FURTWÄNGLER
I BEETHOVEN
A
parer meu, el millor intèrpret de les simfonies de Beethoven, del qual hi ha
constància discogràfica, és W. Furtwängler, un director alemany de la primera
meitat del segle XX, que va portar la música beethoviana a uns extrems d’emoció
difícilment superables. Als partidaris de la interpretació objectiva de la
partitura, potser els farà una mica de nosa la llibertat que aquest gran
director es pren quant al ritme, la intensitat i el tempo escollits. Tanmateix,
jo pense que un compositor és igual que un poeta: una vegada escrits els
versos, és el lector el que els fa seus i els interpreta lliurement. Beethoven
no és una estàtua, ni la seua música una peça arqueològica que cal mantenir
immutable al llarg del temps. La creativitat d’un intèrpret, unida a la bellesa
de la partitura que ens ha deixat el compositor, es conjuminen per formar un
moment d’emoció irrepetible. Per això pense que Beethoven necessitava Furtwängler,
i que també Furtwängler freturava de Beethoven. Ambdós han sigut capaços de
deixar per a la posteritat una música incendiària, que exacerba els sentiments
i els transporta a móns que, sense aquesta col·laboració tan profunda,
resultarien inabastables.
Hi ha una frase de Furtwängler que resumeix molt bé
la seua filosofia interpretativa: “Jo no estic contra la tècnica, però em
preocupa la gran divergència que hi ha entre el nostre saber tècnic i el que
tenim sobre la part anímica de l’art. Si allí creiem ser titans i herois, ací
som avui tan sols xiquets”.
ELMORE
JAMES I LA SLIDE GUITAR
Un
dels millors bluesmen de la història
és el guitarrista i cantant Elmore James (27 de gener de 1918 – 24 de maig de
1963). És considerat el pare de la slide
guitar, que és una tècnica de guitarra en la qual es toca una nota, i
després es fa lliscar per les cordes un tub metàl·lic anellat al dit. Així es
produeixen sons planyívols o xisclants, que li anaven molt bé a la seua manera
de cantar directa i apassionada. Les seues interpretacions trameten una força i
dramatisme difícils d’igualar. Escolteu “Dust My Broom”, “I Believe” o “The Sky
Is Crying”, i rebreu una autèntica descàrrega d’energia que us ajudarà a acarar
els problemes diaris amb més valor. És com si un ventada t’arrossegara cap a
endavant, sense deixar-te parar. Això sols pot fer-ho l’art vertader. És una
música bruta, no pas elegant, pertorbadora, no pas agradable, elemental, no pas
sofisticada. Pura música popular, que va de dret cap al cor i es queda allí.
Pura música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada