"VIDA SIN CULTURA", DE RAFAEL ARGULLOL

A propòsit de la creació literària, deia jo en una de les meues entrades que "a hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen". Hi afegia que "la bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per verificar la certesa del que acabe de referir".

En una altra entrada, dedicada a la curiositat per saber, estenia aquestes reflexions a l'àmbit educatiu, i m'hi plantejava "per què en l'actualitat es valora tan poc la singularitat de cada xiquet a l'hora d'educar-lo, per què no s'estimula el seu interés per descobrir la veritat, per què el sistema educatiu tot ho refia al mètode i no s´obri més a una manera d'aprendre pegada a les inquietuts dels alumnes: despertar en ells les ànsies de saber i després ajudar-los a descobrir la resposta a les preguntes que es fan. En definitiva, situar el procés de l'aprenentatge al si de la mateixa vida, com una necessitat d'obtenir respostes a les preguntes que necessitem fer-nos cada dia".

Perdoneu-me l'autocita, però si la porte ací és sols per contextualitzar un interessant article de Rafael Argullol, on fa una meditació molt pertinent sobre la degradació tant de l'acte de llegir, com de l'acte de mirar, i com aquesta degradació comporta una greu pèrduda del sentit crític, és a dir, de la cultura de la interrogació. Parem esment en les seues paraules, que són  penetrants i lúcides: "El pseudolector, que ha aceptado que a su alrededor se desvanezcan las palabras, marcha al unísono con el pseudoespectador, que naufraga, satisfecho, en el océano de las imágenes. La casi desaparición del acto de leer y, pese a la abundante materia prima visual, el empobrecimiento del acto de mirar llevan consigo una creciente dificultad para la interrogación. En nuestro escenario actual el espectáculo tiene una apariencia impactante pero las voces que escuchamos son escasamente interrogativas. Y con bastante justificación puede identificarse el oscurecimiento actual de la cultura humanista e ilustrada con nuestra triple incapacidad para leer, mirar e interrogar". Tot això el porta a concloure que "la expulsión de la cultura —o de una determinada cultura: la de la palabra, la de la mirada, la de la interrogación— es un proceso colectivo que afecta a todos los ámbitos, desde los medios de comunicación hasta, paradójicamente, las mismas universidades. No obstante, en ninguno de ellos es tan determinante como en el de los propios ciudadanos, que han dejado de relacionar su libertad con aquella búsqueda de la verdad, el bien y la belleza que caracterizaba la libertad humanista e ilustrada. La utilidad, la apariencia y la posesión parecen, hoy, valores más sólidos en la supuesta conquista de la felicidad".
Un dels meus poemes se centra en la importància de l'acte de mirar, en concret, un quadre de "Rafael". Us el transcric tot seguit com a colofó:

Vine amb mi i plorarem un poc,

sense donar-li més importància.

No et prepares per a res d’especial:

és la mateixa història de sempre,

la que avui vull compartir amb tu,

com si fóra distinta.

Vine amb mi i descobrirem junts

el que han fet altres bojos,

quan s’han sentit com nosaltres.

No tingues pressa; encara hi ha temps.

Mira aquest quadre. És tan bell!

La madona i la cadernera: tan felices

que sols els falten les llàgrimes.

I què dir d’un poema poderós com la vida,

quan no s’oblida de la mort

i es fa ressò del crit vergonyós

que sempre hem amagat.

Però no descures escoltar la cançó

de qui va temptar el límit de l’amor

fins a restar sense veu.

Vine amb mi i plorarem un poc,

que és la manera més natural

de mantenir una conversa sense paraules

sobre el que ara pensem;

sobre el que sentirem demà,

quan ens trobem l’un sense l’altre;

sobre el que perdrem

quan se’ns acabe el temps,

i tota aquesta bellesa

perdure sense recordar-nos.