EL LLIURE VOL DE LES IDEES

Una de les coses més meravelloses que ens passen als humans és tenir idees pròpies, que volen lliures de branca en branca relacionant-se amb unes altres idees, fins que arriba el moment en què es transformen en noves idees, que són diferents o tan sols una mica més matissades que les anteriors. El lliure vol de les idees és una manifestació de la creativitat humana i de la seua llibertat per a defugir l'immobilisme. Tot i que no som conscients de com anem canviant al llarg del temps, la nostra manera de pensar va configurant-se a poc a poc, i anem acumulant un pòsit de saviesa que és el resultat de moltes contradiccions. Això no vol dir que estem condemnats a renunciar als nostres ideals de joventut, sinó que gaudim de la facultat d'inserir-los en una realitat cada vegada més complexa i això comporta inevitablement pagar algun tribut a la puresa. El desenvolupament d'una persona és també el desenvolupament dels seus ideals, perquè això vol dir que hem aprés coses noves i que aspirem a superar les nostres limitacions i errors. Altra cosa és l'oportunisme de qui tan sols aspira a avenir-se amb allò que més li convé. Aquesta conveniència no té res a veure amb les idees, que per definició són el fruit d'unes conviccions seriores, i no del caprici. Hi ha, per tant, idees, que quan ens són molt volgudes cristal·litzen en ideals, que tenen un pes en la nostra vida, i hi ha les ocurrències de qui evita tot compromís amb ell mateix i amb la societat.

Però al costat de tot això, hi ha una altra realitat que també cal destacar, que és la possibilitat de què la nostra capacitat de pensar reste atrapada en una ideologia. Si això passa, les idees deixen de volar i passen a formar part d'un cercle que les reclou i els tanca la possibilitat de relacionar-se amb altres idees. El que és propi de la ideologia és que ha de formar un sistema perfecte, la qual cosa provoca que siga expulsada tota nova idea que no sintonitze amb eixa perfecció. En la ideologia poden haver-hi ideals, però com que no hi ha llibertat per a renovar-los, acaben esdevenint ideals imposats o autoimposats. I això és molt greu, en tenir com a conseqüència immediata el fanatisme i la intolerància, perquè d'una manera o una altra acaba mirant-se com un enemic potencial aquell qui amb la seua diferent manera de pensar posa en perill un edifici que es vol inamovible.

Hi ha ideologies que responen a tota una filosofia, però també n'hi ha, d'altres, que són més senzilles, i que la gent comença adoptant per comoditat o per interés, però que acaben convertint-se en una barrera inexpugnable que limita i condiciona greument la seua relació amb els altres. I jo crec que vivim en un món molt ideologitzat, en el qual cada vegada és més evident que la gent sols vol escoltar les raons dels qui opinen com ells. No hi ha autèntic debat, ni ganes d'aprendre, sinó un tancament agre i defensiu a tota novetat.