Traduït
amb la col·laboració de la meua
filla
Natàlia.
Quan jo era jove i afable sota les branques de les pomeres,
entorn de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,
i la nit damunt la canyada d'estreles,
el temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt àlgid dels seus ulls,
i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,
en llocs on va haver-hi un temps que vaig posseir arbres i fulles,
amb un rastre de margarides i ordi
i de fruites caigudes formant rius de llum.
I com que era verd i confiat, famós entre els graners
que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua
llar
al sol que només és jove una vegada,
el temps em deixava jugar i ser
d’or gràcies als seus favors,
i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles
cantaven al sentir el meu corn, les raboses udolaven clara i fredament en els pujols,
i el diumenge repicava calmós
en els cudols dels sagrats rierols.
Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps
de fenc tan alts com la casa, el colorit
de les ximeneres,
en un joc preciós d’aire i
aigua
i foc verd com l’herba.
I de nit, sota les diminutes estreles,
quan me n’anava a dormir, les òbiles ocultaven la granja,
i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les
aus nocturnes
voletejant pels pallers, i els cavalls
llançaven centellejos en la foscor.
I després tot despertava, i la granja, com un rodamon
blanc de rosada, tornava, amb el gall a la seua esquena: tot era
resplendent, adàmic i pur,
i en el cel congregat de nou
el sol creixia més redó aquell dia.
Així degué ser quan va nàixer, senzilla, la llum
per a ser filada per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents
del verd estable ple de renills
cap a camps de lloança.
I venerat entre raboses i faisans al costat de la casa alegre,
sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,
al sol tantes voltes nascut,
apurava els dies sense cura,
s’esvalotaven els meus anhels entre els
fencs alts de la casa
i res m’importava llavors, en el meu trànsit celeste, que el temps concedisca
en el seu gir harmoniós tan poques cançons matinals,
abans que els infants verds i daurats
el seguisquen ja fora de la gràcia.
Res m’importava, en els dies blancs com corders, pensar que el temps em
portaria
dalt les golfes on s'arrepleguen les oronelles a l'ombra de la meua mà,
sota la lluna que sempre
s’alça,
ni que cavalcant cap al son
el sentiria esmunyir-se en les terres altes
i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.
Ah, quan jo era jove i afable, en la bondat dels seus favors,
el temps em tenia verd i moribund,
encara que, en les meus cadenes, cantara
com el mar.
