dimarts, 28 de maig de 2013

VISITA A SIMAT: L'ANTIGA MESQUITA DE LA XARA I EL MONESTIR DE LA VALLDIGNA

He visitat l’antiga mesquita de La Xara i el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, que són dos importants monuments situats al terme de Simat.
Quant a la mesquita, tot i que va ser transformada en una ermita anomenada de Santa Anna, encara conserva l’estructura original musulmana, i això permet que es puga admirar el Mihrab orientat cap a Còrdova (és un fornet precedit d’un arc, que assenyala el punt cap al qual han de mirar els orants), el minaret i la seua escala cargolada, i l’antic pou de les ablucions.
Quant al Monestir, cal destacar l’església d’estil xorigueresc, el refectori, el locutori i la sala capitular, amb la seua magnífica volta estrellada de creueria. Aquesta última va ser projectada per Pere Compte (mestre d’obres de la Llotja de València), acomplint l’encàrrec de l’abat Roderic de Borja, futur Papa Alexandre VI.
L’estat lamentable en què encara es troba el Monestir, que des de fa quinze anys és objecte de diverses obres de restauració, no es deu tan sols a l’abandó persistent sinó també al maltractament rebut pel seu últim propietari privat, que no va dubtar a dinamitar el refectori i la sala capitular per tal d’habilitar espais en els quals plantar tarongers.
Així mateix, va vendre el claustret de l’abat, que va ser desmuntat i traslladat a Torrelodones. Aquest claustret es va recuperar fa uns quants anys, i actualment s’estan fent obres importants a les dependències de l’abat, a fi que d’ací uns quants anys els visitants puguem fer-nos una idea del seu antic esplendor.
Enmig del camí d'accés a la part interior del Monestir, hi ha una preciosa font del segle XVIII, i fregant la muralla exterior s'hi troba una olivera centenària que fa goig de veure.

dissabte, 25 de maig de 2013

"REVELACIÓN", DE "OTRAS VOCES"

Jo pertany a un generació que va estudiar en castellà i va llegir els seus primers poemes en eixe idioma. Tot i que per a mi escriure en valencià és tan natural com respirar, en un temps de sequera creativa vaig trobar en el castellà una via d’eixida. Era com si totes les meues lectures de poetes en castellà, que han sigut moltes i ben intenses al llarg de la meua vida, m’empenyeren a retre’ls un homenatge escrivint en el seu idioma. Quan intente escriure, hi ha un factor decisiu per a mi, que jo li dic trobar el to. I en eixe moment el to m’exigia escriure en castellà. Si traduïa els poemes al valencià, no em sonaven igual. En fi, faig aquesta introducció perquè no us resulte estrany que, en un moment donat de la meua vida adulta, haja escrit un poemari en castellà: es diu “Otras voces”, i me’l va publicar Ediciones Vitruvio l’any 2010. L’altre poemari que tinc en castellà és “La quinta soledad”, inèdit, escrit quan era un adolescent junt al meu amic Salvador Calatayud.
En aquesta i altres entrades venidores, hi inseriré uns quants poemes del llibre "Otras voces". El primer fa així:
REVELACIÓN
Desconoce las sombras, aún no sabe
que un día serán sus aliadas más fieles.
Cuando abre los ojos
sólo ve destellos de luz, ignora
que otro mundo subyacente está aguardándolo.
Se levanta y acomete el nuevo día,
sin malicia, pues se sabe inocente
y no teme sufrir ningún percance.
Esto hace que confíe en su suerte
y no presienta que detrás de la apariencia
el tiempo oculta su conspiración paciente.
Pero es real esa taimada discordia
y delicadamente las horas remueven
un poco de la tierra que pisa, algo
del cielo que sueña, aunque nadie lo avisa.
Todos callan, porque saben que no escucha
otras voces, hasta que de repente un día
descubre una nueva verdad que no intuía,
y después de hacerse algún reproche
sigue adelante sin perder el coraje
al creer todavía con alguna certeza
en el cumplimiento de sus esperanzas.
Y sigue igual, año tras año, descubriendo
nuevas verdades que antes le habrían parecido
crueles mentiras, y después vendrán otras verdades
que harán a las anteriores aún más falsas.
Tendrá tiempo, pues, de conocer
que la vida guarda alguna revelación
al final de una espiral de reemplazos.
Una revelación que habita entre las sombras
de un mundo que siendo real no se sueña
ni se toca. Es como el poso que queda
después de haber apurado todo el vino.

dimecres, 22 de maig de 2013

El "POP ART"

S’ha dit que la finalitat del Pop art era descriure tot el que fins aleshores (els anys 50 i 60 del segle XX) havia estat considerat indigne de l’art: la publicitat, les il·lustracions de les revistes, els mobles de sèrie, els vestits, les llaunes de conserves, els còmics, etc.
Els artistes adscrits a aquesta tendència pintaven les coses que veien cada dia, en una societat consumista, adoptant el materialisme, el buit espiritual i l’ambient ridículament “sexualitzat” d’aquella època. Es tracta, doncs, d’una concepció desencantada i passiva de la realitat social contemporània.
Els pintors més representatius d’aquest moviment són Jaspers Johns, Rauschenberg, Warhol, Lichtenstein, Wesselmann, Hockney i Hamilton.
Tot seguit, podeu admirar una mostra de la seua obra:
Warhol
Rauschenberg
Wesselmann
Lichtenstein
Jaspers Johns
Hamilton
Hockney

dimarts, 21 de maig de 2013

PLATJA ÍNTIMA

Foto de J. Vicente Doménech
Onades cap a l’arena:
cegament enfurides, deleroses
d’arribar a la seua platja
inaugural, més íntima,
sempre nova, però
mil voltes visitada.
Com els dies que passen
i s’assemblen tant,
o els llocs ocupats,
conegudíssims; així mateix.
Res no és indistint, tot amaga
gelosament el misteri
de la seua identitat.

dilluns, 20 de maig de 2013

LA PINTURA ROMÀNTICA

La pintura romàntica naix per oposició a la neoclàssica (David, Ingres). Ambdues responen a ideologies molt distintes. El neoclassicisme s’identifica amb els ideals de la revolució francesa, i afirma la seua creença cega en la raó. Els romàntics, pel contrari, consideren que les forces irracionals dominen la vida i la història, i exalten la llibertat creativa de l’artista, que ha de situar-se per damunt dels canons academicistes. Això es tradueix, en pintura, en què els artistes romàntics donen més importància a la llum i al color que no a la línia, perquè la realitat es mira amb desconfiança. Per això, els paisatges i les imatges apareixen als quadres d’una manera tèrbola, mancada de nitidesa.
"Duelo a garrotazos" de Goya
Els grans pintors romàntics són els anglesos Turner i Constable, els francesos Delacroix i Géricault, l’alemany Friedrich i l’espanyol Goya.
Tot seguit penge una mostra de l’obra pictòrica d’aquests grans mestres:
Turner
Constable
Delacroix
Géricault
Friedrich
"La familia de Carlos IV" de Goya

dilluns, 13 de maig de 2013

EL TRACTE HUMILIANT QUE REBEN ELS LLAURADORS

Llegisc al diari aquesta notícia: El Ministerio de Agricultura ha decidido no incluir en el proyecto de ley de la Cadena Alimentaria el artículo que más interesaba a los agricultores valencianos para defenderse de los grandes grupos de distribución: el establecimiento de unos costes mínimos de producción que sirvan de referencia para evitar las ventas a la baja. Así lo confirmó ayer a Levante-EMV un portavoz del departamento de Miguel Arias Cañete, tras hacerse público un informe en contra de la Comisión Nacional de la Competencia (CNC).
El citado dictamen, solicitado por el propio ministerio a raíz de las enmiendas planteadas por diputados del Partido Popular (PP) –el proyecto se encuentra en estos momentos en plena tramitación parlamentaria–, concluye que incorporar al texto legal el "coste de producción primaria", entendido como el valor estadístico de referencia para los productos alimentarios sin transformar –los procedentes directamente del campo– "supone incluir en el proyecto un mecanismo de fijación de precios mínimos" que "generaría un grave daño a la competencia”. "Tales mecanismos de fijación de precios mínimos –señala el informe de la CNC– directa o indirectamente, no son admisibles desde un punto de vista de la eficiencia de los mercados y la garantía de la competencia efectiva. Tampoco encajan con la libertad de empresa consagrada en el artículo 38 de la Constitución, ni con la normativa comunitaria ni nacional de competencia".
La CNC i el Govern no tenen en compte que el principi constitucional d’igualtat obliga a tractar igualment als que són iguals i desigualment als desiguals, perquè no pot haver-hi autèntica igualtat sense que els poders públics regulen mecanismes compensatoris que permeten situar als més desfavorits en situació de defendre els seus drets.
Es parla de competència efectiva per denegar l’establiment d’uns preus mínims garantits al camp, com si els llauradors estigueren en condicions de competir amb algú. El gran problema del camp és que no hi ha competència, que els grans grups de distribució minorista controlen la demanda i imposen la seua llei als operadors i als agricultors. I que el llaurador, que es troba al final d’aquesta abusiva cadena, és el més perjudicat de tots.
Així, la CNC i el Govern, inspirant-se en la ideologia neoliberal, desatenen la petició formulada per les associacions de productors perquè s’establisca un mecanisme de preus garantits, esgrimint uns arguments que no responen a la situació real del camp ni al sentit comú, perquè la competència que diuen defensar sols existeix sobre el paper. Aquesta ideologia i els interessos que serveix són els causants principals de la tremenda crisi actual, i com que malgrat això encara són dominants, segueixen decidint el que cal fer.
Els llauradors el que demanen és que la competència siga efectiva en la realitat. No van en contra, doncs, de la lliure competència, sinó al seu favor. Perquè aquests senyors de la CNC i del Govern encara no s’han volgut adonar que un llaurador que ven les seues taronges a comercialitzar, sense poder fixar-los un preu (és l’operador que li les compra el que unilateralment l’estableix, d’una manera totalment opaca); que no sap quan li les pagaran, ni quina part de la collita li rebutjaran; i que, a la fi, quan s’assabenta del que li han pagat, comprova que les seues taronges s’han venut al públic per un preu que és deu vegades superior al que ell ha percebut, no està competint amb ningú, sinó assistint a un acte, que es repeteix any rere any, d’humiliació.

dissabte, 11 de maig de 2013

"L'INVENTARI CLEMENT DE GANDIA", DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Edicions 96 ha tingut el bon gust de publicar L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés. Un llibre que havia restat inèdit, malgrat haver guanyat el Premi Ausiàs March 1966. I és que el poemari, després d’haver estat premiat, no va ser editat fins a l’any 1971, i en eixe moment Estellés, per les raons que foren, va conformar un altre llibre, distint al guanyador.
Segons conten, en unes paraules prèvies, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, el text original va aparéixer casualment l’any 2009, mentre feien una tasca preparatòria d’un volum commemoratiu dels cinquanta anys des de la primera convocatòria del dit premi poètic, impulsat i mantingut per l’Ajuntament de Gandia.
El poemari, en general, està molt bé, però hi ha un poema al final, que ha estat rescatat gràcies a aquesta edició, que em sembla extraordinari. Es diu “Educadament, Misser Mascó, 17”, i és un poema llarg, on el gran poeta dóna una autèntica lliçó de poesia social. Hi demostra Estellés que aquesta classe de poesia no és pamfletària i que pot ser profundament lírica i emotiva, perquè apunta de dret al cor.
Perquè en feu un tast, us transcriuré tot seguit uns versos que em semblen magnífics, a l’altura de la millor poesia que s’ha fet mai en qualsevol llengua:
Jo no els puc mostrar cap cosa d’importància
entre les quatre parets de casa meua:
no tinc quadres de firmes conegudes, il·lustres:
a penes, uns retalls, unes fotografies
retallades d’algunes revistes il·lustrades;
però aleshores dic: ara veuran vostés.
I els trac a la terrassa i els dic: com va, això?
El mar esdevé meu. És com una obra meua.
És com un quadre, l’únic quadre que jo he pintat.
I tots diuen: el mar! Callen, bocabadats.

dimarts, 7 de maig de 2013

VISITA AL JARDÍ BOTÀNIC DE VALÈNCIA

Foto de Xelo Picot
Diumenge passat vaig visitar el Jardí Botànic de València, aprofitant la vesprada típicament primaveral. Caminant entre esplèndids arbres i plantes procedents de totes les parts del món, vaig pensar que els jardins del Lliceu fundat per Aristòtil s’assemblarien a aquest, car un s’hi sent allunyat de tràfecs i presses, com si tinguera l’oportunitat d’oblidar-se dels problemes diaris i de substituir-los per altres preocupacions més teòriques, com feien els seguidors de l’Estagirita, que els deien peripatètics perquè el passeig pels jardins del Lliceu els obria les ganes de conversar i filosofar.
Em va cridar l’atenció la presència multitudinària de gats molt ben alimentats, que s’aproximaven als humans sense temor. Pel que es veu, hi ha gent voluntària que té cura d’ells. S’han convertit, així, en un element característic del Jardí Botànic.
Un dels arbres que més em va impressionar va ser el gingko, d’origen xinés, que es considera pels botànics un autèntic fòssil vivent, donat que els seus parents més pròxims s’extingiren fa milions d’anys. En la fotografia em podeu veure amb la seua companyia.

dilluns, 6 de maig de 2013

"JO CONFESSO", DE JAUME CABRÉ

He llegit les mil pàgines de la novel·la “Jo confesso”, de Jaume Cabré. És una obra que es mou en la mateixa línia que la seua predecessora, “Les veus del Pamano”; ambdós són obres d’excel·lent factura i adreçades a un públic majoritari. En aquest sentit, la novel·la no defrauda: és literatura ben escrita, que conta coses interessants i que, per tant, entreté. Ara bé, em sorprén força l’impressionant llistat de premis concedits a la dita obra, així com la pràctica unanimitat de la crítica en lloar-la obertament i en elevar el seu autor a l’altar on s’apleguen les màximes glòries de la literatura catalana i universal.
No compartisc aquest entusiasme: l’obra és un producte ben acabat i de qualitat, ningú no ho nega, però el seu autor no és una figura de primer nivell. La literatura que fa Cabré sols pot complaure plenament a aquells que busquen un bon text per passar l’estona, perquè en aquesta novel·la el que ens trobem és una prosa i una història planes, sense sorpreses ni enlluernaments. Es tracta d’una obra, en fi, que atrapa el lector mitjà, però que no pot aspirar a complaure plenament els paladars més exigents. Jaume Cabré fa literatura d’entreteniment, i això és molt digne, però no enganyem la gent fent-li creure que la seua obra va més enllà d’aquesta pretensió. Com diu molt encertadament Javier Avilés, a propòsit d’aquest llibre, lo que me fastidia con estas novelas es que nadie se atreve a catalogarlas con los best-seller, acaso porque su calidad literaria es un poco superior a la media, ni tampoco junto a la narrativa más exigente, a la que pretenden imitar. Paradójicamente, a causa de estar en el punto medio, reciben el reconocimiento conjunto de crítica y lectores. O eso o yo estoy completamente equivocado y esta clase de narrativa, esta y no otra, es la que realmente se quiere leer y vender. Tiernos gatitos con apariencia de tigres feroces”.
Manca una crítica literària valenta, que sàpiga posar les coses en el seu lloc. Els crítics rarament són sincers quan analitzen les obres publicades per les “vaques sagrades” de la nostra literatura. No hi ha una crítica professional conscient de la seua responsabilitat social, a l’hora de destriar el gra de la palla i il·luminar nous camins a transitar.

divendres, 3 de maig de 2013

LA PINTURA RENAIXENTISTA

Avui vull convidar-vos a admirar sis obres mestres de la Renaixença, moviment artístic que, com tots sabeu, va nàixer a Florència durant el segle XV i des d’allí es va escampar per tota Europa. Si visiteu Florència, hi podreu admirar amb tota la seua plenitud el que va significar aquesta etapa per a la història de l’art. Us he seleccionat dues obres impressionants de Rafael i Ticià. Les madones de Rafael són, en general, obres dotades d’una gràcia i candor impressionants. La que us mostre ací és “La Madona del Gran Duc”, que es troba a la Galeria Pitti, on també es pot contemplar el “Retrat de Pietro Aretino” (Ticià).

Al Museu del Prat s’hi troben dos quadres fonamentals de l’escola flamenca renaixentista, com són “El jardí de les delícies”, del pintor neerlandés El Bosch, i “El davallament”, de Van der Weyden. Són dues obres meravelloses, que constitueixen, sens dubte, dos dels tresors més valuosos del dit Museu.

Un altre gran artista del Renaixement és El Greco, autor d’un bon grapat de quadres inoblidables, entre els quals destaca “L’espoliació del Crist”, conservat en una capella de la catedral de Toledo. La túnica és d’un roig tan viu que sembla eixir-se’n de la tela.

Finalment, cal destacar Grünewald, gran artista que, junt a Dürer, són els pintors alemanys més reeixits de la Renaixença. Un dels seus quadres més originals és “La temptació de Sant Antoni”, que en la seua època segurament terroritzaria les ànimes més càndides, ja que representa les temptacions en forma d'essers monstruosos, quimeres zoomòrfiques que sacsegen el sant, l'estiren pels cabells i el turmenten amb la seua visió. Hi ha un indubtable parentiu entre el quadre del pintor flamenc El Bosch i el de Grünewald, tot i que el d’aquest últim sembla més diabòlic, producte d’una al·lucinació esvalotada, mentre que al “jardí” del neerlandés domina l’enigma i certa lúcida bogeria.

dimecres, 1 de maig de 2013

L'ACCIDENT DEL METRO DE VALÈNCIA

Les persones normals tendeixen a pensar, erròniament, que els dirigents polítics, empresarials, religiosos, sindicals, etc., reaccionaran davant d’una situació extrema de la mateixa manera que ells ho farien, però prou sovint s’equivoquen. Les persones que ostenten el poder viuen de l’engany, perquè volen, per damunt de tot, mantenir-se en el càrrec. Això té conseqüències molt greus, que podríem sistematitzar així:
a) Subordinen l’organització que els sustenta als seus interessos, de manera que anul·len la democràcia interna i imposen unes normes de comportament perverses, ja que la màxima suprema que hi impera és servir cegament als seus dirigents: “Qui es mou no ix en la foto”.
b) Es preocupen més de conservar la seua posició de supremacia que no de servir els interessos públics als quals es deuen. No hi ha mai generositat en el seu comportament, sempre són ells els més importants. Per això intriguen tant i s’envolten de mediocres: “Fora del poder fa molt de fred”.
Doncs bé, aquesta manera de comportar-se crec que explica perfectament la raó per la qual tragèdies com la del Metro de València no van provocar que cap polític ni directiu de l’empresa pública gestora dimitira, assumint almenys una responsabilitat política. No, ells pensaven que no havien de dimitir perquè sempre s’equivoquen els demés, i no reaccionaren com ho faria una persona normal davant d’una catàstrofe tan paorosa: sentir-se culpable per no haver fet tot el que calia per haver-la evitat i anar-se’n a casa.
En aquest cas concret, cal destacar que el govern que es va comportar d’una manera tan irresponsable era del PP, la qual cosa ens fa apreciar l’existència d’una greu reincidència, ja que l’11 de març de 2004 va ser un altre govern del mateix partit el que va intentar enganyar a tothom per interessos purament electoralistes. I és que no escarmenten, ells van a la seua. Els ciutadans normals, que som una majoria, no hauríem de consentir-ho.
Tot això em fa pensar que ens trobem davant d’una crisi democràtica profunda, i que sols podrem superar-la a base de més democràcia. Per tant, els partits polítics, els sindicats, l’església, les organitzacions empresarials, etc., haurien d’obrir-se a la societat, i que foren els ciutadans simpatitzants els qui participaren en els procediments d’elecció dels seus dirigents directament. Introduir mesures en el règim electoral que possibiliten que un candidat electe depenga més dels qui l’han votat que no dels dirigents de la seua organització. Perquè no hi ha ningú que siga imprescindible: sols els mediocres poden pensar això.