"DELLÀ LO RIU XÚQUER. EL PAÍS DE LES MUNTANYES", DE VICENT SANXIS

Avui he presentat, a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, l'últim llibre del meu amic Vicent Sanxis, que li ha editat EDICIONS 96. Per si algú té interés a conéixer el que he dit, pot llegir tot seguit el text de la meua intervenció:

Tot viatge pot ser el començament d’una aventura. En el fet de partir, hi ha implícita una evasió de la realitat que ens circumda. De vegades, el sentiment dominant, en el moment de la partida, és exclusivament este: anar-se’n per oblidar o per “desconnectar”, con solem dir hui en dia, encara que siga temporalment. Però prou sovint passa que, quan arribes al teu destí, et quedes corprés dels llocs visitats i experimentes l’emoció del descobriment, que et reconforta molt més que la mera pretensió de defugir la realitat quotidiana.

Hi ha diferents classes de viatges: uns són només d’anada. És el que se’n va per a no tornar al lloc d’origen, o amb la intenció de no tornar-hi fins que passe un bon grapat d’anys. També hi ha viatges d’anada i tornada, que de vegades són diaris i d’altres per més dies i no subjectes a una repetició periòdica. Però els viatges més emocionants són els circulars, en els quals l’anada acaba en el punt de partida. El que emprén un viatge d’estes característiques ho fa amb la intenció de visitar un munt d’indrets i ciutats, de tal manera que va passant d’un lloc a l’altre sense refer mai el camí, fins que en arribar al punt d’origen clou el cercle. L’avantatge que tenen estos viatges circulars és que en ells no és possible la tristesa del retorn, perquè sempre estàs coneixent coses noves.

Des del punt de vista temporal, cada viatge té la seua cronologia pròpia, que no necessàriament s’adequa al temps interior del viatger. Així, pot passar que abans de mamprendre la tornada, el protagonista del viatge el done per acabat, bé perquè mentalment ja ha tornat a les preocupacions deixades de banda al començar-lo, bé perquè ja ha perdut l’interés a seguir endavant.

En tot viatge ens trobem, doncs, amb la presència de sentiments alegres i foscos lligats a les vivències que s’hi experimenten. Per això, podem dir que en el fet de viatjar juga un component de creativitat que el transforma en una experiència subjectiva i, per tant, única i irrepetible. Si preguntem a dos persones que han fet, per separat, un mateix viatge, aviat ens adonarem que realment cadascun ha fet el seu viatge, que poc o res té a veure el d’un amb el de l’altre. Per això el gènere de la literatura de viatges s’integra en el que es coneix com literatura del jo, perquè en ella l’escriptor ens parla de si mateix, del que ell sent i del que ell pensa, i res no li impedeix, si ho considera oportú, recórrer a la ficció, és a dir, a la invenció, com estratègia per expressar d’una manera més intensa el que passa pel seu món interior. No és precís que siga així. De fet, en el llibre de Vicent que hui presentem hi ha una clara vocació de contar la realitat del que va passar durant les excursions que hi conta, però cal no oblidar que la literatura és ficció, i que l’escriptor pot fer ús de la seua llibertat creativa quan ho considere oportú, no per dir-nos mentides, sinó per incorporar nous elements que potencien literàriament el que ens vol contar.

L’any 1956 Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van dedicar uns dies del mes d’agost a recórrer els Pallars, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça. Després cadascun en va escriure la seua crònica de manera literària. Espinàs va publicar el 1957 Viatge al Pirineu de Lleida, i no és fins a l’any 1965 que Cela publicava Viaje al Pirineo de Lérida.

En estes dues obres es fa evident com un mateix viatge, que feren junts els dos autors, pot derivar en dos llibres completament diferents. No sols perquè l’estil d’un i altre escriptor són distints, sinó perquè també hi ha importants diferències quant al to que adopten en explicar experiències compartides, i també quant a la relació entre la realitat viscuda i la contada. Sembla que Cela inventa més que Espinàs, tot i que ambdós incorporen la ficció al seu relat del viatge.

La literatura de viatges és, així, un tipus de literatura molt pròxima a les memòries, el dietari i el diari, l’assaig, l’autobiografia i la correspondència. La diferència rau en què els relats de viatges són textos autobiogràfics en què l’autor narra les experiències viscudes durant un desplaçament a un indret determinat i, per tant, al contrari que la resta de gèneres del jo, el factor espacial hi és més important que no el temporal. Esta preponderància de l’espai respecte al temps és cabdal perquè, quan l’autor es disposa a narrar l’experiència viscuda, la perspectiva guanyada amb el pas del temps afavoreix una llibertat compositiva major que en el cas del diari-dietari i de la correspondència, gèneres que pretenen, d’una manera estricta, ser fidels a la realitat, tot i que això en literatura difícilment s’aconsegueix d’una manera absoluta.

I és que el gènere dels llibres de viatges comporta esta dualitat. De vegades s’apropa a la novel·la i altres a l’article periodístic. A Cela l’inclouríem en el primer cas i a Espinàs en el segon, malgrat que tampoc no s’acaba de cenyir totalment a la realitat.

Esta dualitat és possible pel component de creativitat que hi ha en tot viatge, com hem dit abans, i jo crec que este component és el factor que explica el pes propi que ha anat guanyant durant els últims dos-cents anys la literatura de viatges, fins a l’extrem que hui en dia la crítica sol considerar esta manifestació literària com un gènere diferenciat, ja que presenta unes característiques pròpies.

Vull aclarir que, per a mi, la literatura de viatges comprén tant el gran viatge, com el petit desplaçament que fa un oficinista tots els dies per anar al seu lloc de treball. També esta curta passejada pot transformar-se en una experiència singular, a poc que s’escometa amb la curiositat pròpia de qui té ganes de descobrir noves coses, o tan sols de reflexionar pel camí o d’experimentar sensacions inèdites. Recorde que fa uns anys vaig sentir parlar d’un funcionari que anava a peu al treball i aprofitava el seu desplaçament diari per llegir al llarg del trajecte. Ja podeu fer-vos una idea del risc que corria esta persona en arribar a un cantó o en circular per un lloc concorregut, però és cert i segur que este lector peripatètic es va llegir, a força de desplaçar-se amb un llibre a les mans, l’obra dels principals autors de la literatura russa, que com sabeu compta amb vàries obres que superen amplament les mil pàgines i tenen un pes considerable per ser transportades a pols.

Per la meua banda, us diré que tots els dies laborables faig, en tren, l’anada i la tornada de Carcaixent a València, i em passa prou sovint que les millors idees que sóc capaç de concebre se m’acudeixen durant estos viatges que, en principi, podrien semblar tan rutinaris. Per això estic agraït al tren, i li he dedicat alguns dels meus contes i poemes.

Hi ha llibres magistrals dedicats a contar experiències mínimes. En Vianant, l’escriptor saforenc Rafa Gomar es recrea en l’observació de les coses menudes de la vida quotidiana, que sols s’hi poden apreciar si utilitzem la mirada per fixar-nos en els detalls, que a simple vista se’ns escaparien. La mirada atenta, per tant, és l’eina capaç de transformar un viatge curt o un desplaçament ordinari, en una aventura extraordinària de la ment. Això és el que explica, que Gomar senta la necessitat de contar-nos les sensacions que experimenta, mentre s’adreça caminant cap a casa, després del treball: “Feia una vesprada freda. L’aire bufava fort i he tornat a casa a peu. Per la Glorieta he creuat el pont de Calatrava: estaven pintant-lo. Després he continuat per Amadeu de Savoia per la vorera de l’edifici de la Tabacalera fins al Passeig del Mar. Em plaïa percebre la fredor sobre la cara i el cos i m’he descordat l’anorac per notar-la més intensament. De tant en tant, durant el trajecte, el vent em col·locava a ratxades sobre els narius olors de perfums i maquillatge dels vianants, olors dels cossos, naftalina i abrics tancats a l’armari des de feia temps”. Si bé ho mirem, es tracta d’experiències mínimes, però molt expressives, d’un cor inquiet.

En el llibre de Vicent que hui presentem, s’alternen sis relats de viatges amb sis relats que cal adscriure al gènere del conte o de la narrativa curta.

Quant als relats de viatges cal destacar que tracten sobre sis excursions distintes que va fer, amb companyia de companys i amics, a Llutxent, Pinet i Benicolet, de la Vall d’Albaida; a les ermites del Puig i Santa Anna, de la Costera; al Cavall Verd, de la Marina Alta; al Mondúver, de la Safor; al Cavall Bernat i la Creu del Cardenal, de la Ribera, i a la serra del Buixcarró, de les comarques centrals.

Tots estos relats de viatges tenen un valor literari important, perquè el lector hi adverteix de seguida que la intenció de l’escriptor no és tan sols contar-nos la seua experiència viatgera, sinó que vol alguna cosa més, que va enllà de la geografia i de la història, per endinsar-se en les emocions que són pròpies d’una ànima humana sensible a la realitat que l’envolta. Per això, hi ha relats on Vicent desplega un franc sentit de l’humor, com ara en el de Llutxent, Pinet i Benicolet; però també n’hi ha, d’altres, on la indignació es fa palesa, quan conta les experiències que van haver de patir els moriscos abans de ser expulsats al nord d’Àfrica l’any 1609. Amb estos dos exemples, el que vull destacar és que no vol Vicent, amb els seus relats de viatges, fer-nos una mera crònica, sinó dotar de vida pròpia uns paisatges que s’estima. I així, aconsegueix fascinar-nos gràcies a la saviesa literària que hi desplega, de manera que no és difícil fer-se a la idea que el lector participa de l’experiència del viatge.

Perquè en feu un tast, tot seguit llegiré un breu fragment del relat sobre l’excursió al Buixcarró:

“El Buixcarró i la Penya Blanca –al pla de Corrals– són dues muntanyes que podem veure des de la part sud de Carcaixent mirant en direcció cap al sud-est. Estes muntanyes tenen un gran atractiu per a mi, talment con si foren màgiques. I ho són per allò de la seua visió quotidiana des de ben xiquet, ja que a Rafelguaraf vaig viure fins els 26 anys. Allí vivia en un carrer que era de mitja galta, mirant a llevant; per tant, només havia d’eixir al carrer o obrir la finestra de la meua habitació per veure-les allà al fons: imponents, amb els pendissos equilibrats, magnífiques, ben definides, com vigilants permanents de tots els paratges que les envolten, quasi inalterables al pas dels temps i de les persones, immutables als esdeveniments com qualsevol objecte inanimat.”

Però, a banda dels sis relats de viatges, com he dit abans, hi ha al llibre “Dellà lo riu Xúquer. El País de les Muntanyes”, altres sis contes que són totalment de ficció, i que presenten l’atractiu de la seua diversitat, ja que es tracta de narracions breus escrites en diverses èpoques, que reflecteixen l’evolució de Vicent Sanxis com escriptor. Així, hi ha un conte que el propi autor qualifica al pròleg com “d’estil clàssic popular”, però n’hi ha, d’altres, plenament contemporanis, com ara, “El quadre”: un conte magnífic, que conjumina el misteri amb la brevetat característica d’este gènere literari.

Cal no oblidar que, en el conte, l’exigència de brevetat no afecta tan sols al número de pàgines, que necessàriament haurà de ser reduït, sinó que va més enllà, fins a l'extrem de condicionar d'una manera fonamental la seua essència. A parer meu, el conte ha de ser breu sense complexes, d'una manera decidida, i això comporta dir estrictament allò que siga precís per fer-se intel·ligible.

Deia Poe que "si una obra literària és massa llarga per a ser llegida tota d'un cop, era millor resignar-se a perdre l'importantíssim efecte que es deriva de la unitat d'impressió". En esta cita, el gran contista nord-americà ens dóna un important fonament ideològic per justificar la brevetat del conte: aconseguir la unitat d'impressió en el lector.

Els contes del llibre que presentem causen en el lector este efecte unitari, que és accentuat pel desenvolupament ben dosificat de la trama. Al propi temps hi ha una preocupació pel llenguatge que és marca de la casa: Vicent enriqueix els seus relats amb un lèxic molt variat, que està fortament arrelat en la parla popular, de la qual és un encuriosit estudiós. Tot plegat, “Dellà lo riu Xúquer. El País de les Muntanyes”, és una immillorable ocasió per reconciliar-nos amb el nostre idioma, que demana un rigor que prou sovint oblidem. Un rigor que es pot assolir recuperant moltes de les paraules i expressions que s’han anat perdent a poc a poc, a causa de la situació de diglòssia en què encara s’hi troba la nostra llengua. Per això, seria bo que llibres com este, i altres que ha publicat Vicent, foren estudiats als col·legis i instituts, perquè són llibres aptes per inculcar a les persones del demà tant l’interés de parlar bé i de conéixer el seu entorn, com el convenciment que llengua i cultura formen part de la seua vida.