dimecres, 29 d’octubre de 2014

SOCIETAT DE CONSUM


De primeres, tothom lloava la feta de portar a la Terra aquella criatura tan eixerida, que els tripulants de la nau espacial CAMACUC-7 es van trobar, per casualitat, quan feien una visita de reconeixement al planeta K-243, situat a les darreries de la Via Làctia.
En prendre coneixement de la troballa, els màxims representants de les religions del planeta Terra, s’aveniren a no reconéixer la condició de ser humà a l’extraterrestre acabat d’importar, puix que tot feia pensar que una cosa així no podia tenir ànima: la seua aparença física era més pròpia d’un insecte que no d’una persona, amb un cap gros que descansava sobre una corpenta allargada i prima, tota recoberta d’una escata aspra; no tenia ulls, nas, boca ni orelles, sols dues antenes curtes al front que li proporcionaven els sentits de l’orientació i de l’oïda, i una xicoteta obertura a la sotabarba que servia per a menjar i respirar; tenia una sola extremitat anterior proveïda d’una mà de sis dits, que li naixia del pit, i dues cames inarticulades que l’obligaven a caminar d’una manera còmica.
El seu aspecte era, doncs, més aviat repulsiu, però una vegada et reposaves de la primera impressió, en conéixer-lo millor, acabaves descobrint alguns aspectes interessants de la seua personalitat; fins i tot podia acabar resultant-te simpàtic. De qualsevol manera, cal destacar que no s’hi trobava res de semblant a la intel·ligència sentent, la voluntat tendent i el sentiment afectant que caracteritza el gènere humà, com diria aquell filòsof tan profund.
Per als governants terrestres, sempre preocupats per classificar-ho tot, la qüestió estava molt clara: si aquell espantall no era persona, havia d’estar exclòs de la tutela jurídica que la llei dispensa als sers humans. S’obria la porta, doncs, a la possibilitat de comerciar amb criatures com aquesta, sempre que hom hi vera alguna utilitat pràctica.
Aquesta doctrina oficial, era molt afavoridora dels interessos econòmics d’una certa categoria d’empresaris, sempre a l’aguait de descobrir cap novetat que puga ser rendible. S’organitzà a nivell mundial una punyent corporació mercantil anomenada Importacions d’Extraterrestres, que primer s’encarregaria  d’investigar sobre les possibilitats de negoci que oferia portar a la Terra més criatures de la mateixa espècie. Si els resultats foren positius, aleshores es realitzarien les inversions escaients per importar-les en massa. Abans de gastar-se els diners, calia assegurar-se bé que el negoci era bo i rendible!
Els genis que portaren endavant la investigació, no tardaren a posar de relleu els trets d’identitat més importants d’aquella criatura extraterrestre:
En primer lloc, cridava fortament l’atenció la seua capacitat extraordinària de mimetitzar els moviments de les persones: imitava fil per randa tot el que feia una persona que es posava al seu davant.
En segon lloc, aquest alienígena era pregonament bondadós, no feia mal a ningú. En cap moment, no es van apreciar reaccions que feren pensar en l’existència d’algun instint perillós.
Emés el dictamen científic, absolutament favorable a la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, els directius de la corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres van dissenyar un programa d’actuació que es marcava l’ambiciós objectiu d’importar mil criatures del planeta K-243, en un termini no superior als sis mesos. No fou gens fàcil aconseguir-ho, però a la fi es va poder fer el viatge d’anada i tornada dintre del temps establert.
Quan van arribar els mil extraterrestres a la Terra, la seua primera destinació foren les gàbies d’un zoo abandonat, mentre els seus importadors decidien com calia vendre el producte. Els estudis de mercat aconsellaven vestir-los amb colors cridaners, i –després de molt de pensar-ho– consideraren més adient deixar a criteri del consumidor la decisió d’encadenar-los. El preu de venda al públic no estava a l’abast de totes les economies, però la corporació estava convençuda que els vendrien de seguida, i ja estaven preparant un altre viatge a K-243.
