dimecres, 28 de febrer del 2018

LA CIUTAT DELS SOLITARIS

He descobert la bellesa d’una ciutat
que ningú no canta, perquè és sorollosa
i els vianants, en creuar-se al carrer,
hi defugen tot contacte i coneixença.
És una ciutat ingrata, on fàcilment fracassa
la paraula franca i prospera la desraó,
mentre la impaciència triomfa sobre la mirada calma,
com una renúncia a escrutar façanes i teulades
per desvelar enigmes i amagatalls.
Moltes cròniques s’han escrit, però quantes més
restaran inèdites, car ningú no les compondrà
per falta de temps o de propòsit, i no ens farem
ressò de tantes històries minúscules, amerades
de la creença en un futur tan noble com desproveït
d’aquest desengany que ara mateix ens sotraga.
Per això dic que he descobert la bellesa
d’aquesta ciutat, on hi ha gent que encara
escriu noves cançons i se les calla.
I un dia voletejaran les melodies silenciades,
quan arribe el moment propici, l’hora exacta
en què esdevindrà inajornable el crit dels solitaris,
el gemec brutal dels qui, necessitant amor,
sortiran al carrer per exigir el seu dret
a estimar i ser estimats, sense el temor
que en un cantó recòndit o en una cruïlla fosca
algú els recorde que la ciutat no és per a ells,
que no són dignes les seues veus de cantar-la.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada