A Mercé i Lluís
Quan el pianista
-encoratjat per una música sublim,
i a punt d’atacar la coda final-
s’inventa una pausa,
tot és possible: el públic
impacient aguarda
la resolució de l’enigma,
mentre la sala exsuda
una emoció vertical;
però sols l’intèrpret té la paraula,
i -continguda la respiració-
encara espera, perquè coneix
el secret de tanta bellesa:
eloqüent, el silenci expressa
tot allò que la música calla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada