"EL PUJOL DE LA FALGUERA", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua

filla Natàlia.

Quan jo era jove i afable sota les branques de les pomeres,

entorn de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,

i la nit damunt la canyada d'estreles,

el temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt àlgid dels seus ulls,

i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,

en llocs on va haver-hi un temps que vaig posseir arbres i fulles,

amb un rastre de margarides i ordi

i de fruites caigudes formant rius de llum.

I com que era verd i confiat, famós entre els graners

que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar

al sol que només és jove una vegada,

el temps em deixava jugar i ser

d’or gràcies als seus favors,

i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles

cantaven al sentir el meu corn, les raboses udolaven clara i fredament en els pujols,

i el diumenge repicava calmós

en els cudols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps

de fenc tan alts com la casa, el colorit de les ximeneres,

en un joc preciós d’aire i aigua

i foc verd com l’herba.

I de nit, sota les diminutes estreles,

quan me n’anava a dormir, les òbiles ocultaven la granja,

i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes

voletejant pels pallers, i els cavalls

llançaven centellejos en la foscor.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamon

blanc de rosada, tornava, amb el gall a la seua esquena: tot era

resplendent, adàmic i pur,

i en el cel congregat de nou

el sol creixia més redó aquell dia.

Així degué ser quan va nàixer, senzilla, la llum

per a ser filada per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents

del verd estable ple de renills

cap a camps de lloança.

I venerat entre raboses i faisans al costat de la casa alegre,

sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,

al sol tantes voltes nascut,

apurava els dies sense cura,

s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa

i res m’importava llavors, en el meu trànsit celeste, que el temps concedisca

en el seu gir harmoniós tan poques cançons matinals,

abans que els infants verds i daurats

el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res m’importava, en els dies blancs com corders, pensar que el temps em portaria

dalt les golfes on s'arrepleguen les oronelles a l'ombra de la meua mà,

sota la lluna que sempre s’alça,

ni que cavalcant cap al son

el sentiria esmunyir-se en les terres altes

i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.

Ah, quan jo era jove i afable, en la bondat dels seus favors,

el temps em tenia verd i moribund,

encara que, en les meus cadenes, cantara com el mar.

FOUCAULT I ELS "IL·LEGALISMES" LEGALS

Segons Foucault, tot dispositiu legislatiu contempla uns espais reservats en els quals la llei pot ser infringida, uns altres en els quals pot ser ignorada i finalment, uns altres més en els quals les infraccions poden ser castigades. És a dir, per a aquest pensador francés, la llei no traça una línia divisòria clara entre el que és legal i el que és il·legal, ja que hi ha uns “il·legalismes” que  permet, tolera o inventa com a privilegis de classe, i uns altres “il·legalismes” que prohibeix, aïlla i defineix com a mitjà de dominació. I això passa perquè les lleis estan fetes per uns i s'imposen als altres.

No anava errat el filòsof, si tenim en compte el nombre desmesurat de normes que s’aproven i la discrecionalitat amb què s’apliquen i interpreten.

Des d’un punt de vista lògic, es podria pensar que la hipertròfia normativa limita la llibertat de decidir dels poders públics, ja que cada vegada queden menys parcel·les lliures de regulació. Però no és això el que passa, les coses em sembla que ocorren d’una altra manera ben distinta, i així ens trobem que davant d’una proliferació normativa sense precedents en molts sectors de la activitat pública, la discrecionalitat és cada vegada més gran i també la inseguretat jurídica.

Aquest fenomen necessita de moltes explicacions, donada la seua complexitat. A continuació exposaré algunes de les que em semblen més versemblants:

Primer, cal referir la següent paradoxa: moltes de les lleis que s’aproven per a regular una determinada matèria no es marquen com a objectiu fonamental limitar el poder. Prou sovint obliden aquest propòsit i deixen, de manera deliberada, la porta oberta a la interpretació en temes de gran transcendència. Per tant, el legislador dona al poder executiu, d’entrada, i al poder judicial, en cas de conflicte, una carta en blanc a l’hora d’aplicar i interpretar la llei.

Segon, no s’ha d'oblidar que la tècnica legislativa és a vegades molt ambigua, d’una manera deliberada, per tal de deixar les portes obertes a l’Administració perquè puga estrényer o afluixar segons considere oportú. I no cal dir que el poder disposa de molts mecanismes per a aconseguir que s’interpreten les normes d’acord amb els seus interessos, a banda de la possibilitat que té de manipular la llei a través del reglament. En l’àmbit judicial, aquesta indefinició dona lloc que el biaix ideològic dels jutges siga rellevant, i que hi haja diferències notables entre unes sentències, que es titllen de conservadores, i unes altres, de progressistes. A vegades, fa l’efecte que d’una llei es pot deduir una cosa i la contrària, segons qui l’aplique o interprete.

Tercer, hi ha casos en què la mateixa llei, en el seu articulat, admet de manera expressa que situacions aparentment semblants reben tractaments distints. Això passa a causa de la gran influència que té el poder executiu en l'elaboració de les lleis, i sobretot de les normes amb valor de llei com els decrets lleis, que de manera apressada incorporen normes a l’ordenament jurídic que estan molt condicionades pels interessos conjunturals del Govern a cada moment.

Podem concloure, doncs, que per la via de l’omissió, de l’ambigüitat calculada i de la intervenció de l’executiu en la funció legislativa, la paradoxa dels “il·legalismes” legals que denunciava Foucault és una realitat.

TRUMP I LA MENTIDA

La victòria de Trump demostra que la mentida fa presidents quan s’utilitza d’una manera tan generalitzada que una part molt important de la ciutadania arriba a veure-la com una cosa normal. Els 73 milions d’electors que han votat el candidat republicà saben que és un mentider i una persona de mal perdre que va ser capaç d’instigar un intent de colp d’Estat abans que reconèixer-se com a perdedor. Així i tot, l’han votat.

La normalització de la mentida només és possible si la ciutadania accepta que l’enganyen, i això és el que resulta més preocupant des del punt de vista democràtic. Va haver-hi un temps en què la mentida era penalitzada per l’electorat i ara això no passa. La mentida ha esdevingut una eina més al servei del candidat guanyador, i els seus votants aplaudeixen aquesta manera d’actuar.

El que s’ha posat de manifest és que, en uns temps tan convulsos com els actuals, en què s’aveïnen canvis a tots els nivells que generen incertesa i por de cara al futur, la ciutadania se sent vulnerable i així és molt fàcil desinformar-la, perquè és ella mateixa la que renuncia a la veritat a canvi d’un impostor que els diga el que volen sentir, tot i que estiga totalment desconnectat de la realitat. La salvació la veuen “falsament” en la mentida, no “francament” en la veritat.

És sabut que la veritat sempre tira pel dret, i que el triomf de la mentida no sols ajorna la solució dels problemes i l’adopció de les mesures necessàries perquè no es facen més grossos, sinó que els agreuja de manera molt preocupant.

Davant aquesta situació, i a la vista de l’èxit que ha tingut Trump, sent temor que alguns altres partits tindran la temptació de seguir les seues passes i començaran a utilitzar o intensificaran l'ús de la mentida per a accedir al poder o mantindre'l. Quan va guanyar la primera vegada, el món ja va notar aquest canvi, i crec que ara es presenta una ocasió lamentablement propícia perquè la manipulació, la desinformació i la mentida es generalitzen encara més.

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DANA

 

En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres decisions dirigint-les en la direcció equivocada.

Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut en la seua execució.

Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa, bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.

En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat, estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.

Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema, pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.

Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia, però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.

"LA CAJA DEL DIABLO", CANÇÓ DE LOS PLANETAS

Em sembla molt interessant la lletra i la música d'esta cançó del grup granadí Los Planetas. Reconec que no soc un seguidor d'este grup, però algunes de les seues cançons em semblen de gran qualitat, i això sempre és de celebrar. Recentment, el cineasta Iñaki Lacuesta ha dirigit la pel·lícula "Segundo premio", dedicada al grup. Hi ha un moment màgic en què sona este tema, i per a mi va ser tot un descobriment perquè la lletra resulta intrigant i la música reforça molt la sensació que està a punt de passar alguna cosa greu. Hi ha, per tant, misteri en esta cançó, i això fa que tinga molta força.

LA CAJA DEL DIABLO

Siempre pienso que me han engañado

Que algo tan pequeño no puede afectar así al cerebro

Pero ahora siento
Una sensación intensa
Entre los oídos
Y a partir de ahora todo es distinto
Encerré al diablo en esta caja
Y me he dormido

Cuando me despierto
La veo sentada sonriendo sobre mi cama
Mira dulcemente
Y me besa, y me abraza

Pronto siento que algo me está robando el alma
Con esfuerzo consigo
Separar sus labios de los míos
Logro separarme escupiendo sangre
El roce de su piel quema mi carne
Mira desde la cama
Inocente y asustada
La piel brillando casi con escamas
Y descubro un brillo endemoniado en su mirada
Veo claramente en ella el rostro de mi hermana

Vuelvo hacia la caja y siento
Un escalofrío al verla destapada
Cuando vuelvo la mirada
No está ella, ya no hay nada
Solo hay una risa que me hiela el alma
Algo muy difícil de explicar con palabras

Compositors: Juan Ramón Rodríguez Cervilla / Florentino Muñoz Lozano

L'OFICI DEL POETA

Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.

No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en el meu subconscient els versos que escric.

En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens trobem davant de l’efecte poètic.

M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio del poeta”, perquè hi descriu de manera senzilla i precisa que té d’essencial la poesia:

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan recolza sempre el seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, per damunt de tot, i encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant.

La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments excloents. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes i a totes les parts afectades pel canvi, sobre la base de la racionalitat i el bé comú, i no de la conveniència i els interessos de la part que està en situació d'imposar el seu criteri. Els canvis importants necessiten un projecte.

POESIA I VERITAT

 

Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar a ser no del que és.

La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta, forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.

El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic, que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua / la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).

He escrit últimament dos poemes que parlen de la poesia tal com jo la veig, i que adopten com a punt de partida la identificació de la poesia amb la veritat:

En “Càntics”, destaque com la poesia ha esdevingut en el món actual, que tant menysprea la veritat, una presència que es podria titllar d’estrafolària, si no fora tan dolorós reconéixer-ho. Per això, hi caracteritze el poeta com un ser solitari que monologa quan escriu els seus versos. Però la poesia segueix sent necessària, perquè la llei del més fort que tant impera hui dia es basa en la mentida, que és la gran enemiga de la poesia.

En l’altre poema, “Sense tu”, tracte la paradoxa que hi ha implícita en la creació poètica, donat que la poesia és ficció però és una ficció esclava de la veritat, que no pot ser res si no està amerada de la vida, de les velles paraules del poeta.

Ací teniu estos dos poemes:

 

CÀNTICS

Una saviesa antiga abans de trastornar-se,

la benvolguda creença, el nostre afany més gran,

és el que hem perdut i també les paraules

que ja no diuen res, que s'han tornat inútils

per a lamentar aquesta amarga desfeta.

 

A força de callar el que ningú vol sentir,

hem descobert que preferim la soledat

i cada poema ha esdevingut un monòleg,

una manera de passar el temps entonant

càntics que es resignen a quedar desoïts.

 

Desoïts, sí, fora de les ambicions humanes,

lluny de pretendre que ningú els reconega

cap finalitat primordial ni sincera.

Uns versos només, resistint en la jungla

per a sobreviure a la llei del més fort.

 

SENSE TU

Cada poema és una fugida

dels cercles que any rere any

vas recorrent amb desgana;

un extraviament de paraules

a la recerca d’un potser.

 

Uns quants versos has escrit

i ja penses que el temps

habita fora del teu cos,

en un lloc recòndit on l’amor

fa gust d'eternitat.

 

I pas a pas, vas avançant

cap a un tot enlluernador,

cap a un no-res recreat

per la força d’un misteri

que capgira la realitat.

 

I així vius, descobrint secrets

en els quals poder creure;

inventant, sempre inventant

una vida nova feta de paraules

que no poden ser sense tu.

EL DO DE L'EBRIETAT

Segons Freud, el que caracteritza una il·lusió és que deriva dels desitjos humans; per això s’acosta a les idees delirants en psiquiatria, però difereix d’aquestes en què la il·lusió no és necessàriament falsa, és a dir, irrealitzable o en contradicció amb la realitat, mentre que la idea delirant contradiu la realitat.

La il·lusió és compatible amb la realitat perquè allò que s’espera entra dins dels límits del que es pot considerar raonable o versemblant. Les il·lusions poder resultar extremes, però seran il·lusions i no idees delirants sempre que es mantinguen dins de la realitat, és a dir, que siguen realitzables, almenys, vagament.

Si allò que s’espera és possible, aleshores no podem titllar d’inconscient la persona que s’il·lusiona, ja que la veritat, com deia Aristòtil, no es troba tan sols en el que és sinó també en el que pot ser.

Em sembla meravellosa aquesta ambivalència de la veritat. Seria molt avorrit que tot fora com pensava Plató, i que tan sols entrara dins de la veritat la idea pura i la nostra aspiració a aconseguir-la. També poden entrar-hi les nostres esperances més estimades, tot i que el trellat ens impedeix ultrapassar la barrera que separa la il·lusió del deliri.

Erasme de Rotterdam va dedicar un dels seus llibres més celebrats a elogiar la follia, entre altres, “d’aquells qui, moguts per un afany de canviar les coses, cultiven noves i secretes ciències, remenant mar i terra a la casera de la quinta essència. Espentats per una esperança tan dolça com la mel, no perdonen treballs ni dispendis, inventant sempre alguna cosa nova que torne a enganyar la seua admirable ingenuïtat, i els faça agradívola la seua ficció. Fins que, una vegada gastat el seu últim cèntim, no els queda res a abocar al fogó. Segueixen, però, somiant dolços somnis, encoratjant els altres amb totes les seues forces a disfrutar de la mateixa felicitat. Quan, finalment, han perdut tota esperança, els resta encara com a gran consol aquella dita que fa: ‘En un gran repte, n’hi ha prou amb haver-ho intentat’. I aleshores es queixen de la brevetat de la vida, i la culpen que no done per a més”.

Els poetes també saben molt d’il·lusions. Així, Claudio Rodríguez cantava el do de l’ebrietat, en poemes com aquest, que considere un dels més enlluernadors que s’han escrit en qualsevol llengua:

                            I

Siempre la claridad viene del cielo;

es un don: no se halla entre las cosas

sino por encima, y las ocupa

haciendo de ello vida y labor propias.

Así amanece el día; así la noche

cierra el gran aposento de sus sombras.

Y esto es un don. ¿Quién hace menos creados

cada vez a los seres? ¿Qué alta bóveda

los contiene en su amor? ¡Si ya nos llega

y es pronto aún, ya llega a la redonda

a la manera de los vuelos tuyos

y se cierne, y se aleja y, aún remonta,

nada hay tan claro como sus impulsos!

Oh, claridad sedienta de una forma,

de una materia para deslumbrarla

quemándose a sí misma al cumplir su obra.

Como yo, como todo lo que espera.

Si tú la luz te la has llevado toda,

¿cómo voy a esperar nada del alba?

Y, sin embargo -esto es un don-, mi boca

espera, y mi alma espera, y tú me esperas,

ebria persecución, claridad sola

mortal como el abrazo de las hoces,

pero abrazo hasta el fin que nunca afloja.

"LA FRÀGIL MEMÒRIA", DE JOSEP LOZANO

Josep Lozano ha publicat la seua última novel·la: "La fràgil memòria", Editorial Afers, i després d'haver disfrutat llegint-la vull dedicar una entrada a comentar els aspectes de l'obra que m'han semblat més destacables.

