Hi ha dues classes de creativitat. La més coneguda és la creativitat vertical, que ens enlluerna per la seua capacitat de descobrir nous mons, d'anar enllà de totes les convencions. Prou sovint, els qui la practiquen, malgrat la seua genialitat, es troben amb la incomprensió de la gent, que encara no està preparada per a entendre el nou missatge. És sabut que Van Gogh sols va aconseguir vendre un quadre en vida i que a Mozart el van soterrar en una fossa comuna. Però hi ha un altre tipus de creativitat, que es mou horitzontalment i no tracta de penetrar en un àmbit desconegut, sinó d'aprofundir en els materials que altres ens deixaren per expandir-los i transformar-los (o trastornar-los). Aquesta creativitat és més difícil d'identificar com a tal, ja que si no estàs avesat a apreciar els matissos pot passar-te desapercebuda, confosa amb la tradició. A mi, m'agrada especialment aquesta creativitat més modesta, però tan efectiva com la primera a l'hora de sorprendre i emocionar. Considere, per exemple, que té molt de mèrit agafar una cançó popular coneguda de tots i fer-li una neteja de cara tan intensa que al escoltar-la en la seua nova versió ens sembla com si fora un altra, tan magnífica com l'original però completament distinta.
Un dels grans pianistes de la història és Bill Evans, que va portar el jazz a un nivell d'excel·lència artística difícil d'igualar. Escolteu un dels seus enregistraments: no hi ha revolució, però sí actualització plenament creativa d'una tradició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada