dijous, 22 d’octubre del 2015

TERTÚLIA A CARCAIXENT: L'AMIC ARCADI

Ahir per la vesprada vaig passar una bona estona a la Biblioteca del meu poble, en companyia dels amics d'una tertúlia literària que des de fa més d'onze anys condueixen amb mà mestra i d'una manera entusiasta Arcadi i Lola. Sembla que s'han entestat a què jo siga profeta en la meua terra, i de tant en tant em conviden a què parle dels meus llibres o de l'obra d'alguns amics com Vicent Sanxis (la foto és d'una tertúlia de fa uns quants anys dedicada a l'obra de Vicent) i Josep Lozano. Del que tractàrem ahir fou del meu poemari "Hores ingrates", que m'ha publicat Edicions Bromera aquest mateix any. Crec que la reunió va estar molt animada i em va fer molta il·lusió que alguns dels presents llegiren poemes meus i s'interessaren pel que escric i, en general, per les meues coses.
Una vegada més, vaig defendre que la poesia sempre serà necessària, perquè els poemes són un mitjà idoni perquè les persones practiquem eixe art tan difícil de reconéixer les nostres pròpies emocions i de reconéixer també les dels demés, i això ens empeny a ser més clements i més savis.
Vull aprofitar aquestes línies per retre-li un petit homenatge a Arcadi, que és una persona entranyable, intel·lectualment inquiet i un gran coneixedor de la història. Com que és un home culte, igual parla d'assaig que de literatura o de cultura popular. Impossible avorrir-te si ets al seu costat. Li vaig pregar que llegira un poema meu, i va triar el que obri el poemari. Ell va definir molt bé el sentit últim del meu llibre quan va destacar la dedicatòria que li faig al nostre enyorat amic Pasqual Adrià, de qui dic que "en les seues hores ingrates mai no va perdre l'esperança". En efecte, Arcadi, estem d'acord: ser pesimista no és una manera de sentir sinó de pensar, perquè a partir d'una certa edat el pesimisme és una exigència de la lucidesa, però l'esperança sempre està al nostre abast, per menuda que siga i cal defendre-la, encara que és molt difícil assolir el coratge del nostre benvolgut amic Pasqual. Però gràcies al seu exemple, ho tenim un poc més fàcil. Per això mai no l'oblidarem.  

2 comentaris:

  1. Efectivament, mai oblidarem Pasqual. Quan Arcadi em va assenyalar en un moment donat per tal que comentara sobre les reunions a ca Pasqual em vaig quedar de moment sense saber què dir, perquè és difícil per a les persones que tenim l'espasa de Dàmocles amenaçant-nos parlar de l'assumpte sense un to d'afectació molt gran. En tot cas Pasqual va ser un exemple d'esperança i dignitat fins el final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu també ets un exemple molt noble d'esperança i dignitat, i m'alegre molt de veure't restablert i amb tantes ganes de fer coses.

      Elimina