La literatura ens permet aprofundir en la realitat a través de la ficció. Tot i que, de primer, puga semblar esta afirmació un tant incoherent, si pareu esment, convindreu amb mi que està carregada de lògica, perquè sempre hi ha una part de la realitat que roman amagada i la literatura ens ajuda a descobrir allò que no podem albirar a través dels sentits. Grans científics, com Stephen Hawking, ens han anunciat que un dia aconseguirem entendre l'origen i l'estructura de l'Univers, perquè estan convençuts que no hi ha cap aspecte de la realitat fora de l'abast de la ment humana. La gran paradoxa és que este optimisme epistemològic l'hem de fer compatible amb el desconeixement que tots experimenten en la vida quotidiana quan intentem saber les motivacions que mouen, fins i tot, a un parent o a una persona pròxima, a actuar d'una determinada manera. I és que, per al científic, la realitat és allò que es pot demostrar empíricament i, per tant, és susceptible d'explicar-se mitjançant lleis, però no hi ha lleis capaces d'endevinar com actuarà una persona concreta en un moment donat. I ací és on la literatura juga un paper important, perquè s'ocupa d'eixe món paralel a la vida real que ens ajuda a explicar els comportaments individuals.
En la novel·la d'Anthony Trollope, "El custodi", ens trobem davant d'un
text commovedor, que ens conta la història d'un ésser humà que, per raons
de consciència, sense que ningú l'obligue, sent el deure moral de renunciar al càrrec de custodi d'un
asil, que li dona unes bones rendes, perquè ha comés un error en l'exercici del càrrec que la majoria de la gent consideraria disculpable. En la novel·la es fa evident que quasi ningú actuaria així, però a
ell això no el consola, i a la fi assumeix la seua responsabilitat que
el portarà a la ruïna.
El que la literatura ens recorda en esta nove·la és que, enllà de l'aparença i front a la mediocritat regnant, hi ha o poden haver-hi persones rectes, que no s'enganyen a si mateixes per conveniència, i que es fan responsables sense excuses dels seus actes, quan el que resultaria més còmode seria mirar cap a un altre costat i practicar l'autoengany en benefici propi. És possible, per tant, la grandesa humana.
Com podreu deduir del que acabe de dir, es tracta d'un text literari que, tot i haver sigut escrit a mijan segle dinou, no ha perdut gens ni mica d'actualitat. Prou bé podrien els nostres polítics de tota condició fer-li una ullada i recapacitar un poc sobre el mal exemple que donen, ells que haurien de donar-ne de bo, quan redueixen la seua moral utilitària a condemnar les iniquitats dels altres i amagar o disculpar les pròpies. Al meu poble, això li diuen la llei de l'embut, i sembla que lluny de perdre vigor, manté tota la seua vigència hui dia. La llei de l'embut val per a un trencat i per a un descordat, fins i tot per a trobar consol on caldria patir vergonya: ara es presenten els casos de corrupció com un partit de futbol en què també és un mèrit l'empat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada