dijous, 15 d’octubre de 2020

INFÀNCIA


Tinc un passat
indefugible,
gran o petit,
però intangible.
No el puc remoure,
perquè és com és,
i així m’enllaça
al seu bagatge;
car sóc qui sóc,
no qui vull ser,
i no em puc veure
noble i magnànim,
sinó abocat
al despropòsit,
covard i exànime.

I passa el temps,
sense guarir-me
de la recança
que –esperonada
per tants records–
creix i revifa
neguits d’infant;
com quan els vells,
vora la llar,
enraonaven
del meu futur,
i jo callava,
res no entenia,
tan sols mirava.

Cap comentari:

Publica un comentari