Total de visualitzacions de pàgina:
diumenge, 31 de juliol del 2022
PARELLES
dijous, 21 de juliol del 2022
L'ETERN RETORN
dijous, 7 de juliol del 2022
CRIM PERFECTE
La confusió, l’ambigüitat i la incertesa tornaren a angoixar-me desesperadament.
Rafa Gomar
1
Mai no oblidaré les seues últimes paraules, dites abans d’espenyar-se daltabaix d’un cingle: “Que bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons”.
Des que va esdevenir aquell fet fatal, la policia no fa més que emprenyar-me. No estan disposats a passar per alt així com així que fóra jo l’única persona que acompanyara l’oncle quan es va matar. En un primer moment, em feren moltes preguntes per veure si em contradeia en explicar els fets. Volien saber per què pujàrem al cim d’aquell cingle, què feia jo quan la víctima va estimbar-se, quina va ser la causa de la seua caiguda. Com que ho vaig contestar tot amb serenitat i precisió, i l’informe del forense va confirmar que no apareixien al cadàver masegades que feren pensar en un homicidi, deixaren de preguntar-me i encetaren un altre tipus d’indagacions més subtils, com ara, informar-se sobre el meu passat, aguaitar els meus moviments, preguntar a familiars i amics per les meues relacions amb l’oncle.
La policia no ha descartat encara que el cos es despenyara com a conseqüència d’una empenta meua, perquè poden haver empentes assassines que no deixen cap senyal al cadàver. Per esbrinar la veritat, esperen amb paciència un mancament meu, un moviment en fals que em descobrisca. No tenen pressa de collir la fruita; pensen que amb el temps acabarà madurant.
La policia vol aclarir els fets, saber el que va passar aquell dia, com si fóra fàcil assolir la veritat, quan la veritat i la mentida van agafades de la mà. Sé que totes les aparences del cas van en contra meu, perquè fon jo qui va convéncer l’oncle d’anar a la serra a fer rovellons; qui sabia, pel meu coneixement del terreny, que era perillós pujar en aquell cingle; qui era al seu costat en el moment de l’estimbada, i, sobretot, qui s’ha beneficiat econòmicament de la seua mort en haver heretat el seu important patrimoni.
Malgrat això, totes aquestes aparences no poden demostrar cap culpabilitat ni desfer la meua presumpció d’innocència. La gent pot xafardejar tot el que li abellisca, i la policia remoure cel i terra amb les seues indagacions, però davant els ulls de la llei sóc innocent, tan innocent com qualsevol fill que hereta dels seus pares, com tots aquells que al llarg de la història s’han beneficiat legalment de la mort dels altres.
La policia s’agafa a l’herència com a possible mòbil del crim, però ¿qui podia endevinar la darrera voluntat del meu oncle?: un tipus estrafolari, que era molt capaç de deixar-ho tot per a sufragis i obres pietoses, en benefici de la seua ànima. A més, dintre el cercle familiar era sabut que l’oncle em tenia un afecte especial; fins i tot solia repetir davant la gent que jo era el seu nebot preferit.
Posem per cas, tenint en compte que em beneficiava, que m’haguera alegrat de la mort de l’oncle, i què? Els meus sentiments no importen a la llei, sols els meus actes. La llei ens dóna un marge molt gran per a cometre tota classe de vileses, i sols una petita part en són delicte. Moltes vegades, una acció infame esdevé un crim castigat per la llei sols per una qüestió estètica. Les presons són plenes de gents que no sabien matar quan van executar el seu crim. Els qui maten bé no van a la presó. La gent conviu sense problemes amb els delinqüents que disfressen els seus crims de legalitat. Sols mereixen fortes penes els qui s’embruten les mans de sang. En la vida, és molt important saber comportar-se, tenir bon gust, parlar amb elegància, vestir bé, robar, estafar, malversar amb un cert pudor, dintre una mesura. Per tant, puc alegrar-me de bon grat de la mort de l’oncle, de ser ric, de tot el que va passar aquell dia que anàrem tots dos a fer rovellons a la serra, i no passa res. Qui pot criticar-me per això?
¿Quantes persones renunciarien a la seua prosperitat d’avui per l’estretor d’ahir, tot i que això els donara la possibilitat de ressuscitar els seus morts? Crec, sincerament, que molt poca gent ho faria, veritat? Doncs a mi em passa el mateix, que no desitge de tornar al passat, malgrat tota l’estima que sentia pel meu oncle.
El record d’allò que va passar dalt del cingle esdevé, cada vegada, més borrós; gairebé he oblidat molts detalls que abans em feien sentir segur de la meua innocència. Em domina una sensació d’irrealitat, com si haguera estat un altre el protagonista d’aquella escena, i jo fóra sols l’espectador d’una peça teatral. Intente reconstruir els fets, però el desassossec no m’abandona: hi ha un per què que no sé contestar.
2
No crec que hom puga dubtar sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los, i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera, d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per convéncer-lo, no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.
Quant als meus coneixements damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria no és més que una anècdota.
Una vegada que érem els dos dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot content:
– Fes-me una fotografia ben bonica, que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant amb la teua companyia.
Vaig prendre la seua cambra i em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon enquadrament.
Aleshores, és quan l’oncle va dir:
– Quina bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.
En sentir aquesta observació, li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira tota la seua persona.
I així va ser com es va produir el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on xafava, i va donar el pas fatal cap a l’abisme.
Encara avui, malgrat el temps que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Soc l’autor d’un crim perfecte?
dijous, 23 de juny del 2022
"ELS GANYANS", UN NOU LLIBRE DE MANEL ARCOS
El bandolerisme és un tema que
ha estat tradicionalment més tractat per la literatura que no pels
historiadors, tot i que durant les últimes dècades han aparegut alguns llibres
molt interessants sobre la matèria.
Manel Arcos és, sens dubte, el
més important estudiós del bandolerisme valencià, pel que fa al segle XIX, i ha
dedicat a la matèria nombroses obres, algunes tan conegudes com El robatori
de Benimassot: un misteri, una llegenda i uns quants roders de la Marina
(2013).
De la lectura de les seues
obres, se’n desprén la forta vinculació existent entre el bandolerisme i els
cacics locals, que donaven protecció als delinqüents socials (arrelats al
terreny per llaços familiars, territorials i polítics) a canvi que aquests els
feren la faena bruta.
En aquesta nova entrega, Manel
Arcos es centra en l’estudi d’una època singularment convulsa que es va viure a
Pego entre els anys 1844 i 1883, on es van produir seixanta morts violentes,
moltes de les quals restaren impunes, donada la incapacitat de les institucions
per a assegurar el compliment de les lleis.
Com diu Arcos en la part introductòria
del seu estudi, «hi hagué un temps en què, a Pego,
la vida d’un home no valia ni un gallet. Durant el tercer quart del segle XIX,
i més concretament entre 1844 i 1883, les anomenades ‘conductes antisocials’ i,
sobretot, els assassinats i els ajustos de comptes, atribuïts en gran mesura
als submons de la violència interpersonal i la delinqüència genèrica, van
marcar el dia a dia de la majoria de pegolins i pegolines. Va ser una època en
què la població va viure atrapada en una espiral incontenible de represàlies i
venjances mútues. Van ser uns anys amb massa patiment i dolor, amb massa
angoixa i por. Un temps en què l’odi i el rancor, desencadenats pels reiterats
antagonismes generacionals i una conflictivitat crònica i extrema, van sacsar
els mateixos fonaments de la concòrdia, fins al punt d’alterar la convivència i
fer-la insuportable i, fins i tot, irreconciliable».
Els Ganyans de Pego, protagonistes
d’aquesta terrible història, eren quatre individus (dos germans i sengles fills)
que actuaven al servei del cacic local Pere Pasqual Sala Ciscar. El Ganyà Major
va arribar a ser cap de la Policia Local de Pego. I el Ganyà petit era un
guàrdia civil expulsat del cos per mala conducta. Els dos germans, en companyia
dels fills, actuaven al servei de Sala i atacaven d’una forma acarnissada i
cruel alguns dels partidaris del seu oponent, també integrant de l’oligarquia
econòmica i política de Pego, Josep Antoni Cendra de Montserrat. Aquest home era
de tendència progressista i republicana. Era la mà dreta del general Prim al
País Valencià. Fins i tot, fou condemnat per Isabel II a la pena capital.
Quatre germans, els Sena Colubi, fidels a Cendra de Montserrat, van ser abatuts
als carrers de Pego en diferents episodis, alguns d’ells protagonitzats pels
Ganyans.
Diuen que tot bon cronista ha
d’informar literàriament, i en el cas de Manel Arcos aquesta informació és el
fruit d’un treball d’investigació històrica molt exhaustiu.
Hi ha, per tant, en els
treballs sobre bandolerisme de Manel Arcos, i molt singularment en Els Ganyans: la història que no es va contar
(Pego, 1844-1883) (Edicions del Sud, 2021), una barreja de literatura,
periodisme i història. I és difícil esbrinar quina de les tres disciplines
resulta dominant.
De primer, el que més sorprén
d’una obra com aquesta és la seua qualitat literària, que es posa de manifest
de distintes maneres:
1)
Per una part,
l’autor estructura el seu relat de manera que sap perfectament com captar
l’interés del lector. I no em referisc tan sols a la divisió en tres capítols dedicats
a cadascun dels Ganyans que centren la seua investigació, sinó també als títols
que fa servir per a enunciar els apartats de cada capítol: «Ni oblit ni perdó»,
«A cara o creu», «El preu de la disbauxa», en són només tres entre molts altres
que podria afegir ací per a posar de manifest la vocació literària de l’autor i
la seua creativitat. A partir d’aquestes frases tan cridaneres, que sorprenen
el lector i li desperten l’interés sobre el que tot seguit se li va a contar,
Arcos va desgranant a poc a poc el seu relat, com si anara encaixant les peces
d’un trencaclosques. A la fi, tot resulta coherent, però com els bons narradors,
Arcos deixa la porta oberta a la interpretació que puga fer el lector dels fets
que li han contat.
2)
Però si dels
aspectes formals passem al contingut, resulta evident també que ens trobem
davant d’un lletraferit, és a dir, d’una persona subjugada per la literatura. I
això no podrà negar-ho ningú que, amb interés literari, s’acoste a aquest
llibre i comence a llegir la introducció, on figura el paràgraf que he
transcrit al començament d’aquesta ressenya, o es fixe en l’estil de Manel
Arcos, tan precís com ric en metàfores i expressions populars que li donen
color al relat. Així, mireu aquest exemple que trobem en la pàgina 118: «Degué ser a l’estiu de 1872, després d’espifiar-la de
nou, després de temptar el destí per segona volta, quan el Ganyanet va decidir
posar terra per enmig, a fi de buscar l’horitzó tan adient i captivador que es
divisava per ponent. Atrapat pel seu passat, perdut en una mena de laberint
sense aparent eixida, més sol que mai i amb una situació veritablement adversa
per al seu futur més immediat, aquella era la millor opció que podia triar. I
així ho va fer, sense titubejos i sense apartar la vista de tot el que deixava
arrere. Degué ser, a partir d’aleshores, quan el Ganyanet també va començar a
ser conegut a Pego amb el sobrenom del Fugitiu». No direu que aquest
paràgraf no és capaç de crear expectatives engrescadores en qualsevol lector.
En segon lloc, el llibre té un
valor periodístic i està escrit a manera de crònica d’uns fets que han tingut
lloc en el passat, però que no han perdut interés en l’actualitat. En aquest
aspecte, el que resulta més digne de lloança és l’objectivitat amb què tracta
l’autor el tema. Front a la visió romàntica del bandoler, de la qual tant s’ha
abusat en la literatura a partir del Romanticisme, s’alcen les cròniques de Manel
Arcos que no deixen volar la imaginació cap a la idealització dels
protagonistes de les seues obres. Fins i tot, el mateix autor descriu amb
sorpresa com en la memòria col·lectiva ha quedat una imatge idealitzada del
Ganyanet, malgrat totes les malifetes i crims que van acompanyar les seues
anades i vingudes. En efecte, ens diu Arcos, en la pàgina 138, el següent: «Així va ser com el nom del Ganyanet es va esvanir en la
boira del temps i la seua empremta es va esborrar a poc a poc, com una petjada
en l’arena, a mesura que la memòria col·lectiva se sumia en la més profunda
foscor. I així va ser, al capdavall, com el Ganyanet va esdevindre Pasqual de
Ganyà i com en l’imaginari popular va brollar la llegenda de roder generós i
‘d’home honrat i prou just’, la qual va circular i va perdurar a la zona com si
fora la versió més fundada i versemblant».
Pel que fa al component
històric del llibre comentat, no es pot discutir el rigor amb què Manel Arcos ha
aplicat els mètodes i tècniques característics de la investigació històrica,
recorrent tant a les fonts escrites com a la memòria oral. I ha sigut audaç,
perquè el que ell investiga són fets molt poc estudiats pels historiadors. La
dificultat encara és major, si tenim en compte l’època històrica de la qual
estem parlant: 1844-1883. Com diu en el pròleg Vicent Riera: «Els Ganyans de Pego semblen ser, més aïna, el fruit malèvol
i inevitable de la concurrència temporal, en un lloc determinat, de diferents
fenòmens socials que ocasionaren un dels còctels més explosius ocorreguts en la
història del nostre país, verbigràcia: l’existència de velles rancúnies entre
famílies, l’origen de les quals es perd en la nit del temps; la presència
d’individus amb un perfil psicològic clarament antisocial; les deficiències
d’un Estat fallit, que intenta refer-se en un segle turbulent (el Huit-cents),
i amb unes institucions francament insuficients i disfuncionals, que atorgaven
als individus antisocials una sensació d’impunitat ben evident; l’omnipresència
de famílies caciquils poderoses sense cap poder públic que els fera de
contrapés; una administració municipal composta exclusivament per gent de
confiança i de lliure designació; una corrupció ubiqua que enverinava i podria
el normal funcionament de la política, de la justícia i de les institucions en
general».
El panorama que ens descriu el
llibre és, per tant, molt dolent, però m’alegra poder acabar aquesta ressenya
amb una notícia positiva, i és que malgrat tot, he pogut trobar en la magnífica
crònica que ens ha deixat Manel Arcos un heroi que no tindrà poetes ni literats
que parlen d’ell, però que mereix una menció destacada en la llarga història de
la lluita contra la ignomínia: es tracta del jutge Vicent Gil i Pastor, que per
complir amb les obligacions del càrrec es va jugar la seua vida i la de la seua
família. Com diu el mateix jutge, una vegada cessant, en una carta remesa el
dia 21 de gener de 1857 al diari La Discusión: «Pero no extraño lo
que me ha ocurrido, cuando recuerdo lo que ha estado pasando en esta población
desde primeros de agosto último; apenas ha pasado semana en que no haya habido
escenas lamentables; una noche se ha cortado una estera de una casa, y quemado
en la misma puerta; otra incendiado barracas; otra insultado con canciones a
algunos vecinos; otra ensuciado las puertas con excrementos; otras roto sus
puertas y ventanas; otra disparado tiros con injurias, hasta que finalmente se
ha saciado la ira contra un desgraciado juez cesante y su familia. En vano he
formado causas criminales, e inútil ha sido el celo del promotor fiscal en los
juicios de faltas celebrados la mayor parte a su instancia: los autores de tan
escandaloso crimen han quedado en la oscuridad».
dijous, 9 de juny del 2022
SIMON & GARFUNKEL
dimarts, 24 de maig del 2022
TERRITORI TEMPLER
dissabte, 14 de maig del 2022
LA PROCESSÓ D'ALGEMESÍ: UNA TRADICIÓ PLENA DE FUTUR
dimarts, 3 de maig del 2022
LU
El seu nom és Lu, i quan va irrompre en ma casa
era una cadella
desficiosa que em cabia en la mà.
Tres anys ha
complit, i és amable i tan fidel
que em segueix
a totes parts, expectant i silenciosa,
o potser soc jo
qui l'acompanya, embadalit,
quan s’arrima a
les meues cames en cerca de carícies.
Si li done a
menjar, em llepa les mans, agraïda;
llavors jo la
bese en el front amb cura
per a fer-li
comprendre que no vull ser el seu amo,
ni pretenc
mostres de submissió sinó d'afecte,
i que em fa
feliç la innocència dels seus salts alegres.
Amb Lu, mai em sent sol ni pesarós,
siguen els que
siguen els dies i les seues canviants circumstàncies.
Sempre vol
tindre’m al seu costat, i per això m'enyora
i perdona amb
resignació les meues traïcions quotidianes,
cada vegada que
em separe d'ella i vaig als meus assumptes,
confiada que tard
o d’hora tornaré al seu costat.
I diuen que no
hi ha un paradís per als gossos,
però jo sé que
no pot ser veritat aquesta condemna
perquè si
s’acomoda en la meua falda,
Lu es manté quieta, com adormida,
i sap de mi el
que més importa: que mai li faria mal.
Això em fa
pensar que és seu un tros de la meua ànima,
i crec possible
una estació terminal on es retroben,
dos per dos, sense
distinció d’espècies,
aquells que han
passat una part important de les seues vides
esperant-se
impacients l'un a l'altre.




