dilluns, 4 de setembre de 2017

POLLOCK I VAN EYCK

POLLOCK: ACABAR UN QUADRE
A Jackson Pollock (1912-1956), pintor adscrit a l’expressionisme abstracte nord-americà de la postguerra, li van preguntar una vegada com sabia quan havia acabat un quadre. És una pregunta que no li farien mai a un pintor realista, però que també tindria sentit plantejar-li-la, donat que tot artista podria estar sempre fent i refent la seua obra, si no tinguera un criteri propi per saber quan pot dir que l’ha enllestida. Un quadre, un poema, una pel·lícula, acaben quan el seu creador considera que han arribat al punt just en què no els falta ni els sobra de res. I normalment, els qui admiren a un determinat artista estan d’acord amb què les seues obres tenen un punt i final just. Recordeu l’escena de la pel·lícula “Amadeus”, quan l’Emperador li diu a Mozart que la seua genial òpera, “El rapte en el serrall”, té massa notes i el compositor li respon que estan les justes. També hi ha una simfonia de Schubert, la 8ª, que es coneix com la “Inacabada”, perquè només té dos moviments i en aquella època tota simfonia en tenia quatre. Tanmateix, jo l’he escoltada centenars de vegades i sempre pense que té l’estructura i la durada pertinents, la qual cosa em fa estar convençut que el seu compositor la va donar per acabada tal com està. Com passa amb el quadre de Pollock de la fotografia, que la seua “divina imperfecció” ens fa pensar que el seu autor sabia molt bé el que es feia quan va decidir passar a una altra cosa.

VAN EYCK: ESTIMAR LA REALITAT

Van Eyck (1390-1441) és un pintor de la primera escola flamenca. Com podeu comprovar en el quadre anomenat “El matrimoni Arnolfini”, era un artista que s’identificava profundament amb allò que pintava. Tot el llenç està amerat de detalls, que denoten un amor profund per les coses i éssers que pinta: el matrimoni i els seus vestits, el gos, els objectes de la cambra, etc. Per això s’ha dit que Van Eyck “aconsegueix sentir-se perla i joia, marbre i vellut, fulla i herba”. La seua pintura és un cant a la naturalesa, una exaltació de la creació. Han de passar cinc-cents anys per arribar a Pollock, i trobar-nos amb una pintura que ja no mira cap a fora, sinó cap a dins, perquè l’home contemporani ja no veu el món com l’obra d’un déu creador, sinó com una realitat extraviada a la qual cal acostar-se subjectivament per donar-li un cert sentit. Confesse la meua debilitat per la pintura flamenca dels segles XV i XVI, que ha donat a la història de la pintura genis com Van Eyck, El Bosco, Van der Weyden i  Brueghel el Vell, entre altres, i que va tenir una gran influència pertot arreu, com ara en el pintor valencià “Jacomart” o en l’italià Perugino, mestre de Rafael.

Cap comentari:

Publica un comentari