En efecte, el negoci fou redó: els mil extraterrestres es vengueren en una setmana, la qual cosa produí uns beneficis envejables als propietaris de la corporació importadora.
Les famílies que els compraren no tenien una idea fixa sobre la utilitat que anaven a traure d’ells: uns pensaven regalar-los als seus fills, perquè aquests jugaren i els feren tota classe de barrabassades; altres van creure que era millor aprofitar les seues facultats mimètiques i destinar-los a fer la feina de la casa. Era molt divertit agranar, fregar o netejar al seu costat: l’amo i el criat al mateix temps!
L’alegria, però, no va durar gaire, ja que al cap d’uns mesos començaren a manifestar-se situacions francament preocupants, com ara:
En una casa que tancaven l’extraterrestre a la mateixa habitació que dormia el gos, els esparverats propietaris comprovaren un dia que l’extraterrestre lladrava igual que un cànid.
Un extraterrestre que servia de joguina a uns xiquets, i que era víctima de tota classe de batzegades, la va mamprendre a colps amb un d’ells, i no el va matar perquè els pares aconseguiren deixar-lo sense sentit d’una forta garrotada al cap.
També es donaren casos de gent que va ser deslliurada pels bombers de la gàbia on els havien tancat aquelles criatures, imitant el que els seus amos feien amb ells.
Aquelles persones que compraren la parelleta, s’espantaren en veure la rapidesa amb què es reproduïen: a l’any de haver-los comprat en tenien més de cent, i ja no sabien a qui regalar-los.
El que va disparar totes les alarmes, fou el primer accident mortal que va protagonitzar un d’aquests elements: trobaren morta a sa casa una persona d’edat que tenia per costum maltractar la seua criatura extraterrestre.
Ràpidament, va anar estenent-se el neguit per tot arreu: la gent estava espantada de pensar en les conseqüències que podia tenir per a la Terra aquella dissortada iniciativa d’importar sers vius d’un altre planeta.
 La catàstrofe es va consumar quan una d’aquestes criatures, que era utilitzada com a mascota, es va fer forta –en companyia de cent més que hi van acudir per auxiliar-la– en una base militar, on s’emmagatzemava armament atòmic.
A hores d’ara, s’ha arribat a una situació límit: les criatures naturals de K-243, des de diversos punts de la Terra, estan enviant missatges al seu planeta perquè altres congèneres vinguen a ajudar-les a apoderar-se de la Terra. No es coneixen, encara, les intencions que alberguen vers la humanitat: els més optimistes estan convençuts que no ho faran pitjor que els actuals amos del món.
De moment, l’única explicació oficial que ha transcendit és que la capacitat de mimetització d’aquestes criatures supera les previsions inicials. Pel que es veu, els científics no pararen esment a considerar que els alienígenes podien arribar a fer en contra dels humans allò que prèviament els havien vist fer. En un món on la bondat imperara, podrien ser molt útils, però, per desgràcia, aquest no és el nostre cas.
Els líders espirituals del món, s’han reunit d’urgència per tal de reconsiderar la seua posició inicial: ara mantenen que aquestes criatures sí que tenen ànima, ja que poden escollir entre el bé i el mal, en les mateixes condicions de les persones, és a dir, en funció del codi genètic, de l’exemple donat pels ensenyants de tota mena i de les circumstàncies de l’entorn. De tota manera, cal advertir que no hi ha unanimitat sobre aquest punt.
La corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres, està preparant un comunicat de disculpa, mentre els seus més importants directius preparen el viatge de fugida de la Terra, abans que es produïsca la invasió definitiva. Pel que es veu, aquesta gent ha estat molt previsora, i mentre es dedicava a jugar amb el foc, es preparava la retirada per si la flama escapava al seu control.
Sempre n’hi haurà, de classes!

dissabte, 18 d’octubre de 2014

PARELLES

A Eladi Mainar
Dia 11 de març de 2002
Avui he conegut una dona força interessant. Encara que no ens hem dit res, les nostres mirades s’han creuat moltes vegades, des que el meu gat s’ha posat a jugar amb la seua gosseta. Ambdós érem asseguts en sengles bancs del parc, un enfront de l’altre. Estaria bo que, després de buscar parella tants anys, fóra gràcies al meu moix que coneguera la dona somiada. No sé per què, però així que l’he vista he sentit una emoció especial, que de seguida han confirmat els nostres animals simpatitzant mútuament. Potser ella també deu haver pensat que això era un bon senyal, perquè l’he vista inquieta i sense saber on mirar. Demà tornaré al mateix banc, a esperar-la.
Dia 11 de març de 2002
La gosseta que m’han regalat els pares, perquè m’ajude a oblidar el bandarra de Joan, és molt exigent. Si no la traus a passejar tres cops al dia, es posa tan nerviosa que no hi ha qui l’aguante dins de casa. Avui ha conegut un gat preciós, i –ben al contrari del que sol passar– s’han avingut d’allò més bé. Després diran que un gat i un gos sempre van a la brega, com si es poguera generalitzar quan es tracta d’odi o d’amor. Demà tornaré al mateix parc, i així demostraré als incrèduls que és possible l’amor entre contraris, perquè mana la individualitat, les ganes de portar-lo endavant. Si Joan i jo ens ho proposem fermament, sé que podrem superar la nostra crisi actual.
Dia 12 de març de 2002
Quina alegria m’he endut quan l’he vista arribar. Avui l’he trobada encara més bella que ahir. De segur que venia de la perruqueria, i no m’estranyaria que el jersei blau de llana que portava l’acabara d’estrenar. Malgrat els meus trenta-vuit anys, no puc blasonar d’experiències importants amb les dones, que em permeten de capir fàcilment el significat de la seua conducta, però sospite que avui s’ha abillat pensant en mi, amb la intenció de causar-me una bona impressió. I això m’encoratja. El meu primer objectiu serà aconseguir, a poc a poc, asseure’m al seu costat. Ella i jo al mateix banc. Crec que se sent també sola. M’ho diu la seua manera de deixar córrer el temps. Sembla no tenir mai pressa. Quan se n’anava, he notat que volia dir-me alguna cosa, però –després de dubtar una mica– ha marxat sense pronunciar cap paraula. Estic convençut que demà hi tornarà, i qui sap si serà el dia més feliç de ma vida.
Dia 12 de març de 2002
Continua l’amistat de la meua gossa amb el gat. Llàstima que el seu amo faça cara de pocs amics, perquè m’agradaria que em diguera el nom del seu moix. És tan bonic! He intentat preguntar-li’l, però en mirar-me he perdut les ganes d’intimar amb un desconegut, que vés tu a saber qui deu ser. Els pares estan encantats que passege la gosseta. Així no em veuen tancada a l’habitació, sense parlar amb ningú.
Dia 13 de març de 2002
Avui no ha passat res d’extraordinari. Ella ha vingut amb la seua gosseta, però se n’ha anat al poc de temps. Segurament li deu haver decebut la meua timidesa. Demà, sense falta, he de fer alguna cosa notable perquè conega la sinceritat dels meus sentiments vers ella. Em resulta inconcebible haver viscut tant de temps, sense saber ni tan sols que existia.
Dia 13 de març de 2002
Després d’un breu passeig, he acudit a la cita que aquest matí havia concertat amb Joan. El molt bord m’ha telefonat per demanar-me perdó. Malgrat tot el que m’ha fet patir, encara diu que no pot viure sense mi. Li donaré una oportunitat més, i faré un últim esforç per comprendre’l, perquè encara l’estime. Mira que canvien les persones! Fa quatre anys, quan el vaig conéixer, em semblava una persona perfecta. Estava tan enamorada, que era incapaç d’adonar-me dels seus defectes. Ara, en canvi, es comporta amb mi d’una manera egoista. Clar és que jo també he canviat, perquè ja no sóc tan impulsiva i em pense més les coses. Ell diu que sóc massa exigent. I tant que ho sóc! Comences renunciant a les coses petites, i acabes condemnant-te a una vida resignada, com tantes dones que conec. O tot o no res. No em valen les ambigüitats, ni les actituds pusil·lànimes. Per a mi, l’amor és deslliurament total i mutu.
Dia 14 de març de 2002
He fracassat, i no puc donar la culpa a ningú. Quan s’ha assegut al banc, esplèndida, la tenia a l’abast. Però m’ha paralitzat un terror orb, que em prenia del coll i m’escanyava si intentava alçar-me. Per fi, quan he aconseguit posar-me dret, em tremolaven tant les cames i els llavis, que no podia avançar ni gosava obrir la boca. En això estava, quan la seua gosseta s’ha enfurismat amb el meu gat, i tot se n’ha anat en orris. Ella s’ha aixecat per separar els dos animals, i ràpidament ha abandonat el parc amb companyia del seu, per evitar mals majors. I jo l’he deixada anar-se’n, sense saber què fer ni dir res. No m’ho perdonaré mai.
Dia 14 de març de 2002
És clar que un gat i un gos sempre han d’acabar malament. Volia pensar el contrari, però estava equivocada. Avui ho he comprovat per partida doble. La meua gossa ja no vol saber res del gat. M’ha fet pena l’infeliç del seu amo, que s’ha disgustat força en veure la baralla. Així i tot, crec que hauria pogut ajudar-me a separar-los, i no quedar-se quiet com un estaquirot. Després, per a completar la diada, he discutit amb Joan. No pense tornar a veure’l en ma vida, perquè aniríem sempre –ara ho sé– com el gat i el gos, i això resultaria inaguantable. Sé que m’espera en algun lloc la persona que em farà feliç. Però, com trobar-la? Per començar a buscar, miraré que tinga un gos que faça lliga amb la meua gosseta. De gats, ja en tenim prou!