divendres, 29 de juny de 2018

ELS MEUS MESTRES

Hui he recordat els dos professors que van tindre una major influència en la meua formació. He parlat d'ells mentre dinava amb dos companys de treball. I ho he fet joiosament, perquè m'agrada molt parar esment en les persones que admire.
L'un va ser Alberto Roca, que va ser el meu professor de sociologia, economia i geografia humana en COU (curs 1974-1975). Jo era un adolescent de 16 anys que havia estudiat tot el batxillerat en un col·legi religiós, i al passar a l'Institut em vaig trobar amb un Mestre que, per primera vegada, m'ensenyava a pensar. Mai oblidaré aquella classe en què ens va explicar el significat de la sublimació en el procés de creació artística. En aquell temps jo escrivia versos, i em sentia angoixat pels dubtes i inseguretats propis d'aquella edat. Necessitava explicar-me a mi mateix, ordenar la meua vida. I va ser meravellós descobrir com la força del pensament era capaç d'ajudar-me a reeixir i seguir endavant. Una força que era per a mi nova, i que el professor Roca em va encomanar amb el seu entusiasme.
L'altre ensenyant que va marcar la meua vida va ser José María Boquera Oliver, catedràtic de dret administratiu, a més de carcaixentí com jo, que em va transmetre una idea molt clara: l'ordenament jurídic s'ha d'estructurar d'una manera coherent i racional. Al llarg de la meua vida laboral, al servei de diverses administracions i institucions públiques, he intentat sempre actuar en defensa d'eixa racionalitat que resulta imprescindible perquè l'interés públic es realitze. Encara que semble poca cosa, per a mi ha sigut sempre molt important tindre clara eixa idea: que no valen totes les interpretacions, ni resulta admissible argumentar en funció de la conveniència de cada moment. El dret està per damunt de tot això, i obliga a molt a qui desitja servir-lo amb modèstia i sinceritat. Poden haver-hi moltes opinions, però no totes són vertaderes. Cal defugir la mentida, la falsedat i l'aparença, i cercar la veritat allà on es trobe, tot i que siga incòmoda.
És curiós observar que cadascun d'estos dos mestres ha tingut una importància decisiva en les dos activitats que jo he desplegat amb més passió: la literatura i el dret. El professor Roca va fomentar la meua creativitat, i el professor Boquera va donar sentit a la meua carrera jurídica. Sempre dic que estime per igual estes dos facetes aparentment tan contraposades, però que tenen un punt en comú: la veritat.

divendres, 22 de juny de 2018

CONTES DE TOKYO


La millor pel·lícula que he vist en ma vida és “Contes de Tokyo”, del japonés Yasujiro Ozu, que va ser estrenada l’any 1953. És una pel·lícula que semblarà lenta als qui estan acostumats als ritmes trepidants dels films nord-americans actuals, que monopolitzen les pantalles. I és cert també que els protagonistes hi tenen poques ganes de parlar, perquè el silenci juga un paper fonamental en aquesta obra d’art (com en tantes altres). Per tant, l’espectador s’ha d’interessar pels moviments fatigats d’una parella d’ancians, que es desplaça a Tokyo per visitar els seus fills casats. Aviat s’adonen que el desitjat viatge sols serveix perquè experimenten en carn pròpia la humiliació de sentir-se una molèstia per als seus descendents, que els envien a un balneari per llevar-se’ls de damunt. Sols la seua nora, vídua de guerra, paper encarnat per la immensa actriu Setsuko Hara, és capaç de tractar-los amb afecte.
Aquesta és, en essència, tota la història, i tanmateix difícilment el cinema abastarà mai unes cotes de poesia i sensibilitat paregudes a les que Ozu desplega a mans plenes en aquesta obra mestra. Perquè en “Contes de Tokyo” els personatges es comporten amb una naturalitat difícil de superar. Els amants del cine ens hem acostumat a eixa manera de fer tan nord-americana, que es caracteritza per la presència d’un toc romàntic. El propi Coppola, director de la trilogia “El Padrí”, que és un monument cinematogràfic, va reconéixer que la primera part li va eixir massa romàntica, i ho va tractar d’esmenar en la segona part. Però sempre hi ha en les pel·lícules nord-americanes una certa exacerbació dels sentiments, una manipulació dels caràcters, que ajuda a l’espectador a prendre partit per un protagonista o per una idea, perquè aquells són repolits de tal manera, que es potencien clarament els seus aspectes més admirables, i s’amaguen els trets més vulgars o dolents.
En canvi, “Contes de Tokyo” és ben distinta, ja que es tracta d’una pel·lícula realista per excel·lència, on tot sembla quotidià, poc brillant, moralment neutral, perquè el director no pren partit per cap dels protagonistes: es limita a contar una història, tal com qualsevol de nosaltres la podríem viure, com a pares o com a fills. I, així, deixa que la sensibilitat de cadascú siga la que mane i diga per on vol anar en la vida, perquè no hi ha que absoldre ni perdonar a ningú, només es tracta de sentir el que senten els personatges, i Ozu és un mestre en mostrar-nos-ho d’una manera ben natural, sense crits, llàgrimes ni aldarulls.
No hi ha millor definició de l’art que la d’Ozu en “Contes de Tokyo”, i podria resumir-se així: la vida és també això que passa a la pantalla, tot i que tu, espectador, encara no te n’havies adonat.

divendres, 15 de juny de 2018

FÍSICA I CORRUPCIÓ

Bosó de Higgs o partícula de Déu
La física quàntica, que va nàixer a principis del segle XX, va demostrar que les coses infinitament grans, que estudiava la física clàssica, no poden ser explicades sense conéixer les coses infinitament petites. L’univers, amb els seus 300.000 trilions d’estrelles, està format per una quantitat incomptable de partícules infinitesimals, i aquest és el fil que cal estirar per descobrir no sols de què està formada la matèria, sinó també quin és el seu origen, a partir del no-res.
La física, així, arriba a un punt en què no sols rivalitza amb la filosofia, sinó també amb la poesia, perquè s’encara amb uns enigmes apassionants, que requereixen d’una quantitat enorme d’intuïció per poder avançar en el seu desxiframent. Una d’aquestes intuïcions, que segons alguns físics podria portar-nos a desvelar l’origen de tot, explica la formació original de la matèria com el resultat d’una força (la gravetat?) que, en un moment donat, actuaria des del no-res i faria que una munió increïble de porcions infinitesimals de matèria se separaren de l’antimatèria corresponent. Matèria i antimatèria serien, doncs, com dos pols, un positiu i l’altre negatiu, que quan estaven junts s’anul·laven.
D’aquesta manera, en el mateix origen de la matèria ja estarien presents les grans lleis que regeixen l’univers. No es descarta que puguen haver-hi molts altres universos, amb lleis distintes, ja que estarien formats d’una manera distinta al nostre.
Però no sols és important tenir en compte les coses infinitament petites en l’àmbit de la física quàntica; també són importats en tots els àmbits de la vida els petits detalls. Així, molts dels greus casos de corrupció que ara mateix estem patint, van començar d’una manera tan modesta que quasi ningú no va preveure en aquell moment la seua importància futura. Potser, el primer pas el donarien aquells que van decidir fer xicotets favors als amics, parents o simpatitzants, i d’ací es va passar a aplicar al propi partit polític unes regles de moralitat distintes a les que consideraven exigibles als altres. Però això, al principi, no es traduiria en greus delictes, sinó en un altre tipus d’irregularitats menys cridaneres: donar-li faena a un militant incompetent, incórrer en discrets abusos de poder, amagar els petits mancaments d’uns companys a canvi de favors, etc., fins que la bola s’ha fet tan gran que ja està fora de control. Hem passat de l’infinitament petit a l’infinitament gran, i caldria també exigir responsabilitats a aquells que, podent evitar-ho, miraren cap a un altre costat i deixaren que proliferaren les irregularitats anunciadores de la situació que ara patim.
Tanmateix, actualment romanen als seus escons i còmodes seients, sense que ningú no se’n recorde d’ells, tots aquells que –quan la democràcia era jove– van consentir que començara el seu deteriorament, perquè els preocupava més mantenir-se en el poder que no expulsar de la seua organització a tots aquells que no servaren una conducta honesta.

dilluns, 11 de juny de 2018

ELS MALS MENTIDERS

Una de les coses que més em crida l’atenció de la vida política actual és la mancança d’ideals. És prou difícil, a hores d’ara, trobar un polític que faça prevaldre les seues conviccions i creences per damunt d’interessos de curta alçada. Dit d’una altra manera: són ben pocs els polítics que actuen amb generositat i són capaços de mantenir-se ferms en la defensa dels seus principis. Més aviat, el que passa és que s’ha erigit l’egoisme i la mediocritat subsegüent en l’autèntic far que il·lumina el comportament dels qui ens representen i governen, i això els aboca a la mentida, a l’encobriment i a la corrupció.
El nivell de desvergonyiment és tan elevat, que els partits polítics emparen i amaguen a vertaders delinqüents, i no sols ho fan en privat sinó que si cal donen la cara per ells en públic, amb arguments que fan riure per la seua incoherència i falta de credibilitat. No es tracta pas de defensar una postura raonable, tot i que puga dir-se que resulta equivocada, sinó de negar l’evidència de la manera més descarada possible, sense vergonya ni patiment de cap mena.
Joan Fuster, en el seu Diccionari per a ociosos, amb la ironia i l’escepticisme que el caracteritzen, va dedicar als mals mentiders aquestes mordaces paraules:
Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.
Estic convençut que una persona tan intel·ligent i, per tant, tan escèptica com Fuster, hauria lamentat especialment la mediocritat dels mals mentiders que, des del Govern, es declaren afins a les seues idees. No em resulta fàcil imaginar un autèntic fusterià que es trague totes les mentides del "procés", encapçalat per uns polítics que no són capaços d'alçar un gat del rabo. Però no per això els falten mitjans de comunicació afins avesats a riure'ls totes les gràcies, que més aviat fan plorar pel seu infantilisme. Evidentment que estic a anys llum de distància d'aquells que gaudeixen de veure tancats a la presó uns polítics que haurien d'estar al parvulari. La presó és un càstig absolutament desproporcionat per a uns governants que s'han comportat com uns manifessers sense malícia. Si Rajoy no fóra un immens mediocre, hauria sabut que la millor manera d'afrontar una situació així és dialogant perquè no tenia ningú a l'altra banda que sabera quina cosa fer després de les seues bravates, que no eren més que una fugida cap a endevant. M'agradaria, per tant, que es produira l'alliberament de tots els presos, i que se'ls convidara una temporada a treballar al camp, en companyia dels llauradors del meu poble, a veure si així s'encomanen una mica del seu sentit comú. Així aprendran que no es pot jugar al póker i anar de farol amb els sentiments de tanta gent.

dimecres, 6 de juny de 2018

ELS MEUS AVANTPASSATS

Foto antiga del carrer del Sol de Piera
El meu avi Tadeo, de Murla, va arribar a Carcaixent damunt d'un carro tirat per un ase, a finals dels anys quaranta del segle passat, transportant uns ruscs perquè li havien parlat que a la Ribera les abelles feien molt bona mel, gràcies a la flor del taronger. Com que li va agradar l'experiència, la següent temporada va tornar-hi amb la família i es va comprar un camp a la partida de Vilella d'Alzira. Així va ser com la meua mare va acabar domiciliant-se a Carcaixent, en un cantó del carrer la Pau, on temps després vaig nàixer jo. Indubtablement, si aquesta migració "melera" no s'haguera produït, jo no seria qui sóc, ni tindria el nom que tinc, ni la meua història seria com és.
Els cognoms del meu avi eren Giner Pons, i a la meua àvia li deien Maria Piera Reus, també de la Marina. Per part de pare, els meus avis, que eren riberencs, s'anomenaven Antonio Cortell Sellens i Maria Ripoll Ripoll. Si us fixeu en els huit cognoms dels meus avis, podreu endevinar que abans de la migració del meu avi Tadeo, va haver-hi molts altres moviments migratoris, que sens dubte van condicionar la meua vida i la de molta gent més, ja que la història s'ha escrit així: gent que es desplaça en cerca d'una vida millor, i que allà on va deixa la seua descendència, que després se'n va a un altre lloc escampant pertot arreu la seua progènie.
Donat que els cognoms que deriven de noms de pobles (toponímics), el que indiquen normalment és que històricament va haver-hi un avantpassat que procedia o havia viscut en un lloc determinat, en el meu cas puc dir que vaig tenir una avantpassats que van emigrar de Ponts, Piera, Reus, Ripoll, per partida doble, i Sellés, tots ells municipis catalans amb emplaçaments dispersos. Com sabeu, hi ha cognoms que amb el pas del temps han anat derivant en grafies diferents, com és el cas de Pons respecte a Ponts i Sellens respecte a Sellés.
Quant al cognom Giner, cal tenir en compte que és el mateix que Gener, Janer, Gené i Chiner. El seu origen s'hi troba en un territori luxemburgués anomenat Chiner. Segons diuen, Joan Gener es va traslladar a Barcelona i va participar en la conquesta del rei Jaume I, i així va ser com generació rere generació em va llegar el seu cognom.
L'origen de Cortell diuen que és a Mallorca, on es presenta amb la grafia Escortell, molt pròpia dels salats. Per cert, que a Guadalest, on va haver-hi una important immigració mallorquina amb motiu del repoblament posterior a l'expulsió dels moriscos (1609), el cognom Escortell és prou comú.
En fi, que cadascú ve d'on ve, i per això no som ni millors ni pitjors. Hem heretat dels nostres avantpassats una llengua i una cultura, i les estimem i defensem. Però la nostra identitat és múltiple: som moltes coses al mateix temps. Són consideracions pràctiques o de tipus ideològic les que ens porten a forjar una identitat dominant que empobreix la nostra visió del món, que és molt més rica quan deixem córrer les nostres contradiccions.