Un nou dia comença i encara no sé
què pretén el mar, amb tota la seua fúria
confinada en uns límits incerts.
Un cel lluminós s’obri als meus ulls,
com un cos que generosament es lliura
a ser part d’un món terrible.
Potser no he sabut descobrir la màgia
d’aquest paisatge desolat,
però quina culpa he de pagar
si no era aquesta la bellesa que esperava,
ni m’avinc amb un silenci brut
que calla el misteri de les ones a la platja:
morint sempre com moren les hores.
El meu desig era un altre,
perquè no em complau el que sóc,
sinó tot allò que vull ser, i m’accepte
contra totes les forces que em fan possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada