dimarts, 13 d’agost de 2013

UNES PARAULES I UN POEMA PER A PASQUAL ADRIÀ

 
Escric aquestes lletres per acomiadar-me d'un ésser excepcional, que va fer de la seua vida un acte d'afirmació contínuament renovada, per tal de vèncer els persistents embats que amb una crueltat intolerable posaven a prova la seua voluntat de seguir endavant. Va esdevenir, així, un resistent, una persona que mai no estava disposada a negociar amb la desgràcia les seues ganes de viure.
El seu amor per la vida quedarà gravat al cor de tots els qui el vam conéixer i estimar, perquè era tan contagiós que ens ha omplit també a nosaltres d'amor. I no estic parlant de coses abstractes, sinó d'una realitat molt concreta: es tracta d'una manera determinada de viure i de mirar la vida, que consisteix a valorar positivament allò que realment ens importa i situar-ho per damunt de tota la resta, de tal manera que quan les dificultats són extremes i la malaventura estira la corda per ensorrar-ho tot, encara queda una voluntat ferma, inesgotable i preparada per acarar l'escomesa i desplegar els recursos necessaris a fi de guanyar batalles que semblaven impossibles.
He dit que escric aquestes línies per acomiadar-me d'una gran persona, però també podria haver dit que done la benvinguda en la memòria a un ésser inoblidable, que perviurà en el nostre record per sempre, perquè era i és un dels nostres: un far que amb la seua presència física o mental il·lumina els navegants desorientats per la torbonada. Per això, Pasqual, tots els qui et vam estimar i admirar seguirem amb tu, o tu amb nosaltres, formant part de la nostra vida.
LA FÚRIA I L'ASSOSSEC
Aquest poema te'l vaig dedicar a tu, Pasqual, fa uns quants anys. És un poema que parla de la necessitat que tenim les persones de què algú ens recorde, gràcies a la seua sensibilitat o afecte, que no estem sols davant del dolor. De vegades ens sentim tan sols, que pensem que les nostres emocions, els nostres problemes, no tenen cap valor, i allò que sentim no té cap importància. Però gràcies a un petit detall d'una altra persona, de sobte, descobrim que estem vius, que som nosaltres els qui patim i els qui esperem: és l'hora de la fúria i l'assossec, és a dir, de sentir-nos vius.


A Pasqual Adrià
Quantes històries memorables escriuríem,
si encertàrem a arribar al fons d'un cor
que s’apiade de nosaltres.
Amb quin amor agafaríem un full en blanc,
per descriure el color del neguit
que els nostres dessabors diaris encomanen
a un vianant anònim: aquell, potser,
que en l'últim moment,
quan ja érem a punt de creuar-nos al carrer,
es va aturar una mica
i fugaçment ens va mirar.
Perquè no és la visió narcisista del nostre jo,
aquella que inspira les pàgines més valuoses,
sinó sotjar en uns altres ulls
el deix fecund de les nostres emocions.
Quantes històries al llarg de la vida
han restat inèdites, per no trobar qui ens recorde
el significat d'allò que bull al nostre interior.
A força de callar ens sembla que oblidem
els sentiments més profunds,
i no som conscients del que esperem,
fins que el contacte fugisser d'una mà
ens fa saber que encara hi ha molt que contar
i és arribada l'hora de la fúria i l'assossec.