L’ÀNGEL QUE CALLA
Mai has
oblidat
aquell
àngel protector
que amb
un màgic frec
dels seus
llavis,
en les nits de febra
de la
teua infància,
pronunciava
el teu nom
i
mansament el desava
a la teua
oïda
perquè en
tingueres cura
i res no t’inquietara.
Tu i el
teu nom,
sota les
ales àuries
d’aquella
clara criatura
que
s’asseia a l’espona del llit
i amb la
seua presència
procurava
que la nit
no es
fera llarga,
que la
realitat no embrutara
aquell
temps primer
en què la
veritat encara espera
l’arribada
de la seua hora.
Tu i el
teu nom, ara i ací,
després
de molts anys,
farts de
somiar, certament,
però farts
també
de lluir
l’evidència
de tantes
conquestes banals.
Tu i el
teu nom, un dia qualsevol,
sols en
la cambra, sentint
la remor
d’un silenci profund,
sense
saber si és un deliri funest
o simplement l’àngel que calla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada