divendres, 29 de desembre del 2017

TRILEMA CATALÀ

Un conegut, que segueix el meu bloc, em comentava l'altre dia que li resultava sorprenent la meua postura crítica amb l'independentisme català, tot i que lloava el meu coratge en fer-la pública, ja que el gremi dels escriptors en català simpatitza majoritàriament amb la independència, la qual cosa fa que la meua manera de pensar vaja a contracorrent.
Jo li vaig aclarir que sóc més aviat crític amb tota mena d'oportunisme i d'irracionalisme, i que l'indepententisme català tal com s'ha plantejat i defés em resulta incomprensible sense un fort component oportunista i irracional.
Per una banda, si mirem les bases que li donen suport, és fàcil vore que el fort creixement que han experimentat durant els últims anys té per causa la creença que separant-se viuran millor, sense importar-los el que els passe als qui resten despenjats del procés. El missatge "Espanya ens roba" sintetitza prou bé aquesta creença.
Per altra banda, si parem esment en les elits, t'adones que la seua preocupació fonamental ha estat desviar l'atenció cap a un debat identitari fonamentat en els sentiments i no en arguments racionals.  I  quan dic identitari no vull dir que siga sols nacionalista sinó afavoridor de qualsevol tipus de diferència. Així, per exemple, se sent dir prou sovint que el poble català és pacifista, com si la resta de pobles fórem de pitjor condició. D'aquesta manera, les greus desigualdats econòmiques i socials tenen menys importància que el color de la bandera.
Tot plegat, aquest oportunisme irracional té com a víctima la democràcia i el Dret, que necessiten de la racionalitat. No és estrany, doncs, que els independentistes actuen de manera inconstitucional.
El dia 7 de novembre de 2015 vaig publicar una entrada, que ara adjunte a aquesta, on irònicament posava de relleu les paradoxes d'un procés que mentia descaradament sobre la permanència de Catalunya a la Unió Europea. En aquell moment ja pensava que el debat de les idees no era el que buscava el Sr. Mas i els seus companys de viatge:

El debat envitricollat que s'ha suscitat a propòsit del procés independentista català entorn de l'eixida o permanència de Catalunya a la UE, en consumar-se l'anomenada desconnexió, es pot resoldre mitjançant la lògica.
A parer meu, el primer problema que ens hem de plantejar és el següent: si una part significativa d'un territori se separa de la resta en què s'integra, ¿què passa amb els dos territoris resultants?
Aquesta pregunta pot meréixer tres respostes distintes, a partir de les quals és factible obtenir una solució lògica apropiada a cadascuna:
1) La part que s'independitza de l'anterior constitueix una nova realitat i la part que resta una altra distinta. Per tant, Catalunya no seria Espanya, i la mateixa Espanya tampoc no seguiria sent-ho, ja que en perdre una part important del seu territori passaria a formar una entitat distinta. Seria tant com dir que un camp s'ha dividit en dues parts i de cadascuna per separat ja no pot afirmar-se que siga el camp anterior. Si es donara per correcta aquesta interpretació, caldria concloure que Espanya deixaria d'existir i, per tant, els dos trossos resultants del procés independentista restarien automàticament fora de la UE. El fet que el Barça continuara jugant a la mateixa Lliga que el Real Madrid no desdiria la bondat d'aquesta teoria.
2) La segona resposta que es pot donar a la qüestió plantejada de bon principi seria que Catalunya passaria a formar una entitat distinta, ja que és ella la que se separa, i Espanya seguiria sent Espanya, perquè ella no té la culpa que Catalunya se'n vaja sense demanar-li permís. A més, caldria premiar d'alguna manera als qui romanem en el que resta d'Espanya pel fet d'acceptar que el Barça seguira disputant la Lliga al Real Madrid. En aquest cas, resulta incontestable que Catalunya, en separar-se d'Espanya, estaria separant-se alhora de la UE. Si tres amics meus i jo som socis de la Lira Carcaixentina, i la Lira pertany a la Federació d'Associacions Musicals de la Comunitat Valenciana, en el cas que decidim donar-nos de baixa en la Lira i formar una nova Societat Musical, eixa nova associació haurà de demanar l'alta en la Federació, i aquesta decidirà el que pertoque d'acord amb les seues normes.
3) La tercera solució possible seria considerar que Catalunya, malgrat separar-se d'Espanya, segueix sent un tros d'Espanya. En aquest cas, ens trobaríem davant d'un fenòmen ben curiós, perquè eixa part d'Espanya seria tan espanyola com l'altra part restant. I, a més, tant l'una com l'altra serien tan espanyoles com l'Espanya original que recollia ambdues. Si donem per acceptable aquesta tercera interpretació, la lògica ens diu que Espanya 1 i Espanya 2 seguirien pertanyent a la UE. Ara bé, la pregunta que cal fer-se, en aquest cas, és ¿quina independència és eixa, que en compte de separar-se Catalunya d'Espanya dóna lloc a dues Espanyes? I el que és més important, ¿pot crear-se una nova Espanya sense que l'Espanya vella ho autoritze? Si la resposta a aquesta pregunta és positiva, hauria que admetre la possibilitat d'una Espanya 3, d'una Espanya 4, i moltes més que podrien nàixer tant d'altres territoris segregats com de la pròpia Catalunya, que també podria ser objecte de fraccionament territorial. Cal tenir en compte que no estem parlant d'un independentisme identitari, sinó d'un altre tipus, ja que -en la hipòtesi plantejada- tots els qui se separen volen ser Espanya per seguir a la UE.
No penseu que parle de verbes, perquè tots hem sentit dir al Sr. Mas, com argument incontestable a la permanència de Catalunya a la UE, que "no hi ha cap precedent d'un país que fos a la UE i després l'hagin expulsat". Dit d'una altra manera, com que Espanya és un país de la UE, Catalunya si se separa d'Espanya també ho és, i per tant no pot ser-ne expulsada. Ara bé, perquè aquesta proposició siga lògica és inevitable acceptar que estem parlant del mateix país, ja que si Catalunya és un país diferent a Espanya no té cap sentit dir-ne que pertany a la UE sense signar cap tractat.
A més, està l'argument burocràtic, que és terrible: a la UE són molt amants del procediment i resulta impossible que al cap d'un funcionari europeu li entre que un país pertany a eixe organisme sense que el seu nom diferenciat dels altres vinga relacionat a l'annex del seu tractat fundacional. La burocràcia europea, i la de quasi tots els països, és inflexible quan es tracta de defendre el procediment.
Després de tota aquesta llauna, arribe a la conclusió que l'únic partit que realment vol separar-se d'Espanya és la CUP, perquè els altres dos han obtés gran part del recolzament que ara tenen gràcies a què han pregonat públicament la continuïtat a la UE d'una Catalunya independent, sense confessar que això sols pot aconseguir-se multiplicant Espanya per dos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada