LA METAMORFOSI DEL METALL

“Allò que pot semblar una bona acció pot ser només una aparença”

Bertolt Brecht

Salvador Pous i Vallés era un important exportador citrícola de la Ribera del Xúquer, que havia fet molts diners especulant amb els preus de les taronges. Aquests guanys li havien permés d’eixamplar el seu patrimoni amb nombroses finques agrícoles i urbanes.

Per evitar-se sorpreses desagradables amb la inspecció fiscal, s’amagava a casa tots els diners que aconseguia alliberar de la penosa obligació de declarar a la hisenda pública. Així va arribar a amuntonar, a la seua caixa de cabals encastada en una paret del celler, prop de quaranta milions de pessetes.

Per moltes coses que haguera de fer, no s’estava mai d’acudir als matins a la seua missa diària. Sols després de combregar se sentia amb esma d’afrontar les cabòries del nou dia, convençut que cada colp era més creditor a obtenir la gràcia del cel.

El cel era per a ell un immens magatzem on milers d’àngels netejaven, triaven i embalaven de franc les taronges. Quina felicitat més gran era aquella! No haver de pagar jornals, cotitzar a la seguretat social, ni negociar amb els sindicats!

Gràcies a la seua pregona espiritualitat, i no sense grans sacrificis, Salvador Pous havia pogut defendre’s prou bé, al llarg de la seua vida, de les temptacions del món, del dimoni i de la carn. Això no obstant, a mesura que s’aviava cap a l’edat provecta, li rondinava pel cap una idea que no gosava de contar a ningú, per si fóra mal interpretada com un incipient pecat de supèrbia: volia perpetuar d’alguna manera la seua memòria en aquest món, i a aquest efecte desitjava que una important fundació del seu poble, dependent de l’església i dedicada a obres benèfiques, l’anomenada Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats, canviara el seu nom pel de Casa de Caritat del Senyor Salvador Pous i Vallés; al cap i a la fi ell era el seu benefactor més important. Però mai no trobava el moment oportú d’iniciar els contactes escaients; el retreia la por de fer el ridícul, que la seua proposta tan innocent rebera com a resposta un no desagraït o l’exigència d’unes contrapartides econòmiques desaforades.

Potser mai no s’hauria decidit a fer res per assolir el seu propòsit, però de vegades un fet inesperat desencadena un reguitzell de nous fets que acaben canviant-ho tot.

Una nit, en tornar a casa, va trobar la porta del celler oberta i la seua benvolguda caixa de cabals forçada, buida de diners. La primera cosa que va acudir a la seua ment fou queixar-se al ser suprem: “Que mala vida ens dones als rics, Déu meu! Bé està que ens poses difícil l’entrada al cel, encara que jo sempre he pensat que la història del camell te la vas inventar per despistar els pobres, però que ens pertoque a nosaltres patir tots els robatoris no em sembla just”.

Després va pensar que la millor cosa que podia fer era estar-se callat, perquè els diners eren negres com el carbó, i si denunciava el robatori corria el perill de posar la policia en la pista dels seus mancaments fiscals.

Els diners robats, per la seua banda, iniciaren un camí no exempt de dificultats i dissorts. El lladre, en ensopegar amb una parella de policies municipals que aguaitava en una cantonada, va pensar que la millor cosa que podia fer era abocar el cos del delicte en un contenidor del fem, i tornar a per ell quan escampara el perill. Que lluny estava d’endevinar el que tot seguit anava a passar!

En efecte, al contenidor s’aixoplugaven dos captaires molt coneguts al poble. No cal dir quina cara van posar en guaitar el contingut de la bossa que miraculosament els havia vingut com caiguda del cel: quaranta milions de pessetes tirats al fem!

De primeres, restaren immobilitzats pel desconcert, és a dir, mirant-se entre si bocabadats; després es va apoderar d’ells una sensació d’alegria folla, que es va manifestar en forma de rialles histèriques, crits i bots eixordadors dintre el contenidor; tot seguit passaren a una situació transitòria de prudent silenci i malfiança vers un possible enemic exterior; i a la fi va dominar-los un fort sentiment de mútua malvolença i rancúnia, que els empenyia a negar el dret de l’altre sobre el trobament. Tot això va passar en pocs minuts, els suficients perquè s’agarraren l’un a l’altre del coll fins a escanyar-se. Durant la brega, la bossa amb els diners va eixir disparada del contenidor vers el carrer, i va quedar enganxada a la reixa d’una casa, a l’espera d’un nou propietari.

En efecte, la roda fatal va continuar, perquè de continent va passar per allí una dona que vivia amb prou feines, maltractada pel marit, i que desitjava per damunt de tot fer-se fonedissa amb la companyia del seu fillet de tres anys, anomenat Tonet.

Tot just va fer la troballa, es va adonar que era arribat el moment d’executar el pla que tantes voltes havia somiat, i se’n va anar a la pensió on vivia, rabent, a fi d’arreplegar el seu fill i les coses més necessàries abans de fugir del poble, ben lluny, on no els poguera trobar mai el bàrbar del seu marit.

I així ho va fer. En arribar a la pensió, primer de res va amagar els diners sota el matalaf del llit, per tenir-los en lloc segur mentre preparava el lleuger equipatge, però la mala fortuna no va deixar tranquil·la, tampoc en aquesta ocasió, la pobra dona. Quan ja estava a punt d’eixir de la pensió, amb Tonet agafat de la mà, la va sorprendre el seu espòs, el qual –en olorar-se les intencions de la dona– es va transformar en una màquina de pegar tota classe de colps, punyades i potades. Mentre el xiquet plorava desesperat i els altres hostes de la pensió cridaven la policia, perquè posara fi a aquell escàndol, fou tal la pallissa que el brètol aquell va propinar a la infeliç senyora, que el seu cos no va poder resistir cap colp més, i es va quedar erta enmig un toll de sang. El parricida va fugir, sense preocupar-se per la sort del seu fill.

La policia es va fer càrrec del xiquet, amb la intenció de lliurar-lo a un establiment d’acollida de menors, on romandria fins que l’adoptara alguna família. L’assassí fou detingut als deu dies de fer-se escàpol, i els diners, que la pobra dona va amagar sota el matalaf, van ser descoberts per la mestressa de la pensió.

Que bé li vindrien els quaranta milions a la mestressa! Feia un any que estava apercebuda per l’ajuntament de clausurar-li la pensió per falta de salubritat. Sabia que fent un bon donatiu al partit governant se solucionava el problema, tal com li havia assegurat un cosí seu que era funcionari municipal, però –a falta de diners– encara no havia lliurat cap quantitat. Ara sí que podria actuar!

El cosí va aconsellar la màxima discreció. En assabentar-se de la important quantitat de diners que s’havia trobat la seua parenta, es va oferir, fent-se el desinteressat, a col·locar-li’ls en lloc segur: “Destinarem cinc milions a callar algunes boques i paralitzar alguns expedients, i la resta si vols jo m’encarregaré d’administrar-te-la. No et convé tenir ací tants diners, te’ls podrien robar!”, li advertí el molt bandarra. I així va ser com els quaranta milions passaren a mans del cosí, que va decidir pel seu compte lliurar al partit en el poder tots els quaranta milions de pessetes, a canvi d’un important ascens en l’escala funcionarial que, a la llarga, li proporcionaria encara una major rendibilitat, lliure de tot risc. La cosina, quan es va assabentar de la mala acció del cosí, es va morir d’un infart. Les seues últimes paraules foren: “Que imbècil sóc!”.

El capitost del partit governant, en veure’s els diners a la butxaca, va aprofitar l’avinentesa i els destinà a cobrir algunes necessitats personals. Al cap i a la fi eren ja molts els favors que havia fet al partit, bé estava, doncs, que aquest li’n tornara algun.

No endevineu el que va fer el molt bord? Com que el món és més menut que un mocador, va tenir l’ocurrència de comprar la finca de tarongers que posseïa a Cullera el nostre vell conegut Salvador Pous, que no valia ni cinc milions de pessetes, però el seu propietari l’havia revalorada a força d’escampar per tot arreu que en valia quaranta, donades les seues extraordinàries possibilitats d’acollir una urbanització de luxe.

Per fi el bo de Salvador Pous i Vallés va respirar tranquil. No sols havia recuperat els diners, sinó que els havia blanquejat, en fer-se l’operació de venda dels terrenys dintre la més estricta legalitat, tret que el polític corrupte no va figurar a l’escriptura com a comprador, sinó una persona de confiança que li feia de testaferro.

Salvador Pous va saber de seguida el que calia fer:

“Ara sí que és la meua! Parlaré amb l’arxiprest que presideix la Casa de Caritat, i li diré que estic disposat a fer una donació de quaranta milions de pessetes a la fundació. Estic convençut que, en sentir aquestes paraules, de manera espontània em proposarà d’acceptar que la Casa de Caritat porte el meu nom. Jo faré com que refuse, i després que m’insistisca consentiré, com qui fa un sacrifici”.

Tot va eixir tal com Salvador Pous havia previst, tret que la fundació –per guardar el respecte degut a la Nostra Senyora dels Desemparats– va mantenir la seua denominació inicial, afegint entre parèntesi el nom i cognoms del seu il·lustre benefactor. Així, va passar a anomenar-se: “Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats (i del Senyor Salvador Pous i Vallés)”. Tots els impresos de la fundació es van adaptar a aquest nom.

El dia que Salvador Pous va fer, en acte solemne, el lliurament dels quaranta milions de pessetes a la “seua” fundació, l’emoció no el va deixar quasi parlar; amb prou feines va poder dir que tot el que es fera pels pobres era poc, car els Evangelis obliguen a ajudar el necessitat. El bisbe estava present, així com les primeres autoritats locals. Per tal de donar més autenticitat a l’acte, va ser un dels orfes acollits a la Casa de Caritat el que fou designat per rebre, en nom de la institució, el maletí amb els diners. Curiosament –ja veus, una altra coincidència!–, l’orfe que es va adreçar cap a Salvador Pous a rebre els quaranta milions de pessetes era Tonet, el fill de la senyora que van matar a la pensió.

La crònica s’acaba en el mateix moment que, innocentment, per ell i pels altres orfes, el xiquet avançava cap a Salvador Pous amb el braç estés i el puny clos.