De primer, començaré amb una obvietat, dient que “La fràgil memòria” és una obra de Josep Lozano, és a dir, del millor prosista valencià contemporani. Fa goig llegir com s’expressen les dues protagonistes, cadascuna segons la seua respectiva experiència vital i el seu distint nivell cultural i social, i fent valdre sempre una llengua viva, rica i popular alhora, amerada d’humanitat. No es pot escriure una bona novel·la sense una prosa exigent, i la de Lozano és impagable. Cada paràgraf està treballat amb delicadesa, però el resultat no és una escriptura forçada sinó totalment natural, i això només poden aconseguir-ho els qui saben molt de lletra, no sols perquè l’han estudiada sinó també perquè han parat esment, de manera molt acurada, en com parla la gent del seu poble i del seu país. És clar que hui dia el mercat imposa altres preferències i el que més abunda és la literatura de “la rapidesa”, que siga fàcil d’engolir i no es perda per les rames, però això no és pròpiament literatura sinó passar el temps llegint, que també té coses positives, però és una altra cosa. Per a mi, l’acte d’escriure és essencialment un acte “creador”, és a dir, com un miracle que transforma la realitat “real” en una realitat “inventada”. I els bons escriptors saben fer que eixa nova realitat, que és ficció, ens faça comprendre millor el món en què vivim.

Eixa tasca transformadora de l’escriptor, quan es tracta de narrativa històrica, resulta especialment delicada. El pur fet de contextualitzar a partir de fets reals una obra de ficció, ja planteja problemes de versemblança addicionals als que suscita una novel·la que no parteix d’eixos condicionants. En una novel·la històrica la suspensió de judici que es demana al lector és superior, ja que difícilment podem saber com parlaven i sentien les persones que van protagonitzar els fets històrics que s’estan narrant. I sempre podem dubtar que un fets passats foren com els descriu l’autor. Per això, jo crec que les millors novel·les històriques són aquelles que ens alliberen de la càrrega de sospesar en cada moment si això va poder passar així o d’una altra manera, i posen l’accent fora de l’anècdota històrica per a confegir un text que transcendisca eixa realitat. I jo crec que en “La fràgil memòria” té lloc una transformació d’este tipus gràcies a la importància que hi té la manera de parlar de les protagonistes. El que valorem en elles és la seua sinceritat i la seua capacitat de fer servir les paraules d’una manera extraordinàriament expressiva per a parlar-nos de la seua vida. Davant d’eixa sinceritat, el lector es lliura sense reserves al que li conten Llíber i Regina, perquè eixa és la veritat que l’escriptor els vol contar. La història general queda en un segon lloc, i passa a un primer plànol la història particular de les protagonistes.

Complementàriament al que acabe de destacar, vull fer una altra consideració que em sembla important. Per a mi, les millors novel·les són aquelles que diuen molt bé el que volen dir, però que al mateix temps ens fan pressentir l’existència d’un rerefons, que no s’hi anomena, però que està present en tota la narració i com una ombra omnímoda acompanya les paraules i les accions dels seus personatges. Sobre este assumpte, he de dir que en “La fràgil memòria”, des del començament de la seua lectura, he intuït en tot moment la presència perversa del mal amenaçant la vida de les protagonistes, que al llarg dels seus monòlegs ens conten les seues peripècies vitals davant de tan paorosa presència. Per això, em sembla que esta novel·la ens regala l’emoció de contar-nos una doble història de supervivència, cadascuna amb les seues circumstàncies, que culmina amb eixa abraçada final entre les dues dones protagonistes, que no deixa de ser una victòria de la vida sobre el mal. I dic la vida i no el bé, perquè la narració no planteja eixe conflicte. Llíber i Regina són la vida, no arquetips del bé i del mal. La lluita acarnissada que es planteja en la novel·la com a tema no és la lluita dels bons contra els malbons, sinó com dues persones, que són dones de diversa classe social i molt allunyades idees polítiques i religioses, lluiten per la vida en unes circumstàncies terribles per a qualsevol ésser humà (la postguerra espanyola). Es podrà simpatitzar més o menys amb una o l’altra persona, i es podran compartir unes o altres idees, però el tema de la literatura no és convèncer ningú que pense d’una manera o d’una altra, sinó fer servir les paraules per a mostrar-nos, d’una manera descarnada, enllà de l’aparença i de les simplificacions, un tros de vida amb tota la seua complexitat. I “La fràgil memòria” és un exemple excel·lent d’això.

DOMÈNEC CANET, POETA

El passat 5 d'abril va morir el gran poeta carcaixentí Domènec Canet, i vull dedicar esta entrada als seus versos. Com va destacar el crític literari Dominic Keown, en un estudi publicat l’any 1991, que va dedicar a la seua poesia primerenca, el nostre autor és “un del representants més destacats de la lírica catalana que més entronca amb les línies generals de la poesia contemporània europea”. I és que les especulacions existencials i temporals “recorden una preocupació artística més amplament occidental que va des de la postguerra fins als nostres dies”.

La seua poesia s’incardina en els corrents existencialistes i de literatura de l’absurd que tanta importància tenien a l’Europa on el poeta va viure durant els anys seixanta del segle passat. Les seues influències, segons ell mateix va declarar, eren, en primer lloc, Tzara i Prévert, però també Rimbaud, Blas de Otero, Beckett, Pere Quart, etc. Una poesia irracionalista que no realista, com erròniament la va qualificar Amadeu Fabregat en l’antologia de l’any 1974 “Carn fresca”. Recorde que Domènec es lamentava d’esta classificació, que considerava una traïció al seu ideal artístic. Els crítics, de vegades, s’empenyen a encapsular els autors fixant-se en trets parcials que, com és el cas, no reflecteixen la complexitat i significació de la seua obra. Com diu Josep Antoni Fluixà, ser titllat de realista, en els anys setanta del segle passat, significava que “Domènec Canet no pertanyia al grup dels poetes que conreaven una poesia moderna i actual, sinó que, pel contrari, s’adheria a la d’aquells que encara s’entestaven en aplicar als seus textos unes fórmules que eren ja en desús i que, amb la seua simplicitat expressiva, empobrien la riquesa lèxica de la llengua literària”.

Per sort, comptem amb els quatre poemaris que ens ha deixat Domènec, per a posar en el lloc estilístic avançat que mereix un poeta que va defugir el localisme des del primer moment i que va construir una obra poètica que desassossega profundament el lector, barrejant la irracionalitat amb un llenguatge planer, de vegades prosaic, que és la seua manera de mostrar-nos una humanitat perduda en el seu laberint.

Tot seguit transcriuré un poema de cadascun dels poemaris que ens ha deixat Domènec Canet, perquè en feu un tast de la seua poesia, de l’emoció dels seus poemes existencials:

“Amb cansera, amb desengany”, poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1969, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 3

Quan són les vuit i cinquanta-dos

de la tarda,

que fan les vint hores i cinquanta-dos minuts del dia

solar mitjà

d’un dia de maig

–calendari gregorià corresponent encara

al primer equinocci de l’any–;

pense que de les paraules

lluna-moon-Mond,

el meu mot –és a dir “lluna”–

sembla més a cosa blanca i molla de dalt el cel,

però Mond

fa que siga més rodona i dura.

 

(Krieg

diu molt més que “guerra”

i parla de destrucció.)

 

On hi ha més equivalència és en rosa-Rose

–flor producte d’un arbust

de la família de les rosàcies,

de colors i formes prou diferents–.

 

Tot això, potser, ho dic

perquè la tristor vol entrar per la meua

finestra oberta

i beure’s el meu té.

–Avui no han vingut els amics

ni he rebut una paraula d’amor,

i tinc el llit buit

i dec dormir tot sol.

 

Jo crec que hauria de dir:

que avui el temps és com sempre,

o més bé:

que crec que hi ha massa núvols per al temps que som.

 

–Ja no em resta més tabac a la pipa,

quan sóc,

si les coses ixen bé,

a meitat de la meua vida–.

 

(En aquestes hores de la tarda

voldria dir-li a una dona que l’estime

i li besaria els llavis.)

 

Potser perquè avui estic cansat.

 

“Des del meu exili voluntari”, poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1970, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 5 de la segona part

 

Aquesta nit

he trepitjat el foc

i he desfet la boira

que en ramells de glaç penjava dels meus dits.

I quan ja pensava veure la llum,

he trobat novament el fredat del bosc.

He trepitjat el foc

i he volgut travessar la cadena de mots

que ens allunyen de cada veritat.

 

¿Per què ens és tan fàcil de parlar,

asseguts amb un cigarret i un got de cervesa

a la mà, d’aquella llunyana guerra

d’aquell país,

d’aquella fam d’aquell país,

d’aquells morts sense raó d’aquell país?

I la indignació ens puja als ulls.

 

Però seguim asseguts, amb el nostre cigarret

que va passant, i amb la nostra cervesa.

I fins i tot, potser, ens anirem a fer l’amor

tots dos,

oblidant tota aquella història de mots

tan llunyans.

 

Saps tu? Aquesta nit, quan dormies al meu costat,

tranquil·la,

jo trepitjava foc,

i agafava el foc amb les mans perquè la boira

glaçada dels dits es desfés.

 

I no he dormit.

He vist el fredat fosc d’altres dies

quan només la solitud m’acompanyava.

 

I avui he tingut por.

 

“Tricicle per a bestioles”, poemari finalista del Premi Ausiàs March de 1983, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 3 de la primera part

 

d’on es tractarà del punt

del cinisme hedonisme escepticisme

i d’altres sàvies doctrines

 

per a que no se m’oblide

diré el primer de tot el punt

 

el punt és com una taca petita

que es troba entre lletres

serveix per separar no ofegar-se parlant

i etcètera etcètera

voldria escriure un exemple significatiu

però en aquest moment no n’he trobat

 

“als deserts de l’Oest

lluny dels raigs ardents del sol

al silenci creador de les aigües

jo dormia tranquil jo

Quetzalcoatl”

 

és llàstima que en aquest exemple

antic

no n’haja trobat de punt

i

però l’hedonisme serveix per viure millor encara

del que visc

i l’escepticisme per creure menys del que crec

i el cinisme per anar rient-me

de tot l’absurd

que vaig vegent

tan sols que totes aquestes doctrines serveixen

per fer un sostingut-filosòfic-pragmàtic-dialèctic

de tot un sistema de fanatismes

 

(quan hauré mort vull que fiqueu a la caixa

dos botelles de whisky autèntic escocés

que deixaré pagat

–i ja estalvie des d’ara

car hom no sap mai

i el viatge por ser llarg

o tanmateix que no hi haja

una mala taverna per beure

o que fins i tot amb això de la devaluació

no em valguen els diners–)

promet solemnement si hi ha serveis de correus

escriure-vos una postal amb vistes autèntiques

en scope i colorets

d’aquest nou món

i us guardaré als amics

un setge reservat a la millor taverna de la regió

i que tinga vistes a l’exterior un cambrer dos cadires

un saxo baix un somni de camins trencats

i per als solitaris un mot d’amor

 

en unes carrutxes em duré l’equipatge

una flor blava i un peix volador

les espardenyes de cànem algun llibre de Hegel o Marx

per implantar les noves doctrines del món millor al fi

de la història

i també el mein Kampf en edició original-censurada-revisada-

per-l’autor

i així quan jo no hi siga més

deixe la tasca del meu judici

al tribunal-pur-permanent-inflexible-veritable-clar

de la història

que pot fins condemnar-me a ser exclòs a perpetuïtat

de tots els llibres incloent el de naixements

per a vergonya-oprobi de noves generacions

 

i ara us deixe l’adreça d’allà on viuré

uns dies després de mort

–ja us he dit que no sé si hi haurà

serveis postals–

 

Carrer de la ximenera torta mil-noucents-i-trenta-sis.

“Blanca doble i altres cançons”, El Petit Editor, 2014:

passeig

 

la pluja

deixa caure una goteta als vidres

de la meua finestra

perquè em distraga un poc

i de pas

envie a un arbre

perquè em compre el pa

i el gotet de vi

a la tenda del cantó

 

pel carrer un home em demana foc

–fume fume també vosté!

sap jo sóc molt desgraciat done’m foc

és vostè francés?

 

li done foc i em diu adéu

 

em cauen unes fulles d’arbre al cap

i mire el cel

fa ara bon temps i no fa fred

passa un capellà i un mossèn pel meu costat

i un cotxet de morts

i una jove rossa i blanca com la neu

 

m’ature un instant

després encenc la pipa i seguisc

 

mire de nou el cel:

no se saben mai les intencions del temps!