L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.

Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:

a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.

b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que no es limita a evitar situacions desfavorables, sinó que pretén aconseguir una finalitat determinada. Així, hi ha vegades en què la veritat ens destorba per a arribar a la meta que ens hem marcat i, per això, prescindim d'aquella conscientment. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres. És un autoengany que respon a una estratègia predeterminada, és a dir, que es carrega de raons abans d'actuar, sense importar-li la seua notòria falsedat.

Tant l'autoengany defensiu com l'ofensiu poden obeir a interessos personals. La diferència, però, rau en què l'autoengany defensiu és menys agressiu i calculador: qui s'autoenganya per raons defensives s'acontenta amb eixir del pas davant d'una situació conflictiva. En l'autoengany ofensiu, en canvi, hi ha una aposta més meditada a favor de la mentida, que es fa servir de manera interessada. I és que, en la vida, tot és qüestió de matissos: no és el mateix creure's que defraudar a l'Hisenda pública no és indigne d'un bon ciutadà, que declarar-se objector fiscal per raons ideològiques i demanar a tothom que seguisca el mateix exemple. En el primer cas, tenim l'actitud més aviat defensiva d'aquell qui no vol pagar a Hisenda i busca una justificació a la seua conducta, sense pretendre fer prosèlits. En el segon cas, hi ha el comportament desafiant d'aquell qui no sols està convençut de tenir raó, sinó que eleva el seu convenciment a la categoria de doctrina, la qual cosa l'espenta a l'aventura un tant mesiànica de propagar el seu exemple, tot i que siga convocant manifestacions, demanant el vot en unes eleccions o fundant una associació d'aduladors.

L'autoengany ofensiu és el que resulta més perillós i actual,  ja que es fa servir per un "mesies" com un instrument per a propagar unes conviccions desconnectades de la realitat, a fi de colonitzar les ments d'aquelles persones que, emporuguides a causa de la crisi econòmica, política, climàtica, etc., i desproveïdes de la necessària claredat d'idees, cauen com uns beneits en el parany.