre Papa Lluna, ni després de mort l’han deixat tranquil: així és com es paga la fidelitat a unes idees.
És sabut que el tret més característic de la personalitat del Papa Lluna era l’entossudiment (“mantenerse en sus trece”), fins al punt que conten de Sant Vicent Ferrer que, després d’intentar convéncer-lo inútilment perquè renunciara al papat, va sublimar la seua impotència amb una maledicció: “Per castigar l’orgull del Papa Lluna, algun dia, amb el seu cap, hi jugaran els xiquets com si fóra una pilota”. I no anava mal encaminat el predicador, amb la seua profecia tan cruel. Potser resulta una mica comprensible que Sant Vicent Ferrer s’enutjara tant, ja que un sant tan miracler i tan eloqüent com ell no va ser capaç de portar a Benet XIII del ramal.

dijous, 23 de gener de 2014

L'ENEMIC DEL POBLE

En la cèlebre obra d’Ibsen, l’enemic del poble és el metge que actuant com a cap local de sanitat s’entesta a convéncer les autoritats que tanquen el balneari del qual depén econòmicament el poble, per evitar una epidèmia. És un home que per la seua posició social li hauria anat millor callar-se, però la seua ètica li ho impideix, tot i que és conscient que la seua actitud condemnarà a ell i a la seua família a l’ostracisme més absolut.
Els judicis de corrupció que estan celebrant-se actualment posen de manifest la covardia dels alts càrrecs, que en veure’s acusats de greus delictes intenten indefectiblement traslladar als funcionaris tota la responsabilitat. Però no parlen mai d’aquells funcionaris que els van plantar cara, en defensa de la legalitat, i van ser cessats o marginats pel seu agosaradament. I és que, malgrat el seu desprestigi, ser un bon funcionari és molt difícil, com el metge d’Ibsen, que per ser el millor amic del poble tothom el considerava el seu enemic.

dimecres, 22 de gener de 2014

"HÈCUBA", D'EURÍPIDES

Dissabte passat vaig assistir a la representació de la tragèdia d’Eurípides, Hècuba, al Teatre Principal de València. Una vegada més vaig poder comprovar per què els clàssics mereixen tal nom. L’actualitat de l’obra resulta incontestable: Hècuba demana justícia i com que no li la donen, perquè Agamèmnon és un rei covard, venja la mort del seu fill pel seu compte. Ella ho ha perdut tot en la guerra: el seu marit, la seua filla, el seu palau, el seu regne, i l’han esclavitzada i exiliada, tot això ho accepta perquè la guerra era a mort i d’haver-la guanyada ella haguera fet el mateix, però es revolta furiosament contra la mort del seu fill en mans d’un amic de la família, el rei de Tràcia, al qual li l’havien confiat perquè tinguera cura d’ell durant la guerra. El rei amic, traint la promesa donada, per apoderar-se del seu or, va assassinar el seu fill. Hècuba no pot suportar aquesta vilesa, perquè els éssers humans necessitem justícia com el pa: és l’única cosa que ens queda quan ja ho hem perdut tot. 

dilluns, 20 de gener de 2014

SOBRE LA LLEI DE TRANSPARÈNCIA

Han aprovatat una llei de transparència, però passaran anys fins que podem valorar els seues efectes, perquè la transparència afecta, a hores d'ara, també a la filologia. Hi ha paraules que estan proscrites del diccionari dels nostres governants, no per impròpies, sinó per massa clares. Al propi temps, es força el signiticat d'altres paraules i expressions per designar d'una manera distinta allò que ja té un nom ben conegut, però es tracta de silenciar.
A parer meu, acabar amb la pràctica descrita és un dels esforços principals que cal realitzar perquè siga creïble la transparència que ens han promés. Òbviament, si un representant que ens deu el vot no és capaç de parlar-nos clar, difícilment deixarà d'enganyar-nos en les coses que faça en l'exercici de les seues funcions.
És una pràctica prou estesa, la d'aprovar una llei per tapar boques i tractar de convéncer la ciutadania que, a partir d'ara, les coses canviaran. Lamentablement, és també habitual que a l'aprovació de la nova llei seguisca un periode de readaptació, durant el qual el poder pren les mesures escaients per evitar que l'eficàcia de la reforma siga real. Recordeu allò que deia Lampedusa: de vegades és necessari que tot canvie perquè tot seguisca igual.
El motor del canvi, en una situació de crisi democràtica i institucional com la que estem travessant actualment, han de ser els ciutadans amb les seues exigències i la seua participació en la vida pública i social. És l'única manera d'obligar els governants que actuen de manera respectuosa amb els drets i les llibertats de tots. Així és com es compliran les lleis, que és el que importa i no la seua aprovació sense voluntat de posar-les en obra. Com deia Machado: "el hacer las cosas bien importa más que el hacerlas".

diumenge, 19 de gener de 2014

O PLOU POC O PLOU MASSA

Quan era jove, la pluja m’encantava i mai no em preocupava pels constipats que podia agafar si no portava paraigües. El meu tarannà romàntic i somiador feia que la pluja m’encomanara unes ganes tremendes de viure, d’anar enllà de totes les convencions. I quan era a casa o al llit, res no m’agradava més que sentir l’aigua repicant sobre finestrals i teulades. En aquell temps, plovia de debò. No com ara que a penes cauen quatre gotes. Com diu Raimon, el nostre gran cantant, que tan poques vegades hem vist aparèixer a eixa televisió que deien que era valenciana, “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa”. Cite de memòria, recordant aquella nit inoblidable dels anys huitanta en què li la vaig sentir cantar al costat del carrer Blanc, en un recital memorable.
La pluja va, doncs, a la seua, sense fer cas de ningú. Els llauradors del meu poble la desitgen, sobretot, a la tardor, perquè les taronges agafen tamany, i no com ha passat aquest any en què hem tingut una tardor seca i s’han quedat menudes. Després els comerciants no les volen, i a pagar-ho sempre els mateixos. Tanmateix, la pluja té, en general, mala fama. Quan plou, l’home o la dona del temps es compadeix de nosaltres perquè no podrem gaudir del sol. No em sembla just aquest desprestigi: el sol no és millor que la pluja. Diguem-ne que l’ideal seria un equilibri raonable entre tots dos, perquè el caragol necessita la pluja per no deshidratar-se i l’elegant fardatxo regula la seua temperatura corporal gràcies al sol.

dissabte, 18 de gener de 2014

UNA GOSSETA PRECIOSA QUE LI DIUEN LU

Mireu quina cosa més bonica! És la gosseta de la meu filla: li diuen Lu. És molt alegre i li agrada la companyia. Mentre dinem, si la deixem a la terrassa, ens mira a través del cristall de la porta per no perdre’ns de vista. No vol que la deixem a soles i vigila els nostres moviments perquè no ens n’anem sense ella. A ningú de nosaltres, però, se’ns acudiria tal cosa, perquè l’estimem i –si ella ens necessita– nosaltres també la necessitem a ella.
Ai, Lu, des que t’he conegut, mire els gossos d’una altra manera. L’altre dia no podia perdre de vista un gos vell que hi havia a la porta de l’hospital. Estava abandonat i jo pensava com seria la seua vida quan tenia qui s’ocupara d’ell. Ara l’han deixat sol, l’han condemnat a viure al ras, faça fred o calor, i ningú no se n’apiada. És una greu responsabilitat fer-se càrrec d’un gos, perquè s’acostuma a viure entre humans i no desenvolupa plenament els seus instints: aquells que li permeten desplegar tots els recursos que li són necessaris per a sobreviure pel seu compte. I quan tens un animal, com Lu, tan preciosa i tan innocent, no pots estar-te de lamentar que la gent siga tan irresponsable, perquè aprens a estimar els altres animals i aquesta estima et converteix en millor persona.

dijous, 9 de gener de 2014

ENGANY

De vegades els somnis ens enganyen
i prenen possessió de la cambra
on han sigut engendrats. Així,
un matí ens alcem i les coses de sempre
semblen distintes, com si foren
presències estranyes, formes
acabades d’inventar. Aleshores
és ben fàcil de confondre’s, i pensar
que ens envolta pura matèria dorment,
que tot el que hi ha és mentida
i sols serà real el que vindrà després,
quan en despertar tot s’esdevinga
vell, gastat, desfigurat potser.

dimecres, 8 de gener de 2014

"NOCHE", DE "OTRAS VOCES"

Noche invernal de múltiples presagios,
bien sabes cómo he aprendido a estimar
ese abrigo que generosamente me ofreces,
cuando penetro en tu fecunda oscuridad.

La noche en que habito me habita
y así suelo decir que todo es noche.
Una noche que alimenta mis silencios
y los llena de palabras que se yerguen.

Acaso no sea mucho, pero a veces basta
con saber que siempre hay un nuevo poema
aguardándome y que en la noche postrera
nadie podrá negarme la última palabra.

dimarts, 7 de gener de 2014

"TIERRA", DE "OTRAS VOCES"

A Amparo Jurado

Acaricio la tierra y me gusta respirarla,
cuando la lluvia se filtra entre las ramas
de esta vieja encina que nunca desfallece
y sobrevuela el tiempo y sus derrotas.

Adoro esta tierra mojada y todo aquello
que ha ingeniado el hombre para llevar agua
a sus campos, como esta abandonada noria
y la acequia que discurre bajo el suelo.

Cerca del río, entre los juncos, unas garzas
gruñen mientras buscan su alimento, y yo,
pegado a tierra, vislumbro nuevos vuelos
que nadie me niega pues estoy solo.

Es tan íntima esta tierra que la escondo
en un rincón oculto de mi anatomía,
y así la amo, con la mirada hacia dentro,
para que nadie pueda robarme su secreto.

dilluns, 6 de gener de 2014

COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,
però no tenim res més que paraules.
Quan una veu calla, no és el silenci
allò que resta del cant, sinó el ressò
d’una altra veu que ocuparà el seu lloc
al gran cor on totes les veus en són una.

divendres, 3 de gener de 2014

BOLA DE NIEVE CANTA "VETE DE MI"

Si l'altre dia parlàvem de la intensitat interpretativa de Jacques Brel, és just que hui recordem Bola de Nieve, un cantant, compositor i pianista cubà que ens ha deixat interpretacions memorables, entre elles, la que us pose ací, al vostre abast, perquè amb un "clic" toqueu el cel.

dijous, 2 de gener de 2014

FER CAMÍ


A Rafa Gomar

De sobte apareix i no calla: s’afirma,
però a penes no és res sinó allò que es rebutja,
i demana parer quan no veu on posar-se;
vol ser part d’aquell tot que s’eixampla excedint-se,
no aturar-se davant tan immensa estructura,
i gaudir l’emoció de qui va a congraciar-se
amb allò que l’envolta i circumda;
així creix i a ell mateix mentrestant acomboia,
hi ha un no-res que és tan seu que on va l’acompanya,
se sent viu, mai no diu que en té prou, d’experiència,
i en sentir fermament el seu jo expandint-se,
sap que és un, que és distint, i pertot ho proclama,
i de res no s’estranya, perquè si és i s’estima,
quan no ser era tan fàcil, què no és possible?