Total de visualitzacions de pàgina:
diumenge, 29 de desembre del 2024
"EL PUJOL DE LA FALGUERA", DE DYLAN THOMAS
diumenge, 15 de desembre del 2024
FOUCAULT I ELS "IL·LEGALISMES" LEGALS
Segons Foucault, tot dispositiu legislatiu
contempla uns espais reservats en els quals la llei pot ser infringida, uns
altres en els quals pot ser ignorada i finalment, uns altres més en els quals
les infraccions poden ser castigades. És a dir, per a aquest pensador francés, la
llei no traça una línia divisòria clara entre el que és legal i el que és
il·legal, ja que hi ha uns “il·legalismes” que permet, tolera o inventa com a privilegis de
classe, i uns altres “il·legalismes” que prohibeix, aïlla i defineix com a mitjà
de dominació. I això passa perquè les lleis estan fetes per uns i s'imposen als
altres.
No anava errat el filòsof, si tenim en
compte el nombre desmesurat de normes que s’aproven i la discrecionalitat amb
què s’apliquen i interpreten.
Des d’un punt de vista lògic, es podria pensar
que la hipertròfia normativa limita la llibertat de decidir dels poders públics,
ja que cada vegada queden menys parcel·les lliures de regulació. Però no és
això el que passa, les coses em sembla que ocorren d’una altra manera ben
distinta, i així ens trobem que davant d’una proliferació normativa sense
precedents en molts sectors de la activitat pública, la discrecionalitat és
cada vegada més gran i també la inseguretat jurídica.
Aquest fenomen necessita de moltes
explicacions, donada la seua complexitat. A continuació exposaré algunes de les
que em semblen més versemblants:
Primer, cal referir la següent paradoxa:
moltes de les lleis que s’aproven per a regular una determinada matèria no es
marquen com a objectiu fonamental limitar el poder. Prou sovint obliden aquest
propòsit i deixen, de manera deliberada, la porta oberta a la interpretació en
temes de gran transcendència. Per tant, el legislador dona al poder executiu, d’entrada,
i al poder judicial, en cas de conflicte, una carta en blanc a l’hora d’aplicar
i interpretar la llei.
Segon, no s’ha d'oblidar que la tècnica
legislativa és a vegades molt ambigua, d’una manera deliberada, per tal de deixar
les portes obertes a l’Administració perquè puga estrényer o afluixar segons
considere oportú. I no cal dir que el poder disposa de molts mecanismes per a
aconseguir que s’interpreten les normes d’acord amb els seus interessos, a
banda de la possibilitat que té de manipular la llei a través del reglament. En
l’àmbit judicial, aquesta indefinició dona lloc que el biaix ideològic dels
jutges siga rellevant, i que hi haja diferències notables entre unes
sentències, que es titllen de conservadores, i unes altres, de progressistes. A
vegades, fa l’efecte que d’una llei es pot deduir una cosa i la contrària,
segons qui l’aplique o interprete.
Tercer, hi ha casos en què la mateixa
llei, en el seu articulat, admet de manera expressa que situacions aparentment
semblants reben tractaments distints. Això passa a causa de la gran influència
que té el poder executiu en l'elaboració de les lleis, i sobretot de les
normes amb valor de llei com els decrets lleis, que de manera apressada
incorporen normes a l’ordenament jurídic que estan molt condicionades pels
interessos conjunturals del Govern a cada moment.
Podem concloure, doncs, que per la via de
l’omissió, de l’ambigüitat calculada i de la intervenció de l’executiu en la
funció legislativa, la paradoxa dels “il·legalismes” legals que denunciava
Foucault és una realitat.
dijous, 5 de desembre del 2024
INVENTARI
INVENTARI
La vida va a la seua,
però la voldríem distinta,
i tendim a considerar
que res pot contradir
els nostres propòsits més estimats
o que són motius d’una gran fe.
Per això, quan els tenim a l’abast,
ja els gaudim com a complits.
És tan fastigós el conflicte
entre els somnis confessats,
o les secretes cobejances,
i el que es queda a les portes,
que sovint també ens apropiem
d’allò que és una pura quimera
i no mereix l’honor
de ser tingut per viable.
Així és com entrem a distingir,
en el nostre inventari final
de béns i drets més preats,
entre la columna on descrivim
el que un dia vam fer nostre
només perquè podia ser,
i la que inclou tots els impossibles
que vam posseir com a reals.
dijous, 21 de novembre del 2024
DIVERTIMENT FINAL
Si un
amor creara
el seu
propi llenguatge,
seria tan
clarivident
que diria
sempre la seua
amb
paraules recents,
acabades
d’inventar.
També
idearia
gestos
intrigants
o
misteriosos signes
que
engrescarien els amants
en la
sorpresa permanent
d’un joc
d’amagatalls.
Arreu
deixaria senyals
de gran
originalitat,
i prest a
improvisar
tot ho
confiaria
a la
força de la imaginació
i la
sagacitat.
Dia a dia
canviaria
la seua
forma d’expressar
el que
més importa,
o de
comunicar sensacions
amb
carasses eloqüents
o
profunds sons guturals.
I el
tindríem per generós
a l’hora
de l’acabament,
en
llegar-nos com a record
del seu
pas pel món
un
silenci tronador
de
múltiples significats.
diumenge, 10 de novembre del 2024
TRUMP I LA MENTIDA
La victòria de Trump demostra que la mentida fa presidents quan s’utilitza
d’una manera tan generalitzada que una part molt important de la ciutadania
arriba a veure-la com una cosa normal. Els 73 milions d’electors que han votat
el candidat republicà saben que és un mentider i una persona de mal perdre que
va ser capaç d’instigar un intent de colp d’Estat abans que reconèixer-se com a
perdedor. Així i tot, l’han votat.
La normalització de la mentida només és possible si la ciutadania accepta
que l’enganyen, i això és el que resulta més preocupant des del punt de vista
democràtic. Va haver-hi un temps en què la mentida era penalitzada per l’electorat
i ara això no passa. La mentida ha esdevingut una eina més al servei del
candidat guanyador, i els seus votants aplaudeixen aquesta manera d’actuar.
El que s’ha posat de manifest és que, en uns temps tan convulsos com els
actuals, en què s’aveïnen canvis a tots els nivells que generen incertesa i por
de cara al futur, la ciutadania se sent vulnerable i així és molt fàcil
desinformar-la, perquè és ella mateixa la que renuncia a la veritat a canvi d’un
impostor que els diga el que volen sentir, tot i que estiga totalment
desconnectat de la realitat. La salvació la veuen “falsament” en la mentida, no
“francament” en la veritat.
És sabut que la veritat sempre tira pel dret, i que el triomf de la mentida
no sols ajorna la solució dels problemes i l’adopció de les mesures necessàries
perquè no es facen més grossos, sinó que els agreuja de manera molt preocupant.
Davant aquesta situació, i a la vista de l’èxit que ha tingut Trump, sent
temor que alguns altres partits tindran la temptació de seguir les seues passes
i començaran a utilitzar o intensificaran l'ús de la mentida per a accedir al poder o mantindre'l. Quan va guanyar la primera vegada, el món ja va notar aquest
canvi, i crec que ara es presenta una ocasió lamentablement propícia perquè la manipulació, la
desinformació i la mentida es generalitzen encara més.
diumenge, 3 de novembre del 2024
UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DANA
En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor
mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un
tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la
realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç
d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir
l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar
els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees
alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres
decisions dirigint-les en la direcció equivocada.
Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser
objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les
circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en
compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut
en la seua execució.
Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional
no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar
la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa,
bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.
En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua
competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits
accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén
afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la
impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc
amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat,
estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.
Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al
polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot
resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema,
pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a
decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris
interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.
Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia, però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.
divendres, 11 d’octubre del 2024
"LA CAJA DEL DIABLO", CANÇÓ DE LOS PLANETAS
LA CAJA DEL DIABLO
Siempre pienso que me han engañado
Una sensación intensa
Entre los oídos
Y a partir de ahora todo es distinto
Encerré al diablo en esta caja
Y me he dormido
La veo sentada sonriendo sobre mi cama
Mira dulcemente
Y me besa, y me abraza
Con esfuerzo consigo
Separar sus labios de los míos
Logro separarme escupiendo sangre
El roce de su piel quema mi carne
Mira desde la cama
Inocente y asustada
La piel brillando casi con escamas
Y descubro un brillo endemoniado en su mirada
Veo claramente en ella el rostro de mi hermana
Un escalofrío al verla destapada
Cuando vuelvo la mirada
No está ella, ya no hay nada
Solo hay una risa que me hiela el alma
Algo muy difícil de explicar con palabras
diumenge, 29 de setembre del 2024
CARN I ÀNIMA
CARN I ÀNIMA
La carn vol carn, l’arma son semblant cerca
Ausiàs March
Amor ens
va explicar, per boca
d’aquell
que es deia Ausiàs March,
com la
carn i l’ànima s’engendren
de
semblants, i així vam saber,
gràcies
al vol rasant de la poesia,
que cos i
esperit mal s’avenen,
i quan
viatgen junts es contradiuen,
i quan
marxen a soles no es fan cas.
L’amor
carnal vol que els amants
visquen
esperant-se l’un a l’altre,
però la
passió que els esperona
és de
compliment imperfecte i sempre
troben a
faltar alguna cosa
o
senzillament els desencanta
que,
després de jaure, els dos cossos
se
separen i no puguen ser-ne un.
L’amor espiritual
sol procurar
uns
plaers més subtils, i és l’ànima
dels
amants la que s’esplaia
en les atencions
que entre si es professen.
Amb tot, a
vegades no resulta grat
bescanviar
la carnalitat
per la
puresa d’una devoció
que
s’encomana a la immortalitat.
Quan l’amor
carnal s’amera d’ànima,
sovint
aquesta nega allò que el desig
reclama
amb mundana impaciència.
Malgrat tal
conflicte, cos i esperit
poden més
plegats que no per separat
perquè estimen
la carn i el seu record,
i quan
mor un amant, l’altre amant creu
que en el
no-res pot haver-hi espera.
dissabte, 14 de setembre del 2024
L'OFICI DEL POETA
Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de
vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.
No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan
complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies
de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim
els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com
acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen
idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que
arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment
d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder
creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense
que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en
el meu subconscient els versos que escric.
En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també
perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus
respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix
que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens
trobem davant de l’efecte poètic.
M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio
del poeta”, perquè hi descriu de manera senzilla i precisa que té d’essencial
la poesia:
Contemplar
las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.
Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.
La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.
Per la meua banda, he escrit últimament alguns poemes que
parlen del que significa la poesia per a mi.
Ací en teniu un:
FASCINACIÓ
Mirem amb
afany el que s'alça
davant
nostre, a la vista del món,
i esforçadament tractem de descobrir
el que hi ha darrere seu,
però mai
ho aconseguim per complet.
Resulta
molt fàcil extraviar-nos
en el
propòsit d'avançar
pel
laberint ocult on la vida
alena amb desbordant intensitat.
Tenim
cinc sentits i així aprenem
que la gentilesa
existeix
i és
divina la imperfecció,
que la
natura imita l'art
i sempre
s’expressa per conjectures,
allunyant amb els seus dubtes
el que
sembla a l’abast.
I no
en tenim prou
amb les
nostres percepcions.
Necessitem
crear
allí on
el saber claudica.
El que es
veu i se sent,
i el que
s’olora, tasta i toca,
és tan
real com allò
que
secretament tempta
la nostra
capacitat de fascinació
perquè
imaginem la seua veritat
quan
escrivim els versos.