La primera novel·la que vull comentar és “Matèria de
Bretanya”, obra de Carmelina Sánchez-Cutillas que va obtindre el Premi
Andròmina en els Premis Octubre de 1975. Es tracta d’un llibre de memòries en
què l’autora recull vint-i-nou estampes de la seua infància al poble d’Altea,
entre els anys 20 i 30 del segle passat. A tal fi, la seua escriptora i
protagonista, mitjançant un llenguatge amerat de lirisme, fa reviure en el
lector el misteri de la primera edat, el desconcert que tots hem sentit alguna
vegada en descobrir que la vida dels majors amaga secrets que els obliguen a
comportar-se d’una manera estranya als ulls dels infants. I això ens empeny a
fer-nos preguntes que a poc a poc van transformant-nos en persones adultes.
L’últim capítol, que porta el mateix títol que el llibre,
potser serà el que més m’agrada, perquè en unes poques pàgines l’autora ens
trasllada d’una manera molt emotiva com va experimentar per primera vegada la
passió per la literatura, durant un dinar en què el seu avi conversava amb un
amic foraster sobre els llibres del cicle bretó que, procedents d’algun
avantpassat, va trobar en un amagatall de la casa:
“A poqueta nit encara estàvem els tres allí, tan quiets com la mar, que ja tenia aqueixa color d’aigua adormida que pren a l’horabaixa, quan la llum del far inicia el joc amb les ombres –ara sí, ara no– parpellejant rítmicament i incansable; i encara que tot era igual, igual com ahir i com sempre, a mi em semblava diferent, perquè aqueixa vesprada havia aprés a idealitzar els fets del passat i tots els esdeveniments de cada dia, havia aprés a embolcallar-los d’aventures i de situacions meravelloses per a velar, amb un to mític, els successos reals”.
L’altra novel·la a destacar es titula “Ramona Rosbif”,
que va guanyar el mateix premi que l’anterior, però el corresponent a l’any
1976. Es tracta d’una obra experimental d’Isa Tròlec, pseudònim de Joan M.
Mengual Lull.
Com diu Joan Oleza, al pròleg del llibre, l’originalitat
d’Isa Tròlec arrela en el treball del narrador, ja que l’obra remet “al món de
la literatura oral, de la narració rapsòdica, de la rondalla, en definitiva.
Isa Tròlec està redescobrint el vell camí de la comunicació oral. I això és
quelcom d’inaudit i de pregonament avantguardista en el context de les
sobresaturades literatures occidentals”. El que busca l’autor és redescobrir els
mecanismes de la rondalla i aclimatar-los a una nova funcionalitat.
Al mateix temps, com assenyala Jaume Fuster, “la novel·la
és un immens pastís que projecta la ironia valenciana damunt la realitat valenciana;
és, a més a més, una nova possibilitat que la narrativa catalana al País
Valencià no havia intentat fins ara: la novel·la descordada, l’esperpento satíric”. Es tracta, per
tant, d’un llibre que recobra amb força la tradició desbaratada i la porta a
conseqüències gairebé superrealistes.
Ací en teniu un exemple:
“Llegia un parell de fulls de Pamela cada dia. Prenia el
sol al terrat. Que bo era el sol per a la reuma de Ramona! I dinava menjars
lleugers. I per la vesprada anava a l’església. I mirava son pare dalt de la
trona. I el rosari etern. Els misteris dolorosos. I el Pare Pere deia:
el demonio a la
oreja
os
está diciendo
no
vayáis al rosario
seguid durmiendo
I Ramona entrava a la sagristia
i volia dir-li d’una vegada
Pare, soc la teua filla!”
Per a tancar aquesta entrada, em pertoca parlar-vos de la
novel·la “El Mut de la Campana”, que va publicar Josep Lozano a l’any 2004.
Quan el lector s'endinsa per la vida dels personatges d’aquesta
obra, que Lozano dibuixa amb mà experta, allò que sent és una sensació de
realitat molt pròxima a la seua realitat d'ara i ací, tot i que està ambientada
al segle XVII. Ara bé, seria una simplificació concloure que es tracta d'una
novel·la realista, puix que a l'autor li interessa més ser versemblant que no
reproduir fidelment un món abolit, tot i que demostra conéixer a fons la
València barroca. Tampoc no resultaria encertat reduir l'argument a la història
d'una gran passió amorosa, ja que ens trobem davant d'una novel·la on cadascuna
de les seues parts importa tant com el conjunt, de manera que el lector no
s'interessa sols per una història sinó per moltes històries repartides al llarg
del text.
Fa l'efecte, per tant, que la preocupació fonamental de l'autor ha estat escriure una obra perfectament equilibrada, on té la mateixa importància la producció d'unes expectatives que desperten l'interés del lector pel desenllaç final, que la recreació del misteri de la literatura a cada capítol, tot insuflant vida en personatges i situacions nascuts de la imaginació. Ara bé, res d'això no seria possible sense l'existència d'una prosa de gran expressivitat que conjumina admirablement les vessants popular i culta de la nostra llengua.
