MIRADES
D’aquest
paisatge enfosquit,
potser n’emanaria
encara
la claror
que fa temps compartíem,
si no ho
veiérem tot tan distint
en
escometre el present
sense la
sorpresa d’aquells dies.
I ens
preguntem per què
els
nostres ulls ja no miren
igual que
antany;
com era
aquella pluja
que
enardia el nostre desig;
en quin
moment
vam
abaixar els braços.
Però la
memòria no vol veritats
quan el
passat ens demana compte
de totes
les nostres renúncies.
AHIR I HUI
Ara sabem
que som el que queda
d’un ahir
intentat, de tot allò
que un
dia haguera pogut ser.
I aquesta
és la buidor que cantem
a l’hora
d’escriure els versos.
Sempre
hem volgut tindre
al nostre
abast el domini del temps,
però els
anys han fet que la vida
esdevinga
una pròrroga fingida,
un
després que allunya el demà.
Hui som
més nosaltres que mai
perquè hem perdut la por de no ser res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada