He descobert la bellesa d’una
ciutat
que ningú no canta, perquè és
sorollosa
i els vianants, en creuar-se al
carrer,
hi defugen tot contacte i
coneixença.
És una ciutat ingrata, on
fàcilment fracassa
la paraula franca i prospera la
desraó,
mentre la impaciència triomfa
sobre la mirada calma,
com una renúncia a escrutar
façanes i teulades
per desvelar enigmes i amagatalls.
Moltes cròniques s’han escrit,
però quantes més
restaran inèdites, car ningú no
les compondrà
per falta de temps o de
propòsit, i no ens farem
ressò de tantes històries
minúscules, amerades
de la creença en un futur tan
noble com desproveït
d’aquest desengany que ara
mateix ens sotraga.
Per això dic que he descobert
la bellesa
d’aquesta ciutat, on hi ha gent
que encara
escriu noves cançons i se les calla.
I un dia voletejaran les
melodies silenciades,
quan arribe el moment propici,
l’hora exacta
en què esdevindrà inajornable
el crit dels solitaris,
el gemec brutal dels qui, necessitant
amor,
sortiran al carrer per
exigir el seu dret
a estimar i ser estimats, sense
el temor
que en un cantó recòndit o en
una cruïlla fosca
algú els recorde que la ciutat
no és per a ells,
que no són dignes les seues
veus de cantar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada