dijous, 24 de desembre de 2015

CULTURA PACTISTA

En política, tot pacte comporta una renúnica, que afecta tant a l'ideari dels partits com als seus interessos. Ara bé, tot pacte és també una conquesta, perquè la seua raó de ser és aconseguir uns objectius amb els quals coincideixen tots els participants, que són conscients de la impossibilitat de realitzar-los en solitari. Per tant, perquè siga possible el pacte és necessari que els partits rivals tinguen clar que és més important allò que poden atényer posant-se d'acord, que no el que poden perdre.
Si donem per bona esta primera conclusió, val a dir que no pot haver-hi una autèntica cultura pactista sense una bona dosi de generositat. I ací ens trobem davant del primer problema, ja que els partits polítics busquen el vot, per una banda, i per una altra, estan formats per persones que ambicionen el poder, i estos condicionants dificulten enormement les renúncies necessàries, perquè els pactes comporten el risc de perdre el recolzament d'una part de l'electorat, i esta pèrdua minva les aspiracions dels líders a guanyar o mantenir-se en l'exercici del poder.
Un dels símptomes més notoris de l'existència d'una crisi en el funcionament democràtic és l'inexistència de partits polítics disposats a posar per davant les qüestions fonamentals, tot i que això els obligue a deixar aparcades altres més accessòries o ajornables. Perquè els partits polítics tenen com a finalitat bàsica millorar la vida de la ciutadania, i això els obliga a fer un esforç màxim en la defensa dels interessos generals.
És clar que cada partit, segons el seu particular posicionament ideològic, interpretarà d'una manera distinta on rau l'interés general, en un moment donat, i és este un factor legítim de discrepància que pot justificar la impossibilitat d'un pacte, però també cal destacar que la generositat a la qual obliga la cultura pactista, que nosaltres entenem que és un deure democràtic, no permet justificar qualsevol desacord. Ans al contrari, la generositat democràtica obliga a esgotar la diligència en la recerca d'uns punts d'encontre.
Si passem d'un plànol general, a un altre més concret, i ens posem en el punt de vista de la ciutadania que ha votat els partits polítics, sense decidir-se a favor d'una majoria clara, resulta incontestable la pertinència del deure de generositat esmentat, perquè és una generositat exigida per les urnes, és a dir, hi ha una voluntat expressada democràticament d'arribar a acords, i els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat.
Per això, hi ha una llei democràtica no escrita, que penalitza els partits que no s'han esforçat a arribar a pactes, en el cas que això determine la necessitat d'una segona elecció. I jo crec que esta llei pot ser decisiva a hores d'ara, perquè no veig massa generositat en els partits, però sí por a una segona elecció que els castigue. Dissortadament tothom parla de la necessitat de revitalitzar una cultura de pactes, però jo crec que ha estat tan abandonada esta cultura durant tant de temps que no és gens fàcil ressuscitar-la de la nit al matí. I quan dic que ha estat abandonada, em referisc a una cultura de pactes ben entesa, és a dir, basada en el rigor, la lleialtat i la confiança, perquè si falten estes qualitats no estem parlant de pactes, sinó de pur càlcul electoral i de conveniència, que no permeten per si mateixos arribar enlloc, sinó que provoquen el desprestigi dels qui protagonitzen estos paperots i de la mateixa democràcia.

divendres, 18 de desembre de 2015

DEBATS ELECTORALS

Hi ha paraules que diuen veritat, n'hi ha d'altres que diuen mentida, però les paraules de què em propose parlar en esta entrada pertanyen a una tercera categoria: la de les paraules buides. Perquè se m'entenga bé el que vull dir, aclariré que titlle de paraules buides aquelles que estan desconnectades de la realitat.
Hi ha qui llança a l'aire paraules buides per trencar un silenci incòmode, o empés per una necessitat vital, perquè si no parla rebenta. Estes pràctiques són molt antigues i no són les que ara em preocupen. En el que pretenc parar esment ara mateix és en l'abús que es fa actualment de les paraules com una tècnica d'evasió de la realitat, la qual cosa suposa privar-les del seu sentit original per convertir-les en un mer producte de consum. És com si les paraules que, en origen, valen pel que aporten de realitat al procés de comunicació humana, esdevingueren pura aparença. El que importa és parlar, no per demostrar que un té raó, sinó per agradar a la gent que ens escolta. Qui fa este abús del llenguatge no diu, necessàriament, mentida, perquè no és eixa la finalitat del seu parlament: que siguen veritat o mentida les seues paraules resta en un segon plànol. L'única cosa que l'importa és la seua capacitat de convéncer els demés sense dir res d'interessant, perquè així no els compromet a res.
Quan veig els debats electorals televisats, inevitablement, pense en esta utilització abusiva de la paraula. La realitat està absent d'estos debats. És després de les eleccions, quan els ciutadans ens adonem de la realitat silenciada pels aspirants en els seus avorrits debats.

dilluns, 7 de desembre de 2015

"MACBETH", DE VERDI

El passat dissabte vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana Macbeth, basada en el drama de Shakespeare, que va tenir lloc al Palau de Les Arts. Primer de res, he de destacar que l'Orquestra de la Comunitat Valenciana va assolir l'excelència, amb una interpretació plena d'energia i de matissos, que es va compenetrar a la perfecció amb el cant dels protagonistes, entre els quals va destacar la formidable actuació de Plácido Domingo. Cal assenyalar que en esta òpera, Verdi, va superar els esquemes estereotipats del belcantisme i es va preocupar de què la música s'avinguera amb la psicologia dels personatges i les diferents situacions.
Ens trobem davant d'una òpera fosca, perquè fosca és la història dels protagonistes: Macbeth dubta abans de matar al seu rei, perquè el sentiment de culpa el paralitza. És la seua dona la qui l'empeny a actuar titllant-lo de covard. A poc a poc, es giren les tornes, i Macbeth esdevé un dèspota assassí, mentre que Lady Macbeth, víctima del remordiment, es torna boja i mor. Més que no l'ambició, jo crec que el tema d'esta obra és el de la culpa i el remordiment. Macbeth se sent culpable d'haver matat al seu rei, però eixe sentiment de culpa no el paralitza sinó que l'esperona a matar a tota la progènie del rei Duncan. Esdevé, així, un assassí implacable, tot i que viu amargat perquè sap que és un traïdor i això el porta, en ocasions, a insinuar el seu penediment. En canvi, Lady Macbeth, comença sent una ambiciosa assassina, que domina la voluntat del seu marit i l'empenta cap al crim per atényer el poder. En eixe moment és una dona insensible que no coneix la culpa. Tanmateix, a mesura que transcorre el drama la follia s'apodera d'ella, a causa del remordiment que li provoca la seua dolenta actuació.
Esta doble evolució dels personatges, que s'ha qualificat com "simetria creuada", em porta a pensar que en la base d'este drama es troba la idea del mal en dues de les seues manifestacions: per una banda, la maldat de qui es deixa arrossegar pels demés, en contra dels seus principis. Per altra banda, la maldat que respon a motius útils, però que és tan horrible que sols pot suportar-la qui té una gran fortalesa física i mental. Lady Macbeth és dèbil i acaba morint víctima de la seua dolenta acció. En canvi, Macbeth, mor en mans dels seus enemics, igualment amargat, però no boig, perquè ell té fortalesa suficient per a fer una fugida cap a endavant i multiplicar els seus crims.

divendres, 4 de desembre de 2015

SER TRANSPARENT


En un estat que es declara social i democràtic de Dret, la transparència és més que una norma legal d'obligat compliment: la condició de ser transparent emana amb tanta naturalitat del principi democràtic, que tots els poders estatals, autonòmics i locals, així com els perceptors de fons públics, haurien d'adoptar la transparència com una manera de ser.
Dir, com acabe de fer, que la transparència és una manera de ser, és tant com dir que cal ser transparent, no tan sols perquè estiga manat per la llei, que també, sinó perquè la transparència és una de les raons que donen sentit a l'existència de les institucions democràtiques. Si l'opacitat resulta inadmissible en democràcia és perquè mitjançant ella el que es pretén és enganyar els ciutadans, i no hi pot haver autèntica democràcia on habite l'engany, ja que això equival a relegar el poble sobirà a un segon pla.
Així enfocat el principi de transparència, el primer que hem d'advertir és que exigeix ​​molt dels governs i administracions públiques. No es tracta només, ja ho he dit, de donar la informació legalment deguda, sinó d'alguna cosa més, ja que si les lleis reguladores de la transparència no van acompanyades d'un canvi radical en la manera de ser que adopten els nostres governants, poc s'avançarà.
Una manera de ser que comporta un compromís amb la veritat, que s'erigeix ​​així en un valor democràtic ple de sentit. El ciutadà ha de saber com es gasten els diners públics, perquè són els seus diners i perquè l'interès general ha d'estar per sobre els interessos particulars. En conseqüència, l'obligació del governant de retre comptes és una de les més essencials que hi ha en democràcia. Sense transparència, és a dir, sense veritat, la democràcia esdevé una farsa, ja que el vot estarà subjecte a manipulacions incompatibles amb el respecte degut a qui exerceix un dret tan fonamental.
Hem relacionat, per tant, la transparència amb la veritat, i aquesta connexió posa en relleu que la transparència és un valor que necessita de les lleis per ser preservat, però que no en té prou amb la protecció legal per prevaler.
La saviesa popular, des de temps immemorial, ha incorporat al seu patrimoni la sentència que diu: "Feta la llei, feta la trampa", per al·ludir a les múltiples estratagemes que la imaginació dels qui estan subjectes als mandats legals és capaç d'ordir per evitar el seu recte compliment. Per això, mai no serà suficient una llei, ni tan sols una bona llei, per garantir la transparència, perquè aquesta requereix un amor a la veritat que no sempre és pròpia dels qui han d'aplicar les normes.
Davant d'aquesta realitat, del que es tracta és de portar a terme un canvi cultural i educatiu que modifique d'una manera profunda i substancial la relació dels ciutadans amb els poders públics. I perquè aquest canvi siga possible, cal que es produïsca un procés de maduració democràtica, perquè sols així serem capaços de desterrar la banalització rampant que tot ho tergiversa i deixa inerme la ciutadania davant del poder.

dimecres, 25 de novembre de 2015

ESCENES DE LA VIDA CONJUGAL

Dissabte passat vaig assistir a la representació de l'obra teatral "Escenes de la vida conjugal", que és una adaptació per a l'escena del guió d'una pel·lícula de Bergman. Ens trobem davant d'una versió en la qual els personatges fan comèdia de les seues desgràcies i misèries. Així, a l'escenari  es despleguen situacions serioses i de regust amarg, però el protagonistes són capaços de prendre's les coses amb sentit de l'humor i això fa que la seua història siga encara més creïble, perquè la vida és així: riem i plorem sense solució de continuïtat, i després de tocar fons som capaços d'alçar el vol.
Tant Ricardo Darín com Érica Rivas, que són els dos únics intèrpretes de l'obra, estan molt bé en els seus respectius papers, que tenen un important grau de dificultat, ja que en cada escena l'estat anímic dels personatges és diferent, i jo crec que ambdós saben adaptar-se molt bé a aquests canvis, sense necessitat de recórrer a exageracions ni recursos fàcils. En tot moment, la naturalitat és la nota dominant.
En fi, que m'ha agradat aquesta obra, perquè és intel·ligent i sensible, que són dues notes poc habituals en aquesta època de banalització generalitzada. Podríem dir-ne que hi assistim a la contemplació d'un episodi més de l'eterna guerra de sexes, però tractant-se de Bergman hem de donar algunes passes més cap avant, perquè del que es tracta en aquesta peça teatral és de mostrar l'abisme que se'ns obri sota els peus quan la rutina s'apodera de la nostra vida i no som capaços de renovar les il·lusions. Aleshores, en un moment donat, allò que sembla funcionar bé fa aigua per tots els costats, i davant d'eixa realitat fugir no sempre és la solució, ja que qualsevol nova aventura pot estar condemnada al fracàs quan un ha perdut les forces per a reinventar-se.

diumenge, 15 de novembre de 2015

IV NIT DE CONTES AL PALAU

Ahir vaig participar a la "IV Nit de contes al Palau", que és un acte cultural organitzat a Gandia per l'escriptor Rafa Gomar. Va haver-hi una assistència de públic més que notable i, per a mi, va ser molt grat llegir, en eixe lloc carregat d'història i davant d'una audiència tan motivada, dos del relats que formen part del meu llibre "Històries amb un gat", a saber: "Mimesi" i "Mancaments menors". Són dues històries iròniques, impregnades d'un humor més aviat negre, en les quals la presència d'un gat i les seues peripècies serveix d'element il·luminador de la mediocritat i les contradiccions dels humans protagonistes. Però la meua contribució a l'acte va ser tan sols una més de les que hi van tenir lloc, ja que cal destacar la participació de Núria Cadenes, amb la lectura de dos contes colpidors alhora que amerats de tendresa, així com la de tres estudiants que llegiren diversos microrelats en els quals d'una manera emotiva i espontània expressaven els seus sentiments i preocupacions més íntimes. I la sorpresa de la nit, que ens tenia reservada el Rafa, era la representació per una tan jove com experimentada actriu de Pedreguer, Marina Mulet, de sengles narracions del mateix Gomar i d'Atxaga. Marina ens va captivar a tots per la seua perfecta dicció i la capacitat camaleònica de passar d'un registre còmic a un altre més seriòs sense perdre ni una mica de versemblança. En fi, que m'ho vaig passar d'allò més bé gràcies al Rafa i a tots els que hi intervengueren, la qual cosa em fa alegrar-me una volta més d'haver vençut la meua resistència inicial, que sempre m'acompanya, a protagonitzar actes que m'obliguen a eixir del racó en què escric.

dijous, 22 d’octubre de 2015

TERTÚLIA A CARCAIXENT: L'AMIC ARCADI

Ahir per la vesprada vaig passar una bona estona a la Biblioteca del meu poble, en companyia dels amics d'una tertúlia literària que des de fa més d'onze anys condueixen amb mà mestra i d'una manera entusiasta Arcadi i Lola. Sembla que s'han entestat a què jo siga profeta en la meua terra, i de tant en tant em conviden a què parle dels meus llibres o de l'obra d'alguns amics com Vicent Sanxis (la foto és d'una tertúlia de fa uns quants anys dedicada a l'obra de Vicent) i Josep Lozano. Del que tractàrem ahir fou del meu poemari "Hores ingrates", que m'ha publicat Edicions Bromera aquest mateix any. Crec que la reunió va estar molt animada i em va fer molta il·lusió que alguns dels presents llegiren poemes meus i s'interessaren pel que escric i, en general, per les meues coses.
Una vegada més, vaig defendre que la poesia sempre serà necessària, perquè els poemes són un mitjà idoni perquè les persones practiquem eixe art tan difícil de reconéixer les nostres pròpies emocions i de reconéixer també les dels demés, i això ens empeny a ser més clements i més savis.
Vull aprofitar aquestes línies per retre-li un petit homenatge a Arcadi, que és una persona entranyable, intel·lectualment inquiet i un gran coneixedor de la història. Com que és un home culte, igual parla d'assaig que de literatura o de cultura popular. Impossible avorrir-te si ets al seu costat. Li vaig pregar que llegira un poema meu, i va triar el que obri el poemari. Ell va definir molt bé el sentit últim del meu llibre quan va destacar la dedicatòria que li faig al nostre enyorat amic Pasqual Adrià, de qui dic que "en les seues hores ingrates mai no va perdre l'esperança". En efecte, Arcadi, estem d'acord: ser pesimista no és una manera de sentir sinó de pensar, perquè a partir d'una certa edat el pesimisme és una exigència de la lucidesa, però l'esperança sempre està al nostre abast, per menuda que siga i cal defendre-la, encara que és molt difícil assolir el coratge del nostre benvolgut amic Pasqual. Però gràcies al seu exemple, ho tenim un poc més fàcil. Per això mai no l'oblidarem.  

