Deia T. W. Adorno que "Mahler tracta de trobar un sentit en allò que ha restat desprovist de sentit, i en el sentit tracta de trobar el que està desprovist d'ell", perquè li resulta productiu el conflicte dels elements contradictoris. Així, les seues composicions es caracteritzen per la seua irregularitat i el no sotmetiment als esquemes. La seua música tonal, preponderantment consonant, té de vegades el clima de la disonància absoluta, la negror de la nova música.
S'ha dit que les seues deu simfonies són un càntic a l'horror del no-ser, i jo voldria en aquesta entrada proporcionar-vos una guia perquè escolteu les millors versions existents de cadascuna.
Primera simfonia: R. Kubelik.
Segona simfonia: O. Klemperer.
Tercera simfonia: J. Horenstein.
Quarta simfonia: G. Szell.
Cinquena simfonia: J. Barbirolli.
Sisena simfonia: L. Bernstein.
Setena simfonia: C. Abbado.
Huitena simfonia: D. Mitropoulos.
Novena simfonia: C. M. Giulini.
La Cançó de la Terra: B. Walter.
Segona simfonia: O. Klemperer.
Tercera simfonia: J. Horenstein.
Quarta simfonia: G. Szell.
Cinquena simfonia: J. Barbirolli.
Sisena simfonia: L. Bernstein.
Setena simfonia: C. Abbado.
Huitena simfonia: D. Mitropoulos.
Novena simfonia: C. M. Giulini.
La Cançó de la Terra: B. Walter.
Perquè en feu un tast, ací podeu gaudir de l'impressionant final de la Huitena, sota la direcció de Horenstein:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada