diumenge, 29 de desembre del 2024

"EL PUJOL DE LA FALGUERA", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua
filla Natàlia.

Quan jo era jove i afable sota les branques de les pomeres,
entorn de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,
i la nit damunt la canyada d'estreles,
el temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt àlgid dels seus ulls,
i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,
en llocs on va haver-hi un temps que vaig posseir arbres i fulles,
amb un rastre de margarides i ordi
i de fruites caigudes formant rius de llum.

I com que era verd i confiat, famós entre els graners
que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar
al sol que només és jove una vegada,
el temps em deixava jugar i ser
d’or gràcies als seus favors,
i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles
cantaven al sentir el meu corn, les raboses udolaven clara i fredament en els pujols,
i el diumenge repicava calmós
en els cudols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps
de fenc tan alts com la casa, el colorit de les ximeneres,
en un joc preciós d’aire i aigua
i foc verd com l’herba.
I de nit, sota les diminutes estreles,
quan me n’anava a dormir, les òbiles ocultaven la granja,
i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes
voletejant pels pallers, i els cavalls
llançaven centellejos en la foscor.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamon
blanc de rosada, tornava, amb el gall a la seua esquena: tot era
resplendent, adàmic i pur,
i en el cel congregat de nou
el sol creixia més redó aquell dia.
Així degué ser quan va nàixer, senzilla, la llum
per a ser filada per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents
del verd estable ple de renills
cap a camps de lloança.

I venerat entre raboses i faisans al costat de la casa alegre,
sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,
al sol tantes voltes nascut,
apurava els dies sense cura,
s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa
i res m’importava llavors, en el meu trànsit celeste, que el temps concedisca
en el seu gir harmoniós tan poques cançons matinals,
abans que els infants verds i daurats
el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res m’importava, en els dies blancs com corders, pensar que el temps em portaria
dalt les golfes on s'arrepleguen les oronelles a l'ombra de la meua mà,
sota la lluna que sempre s’alça,
ni que cavalcant cap al son
el sentiria esmunyir-se en les terres altes
i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.
Ah, quan jo era jove i afable, en la bondat dels seus favors,
el temps em tenia verd i moribund,
encara que, en les meus cadenes, cantara com el mar.

diumenge, 15 de desembre del 2024

FOUCAULT I ELS "IL·LEGALISMES" LEGALS


Segons Foucault, tot dispositiu legislatiu contempla uns espais reservats en els quals la llei pot ser infringida, uns altres en els quals pot ser ignorada i finalment, uns altres més en els quals les infraccions poden ser castigades. És a dir, per a aquest pensador francés, la llei no traça una línia divisòria clara entre el que és legal i el que és il·legal, ja que hi ha uns “il·legalismes” que  permet, tolera o inventa com a privilegis de classe, i uns altres “il·legalismes” que prohibeix, aïlla i defineix com a mitjà de dominació. I això passa perquè les lleis estan fetes per uns i s'imposen als altres.

No anava errat el filòsof, si tenim en compte el nombre desmesurat de normes que s’aproven i la discrecionalitat amb què s’apliquen i interpreten.

Des d’un punt de vista lògic, es podria pensar que la hipertròfia normativa limita la llibertat de decidir dels poders públics, ja que cada vegada queden menys parcel·les lliures de regulació. Però no és això el que passa, les coses em sembla que ocorren d’una altra manera ben distinta, i així ens trobem que davant d’una proliferació normativa sense precedents en molts sectors de la activitat pública, la discrecionalitat és cada vegada més gran i també la inseguretat jurídica.

Aquest fenomen necessita de moltes explicacions, donada la seua complexitat. A continuació exposaré algunes de les que em semblen més versemblants:

Primer, cal referir la següent paradoxa: moltes de les lleis que s’aproven per a regular una determinada matèria no es marquen com a objectiu fonamental limitar el poder. Prou sovint obliden aquest propòsit i deixen, de manera deliberada, la porta oberta a la interpretació en temes de gran transcendència. Per tant, el legislador dona al poder executiu, d’entrada, i al poder judicial, en cas de conflicte, una carta en blanc a l’hora d’aplicar i interpretar la llei.

Segon, no s’ha d'oblidar que la tècnica legislativa és a vegades molt ambigua, d’una manera deliberada, per tal de deixar les portes obertes a l’Administració perquè puga estrényer o afluixar segons considere oportú. I no cal dir que el poder disposa de molts mecanismes per a aconseguir que s’interpreten les normes d’acord amb els seus interessos, a banda de la possibilitat que té de manipular la llei a través del reglament. En l’àmbit judicial, aquesta indefinició dona lloc que el biaix ideològic dels jutges siga rellevant, i que hi haja diferències notables entre unes sentències, que es titllen de conservadores, i unes altres, de progressistes. A vegades, fa l’efecte que d’una llei es pot deduir una cosa i la contrària, segons qui l’aplique o interprete.

Tercer, hi ha casos en què la mateixa llei, en el seu articulat, admet de manera expressa que situacions aparentment semblants reben tractaments distints. Això passa a causa de la gran influència que té el poder executiu en l'elaboració de les lleis, i sobretot de les normes amb valor de llei com els decrets lleis, que de manera apressada incorporen normes a l’ordenament jurídic que estan molt condicionades pels interessos conjunturals del Govern a cada moment.

Podem concloure, doncs, que per la via de l’omissió, de l’ambigüitat calculada i de la intervenció de l’executiu en la funció legislativa, la paradoxa dels “il·legalismes” legals que denunciava Foucault és una realitat.

dijous, 5 de desembre del 2024

INVENTARI



INVENTARI

 

La vida va a la seua,

però la voldríem distinta,

i tendim a considerar

que res pot contradir

els nostres propòsits més estimats

o que són motius d’una gran fe.

Per això, quan els tenim a l’abast,

ja els gaudim com a complits.

 

És tan fastigós el conflicte

entre els somnis confessats,

o les secretes cobejances,

i el que es queda a les portes,

que sovint també ens apropiem

d’allò que és una pura quimera

i no mereix l’honor

de ser tingut per viable.

 

Així és com entrem a distingir,

en el nostre inventari final

de béns i drets més preats,

entre la columna on descrivim

el que un dia vam fer nostre

només perquè podia ser,

i la que inclou tots els impossibles

que vam posseir com a reals.

dijous, 21 de novembre del 2024

DIVERTIMENT FINAL



Si un amor creara

el seu propi llenguatge,

seria tan clarivident

que diria sempre la seua

amb paraules recents,

acabades d’inventar.

 

També idearia

gestos intrigants

o misteriosos signes

que engrescarien els amants

en la sorpresa permanent

d’un joc d’amagatalls.

 

Arreu deixaria senyals

de gran originalitat,

i prest a improvisar

tot ho confiaria

a la força de la imaginació

i la sagacitat.

 

Dia a dia canviaria

la seua forma d’expressar

el que més importa,

o de comunicar sensacions

amb carasses eloqüents

o profunds sons guturals.

 

I el tindríem per generós

a l’hora de l’acabament,

en llegar-nos com a record

del seu pas pel món

un silenci tronador

de múltiples significats.

diumenge, 10 de novembre del 2024

TRUMP I LA MENTIDA

La victòria de Trump demostra que la mentida fa presidents quan s’utilitza d’una manera tan generalitzada que una part molt important de la ciutadania arriba a veure-la com una cosa normal. Els 73 milions d’electors que han votat el candidat republicà saben que és un mentider i una persona de mal perdre que va ser capaç d’instigar un intent de colp d’Estat abans que reconèixer-se com a perdedor. Així i tot, l’han votat.

La normalització de la mentida només és possible si la ciutadania accepta que l’enganyen, i això és el que resulta més preocupant des del punt de vista democràtic. Va haver-hi un temps en què la mentida era penalitzada per l’electorat i ara això no passa. La mentida ha esdevingut una eina més al servei del candidat guanyador, i els seus votants aplaudeixen aquesta manera d’actuar.

El que s’ha posat de manifest és que, en uns temps tan convulsos com els actuals, en què s’aveïnen canvis a tots els nivells que generen incertesa i por de cara al futur, la ciutadania se sent vulnerable i així és molt fàcil desinformar-la, perquè és ella mateixa la que renuncia a la veritat a canvi d’un impostor que els diga el que volen sentir, tot i que estiga totalment desconnectat de la realitat. La salvació la veuen “falsament” en la mentida, no “francament” en la veritat.

És sabut que la veritat sempre tira pel dret, i que el triomf de la mentida no sols ajorna la solució dels problemes i l’adopció de les mesures necessàries perquè no es facen més grossos, sinó que els agreuja de manera molt preocupant.

Davant aquesta situació, i a la vista de l’èxit que ha tingut Trump, sent temor que alguns altres partits tindran la temptació de seguir les seues passes i començaran a utilitzar o intensificaran l'ús de la mentida per a accedir al poder o mantindre'l. Quan va guanyar la primera vegada, el món ja va notar aquest canvi, i crec que ara es presenta una ocasió lamentablement propícia perquè la manipulació, la desinformació i la mentida es generalitzen encara més.

diumenge, 3 de novembre del 2024

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DANA

 


En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres decisions dirigint-les en la direcció equivocada.

Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut en la seua execució.

Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa, bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.

En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat, estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.

Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema, pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.

Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia, però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.

divendres, 11 d’octubre del 2024

"LA CAJA DEL DIABLO", CANÇÓ DE LOS PLANETAS


Em sembla molt interessant la lletra i la música d'esta cançó del grup granadí Los Planetas. Reconec que no soc un seguidor d'este grup, però algunes de les seues cançons em semblen de gran qualitat, i això sempre és de celebrar. Recentment, el cineasta Iñaki Lacuesta ha dirigit la pel·lícula "Segundo premio", dedicada al grup. Hi ha un moment màgic en què sona este tema, i per a mi va ser tot un descobriment perquè la lletra resulta intrigant i la música reforça molt la sensació que està a punt de passar alguna cosa greu. Hi ha, per tant, misteri en esta cançó, i això fa que tinga molta força.

LA CAJA DEL DIABLO

Siempre pienso que me han engañado

Que algo tan pequeño no puede afectar así al cerebro
Pero ahora sientoUna sensación intensaEntre los oídosY a partir de ahora todo es distintoEncerré al diablo en esta cajaY me he dormido
Cuando me despiertoLa veo sentada sonriendo sobre mi camaMira dulcementeY me besa, y me abraza
Pronto siento que algo me está robando el almaCon esfuerzo consigoSeparar sus labios de los míosLogro separarme escupiendo sangreEl roce de su piel quema mi carneMira desde la camaInocente y asustadaLa piel brillando casi con escamasY descubro un brillo endemoniado en su miradaVeo claramente en ella el rostro de mi hermana
Vuelvo hacia la caja y sientoUn escalofrío al verla destapadaCuando vuelvo la miradaNo está ella, ya no hay nadaSolo hay una risa que me hiela el almaAlgo muy difícil de explicar con palabras
Compositors: Juan Ramón Rodríguez Cervilla / Florentino Muñoz Lozano

diumenge, 29 de setembre del 2024

CARN I ÀNIMA

 


CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell que es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte i sempre

troben a faltar alguna cosa

o senzillament els desencanta

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils, i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’encomana a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i quan mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.


dissabte, 14 de setembre del 2024

L'OFICI DEL POETA

Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.

No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en el meu subconscient els versos que escric.

En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens trobem davant de l’efecte poètic.

M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio del poeta”, perquè hi descriu de manera senzilla i precisa que té d’essencial la poesia:

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

Per la meua banda, he escrit últimament alguns poemes que parlen del que significa la poesia per a mi.

Ací en teniu un:

FASCINACIÓ

 

Mirem amb afany el que s'alça

davant nostre, a la vista del món,

i esforçadament tractem de descobrir

el que hi ha darrere seu,

però mai ho aconseguim per complet.

Resulta molt fàcil extraviar-nos

en el propòsit d'avançar

pel laberint ocult on la vida

alena amb desbordant intensitat.

 

Tenim cinc sentits i així aprenem

que la gentilesa existeix

i és divina la imperfecció,

que la natura imita l'art

i sempre s’expressa per conjectures,

allunyant amb els seus dubtes

el que sembla a l’abast.

I no en tenim prou

amb les nostres percepcions.

 

Necessitem crear

allí on el saber claudica.

El que es veu i se sent,

i el que s’olora, tasta i toca,

és tan real com allò

que secretament tempta

la nostra capacitat de fascinació

perquè imaginem la seua veritat

quan escrivim els versos.