LA FAMíLIA GRACIA BAMALA CREUA LA FRONTERA

Avui us penge una foto que sempre m’ha impressionat: ens mostra la família Gracia Bamala, naturals de Monzó (Osca), quan al gener de 1939 creuen la frontera francesa, fugint de l’avanç de les tropes franquistes. En un primer pla, s’hi troba Mariano Gracia, que va enviudar catorze mesos abans, com a conseqüència d’un bombardeig, que també va mutilar la seua filla, Alicia, que hi apareix agafada de la mà de son pare, amb una crossa, i darrere van els altres dos fills: el més menut, Amadeo, que també hi va restar mutilat i es recolza en una crossa més menuda, i el més major, Antonio.

En una carta, publicada al diari “El País” el dia 12 de gener de 2003, Amadeo Gracia diu, entre altres coses, el següent: Soy el niño que, apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía (bastante conocida, por cierto) que les adjunto. El único de todos los que en ella aparecen que queda con vida. Es mi familia. En primer término, mi padre, Mariano Gracia, visiblemente agotado y hundido, llevando de la mano a mi hermana Alicia con su muleta. Detrás, yo, el más pequeño, junto a mi hermano Antonio, único que resultó ileso del bombardeo efectuado por los fascistas sobre Monzón (Huesca) el 20-11-1937, a consecuencia del cual murió asimismo mi madre. Yo entonces no tenía todavía tres años (nací el 29-12-1934), y mi hermana seis. En la fotografía aparecemos, dos años después del bombardeo, entrando en Francia tras atravesar, supongo que en “carroza real”, los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea.

En morir son pare, els tres xiquets foren reclamats pels seus avis, i els orfes van ser repatriats, i arribaren a Monzó en tren, després d’un llarg viatge en vagons de fusta plens de paràsits, que sempre recordarien com a espantós. Antonio va començar a treballar amb els seus avis. I a Alicia i Amadeo els internaren en un hospici de l’Auxili Social d’Osca, d’on no van eixir fins que transcorregueren dotze anys terribles, l’any 1952. Amadeo recordava aquesta etapa com la pitjor de la seua vida; pitjor que la guerra, pitjor que la retirada i pitjor que l'exili.