UN SILENCI CURT

Un silenci curt pot ser el preludi

d’un dolor que s’expressa a crits,

o el final d’un goig inefable,

quan l’amant, exhaurit, oblida

paraules i promeses recents.

Un silenci curt pot ser també

un bocí de silenci primigeni,

o millor: tot el silenci de l’univers,

concentrat en un punt de l’espai

i del temps, com un amor que calla.

TRÀFIC

Amb el pas del temps, ens movem

prou bé a les fondàries, car hem après

a traficar en desenganys i condols

per resistir l’escomesa de les hores, i sabem

com pintar llunes enmig de la foscúria,

sense cap altre propòsit que seguir

avançant pel nostre camí.

És ben fàcil, amb el pas del temps,

considerar digne el manteniment

d’una certa impostura, a fi de no cedir

a la temptació de deixar-nos aclaparar

per tots els circumloquis de la pena,

i així aparentem ser àrbitres d’una partida

que jugàrem fa temps i perdérem.

Amb el pas del temps, sobretot es tracta

de preservar una certa estètica en la desfeta,

que els dies passats no ensorren impunement

els dies futurs i siga possible reeixir a la tristesa

que es desplega davant dels nostres ulls,

perquè hem tocat fons, però tenim ungles

per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.

SOBRE ELS ANTICS ENTUSIASMES

Potser a tots us haurà passat alguna vegada, que de bones a primeres escoltes una música que t’emociona fins al moll dels ossos i tu mateix et sorprens d’aquest sentiment, perquè ja l’havies escoltada altres voltes i no et tocava el cor d’igual manera. I és que el factor temporal juga un paper un tant arbitrari en el desenvolupament espontani de les nostres emocions.

Quasi sempre, el moment més màgic és quan descobrim una cosa singularment bella o iniciem una nova etapa plena d’expectatives. Després el temps s’encarrega, a poc a poc, d’esgrogueir les il·lusions que hi havíem posat. No obstant això, de vegades, com he assenyalat, passa tot just el contrari, que no és el despertar d’un nou dia el que ens aclapara sinó la seua fotografia visitada molt de temps després. És a dir, pot passar que la nova contemplació d’un paisatge o l’audició repetida d’una cançó exciten més els nostres afectes que no les inaugurals.

Crec que no està gens malament aquesta incertesa, que ens dóna la possibilitat d’esperar que els antics entusiasmes, després d’haver-los perdut, un dia ressuscitaran en la nostra estima, amb força renovada. Per això, no hauríem mai de menysprear allò que un dia vam ser capaços d’estimar tant, ja que mai no morirà del tot.

Per acompanyar aquesta entrada, podeu escoltar aquesta cançó que tant m’emociona, encara:

L'ORIGINALITAT DE GAUDÍ

Tot artista busca tenir una veu pròpia a través de la qual poder canalitzar la seua creativitat. Perquè pot existir l’impuls creatiu, la possessió d’idees engrescadores, el perfeccionament tècnic, però res d’això no serà suficient per aconseguir l’excel·lència artística si un no és capaç d’expressar-se d’una manera característica, que la diferencie dels altres.

Per tant, tot artista ha d’aconseguir una certa originalitat, però ho ha de fer d’una manera equilibrada, natural, com una conseqüència lògica de la seua personalitat i no com una exacerbació del seu jo. Sobre l’originalitat, Gaudí va fer algunes reflexions molt interessants, com ara: “l'originalitat no s'ha de buscar", ja que considerava que llavors corria el perill d'esdevenir extravagància. No és difícil, doncs, endevinar que -en la seua concepció de l'art- calia defugir la sofisticació i retornar a l'origen, que és tant com reivindicar “la simplicitat de les primeres solucions”.

Certament, el gran arquitecte modernista va ser plenament coherent amb aquestes idees. Per això, el que més sorprén de la seua obra és l’aparent senzillesa, malgrat el seu barroquisme. En efecte, les seues obres modernitzen una tradició mil·lenària, però no ho fan mitjançant solucions rebuscades, sinó adreçant la mirada vers la natura. Així, Gaudí considerava que “el gran llibre, sempre obert i que hem de fer un esforç per llegir, és el de la Naturalesa, i els altres llibres es prenen a partir d'ell, i en ells es troben els errors i males interpretacions dels homes”.