diumenge, 11 d’octubre de 2015

BANDOLERISME NOSTRAT

Tot i que els roders d'Andalusia són els més arrelats en l'imaginari col·lectiu, les terres valencianes també van conéixer un bandolerisme important, que anava sovint lligat al caciquisme i a la política, ja que els bandolers s'encarregaven com a mercenaris de fer-li la feina bruta a alguns dels prohoms valencians. Sortosament, en aquests últims anys, estan proliferant els estudis sobre aquesta matèria tan interessant com poc investigada fins ara. Així, un jove alzireny, Vicent Garés, està fent la seua tesi doctoral sobre el bandolerisme valencià al segle XVII. L'amic Vicent Sanxis ha investigat el que hi ha de veritat darrere d'una llegenda que narra la història de dos bandits, que eren germans i van morir en un barranc del terme de Rafelguaraf, anomenat per descomptat dels Dos Germans, i Manel Arcos ha dedicat molts llibres a estudiar aquest fenòmen durant el segle XIX.
Aquest diumenge he assistit a la presentació del llibre de Manel Arcos titulat "Gaianes-Xàtiva, un viatge senser tornada", molt acuradament editat pel Petit Editor. L'acte ha tingut lloc a la Llar del Jubilat de Rafelguaraf i, a banda de l'autor, han intervingut en la presentació del llibre Vicent Sanxis, escriptor i cronista de Rafelguaraf, i el cantautor Josep Didac, que ens ha interpretat algunes cançons del seu interessant repertori.
M'agrada molt com treballa Manel els seus llibres, perquè no es limita a contar-nos el que va passar d'una manera freda i científica, sinó que es preocupa de dotar la seua prosa de la vivesa que és pròpia de la literatura. Això fa que la seua lectura siga no tan sols profitosa, per documentada i rigorosa, sinó entretinguda, perquè els personatges i els fets que es descriuen a les seues pàgines estan vius i tenen la força que saben donar els bons narradors a les seues composicions. Arribats a  aquest punt, em vénen al cap dues obres de García Márquez, que són dues cròniques, una de ficció ("Crónica de una muerte anunciada") i una altra real ("Crónica de un secuestro"). Com que ambdues tenen un pregon valor literari, resulta de vegades difícil destriar la real de la inventada. Doncs això em passa amb els llibres de Manel, que conjuminen perfectamente els valors literaris amb els periodístics o d'investigació, i això li dóna un valor afegit a les històries que ens conta.
El llibre que hui ha presentat és un dels més interessants que ha escrit Manel Arcos, ja que ens refereix un fet increïble: l'atracament del Banc d'Espanya en abril de 1871, executat per una colla de bandolers que per arribar a la caixa forta de l'entitat van excavar un túnel subterrani de més d'un centenar de metres al mateix centre de València (carrers Pintor Sorolla i Comèdies). També resulta molt interessant, a força d'esgarrifador, l'assassinat perpretat en una taverna de Rafelguaraf, d'un matrimoni i una xiqueta, en octubre de 1873, com a revenja per l'assassinat del bandoler Camil Seguí.
Molt encertadament, al pròleg, l'escriptor Toni Cucarella destaca com la política era "tot sovint client dels serveis que ofereix el roder, per a intimidar els adversaris, fins i tot per a eliminar-los físicament, com se'n fa creus un periòdic de l'època: '...la existencia de una organización poderosa y extensa, que busca y paga asesinos'. Alguns roders s'abanderen en un o altre bàndol, siga monàrquic, republicà, progressista o escissió de qualssevol d'ells. Més trad o prompte, però, queden atrapats en la dinàmica de la delinqüència. S'esfuma la inicial pretensió ideològica, per radical i profunda que fóra, i s'imposa la forma de vida al marge de la llei". En efecte, jo pense que s'ha mitificat molt la figura del bandoler, fent-nos creure que robava als rics per donar-ho als pobres, i eixa mitificació com tantes altres és una simplificació que no respon a la realitat: el bandoler robava de qui tenia, però no s'han documentat actes que acrediten la suposada generositat de què ens parla la llegenda. Els fets protagonitzats pels bandolers eren tan cruels que no hi ha lloc per al romanticisme.
Aquest estiu, quan he visitat Murla, he aprofitat per preguntar-li al meu oncle Jeroni sobre el bandoler Palloc, i m'ha confirmat que una dona que va morir molt major i va ser testimoni dels fets, li va contar que el dit bandoler va ser assassinat pel murler Fullana, prop de la font, i que va ser soterrat sota el segon graó de l'escala d'accés al cementeri. Segons Jeroni, Fullana podia haver actuat amb l'ajuda d'un tal Mixana, de Castells, ja que sembla que ambdós eren companys de malifetes. Pel que conta Manel al seu llibre, Palloc va començar sent un onilenc amb conviccions republicanes, però quan va finar sembla que ningú no va plorar per ell, com li va passar al bandoler de Llach. El meu oncle Jeroni, que és una persona generosa de debò, pensa que el poble no ho va fer bé amb Palloc i que hauria estat preferible que l'hagueren soterrat al cementeri.

dimarts, 6 d’octubre de 2015

EMIGRACIONS

Ahir vaig assistir a la projecció d'un documental a la Casa de Cultura d'Alzira. El tema era l'emigració valenciana, sobretot, a la Marina, de més de 15.000 persones que -entre els anys 1906 i 1920- buscaren millor sort als Estats Units d'Amèrica. Molts d'ells ja no tornaren i els qui ho feren tenien el cor partit, perquè no eren d'ací ni d'allà, després d'haver bregat tant al llarg de la seua vida. M'acompanyava ma mare, Maria, que és de Murla, un dels pobles més afectats per eixe moviment migratori (més de 300 murlers se n'anaren, fugint dels jornals baixos, del caciquisme i de la fil·loxera). Perquè se'n feu una idea, cinc dels germans de la meua àvia emigraren a principis del segle XX per quedar-se a l'Amèrica. Solament un va tornar quan ja era major, deixant-se a New Britain (estat de Connecticut) els seus fills i néts. Quan jo era menut, em semblava tot un privilegi poder dir que tenia "un tío en América", perquè en aquell temps estàvem molt endarrerits i miràvem els americans com si foren d'un altre planeta. A més, eixe "tío" era real perquè tots els anys enviava diners a la família, a fi que el dia de la festa major de Murla (5 d'agost, l'Aurora), ens férem una paella en el seu honor. Després vaig descobrir que les coses no eren tan boniques, i que el meu pobre oncle se les va passar canutes fins que a poc a poc va aconseguir unes condicions de vida dignes. Gràcies als descendents d'eixos americans murlers, a la dècada dels seixanta, jo vaig descobrir grups com els Beatles i els Creedence Clearwater Revival, que ací eren -tot i que semble insòlit- pràcticament desconeguts. Els americanets de la meua edat em feien sentir acomplexat, perquè vestien d'una manera tan moderna i portaven uns cabells tan llargs, que jo em sentia al seu costat ben poca cosa, amb els meus pantalons curts i el meu cap ben pelat. Tanmateix, eren fills de gent treballadora, que quan venien a Murla a passar l'estiu, en bescanviar els dòlars per pessetes es tornaven rics, de colp i volta, i gràcies a això podien exterioritzar a Murla un nivell de vida molt superior al que realment tenien a U.S.A.
Juli Esteve, que és el director del documental, conta que "el primer emigrant cap a l’Amèrica del Nord va ser Vicent Cervera, Planelles, amb una colla de 10 companys; tenia 36 anys, era d’Orba i va tallar arbres al Canadà per fer el ferrocarril. El fenomen es va escampar per la Marina, per la Safor i per les comarques limítrofes". En fi, una gran llabor la que desplega Juli, amb documentals com aquest i mols altres que ha dirigit sobre els moriscos, la "riuà" de València, els valencians de l'Alger, etc., que tenen un gran valor de conservació d'una memòria històrica que els valencianas sempre hem descurat. Mentre mirava el documental, jo traslladava mentalment les vivències dels nostres avantpassats a les dels qui ara emigren cap a Europa perseguits per les guerres i la fam, i pensava que havien canviat els protagonistes però que la història es repetia. Potser, el fet de saber que els nostres avis patiren tant com els emigrants d'ara, procedents d'altres països, ens ajudarà a comprendre millor les raons de l'emigració i el deure de solidaritat que els valencianas i els europeus, en general, tenim amb ells.

dijous, 1 d’octubre de 2015

BANDERES

Deia Ciceró que per poder ser lliures cal ser esclaus de les lleis. Tot i que la frase té força, no trobe encertada la idea de emparellar l'esclavatge amb la llei, ja que és sabut que tota norma admet diverses interpretacions, i no sempre està clar el que resulta d'obligat compliment i el que no. Per tant, les lleis sempre deixen portes d'eixida obertes. Amb tot, compartisc al cent per cent la idea de fons, perquè sense el respecte a la llei i al Dret no hi ha democràcia que valga. Per això, sense entrar en cap altre tipus de consideracions, algunes d'elles molt respectables, no puc compartir el plantejament dels independentistes catalans, que volen portar endavant la seua idea passant per damunt de la Constitució d'un país que forma part de la Unió Europea, que està formada pels països més democràtics del món. A mi tampoc no m'agraden moltes de les lleis que aproven els parlaments, ni el neoliberalisme rampant, ni la política del Govern de Rajoy, però no pot haver-hi convivència si cadascú es pren la justícia per la seua mà o es reserva per a ell la part ampla de l'embut: vull separar-me d'Espanya en contra de la Constitució, però vull que em mantinguen la nacionalitat espanyola en compliment de la Constitució. El plantejament no em sembla seriós ni coherent. Jo pense que en un altre temps eren més romàntiques les aspiracions de la gent, i aquell qui volia separar-se ho creia així fermament, sense parar-se a fer números ni a mirar la manera de guanyar la independència sense perdre res a canvi. Per altra banda, què voleu que hi faça, sóc dels qui pensen que després de tants anys de convivència, i d'haver aconseguit els catalans una autonomia important, l'opinió dels habitants dels altres territoris també ha de ser tinguda en compte, i més si es tracta dels territoris que un dia formaren part de la Corona d'Aragó. És una qüestió de seny, no d'ideologia, perquè a mi em passa com a Mariscal, que sempre que veig moltes banderes i una massa de gent d'acord no m'agrada, siguen les banderes que siguen. La llengua i el país que jo estime no necessiten banderes.

diumenge, 27 de setembre de 2015

POESIA (ANNA SWIR) I RACIONALITAT EVOLUTIVA

Hui, de matí, a ca ma mare, en una prestatgeria que feia temps no visitava, he trobat un petit opuscle del filòsof polonés H. Skolimowski dedicat a l'estudi de la "Racionalitat evolutiva". Encara que el llibre està subratllat, no recordava haver-lo llegit, i encuriosit he revisat el seu contingut. Per a sorpresa meua, hi he descobert (o redescobert) idees que tenen molt a veure amb algunes de les meues preocupacions actuals. Cada vegada estic més convençut que la ciència no pot donar resposta a totes les grans preguntes que ens fem, perquè en allò que passa al nostre voltant hi intervenen factors que no es poden explicar tan sols mitjançant les lleis físiques. I és que, des d'Aristòtil, ens hem entestat erròniament a separar els tres àmbits de la veritat, la bondat i la bellesa, a fi d'insistir en què la ciència és la cerca de la veritat aïllada dels altres dos valors. Aquesta manera tan limitada d'acostar-nos a l'estudi i coneixença dels fenòmens vius ens ha portat a identificar el coneixement amb la mera informació, sense preocupar-nos d'aquells aspectes que ens poden portar a posar la dita informació al servei de la promoció i la millora de la vida humana.
Vivim en un món on tothom té accés a una quantitat immensa d'informació, però fa l'efecte que cada volta som més ignorants. Per altra banda, la ciència ens procura molts descobriments que milloren físicament les nostres condicions de vida, però no per això ens sentim més feliços ni més justos. Sense anar més lluny, la poesia intenta donar resposta a algunes preguntes que la ciència no pot contestar, però a ningú no li interessa la poesia. Així, sols una minoria de gent llegirà una "plaquette" que acaben de publicar els amics d'Edicions 96, que porta per títol "Una dona de cap a peus", de la poeta, polonesa també, Anna Świrszczyńska, en la magnífica traducció de Josep-Antoni Ysern. Perquè se'n feu una idea, tan sols una idea, del pou de saviesa que és aquest poemari, us transcriuré una estrofa, rotunda i enlluernadora, del poema "Amants separats per l'amor". Fa així:

                           Ets gelós
                           del plaer que em dones
                           perquè et traeixo
                           amb aquest plaer.
                           Me'l dónes com un raget d'aigua,
                           però en mi esclata
                           fet riu.

dimecres, 23 de setembre de 2015

IMPUTACIONS

Quan un jutge imputa a una persona, ho fa perquè cap la possibilitat que haja participat en la realització d'un pressumpte delicte i, en declarar-lo en aquesta situació processal, li permet defendre's des d'eixe mateix moment. Per tant, no hem de veure en un imputat a un delinqüent perquè encara no hi ha proves que així ho demostren. Per això, en principi, resulta injust que pel sol fet d'haver estat imputat, que no condemnat ni tan sols processat, una persona haja de patir cap conseqüència negativa en la seua situació personal i consideració pública. Tanmateix, quan es tracta de polítics, sobretot, arran de la crisi econòmica i dels nombrosos casos de corrupció que han aparegut, la societat exigeix que els partits polítics reaccionen contundentment davant de qualsevol cas d'imputació. És injusta aquesta exigència social front a l'imputat? Jo crec que si els partits polítics actuaren correctament quan es produeix al seu si una sospita de delicte, fent la investigació corresponent i adoptant les mesures apropiades, no haurien de prendre cap mesura contra un imputat en el cas que arribaren a la conclusió honesta de què està lliure de culpa. Però no és això el que sol passar: els partits actuen amb covardia i no prenen les mesures escaients. En realitat, sembla que no volen saber res o que saben massa i no desitgen remoure la brutícia. Per a ells és molt més còmode deixar a la justícia que prenga les decisions, i ells limitar-se a actuar en conseqüència. Donada aquesta manera de reaccionar, la suspensió de militància dels imputats moltes vegades no és més que una renúncia a investigar pels propis mitjans i una concessió al poble per compensar l'actitud tan pusil·lànime dels partits davant de la corrupció. Per això, crec que l'exigència popular resulta plenament encertada, perquè ser imputat en un partit polític que no vol saber el que ha passat, per decència democràtica, comporta l'obligació d'apartar-se fins que un jutge decidisca. Al capdavall, és el propi partit de l'imputat el que fa que aquest esdevinga sospitós, ja que s'absté d'investigar-lo i, prou sovint, es dedica a posar tota mena d'entrebancs a la instrucció judicial.

dissabte, 5 de setembre de 2015

L'AVUI I EL DEMÀ

"Mirant per la finestra", de P. V. Ilsted
Una casa gran
per encabir la solitud que t'acompanya,
i la vida que s'agita enllà de la finestra,
com un tot que et captiva la mirada.
Saps que fora t'aguarden, i no tardaràs
a formar part del seu paisatge: tu,
que encara ets una flor immarcescible,
aviat t'abocaràs al fang on homes i dones
modelen les seues esperances; tu,
que omplis l'avui amb la teua presència,
aviat seràs una més en la lluita
pel demà que ve i se'n va.

dijous, 20 d’agost de 2015

SOMIAR

"La Sargantain", de Ramon Casas
I diuen que somiem per defugir
l’aspra realitat; desconeixen
que només la veritat pot ser bella
i cal assumir el risc d’afrontar-la,
perquè sols el desig encén
qualsevol esperança.
I no és cert que un amant enalteix
l’altre amant, si se l'imagina com fet
de la matèria dels somnis, car som
d’una condició més subtil i elevada:
una humana desfeta capaç de redreçar-se
i seguir endavant quan l’amor emmudeix.


diumenge, 16 d’agost de 2015

LA MADONA DE LA CADERNERA

"La madona de la cadernera", de Rafael
Vine amb mi i plorarem un poc,
sense donar-li més importància.
No et prepares per a res d’especial:
és la mateixa història de sempre,
la que avui vull compartir amb tu,
com si fóra distinta.
Vine amb mi i descobrirem junts
el que han fet altres bojos,
quan s’han sentit com nosaltres.
No tingues pressa; encara hi ha temps.

Mira aquest quadre. És tan bell!
La madona i la cadernera: tan felices
que sols els falten les llàgrimes.
I què dir d’un poema poderós com la vida,
quan no s’oblida de la mort
i es fa ressò del crit vergonyós
que sempre hem amagat.
Però no descures escoltar la cançó
de qui va temptar el límit de l’amor
fins a restar sense veu.

Vine amb mi i plorarem un poc,
que és la manera més natural
de mantenir una conversa sense paraules
sobre el que ara pensem;
sobre el que sentirem demà,
quan ens trobem l’un sense l’altre;
sobre el que perdrem
quan se’ns acabe el temps,
i tota aquesta bellesa
perdure sense recordar-nos.