dimecres, 26 de març del 2025

TRES POEMES IMPRESSIONANTS MUSICATS PER SERRAT

 


CANCIÓN ÚLTIMA

 

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

 

Miguel Hernández

 


ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques d'una mata,

El casalot del pirata

És un ampli gira-sol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

 

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

 I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

 

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina

–O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

 

J.V. Foix

 


A UN OLMO SECO

 

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

 

Antonio Machado

 


dissabte, 15 de març del 2025

EL PRINCIPI DE DESCONFIANÇA


Montesquieu era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants. Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la llarga una tornada a l'absolutisme.

La divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de concentrar-se en una sola persona o institució. I, per una altra, que l'exercici del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de la legalitat i l'interés general.

Si bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada, és a dir, asèptica, que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possiblitats d'actuació extraordinàries sobre la seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.

Arribats a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dona en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de control que han d'operar com una mena d'examen continuat de la seua gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars democràtics principals.

La realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que deixen inermes els esmentats controls.

Hi ha una concentració de poder en els partits polítics tan gran que resulta habitual contemplar com els seus dirigents, a esquenes dels parlaments, ho negocien tot, i després els diputats, es limiten a donar el vistiplau als acords que s'han cuit al marge d'ells. La via del decret llei es fa servir de manera absolutament abusiva. I els governants eviten donar compte al Legislatiu sempre que poden. Resulta preocupant, davant d'aquesta realitat, que es vulga escometre una reforma judicial, i no perquè no siga necessària, sinó perquè cal desconfiar pregonament del que els nostres polítics pretenen amb eixa reforma.

Per a confiar en els governs, resulta fonamental l'existència d'uns controls, i si eixos controls no funcionen correctament la democràcia es posa a panteixar.

divendres, 28 de febrer del 2025

LA JUTGESSA DE CATARROJA

El periodista alzireny Salvador Enguix va publicar el passat dia 9 de febrer, en La Vanguardia, un excel·lent article sobre la instrucció que està realitzant la jutgessa de Catarroja sobre la dana.

Sobra comentar que la tasca instructora se centra en les possibles responsabilitats penals. Una altra cosa són les responsabilitats polítiques, que també caldrà aclarir, tot i que ací no tenim una instructora que, amb el rigor degut, es preocupe perquè sure la veritat. En l’àmbit de la política pesa més la conveniència de cada partit que cap altra consideració. A parer meu, hi ha un punt de partida incontestable que no es pot eludir: el president de la Generalitat no estava en el seu lloc quan la responsabilitat del seu càrrec li ho exigia, i hauria de dimitir. Caldrà aclarir el que van fer els titulars d’altres càrrecs, però la dimissió del Sr. Mazón ajudaria molt a posar ordre on sols hi ha confusió en aquest moment.

I és que la situació del president és insostenible: per a previndre possibles responsabilitats penals ara sosté que no era present en el Cecopi quan es va enviar l'alerta de mòbil a la població a les 20.11 hores, ni per descomptat en els moments previs. Però aquesta al·legació, des del punt de vista polític, resulta inadmissible, ja que suposa reconéixer que el màxim càrrec polític autonòmic, en uns moments de gravetat extrema per a la població, no se sap on estava.

Fins ara, i al llarg de quatre mesos, s'havia donat per bona la versió que el president de la Generalitat havia arribat al Cecopi passades les set de la vesprada (posteriorment va començar a parlar-se de les set i mitja), per la qual cosa mai s'havia posat en dubte que Mazón estiguera en el moment d'enviar-se l'alerta i durant la seua discussió. Ara, davant la instrucció penal, ha canviat la versió que dona la Generaliat i el desconcert és absolut.

L’article del riberenc Enguix diu el següent:

La jueza de Catarroja que ha iniciado la instrucción para esclarecer la gestión de la dana que causó 227 muertos y miles de damnificados se llama Nuria Ruiz Tobarra. A partir de los autos conocidos, contundentes, es razonable concluir que la instructora, respaldada por varios fiscales, ha dejado clara su determinación por conocer la verdad de lo ocurrido y su valentía para solicitar toda la información necesaria. Esto incluye a todas las instituciones y organismos implicados, comenzando por el Cecopi y Emergencias, seguido de la Generalitat Valenciana, el Gobierno y entidades como la Confederación Hidrográfica del Júcar (CHJ) o Aemet, que desempeñaron un papel crucial en los días previos y durante la fatídica jornada del 29 de octubre. En adelante, cada paso de esta instrucción llevará el nombre de la jueza; recuerden, Nuria Ruiz Tobarra.

Este escenario explica, en parte, el nerviosismo que se ha desatado en las administraciones y sus representantes políticos, quienes directa o indirectamente tomaron decisiones relacionadas con la gestión de la tragedia. Actores del poder que, cada uno a su manera, están construyendo relatos defensivos dirigidos más para preparar el terreno ante la instructora que pensando en una opinión pública ya agotada por las múltiples versiones, acusaciones, desmentidos e incluso bulos difundidos en todos los medios, tanto tradicionales como digitales. Estas interpretaciones interesadas y/o parciales perderán relevancia cuando la jueza comience a citar, uno a uno, a todos los responsables para examinar el papel que desempeñaron durante aquellas horas dramáticas en las que los cadáveres flotaban en las aguas que inundaron decenas de localidades valencianas.

No parece esta jueza dispuesta a perder el tiempo, a pesar de los intentos de algunas administraciones por retrasar la entrega de documentación o aclaraciones solicitadas. Su ritmo es tan acelerado que las comisiones de investigación creadas en Les Corts Valencianes y en el Senado podrían quedar en un segundo plano, ya que la instrucción judicial avanza a gran velocidad. No sería extraño que los citados, ya sea como testigos o imputados, declaren primero ante la jueza que ante las comisiones parlamentarias. Este ritmo ha llevado a que varios políticos y gestores estén preparando ya sus defensas con la ayuda de reputados letrados, no solo valencianos. No se descarta, en el futuro, un macrojuicio con decenas de abogados involucrados.

Recomiendo leer las informaciones publicadas sobre los autos de la jueza, especialmente el más reciente. Consultados un juez y un periodista especializado en tribunales, ambos coinciden en que la instructora está estableciendo un “marco” de investigación basado en las querellas presentadas por los afectados y por quienes perdieron a seres queridos en la dana. Este marco sugiere la hipótesis judicial que apunta a que no se alertó adecuadamente a la población sobre lo que se avecinaba, y busca conocer con detalle cómo fluyó la información durante aquel día entre las instituciones. Además, con ambición, ya que ha solicitado incluso los contenidos emitidos por los medios de comunicación durante la tragedia. Se inicia una instrucción larga y compleja; yo viví en persona la del caso de la rotura del pantano de Tous, que tardó 15 años en resolverse.

La jueza de Catarroja ha decidido esclarecer la verdad y abrir la puerta a que la justicia actúe. Es lo que quieren los afectados, que a estas alturas rechazan todas las estrategias de comunicación diseñadas para eludir responsabilidades ante la sociedad. Tacticismo que, en estos momentos, no solo no sirve de nada, es que además irritan a los damnificados. Los periodistas, de hecho, estaremos muy atentos a los pasos que dé la instructora. Se llama Nuria Ruiz Tobarra, y su trabajo podría convertirse en uno de los episodios más relevantes de la historia judicial en España.

dimecres, 19 de febrer del 2025

ACÍ FALTA EL RESPECTE DEGUT A LA NOSTRA LLENGUA



El dia 10 de febrer últim, es va publicar al DOGV la disposició que regula i convoca el procediment de consulta als representants legals de l'alumnat per a triar la llengua base aplicable a partir del curs escolar 2025-2026, de conformitat amb el que estableix la disposició transitòria segona de la Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per la qual es regula la llibertat educativa.

En efecte, l’any passat, el PP i VOX van aprovar una llei que eixampla més enllà del que resulta constitucionalment admissible la llibertat educativa dels representants legals de l’alumnat, a fi de possibilitar que aquests trien, no sols el model educatiu, sinó també els instruments lingüístics, que junt amb els continguts educatius i els procediments didàctics i avaluadors formen un bloc competencial que hauria d’estar reservat a les autoritats educatives i els docents, perquè no afecten les creences de les famílies sinó els drets educatius i lingüístics de tots els valencians.

Es tracta, per tant, d’una llei que adopta un punt de partida totalment equivocat, ja que volent defendre una suposada llibertat educativa realment el que fa és atacar els drets dels valencians. Cal no oblidar que l’article 19.1 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, de la Generalitat, d’Ús i Ensenyament del Valencià, disposa que es tendirà, en la mesura de les possibilitats organitzatives dels centres, al fet que tots els escolars reben els primers ensenyaments en la seua llengua habitual, valencià o castellà. Al seu torn, l’article 19.2 d’aquesta llei assenyala que, sense perjuí de les excepcions regulades en l’article 24, al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualssevol que haguera sigut la llengua habitual quan es van iniciar aquests, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà.

Per altra banda, i això ha de ser titllat de ceguera imperdonable,  la llei oblida que el valencià no és una llengua normalitzada, i la tracta com si convisquera harmònicament amb el castellà, ignorant per complet l’aristotèlica definició de justícia, que el nostre Tribunal Constitucional ha beneït en reiterades ocasions: tractar igual els iguals i desigual els desiguals. Per això, l’article 6é, apartat cinc, de l’Estatut d’Autonomia declara que la recuperació del valencià mereix una especial protecció i respecte.

En l'anomenada llei de llibertat educativa, en canvi, no hi ha protecció sinó desprotecció del valencià. La Universitat de València, en un estudi que va fer l'any passat, ja va advertir que la norma prescriu “de manera arbitrària” una reducció del temps lectiu en valencià i imposa el topall del 20% màxim entre la franja d'escolarització en la llengua pròpia i la que es verifique en castellà, “sense cap mena de fonamentació pedagògica”. També “discrimina” l'alumnat de les zones castellanoparlants perquè “fomenta la desafecció cap al valencià i vulnera el seu dret a accedir a l'educació plurilingüe en les mateixes condicions que l'alumnat valencià parlant”. En aquest sentit, el dit informe arriba a la conclusió que la llei interpreta l'exempció d'aprendre valencià i en valencià com un “exercici de llibertat”, quan en realitat és “una privació de drets que debilita al conjunt social i dificulta la cohesió i la vertebració dels nostres territoris en un únic espai compartit”.

dissabte, 8 de febrer del 2025

"DOS AMORS", POEMA


DOS AMORS

 

Amor humà

i amor diví

volen fer junts

un llarg camí.

 

L’un sap prou bé

que pot perir,

l’altre és etern,

tot s’ha de dir.

 

El que és mortal

sols és feliç

quan sent que el temps

està adormit.

 

El durador

sap com gaudir

fent de les hores

pur compromís.

 

Amor humà

i amor diví,

o són germans

o són cosins.

 

Els dos plegats,

els dos junyits,

tenen secrets

a compartir.

 

Hi ha un goig humà

i un goig diví,

un cel de blau

i un de setí.

 

Tots dos són cel,

tots dos delit,

l’un va pel sòl,

l’altre va al cim.

 

Amor humà

no es vol submís

i planta cara

al seu destí.

 

Ben al revés,

amor diví

acata lleis

pels descosits.

 

El goig de viure

també és diví,

i tots els cels

tenen clevills.

 

Un déu busquem

quan ens sentim

esmeperduts,

prop del gran buit.

 

Un déu de carn

o un déu de guix,

no ve d’un pam,

tot és diví,

 

tot és humà,

principi i fi

del que esperem,

del que vivim.


 

dimecres, 29 de gener del 2025

"HAVEM ESCRIT PAPERS...", DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

La poesia interconnecta l'ordinari amb l'extraordinari, per a posar cada cosa en el seu lloc. Allò que semba més gran, segons com ho mirem, pot esdevindre vulgar. En canvi, hi ha menudeses que són meravelloses.

Una de les perles que podem trobar en el llibre d'Estellés "La clau que obri tots els panys", és un poema que arriba a l'ànima a través dels papers.

És un poema sense títol:

Havem escrit papers, innombrables papers.papers.

Havem dit on nasquérem i quin dia nasquérem

de quin mes i any; havem dit nostre sexe;

havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;

havem dit on vivim… I havem firmat després.

Havem dit nostre nom i després el cognom

patern i en altre lloc nostre cognom matern.

Havem firmat moltíssims, innombrables papers.

Ens semblava impossible que en pogués haver tants.

Cada dia tornem a escriure més papers.

Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:

som nàufrags: hem perdut l’emoció del nom…

Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m’anomene.

No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.

Soc un paper, només: un arbre de papers.

I crec, malgrat açò, en la immortalitat

de l’ànima: no crec que un, en morir, es torne

paper, un full amb dades, un muntó de papers.