Segons Foucault, tot dispositiu legislatiu
contempla uns espais reservats en els quals la llei pot ser infringida, uns
altres en els quals pot ser ignorada i finalment, uns altres més en els quals
les infraccions poden ser castigades. És a dir, per a aquest pensador francés, la
llei no traça una línia divisòria clara entre el que és legal i el que és
il·legal, ja que hi ha uns “il·legalismes” que permet, tolera o inventa com a privilegis de
classe, i uns altres “il·legalismes” que prohibeix, aïlla i defineix com a mitjà
de dominació. I això passa perquè les lleis estan fetes per uns i s'imposen als
altres.
No anava errat el filòsof, si tenim en
compte el nombre desmesurat de normes que s’aproven i la discrecionalitat amb
què s’apliquen i interpreten.
Des d’un punt de vista lògic, es podria pensar
que la hipertròfia normativa limita la llibertat de decidir dels poders públics,
ja que cada vegada queden menys parcel·les lliures de regulació. Però no és
això el que passa, les coses em sembla que ocorren d’una altra manera ben
distinta, i així ens trobem que davant d’una proliferació normativa sense
precedents en molts sectors de la activitat pública, la discrecionalitat és
cada vegada més gran i també la inseguretat jurídica.
Aquest fenomen necessita de moltes
explicacions, donada la seua complexitat. A continuació exposaré algunes de les
que em semblen més versemblants:
Primer, cal referir la següent paradoxa:
moltes de les lleis que s’aproven per a regular una determinada matèria no es
marquen com a objectiu fonamental limitar el poder. Prou sovint obliden aquest
propòsit i deixen, de manera deliberada, la porta oberta a la interpretació en
temes de gran transcendència. Per tant, el legislador dona al poder executiu, d’entrada,
i al poder judicial, en cas de conflicte, una carta en blanc a l’hora d’aplicar
i interpretar la llei.
Segon, no s’ha d'oblidar que la tècnica
legislativa és a vegades molt ambigua, d’una manera deliberada, per tal de deixar
les portes obertes a l’Administració perquè puga estrényer o afluixar segons
considere oportú. I no cal dir que el poder disposa de molts mecanismes per a
aconseguir que s’interpreten les normes d’acord amb els seus interessos, a
banda de la possibilitat que té de manipular la llei a través del reglament. En
l’àmbit judicial, aquesta indefinició dona lloc que el biaix ideològic dels
jutges siga rellevant, i que hi haja diferències notables entre unes
sentències, que es titllen de conservadores, i unes altres, de progressistes. A
vegades, fa l’efecte que d’una llei es pot deduir una cosa i la contrària,
segons qui l’aplique o interprete.
Tercer, hi ha casos en què la mateixa
llei, en el seu articulat, admet de manera expressa que situacions aparentment
semblants reben tractaments distints. Això passa a causa de la gran influència
que té el poder executiu en l'elaboració de les lleis, i sobretot de les
normes amb valor de llei com els decrets lleis, que de manera apressada
incorporen normes a l’ordenament jurídic que estan molt condicionades pels
interessos conjunturals del Govern a cada moment.
Podem concloure, doncs, que per la via de
l’omissió, de l’ambigüitat calculada i de la intervenció de l’executiu en la
funció legislativa, la paradoxa dels “il·legalismes” legals que denunciava
Foucault és una realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada