dissabte, 31 d’octubre de 2020

POETA CAPTIVAT

                                                                                     
                                                                            A Josep-Antoni Ysern
 
És tan incert aquest poema que no sap encara
com acabarà, i després d'haver-lo agombolat
amb deler en els millors bressols, grilla
com una petita llavor
i creix esponerosament a la recerca
del seu destí, que no és escrit en cap llibre,
ni es pot llegir en cap ment, perquè cada vers
vol trastornar
l’anterior i desborda amb escreix les forces
dels esperits més preclars, que un dia confiaren
sotmetre’l a l’antull de la seua imaginació
fantasmal:
com si l’aigua enfurida no resseguira sempre
els seus vells camins i la força del dolor
no fora capaç de traduir en paraules justes
tot el pes del crit,
la fúria que resta quan calla avergonyit l’amor
i la vida es transforma en un desficaci,
que s’apodera del poema i li imposa
el seu final.
No hauria de sorprendre’ns aquesta revelació,
car ja han passat molts anys i no podem al·legar
ignorància quan ens aturem a sospesar amb pausa
el nostre fracàs.
És cert que aspiràvem, fa temps, a compondre
uns poemes extremament pulcres i encertats
que foren testimoni definitiu de la nostra lluita
contra l’oblit.
Ara acceptem que cada poema nou és una sorpresa
i ignorem el que cal saber per a dominar-ne
el nus i el desenllaç, i això fa que escriure es torne
una pàl·lida experiència,
un obtús record d'aquells dies de poetes pletòrics,
quan era possible inventar nous finals
a la nostra solitud i desconcert, fent servir la clau
que obri tots els panys.
Res no ha sigut així, la vida ha pogut més
i ja no espera de nosaltres càntics esforçats,
sinó l’acatament del seu desig de fer bella
la nostra destrucció.

Cap comentari:

Publica un comentari