"DIVERTIMENT FINAL" I "PATRACOL", POEMES

 

DIVERTIMENT FINAL

 

Si un amor creara

el seu propi llenguatge,

seria tan clarivident

que diria sempre la seua

amb paraules recents,

acabades d’inventar.

 

També idearia

gestos intrigants

o misteriosos signes

que engrescarien els amants

en la sorpresa permanent

d’un joc d’amagatalls.

 

Arreu deixaria senyals

de gran originalitat,

i prest a improvisar

tot ho confiaria

a la força de la imaginació

i la sagacitat.

 

Dia a dia canviaria

la seua forma d’expressar

el que més importa,

o de comunicar sensacions

amb carasses eloqüents

o profunds sons guturals.

 

I el tindríem per generós

a l’hora de l’acabament,

en llegar-nos com a record

del seu pas pel món

un silenci tronador

de múltiples significats.

    PATRACOL

 

Totes les vides resumides s’assemblen

i són condemnades a una grisor

indigna de la glòria que meriten.

Els nostres somnis de grandesa no caben

en un compendi de poques paraules;

es necessiten milers de pàgines

per a calmar la pruïja d’eternitat.

El que ens embadaleix és esgrimir

uns bregosos volums on es descriuen

les fetes que jalonen la nostra biografia,

amb detalls inacabables i prolixos

degudament ornamentats.

 

Totes les vides resumides s’assemblen

i tanta brevetat no ens permet

trobar respostes pertinents

a qüestions elementals.

Així, quan ens pregunten

si vam ser justos i ardits

i vam fer de la veritat

una manera d’estimar,

ens complau tindre a l’abast

el patracol on s’arreplega

la tirallonga d’excuses

que pel camí hem anat deixant.

"L'ÀNGEL QUE CALLA", POEMA

 

L’ÀNGEL QUE CALLA

 

A vegades parla i diu: Jo soc bella i t’ordene

que per amor a mi només estimes el que és Bell

       Charles Baudelaire

 

Mai has oblidat

aquell àngel protector

que amb un màgic frec

dels seus llavis,

en les nits de febra

de la teua infància,

pronunciava el teu nom

i mansament el desava

en la teua oïda

perquè en tingueres cura

i res no t’inquietara.

 

Tu i el teu nom,

sota les ales àuries

d’aquella clara criatura

que s’asseia a l’espona del llit

i amb la seua presència

procurava que la nit

no es fera llarga,

que la realitat no embrutara

aquell temps primer

en què la veritat encara espera

l’arribada de la seua hora.

 

Tu i el teu nom, ara i ací,

després de molts anys,

lluint l’evidència

de tantes conquestes banals

que un dia es creuaren

amb els millors somnis.

Tu i el teu nom, un dia qualsevol,

a soles en la cambra, sentint

com remoreja un silenci viu,

sense saber si és un deliri funest

o simplement l’àngel que calla.

"REVELACIÓ" I "VIDA", POEMES

 

REVELACIÓ

 

Des d'un cant molt senzill

us llançaré paraules

Salvador Espriu

 

1

On giravolta el desconcert,

allí van els meus versos,

sense res a canvi,

en conversa solitària.

El ministeri que professe

mai em demanarà

silenciar el que m’aclapara,

i aquest és un gran privilegi.

 

Cada poema remou un vocabulari

en què les paraules més necessàries

s’amuntonen avergonyides,

atemorides o cansades.

Unes paraules que cal rescatar

per a donar-los la preeminència

que mereixen, i així puguen dir

tot el que anuncien o amaguen.

 

2

El poeta ha d’escriure recte

amb les línies torçades de la vida,

fent arriscats davallaments

cap al fondal atzarós

on la confusió irradia

una tímida lluminositat

que algun dia, potser,

esdevindrà el vers ufanós

que salvarà el poema.

 

No és la poesia un ofici

que es recree en certeses

necessitades de doctrina

per a ser contradites;

el seu objecte és cantar,

des de la seua cara oculta,

el que tothom veu,

revelar el misteri subjacent

a allò que té possibilitats de ser.

 

VIDA

 

I amb tot, la gran mentida

de la llum incorrupta a ran del viure

                    Maria Beneyto

 

Quan un cor es cansa d’anar més enllà

dels seus límits, per força aprenem

a recloure’l en un tancat estret.

Sembla un digne final, encara que trist.

 

Cada llum que s’apaga encén una pèrdua;

no es pot negar per sempre l’evidència:

un somni cap en una capsa de sabates,

si la veritat ens obliga a mirar-lo de front.

 

Aquesta és la nostra vida, sense componiments

ni vanes disculpes. És tot just el que resta

després de tants anys d’intentar que el desencís

siga tan lleuger com les nostres invencions.

"VAIVÉ" I "CARN I ÀNIMA", DOS POEMES

VAIVÉ

 

Afligits un dia, a l'altre alegres

        Al-Saqundi

 

Penes i alegries van i venen,

alternant-se en incessant vaivé.

Un dia trist i un altre dolç

s’entremesclen en eterna disputa

i ens inciten a prosseguir sense temor

que el desencant mai ens vença.

 

Sabem que es cova en tota espera

el pressentiment d’un desesper,

però el demà encara pot ser nou

si els seus colors canviants

ens permeten imaginar com mudarà

l’ombra que vela el nostre desig.

 

Entre l’espenta de les hores de fe

i la grisor d’aquelles altres de desgana,

avancem a redós d'una tímida flama

que roman encesa mentre la vida

ens ensenya que tot allò que arriba

se n’anirà per a retornar sempre.

 

CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell qui es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte i sempre

troben a faltar alguna cosa

o senzillament els despaga

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’encomana a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i si mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.

"ESTIU" I "PROESA", POEMES

ESTIU

 

Es torna eterna la paraula morta
quan porta dins la flama de la vida

Bernat Artola

 

Sent el xerric fastijós de mil xitxarres

a l’hora punta de l’abrusidor ponent.

Aquest fragor obsessiu em fa dubtar

dels antics romanços que em condormen.

Ara tot esdevé soroll pertinaç;

un guirigall abrupte a la desbandada.

Estic a l’aguait per tantes pèrdues,

inventant paraules que enfilen càntics

dignes dels qui més m’han estimat.

 

Jo i els meus records, i tot el que escric

per a trastornar l’oblit, em fan saber

que no callaré mentre un vers despullat

em demane la vesta acolorida

amb què escometre l’esdevenidor.

No callaré en el clamorós estiu,

quan el neguit m’incite a escartejar

els llibres que guarden trencadissa crònica

de tot l’amor que m’han volgut donar.

 

PROESA

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem convertint

els anhels d’abans,

amb la seua força creadora

d’afectes i perseverances,

en una sonsònia que ens adorm.

 

Recordem un passat

en què érem distints

i allò que transcendia

a la fugacitat del moment

era el desig d’haver-lo viscut,

de copsar-lo en plenitud

sense deixar-nos res fora.

 

A partir d’una certa edat,

aspirem a la proesa

d’avançar sense desmai,

amb el pas canviat;

de resistir en un món

tan diferent del d’ahir

que no el sabem com mirar.

 

El temps ens afaiçona

a la seua manera,

i així anem prenent consciència

que l’esperança ha passat

a noves mans i seran altres

els qui reviuran, fent-los propis,

els nostres somnis cansats.