OBRA PUBLICADA

POESIA

Jocs d’ambigú (Edicions 96, any 2001)
El meu primer poemari publicat el vaig dedicar a Marc Granell, perquè vaig rebre d’aquest gran poeta l’encoratjament necessari per a enllestir-lo. El poemes d’aquest llibre són fonamentalment reflexius. M’interessa la poesia de pensament, però sóc un buscador incansable de l’emoció.
Perquè en feu un tast: 

       UN SILENCI CURT
Un silenci curt pot ser el preludi
d’un dolor que s’expressa a crits,
o el final d’un goig inefable,
quan l’amant, exhaurit, oblida
paraules i promeses recents.
Un silenci curt pot ser també
un bocí de silenci primigeni,
o millor: tot el silenci del món,
concentrat en un punt de l’espai
i del temps, com un amor que calla.
             
Als volts del desconcert (Editorial Comte d’Aure, any 2003)

Al pròleg, el poeta carcaixentí Domènec Canet hi diu el següent:

Escriure un pròleg per a un recull de poemes, sempre m’ha sigut complicada: com a poeta, és ben difícil voler donar pautes de lectura a una cosa que no té cap explicació. Perquè això és la poesia: mostrar la teua vivència nua al lector i que la reescriga.
Però parlaré una mica del meu amic Robert. Ens coneixem de molts anys, i en contra d’aquells que iniciàrem els primers passos en plena jovenalla i al caire d’aquelles idees del maig del 68; Robert començà –i almenys pel que jo conec– més tardà i per la prosa.
Ben cert serà que als calaixos amagats tindrà també aquells primers versets, aquelles primeres temptacions, car un llibre com aquest no surt del vent.
El llibre s’estructura en quatre parts diferenciades, tant per la temàtica com per la diferenciació de l’estrofa usada, encapçalades per citaciones de poetes de la seua estima, per concloure amb un comiat a manera d’epílog. En tot revola el dubte, el desconcert de les vivències; la pregunta de sempre: qui som i quin sentit té la nostra existència. Versos de la primera part que ens parlen del dubte:
“...però la vida no pararà fins que tot ho confonga
i acabem cercant a l’hivern el temps de les flors”
o de la lluita contra el no-res als sonets de la segona part:
“qui busca pertot el que no existeix,
qui mira l’univers i veu el buit...”
passant a un raig d’esperança d’arribar a una alliberació per l’amor i la paraula:
“és hora d’inventar i escriure en un diccionari
la paraula capaç d’encendre...”
i concloure amb eixa sensació del pas del temps i del seu transcórrer que no pots canviar, amb un record sentit pel seu germà absent.
Però açò només vol ser un pròleg: lector descobrisca i invente de nou els poemes.
Amic Robert, ara parla vosté.
Feu-ne un tast:

ENGANY
De vegades els somnis ens enganyen
i prenen possessió de la cambra
on han sigut engendrats. Així,
un matí ens alcem i les coses de sempre
semblen distintes, com si foren
presències estranyes, formes
acabades d’inventar. Aleshores
és ben fàcil de confondre’s, i pensar
que ens envolta pura matèria dorment,
que tot el que hi ha és mentida
i sols serà real el que vindrà després,
quan en despertar tot esdevinga
vell, gastat, desfigurat potser.

 Subtils desenganys (Edicions 96, any 2009)
Amb aquest poemari vaig guanyar el XII Certamen de Poesia Marc Granell de la Vila d’Almussafes.

El dia que em feren el lliurament del premi vaig llegir el següent text:

Bona nit:
“Tot cor és ple de veus”, va escriure Josep Carner. Quanta veritat diu aquest magnífic vers. Crec que els poetes, a través de les nostres composicions, volem donar expressió a les veus amagades del cor. Per això, encara que escrivim sobre els mateixos temes que preocupen a tothom, ho fem d’una manera distinta, jo diria que estranya, perquè tot poema és una barreja de sensacions, sentiments i reflexions, que no formen part d’una realitat objectiva i evident. Aquest és el secret de la bona poesia, que emociona en descobrir-nos un món obscur que sols intuïem, i amb desconcert sentim que també és el nostre. Moltes gràcies.

Un tast:
                                                       DEMÀ

Darrere les finestres la tardor dibuixa
un paisatge que es nega a ser compartit.
Tot invita a una perdurable solitud.
Si bé ho penses, resulta plàcid
romandre a recer de tanta inútil passió,
oblidar-te del món i que el món t'oblide,
fer de la fugida l'única esperança.

Passen les hores i quan era més fàcil creure
que res no podia canviar, de sobte, t'adones
que el dia comença a enfosquir. Quina claredat,
doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?
I dubtes de les teues percepcions,
i penses o creus d'una manera vaga
que demà seràs capaç de retindre la llum.

Otras voces (Ediciones Vitruvio, any 2010)

Aquest llibre em va eixir en castellà: sols vaig tindre que estirar d’un fil i els poemes anaren eixint-me un darrere de l’altre.

El primer poema fa així:

          REVELACIÓN

Desconoce las sombras, aún no sabe
que un día serán sus aliadas más fieles.
Cuando abre los ojos
sólo ve destellos de luz, ignora
que otro mundo subyacente está aguardándolo.
Se levanta y acomete el nuevo día,
sin malicia, pues se sabe inocente
y no teme sufrir ningún percance.
Esto hace que confíe en su suerte
y no presienta que detrás de la apariencia
el tiempo oculta su conspiración paciente.

Pero es real esa taimada discordia
y delicadamente las horas remueven
un poco de la tierra que pisa, algo
del cielo que sueña, aunque nadie lo avisa.
Todos callan, porque saben que no escucha
otras voces, hasta que de repente un día
descubre una nueva verdad que no intuía,
y después de hacerse algún reproche
sigue adelante sin perder el coraje
al creer todavía con alguna certeza
en el cumplimiento de sus esperanzas.

Y sigue igual, año tras año, descubriendo
nuevas verdades que antes le habrían parecido
crueles mentiras, y después vendrán otras verdades
que harán a las anteriores aún más falsas.
Tendrá tiempo, pues, de conocer
que la vida guarda alguna revelación
al final de una espiral de reemplazos.
Una revelación que habita entre las sombras
de un mundo que siendo real no se sueña
ni se toca. Es como el poso que queda
después de haber apurado todo el vino.

Hores ingrates (Edicions Bromera, any 2015)



Aquest poemari el vaig escriure entre octubre de 2012 i juny de 2013, i va guanyar el IX Premi Ibn Jafadja d'Alzira. Un dels seus poemes fa així:

Un silenci de no dir en la boca,
per totes les paraules renegades
només nàixer i tantes carícies
que hem callat amb covardia.
Podíem haver proferit desitjos
que travessaren espais de desmesura,
i n’hem tingut prou fent de la vida
un misteri de curta revolada.
Quant d’amor ens hem reservat,
quanta passió trobaran a faltar
els qui tant ens estimaven
per la ignomínia del nostre silenci.

 NARRATIVA CURTA

La societat benestant. Quinze històries al descobert (La Xara Edicions, any 2001). Primera edició. La segona edició revisada ha estat publicada per El Petit Editor l'any 2016

A la contraportada del llibre, hi ha el següent text:

Els quinze relats que formen aquest llibre conten, d’una manera crua i irònica, diverses històries que posen en evidència les contradiccions pròpies de la nostra societat benestant. De vegades, l’autor força les situacions perquè pareguen inversemblants, però sempre hi ha un fons de veritat en totes. La temàtica n’és molt variada: un ascensor atrotinat que esdevé l’escenari d’una prova humiliant, una història d’amor impossible protagonitzada per una parella… Uns altres relats estan dedicats als vells que romanen oblidats per tothom, als treballadors que són acomiadats malgrat el seu esforç, i a la gent marginada per la seua malaltia, perquè vivim un temps en què tota exclusió és possible.

Un fragment de “Crim perfecte”:

No crec que hom puga dubtar sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los, i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera, d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per convéncer-lo, no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.
Quant als meus coneixements damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria no és més que una anècdota.

Una vegada que érem els dos dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot content:

– Fes-me una fotografia ben bonica, que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant amb la teua companyia.

Vaig prendre la seua cambra i em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon enquadrament.

Aleshores, és quan l’oncle va dir:

– Quina bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.

En sentir aquesta observació, li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira tota la seua persona.

I així va ser com es va produir el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on xafava, i va donar el pas fatal cap a l’abisme.

Encara avui, malgrat el temps que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Sóc l’autor d’un crim perfecte?

Històries amb un gat (La Xara Edicions, any 2003)

Nota de la contraportada:

En tots els relats d’aquest llibre, un gat forma part de la història. Però el protagonista principal dels contes no és el felí. El que interessa a l’autor és aprofundir en la barreja de raons i absurditats que determinen el comportament humà. Per tant, “Històries amb un gat” és sobretot un recull d’històries humanes, on el gat juga el paper d’amic, còmplice, víctima, agressor i algunes altres que en la vida quotidiana representen els intèrpretes més diversos.

Ací teniu el conte “Un dia especial”:

Mentre s’afaitava, a les set del matí, va experimentar una sensació estranya, com si d’amagat algú li xiuxiuejara a cau d’orella que aquell dia la bona sort agafaria la seua vida de la mà, per guiar-la vers el camí de la benaurança.

Això li va produir una certa eufòria, però va decidir amagar-la sota el seu posat trist i capficat de tots els dies, perquè sabia que la fortuna és molt capritxosa, i fàcilment canvia d’intencions. Per tant, sempre és millor no temptar-la, i va eixir al carrer tot dispost a servar amb escrupolositat les normes que ordenaven la seua monòtona vida.

Malgrat la fermesa de tal propòsit, al llarg de la jornada laboral, no va poder evitar alguns defalliments que el decantaven de la via ordinària. Així que, en compte d’anar-se’n al bar a prendre un café, com solia fer al migdia, va optar per romandre a l’oficina, a l’aguait del telèfon, esperant una telefonada que li comunicara en què es concretava la felicitat que genèricament intuïa. Aquesta actitud seua va enutjar-lo força, perquè havia exterioritzat un neguit que era fàcilment associable a una situació excepcional, i ara els companys de treball ja tindrien un motiu per a sospitar que alguna cosa insòlita li passava. I encara va caure en falta un altre cop, en allargar l’estada a la claustrofòbica oficina trenta minuts sobre l’horari habitual, tot refiat que el bon averany hi fructificaria esponerosament, en canvi dels dessabors que havia patit entre aquelles quatre parets.

En transcórrer la pròrroga que s’havia concedit, i comprovar que tot seguia igual, va emprendre amb resignació la tornada a casa, alhora que pensaments els més foscos s’ensenyorien del seu món interior, despullant-lo de tota creença. Però necessitava creure, i en pocs minuts va passar d’endinsar-se per una espessa tenebra a deixar-se acaronar per la claredat d’aquella vesprada d’abril, fins a convéncer-se que les bones vibracions matineres continuaven vives.

Al poc d’arribar a casa, però, una crisi nerviosa el va empényer a maleir el telèfon que callava, el silenci de tots aquells que no es recordaven de trucar a la porta, la mandra dels que no li trametien cap nota. Perquè el temps passava, i no li sobrevenia cap novetat digna de destacar.

Es preguntava què podia fer, mes sabia que la solució no era a l’abast de la seua voluntat, perquè la sort és un bocí d’irrealitat que no sabem qui aboca sobre la nostra vida. Què podem fer amb un fantasma, amb un no-ésser que s’imposa a la nostra circumstància?

Cada hora que s’escolava inclement era com si apurara amb una nova glopada el calze de la seua desfeta, fins que al rellotge de l’església més pròxima començaren a tocar les dotze campanades finals d’aquell dia. Aleshores, la realitat que el tenallava es va presentar davant seu amb tota cruesa, per recordar-li que no podia compartir amb ningú la immensa desolació que sentia, i –el que era encara pitjor– que potser la seua solitud ja no tindria remei.

Només li restava el seu gat vell, tan afectuós i sol·lícit que tenia el costum d’esperar darrere de la porta la seua arribada a casa, la qual cosa no sempre li agradava, perquè el propi cansament de si mateix el portava a avorrir tot el que constituïa la seua quotidianitat.

Aquella nit l’havia notat inquiet, molt pendent dels moviments del seu amo, que no deixava pas d’ull. La captinença del felí li va fer pensar –quan anava a sonar l’última campanada– que el seu fracàs era també el del moix, perquè els últims anys tot ho havien viscut junts. Per això, en un moment tan amarg, es va fixar d’esma en l’animal, que de la manera més inesperada li va adreçar una mirada de complicitat, com feia anys que no havia vist en cap persona. Els ulls d’aquell gat traspuaven una tristesa infinita. I, per un instant, es va sentir tan reconfortat que, en anar-se’n a dormir, només podia pensar en aquella mirada.

TEATRE INFANTIL


El cas de les esqueles (Brosquil Edicions, any 2002)

En la contraportada, hi figura el text següent:

“El cas de les esqueles” és un llibre de teatre infantil on es planteja el misteri d’un doble segrest, que la detectiva Gemma Gavina tractarà de resoldre. Però també passen altres coses interessants, com ara: la història de la Mira Salinsky, cantant sensible que es nega a vendre la seua llibertat artística; i també la curiosa relació que manté un singular personatge, el Marc Cabut, amb la Gemma, que és una barreja d’interès, amistat i qui sap si amor.

Un fragment:

PRIMERA PART

(Una plaça. Assegut en un banc, el Marc Cabut llig amb molta atenció uns papers. La Gemma Gavina, sense demanar-li permís, s’asseu al mateix banc, no tenint cura de l’abric que el Marc hi ha deixat.)

Marc Cabut. (S’alça tot indignat.) Ostres, senyora, acaba d’asseure’s damunt del meu abric! Que és cega?

Gemma Gavina. (En un to burlaner i alçant-se també.) Ah, ho sent! No me n’havia adonat, però tampoc crec que això serà per a tant!

Marc Cabut. Sí, sí que ho és, ja que es tracta del millor abric que tinc i me l’estime molt.

(Marc agafa l’abric i el deixa al respatler del banc, tot just a la part que ell ocupava i s’hi torna a asseure. Al seu costat, la Gemma s’acomoda molt segura de si mateixa.)

Gemma Gavina. (Assenyalant l’abric.) No m’estranya que se l’estime tant! Si jo poguera també me’n compraria un tan bo com aquest. Així i tot, per una arruga de no res, continue pensant que ho fa massa gros. Bé, no vull donar-li més importància. (Adreçant una mirada xafardera als papers del Marc.) Canviant de tema, què llig?

Marc Cabut. (Amb fàstic.) Coses meues que a vosté no li importen.

Gemma Gavina. (Acostant la mirada als papers.) Home, no s’enfade, que té molt poca corretja! Jo sols preguntava pel contingut dels seus papers.

Marc Cabut. (Protegint els papers.) Doncs no pense dir-li res.

Gemma Gavina. (Una mica coqueta.) Diga’m, almenys, el seu nom.

Marc Cabut. Bé, li’l diré perquè em deixe tranquil. (Alçant la veu i amb solemnitat.) Em diuen Marc Cabut i sóc agent de la propietat immobiliària.

Gemma Gavina. (Amb sornegueria.) Ja ho sabia jo! Quan l’he vist, de seguida he pensat que vosté era agent de la propietat immobiliària. És més, he de dir-li que té cara d’agent de la propietat immobiliària. (Fent un gest amb les mans com si amidara el cap del Marc.) Quant al seu cognom, senyor Cabut, no cal dir que el té molt ben posat.

Cap comentari:

Publica un comentari